Els dies i les dones

David Figueres

PICASSO DEVORA

0
Publicat el 29 d'agost de 2011

Picasso és un artista que sempre et supera. Ara mateix, al museu de Barcelona, s’hi pot admirar la voracitat amb què el pintor es va empassar París en poc menys de deu anys. Aviat està dit. L’exposició Devorar París. Picasso 1900-1907 ens hi submergeix. París el 1900 era la Ciutat. L’Exposició Internacional que faria moure més de cinquanta milions de persones, era el Lloc. Amb una mà al davant i una altra al darrera, Picasso hi fa cap per veur-hi una de les seves obres que s’hi exposaria, avui desapareguda.

L’enamorament és instantani. Tot i que no s’hi instal•larà definitivament fins el 1904, aquell primer contacte será definitiu. Ja no s’hi mourà fins que els nazis als anys quaranta del segle passat, el facin fora. París el portaran a Barcelona, Casas i Russiñol. Són ells els primers a evidenciar que a Montmartre hi passen massa coses com per quedar-se a Catalunya. Són ells els primers a dir que París s’hi ha d’anar. Que qualsevol que es vulgui dir artista, hi ha de treure el cap sí o sí.

Picasso ja és el que ho ha après tot a Horta de Sant Joan. El que s’ha fet assidu dels Quatre Gats. S’ho mira tot amb aquells ulls grans que té de només dinou anys. París, dieu? Doncs París. El 1901 a la Galeria Vollard hi exposarà amb el pintor Iturrino. Per primera vegada es poden veure bona part dels quadres que va pintar per donar-se a conèixer per primera vegada a la capital del món. Frenètic treball (més de 65 obres). Hi ha Cézanne i hi ha Van Gogh. Però per damunt de tot, hi ha Picasso. Sempre hi ha Picasso.

Un discurs –recomano la visita guiada: professional i didáctica alhora- ens deixa veure com la pinzellada vigorosa, gruixuda del principi, va deixant pas, durant aquests anys, a un aprimament progressiu fins a desembocar en el sacseig que provoca l’aparició de les Demoiselles d’Avinyó el 1907. Anys prolífics on la pintura va de bracet amb l’aroma canalla de Montmarte on Suzanne Valadon –quin preciós retrat no s’hi pot veure de Tolousse Lautrec!- encara hi era la reina.

L’exposició ha estat organitzada a mitges amb el Van Gogh Museum  d’Amsterdam. D’aquí que s’hi puguin admirar nombroses obres de l’holandès. I no us cregueu que són obres menors, no. Un s’hi quedaría a viure en aquella sala. Montmarte: molí i horts del 1887, o l’impressionant Taula de café amb absenta del mateix any, on els reflexos del got i dels vidres són d’una finor de taques de blanc o o també Retrat de Camile Roulin una captació del moment per fer-lo anar més enllà de l’eternitat, són bufetades a l’ànima, plas-plas.

Només una pega hi vaig trobar. I és que l’època blava quedava una mica coixa. Només es cita la mort de Casagemas. És una baixada als inferns per Picasso. Una caiguda en picat. Puvis de Chavannes hi és evident, però cal veure La vida per entendre-ho millor. Probablement és un parèntesi simbolista que feia trontollar el discurs de l’exposició, d’aquí aquest passar-hi de puntetes.

Sigui com sigui, baixeu pel carrer Princesa. Despisteu als guiris indicant-los que el Museu que busquen del geni és al Tibidado, a Montjuïc o a Hong Kong –així estareu més tranquils- i un cop al carrer Montcada, amb els guants de boxa que haureu portat al sarró, poseu-vos-els i emprengueu un combat amb tanta bellesa com us estomacarà. Ni parlar-ne de guanyar ni un sol assalt. Picasso, Van-Gogh, sempre, sempre , guanyen per ko. Amb un quants blaus i potser un ull de vellut, la vostra sensibilitat masegada us farà persones molt millors. Seguríssim.

VALLVIDRERA

0
Publicat el 17 d'agost de 2011

Aquest país penjat a les faldes de Collserola dóna una vista de Barcelona lluminosa, apamada i singular. No és una vista acostumada. L’enquadrament te’l limita, a tramuntana, la Sagrada Família amb la torre Agbar al darrera, com un diorama. La distància, que en realitat és un passeig –de Fort Pienc cap al propi barri de la basílica- queda aquí superposada, com si les agulles de trencadís i el fal•lus virolat, estiguessin a tocar.

A l’altra banda, a migjorn, Montjuïc, amb el MNAC als peus. Al darrera, el port professional. El lloc on el flamant batlle Trias, potser en un atac de megalomania, ha expressat darrerament que hi vol fer un barri nou de trinca. Fan molta por aquest tipus de propostes. Ja ho sentirem a dir. Sigui com sigui, entre les pinedes, aquí dalt, la demiúrgia s’encomana.

Al fons, el mar és com una escuma de barrufet esclarit amb un nuvolet de calitja flotant-hi. L’Adrià hi faria festes. La llum s’estergeix als edificis, una llum molt blanca que dissipa la boirina habitual de la ciutat. Són com peces de dòmino. El blanc refulgeix i enlluerna i les finestres són punts tatuats a les fitxes. Tot és com en una maqueta.

Al migdia s’ha fet un bany de piscina acompanyats de cossos estirats dins de la proporció objectiva de cossos que es poden estirar sense causar esglais innecessaris. Vull dir que, a les piscines privades, la concentració de carn oferta al sol, sempre s’escapa d’aquella turgència desmillorada de la platja pública. La catàrsi col•lectiva de bandejar la vergonya per mostrar-se tal i com nostresenyor ens va portar al món -de cintura cap a munt- propicia quadres desagradables d’inflors i desinflors grotescos que trobo que no calen.

I que consti que nosaltres som aquests que a l’ombra, blancs com glops de llet, abans de l’esplaix aquàtic, barregem cervesa amb llimonada i mengem patates fregides aromatitzades artificialment i portem samarreta perquè l’airet que passa fa posar la pell de gallina i perquè les nostres corpentes tampoc no serveixen d’exemple de res. A la representació femenina, però, se la salva del tot i no pas per cortesia sinó per aclaparant constatació visual.

I es dina tard perquè avui som festa. Amanida de pasta i uns calamarsets amb una picada extraordinària. Tot regat amb vi que per refredar-lo s’hi han capbussat tots els secundaris de la Sirenita del Disney fets glaçons falsos de plàstic. I es menja gelat i després del cafè i els espirituals un es deixa abaltir l’ésser fent capcinades davant una pel•lícula estirat damunt un sofà de qualsevol manera, perquè el brogit de la ciutat, el tràfec ordinari, queda lluny, allà avall, i som nosaltres déus o persones, tant i fa, els qui gaudim i acaronem aquest tipus de paisatges de desvagament encantador d’agost amb les mans plenes de gratitud cap als magnífics amfitrions, mentre per la terrassa s’hi esbalandra olor de sol i llum de reïna.