TARONGES DE LA XINA
A vegades sembla com si els nostres governants es pensessin que ens mamem el dit.
Ahir mateix, per exemple, calia que el TN-nit de la nostrada teletrés, obrís amb la notícia que el President Montilla havia aconseguit que es crees un “equip de treball” per tal de plantejar-se la possibilitat que una empresa xinesa construís una planta de muntatge de cotxes a Catalunya?
Això no és una notícia, és una conjectura!, molt més quan es va dir, en la mateixa informació, que caldrien almenys dos anys de converses perquè s’aconseguís seduir finalment als xinesos.
(Per cert, en clau xinesa, recomano el bloc del Sergi Vicente, corresponsal a la Xina de la mateixa Televisió de Catalunya).
I encara, si considerem que això sigui una notícia, al Camp de Tarragona els deu haver caigut la mar de bé veure al mapa que es mostrà de les possibles poblacions que podia acollir la factoria, com constava l’Espluga de Francolí, població propera a Montblanc i on encara no està segur que les obres cabdals de la autovia LLeida-Valls s’indultin, finalment, després de la retallada de Foment i que serien imprescindibles si es volgués posar la fàbrica de cotxes a la població.
Deixant de banda tot això, trobo deplorable que la televisió pública del meu país, es plegui a exercir de NO-DO ranci i caspós veient al molt honorable exercint de reietó capaç de viatjar on sigui per aconseguir el que sigui. Els treballadors de la SEAT es devien estirar els cabells. Traieu el color de la televisió i afegiu-hi la veu de Matías Prats i la regressió serà absoluta.
Van ser moltes les veus que van posar el crit al cel quan Convergència i Unió comandava el govern de Catalunya per la seva insistent materialització, als rajos catòdics, d’un país que diferia una mica del que era en realitat (observacions que a vegades compartia), ara, que els senyors socialistes preveient la patacada dels propers comicis electorals facin els mateixos jocs de mans, és poc menys que patètic.
No cal ser un analista polític massa perspicaç com per veure que els socialistes, tant a la Generalitat com a l’ajuntament de Barcelona, agonitzen. I jo, senyors, sempre he estat un gran defensor de l’eutanàsia.
Afegit el 3/9/10: llegiu aquest article de Vicent Partal sobre la Chery.
El PSC està en un cul de sac, en un carreró sense sortida, el problema és que crec que comparteixo amb molts altres catalanes i catalans la desesperança de trobar una alternativa política que no estigui constantment plantejant-se les seves accions en clau partidista, electoral i estrategica. És vergonyós que els polítics més vàlids d’aquest país, i parlo de gent com l’Antoni Castells, el Roca, la Tura, el Tresserras, Raul Romeva o la Marina Geli no tinguin més que papers secundaris en tota l’acció política principal. En fi, suposo que tenim els polítics que el país els mereix, si no la gent no seguiria votant les mateixes opcions any rere any.