Els dies i les dones

Paul Valéry va dir, molt encertadament, que els poemes no s’acaben mai, si de cas s’abandonen.

La frase es pot aplicar, de fet, a tot el que un escriu. Encara que tinguis tot el temps del món, encara que no t’apreti cap data de lliurament, encara que sàpigues que els únics terminis te’ls marques tu, sempre arriba aquell moment en què t’adones que en l’enèsima correcció, ja només has canviat de lloc una coma. I que si tornes a mirar-te el text, al cap d’uns dies, aquella mateixa coma, tornarà al lloc original.

És en aquest moment quan has de tenir la sang freda de dir-te a tu mateix que ja no hi pots fer res. Que necessites altres ulls perquè agafin el material i hi donin una ullada. Perquè et diguin si aquell text amb el qual has conviscut un grapat de mesos, té vida o no més enllà de la teva endogàmia crítica, sempre subjectiva per molt que t’esforcis a no ser complaent amb tu mateix.

Aquests dies he arribat a aquest punt. És el més ambiciós que he escrit fins a la data. Un dimoni que s’assembla a mi, pujat a la meva espatlla dreta, em diu que no em cal l’opinió dels altres, que al capdavall, ells què en saben dels perquès d’escriire això o allò d’aquella o d’aquesta manera.

Un àngel, també amb la meva fesomia, a l’espatlla esquerra, m’ha indicat el contrari. Saps que per molt que tu creguis que el text no té fisures, és bo saber el parer de gent amb un cert criteri o senzillament persones que consideres lectors hàbils. Un text, per molta ambició que hi posis, ha de ser, abans que res, divertit, en l’entrada semàntica més àmplia. No hi ha volta de full.

De tots dos he fet cas a l’ésser de les ales. Així que aquests dies, al correu, començo a rebre les primeres observacions, els primers comentaris. Les primeres clatellades. 

He de reconéixer que estic en un estat de nerviosisme important, com si aquest xiquet de paraules i mots, que he tingut tancat a l’ordinador a pany i clau, hagués aconseguit, finalment, que el deixés anar a jugar al parc i tothom li digués coses i me’l toquessin i me’l repentinessin i jo patint com un pare? mare? novella.

Esperem que de tot plegat se’n senti a parlar. I si no, doncs tampoc no passarà res, que la vida ho són més coses que les paraules i els accents i les ínfules lletraferides, o almenys això és el que diuen.