Els dies i les dones

Perquè a veure, servidora no en té d’estudis, però tothom ho sap perquè el van fer president de l’escala al Sr. Sabater. Perquè allò de l’ascensor, va ser molt gros, però molt; però més gros va ser que el Sr. Rossinyol, l’anterior president, digués que la culpa que l’ascensor caigués de dalt a baix, fos dels de l’Àtic. Pel Sr. Rossinyol tot era culpa dels del Àtic. Les goteres, les rascades a les parets, els regalims de les bosses de brossa… I és clar, amb mentides no es va a enlloc.  Qui ens ho havia de dir que aquella gent del locutori, tan bona gent que semblaven…

Ara, el Sr. Sabater, tanta cosa, tanta cosa i al final, no res. A veure, que està molt bé això que la senyora Paquita pugui tenir algú que la vingui a treure i pugui passejar amb la cadira de rodes, que es tingui un detall amb els veïns que tinguin un crio o que el Rafa i el Pepe, del tercer, no s’hagin d’amagar de res, ara bé, això no ho són grans transformacions. És un anar tirant. Que l’escala encara està per pintar i les bombetes es fonen! i primer molts cafès amb els de l’àtic per atendre les seves reinvindicacions i de cop i volta, res, a obrir-los les cartes de la bústia, quedar-se’ls les revistes i diaris a què estan subscrits i a fer-los pagar les derrames més altes només perquè tenen més metres quadrats.

Jo a qui votaré? Ai no ho sé. El Sr. Sabater em fa gràcia perquè té aquells ulls com de tita i sempre hem diu que si guanya ell em pujarà el sou 400 euros. El Sr. Rossinyol és més campetxano i diu que farà aprendre català als paquistanesos del cinquè i que si els torna a veure trepitjant el terra que tot just he fregat, els farà fora i no tindré feina extra.

Què volen que els digui, ni un ni l’altre em diuen res de res. I a més, molt dir-se el nom del porc pel celobert, però encabat, al bar del Paco, si hi ha alguna cosa grossa a l’escala, entre tots dos s’ho fan i s’ho desfan davant un carajillo. Jo, em sembla que faré cas a la meva amiga Reme i em deixaré d’aleccions i mandangues i me n’aniré a Castelldefels amb la seva neboda a fer el primer banyet de la temporada i un geladet. Ja s’ho faran. Al cap i a la fi, guanyi qui guanyi, una sempre es queda de portera.

Avui m’hagués agradat acomiadar-me del mestre Palau. Però des de dissabte que arrossego un fort encostipat que ahir em va donar febre i tot. No he anat a treballar, tampoc. M’he quedat a casa rellegint els articles que ahir es varen publicar. Jordi Coca, David Castillo, Julià Guillamon, Pilar Parcerisas, glossaren en els seus respectius escrits, una panòramica del que representava Palau per la nostra Cultura.

El meu Palau, però, si se’m permet la llicència, és un altre. El meu Palau és el que tenia al menjador del seu acollidor pis, dalt mateix de la Fundació de Caldes que porta els seu nom, un bust de l’escultor reusenc Joan Rebull. Abans de la visita de la qual vaig parlar ahir, havia parlat amb gent de la Fundació preguntant precisament si a més de l’obra exposada de l’escultor, del qual en sóc devot i en sé quatre coses,  hi havia alguna cosa més al fons de la casa. La gent de la Fundació em va atendre amb molta cordialitat dient que al fons hi havia més obres de Rebull. M’arribaren notícies que hi havia alguna mena de proposta de fer ressaltar aquesta relació entre Rebull i Palau.

Un retrat de Maya, fet per Rebull, va ser el regal que va servir, fa tres anys, per retrobar la filla de Picasso amb Palau en un acte molt emotiu amb la presència del president del país de llavors: Pasqual Maragall, a la matixa Fundació. Tornant al bust que Palau conservava -molt a prop d’un plec de revistes de Benzina, tot s’ha de dir- avui l’he localitzat: es tracta de Cap de nen una peça de bronze del 1930-1935, de ressonàncies intemporals, al catàleg raonat de l’obra de l’escultor que en va ver Pepe Corredor. Rebull va ser per Palau un artista molt estimat. El seu pare, Josep Palau Oller, va adquirir un baix relleu del 1930 que va presidir el pis de la família des del 1933 i que ara es pot veure a la Fundació.

Una petita aportació, aquesta meva, per donar mostra de la poliedricitat dels interessos artístics de Palau i de retruc per fer-me recordança de les llargues tardes passades amb el meu avi instruint-me sobre la catalanitat de Picasso (En Palau ho té molt ben dit als seus llibres!,  em deia), catalanitat que com és prou sabut, Palau en fou un dels màxims divulgadors, per molt que a Espanya els cogui. Descansa en pau, mestre. Descanseu en pau, mestres. 

P. D. El pesar per la mort de Palau ha durat només un dia. Avui el telenotícies, de la Televisió de Catalunya, obria totes dues edicions, no pas amb el funeral, sinó amb la notícia del merescudíssim òscar a Javier Bardem. El primer ACTOR ESPANYOL, s’ha pregonat amb total tranquil·litat, en rebre’l. El funeral al final, just després de la informació sobre el Barça, perdò, vull dir sobre els esports.

Vaig tenir la sort de conèixer-lo al Josep Palau i Fabre, l’alquimista que avui ens ha deixat. Va ser el juny passat. Hi havia una lluna rutilant i silenciosa esguardant com recitàvem a Caldetes, el Salem i jo.

Aquella tarda, uns quants vam pujar a casa seva per saludar-lo, per retre-li homenatge. La seva presència era la memòria d’una generació que va ser testimoni de com el país el feien anar a en orris. L’exili primer i després el franquisme, els sobrevení havent-se de conformar en reconstruir una realitat que res no tenia a veure amb la que ells van viure. Però no es desferen en planys ni en remembrances estèrils, es posaren a la feina per fer-nos veure als qui veníem darrera, com havien estat les coses abans i quanta feina quedava, encara, per fer.

M’agrada llegir dietaris. Sobretot d’escriptors. Adonar-te que els dilemes que t’assolen, assolaren als grans també, un dia. Hi ha un perill en els dietaris: creure que en llegir-los, no cal llegir-ne l’obra, que accedint a la seva pretesa intimitat, la resta no té importància. No crec que sigui així. Es pot fer literatura d’allò que t’envolta i pots fer literatura de tu mateix. Tot, però, és literatura.

El 1973, en plena lectura de l’obra completa de Pla, que després originaria Josep Pla o la raó narrativa, Josep Maria Castellet, possiblement influenciat per la tirada de l’empordanès a l’apunt dietarístic, comença a deixar constància en una lllibreta, d’allò que li passa aquell any. Són apunts breus, amb voluntat de deixar constància d’una certa quotidianitat, no pas de confegir pàgines de literatura rutilant. Però precisament en aquest cert desvagament rau tot el seu interès.

El Castellet que s’hi mostra, és un Castellet insatal·lat en un cert aburgesament. Sempre reaci a instal·lar-se totalment en aquesta comoditat, lluitant per esgarrapar temps per dedicar-se als seus papers. Un Castellet que accepta el seu paper d’intel·lectual des del cansament d’haver de viure en un país el règim dictatorial del qual, malgrat veure’s que comença a declinar, encara dóna els seus darrers cops de cua.

Hi planen els amics, els companys de viatge. Una presència i una absència: l’amistat amb Montserrat Roig, necessària i sincera, la connexió amb la generació més jove, un intercanvi de passions textuals, perfilada amb la lleugeresa d’algú que sabrem present i que no podem preveure que la mort als cinquanta anys, no ens en podrà donar a llegir la seva obra de maduresa. L’absència, la mort de Gabriel Ferrater, un any abans. Massa recent, un respecte absolut.

Castellet amb aquests textos, dóna una nova mostra del record matisat, en aquest cas, per no voler desprendre’s de l’ambient enrarit de l’època, de deixar constància de la impossibilitat que el règim franquista tingui cap mena de credibilitat en el context europeu i mundial. Recomano la lectura d’aquest dietari, complementant-lo amb Els escenaris de la memòria, molt superior, diferent, tot esperant l’anunciada aparició d’un segon volum d’aquest excel·lent llibre.

Vaig conèixer Martxelo Otamendi el 2004. Va ser convidat pel PEN Català per presentar l’informe Antiterrorisme i llibertat d’expressió. Vam compartir un agradable dinar parlant d’això i d’allò. En Martxelo és un home afable. En aquell moment anava amunt i avall, com una baldufa, explicant el cas del tancament del diari que dirigia, Egunkaria, a tothom que el volgués escoltar.

Avui, a Barcelona i a diverses poblacions basques, es farà una concentració de suport, tot just en el cinquè aniversari del seu tancament. Malauradament avui no podré assistir-hi, però des d’aquest bloc, vull donar tot el meu suport al Martxelo i als altres imputats. He trobat un bon bloc amb força informació sobre el cas. També a aquí s’hi fa un bon seguiment.

Després de setmanes de només saber d’ella a través del seu company, ahir, finalment, puc parlar amb ella. La trobo molt animada i confiada. M’explica que és una llauna això de la quimioteràpia, però que tret dels dos dies primers, la resta, pot anar fent sinó s’esforça gaire. M’ha agradat parlar amb ella. Sentir-l’hi la veu. La seva empenta, la seva voluntat de passar pàgina el més aviat possible, m’imagino que la calma a ella i també ens calma a nosaltres.

Entre tots, com hem pogut, hem anat desgranant aquesta estupefacció, aquesta perplexitat perquè una cosa com un càncer, que fins ara havia estat un afer tangencial, entri de cop en el teu àmbit més proper i et trobis sense armes per rebre el cop. No conec una persona més sana que ella: no beu, no fuma, menja sa. Practica esport, ioga, és una persona serena, amable, tranquil·la. I amb tot, la malaltia l’ha atrapat quan encara no té ni quaranta anys.

Recordo la tarda que m’ho van dir. No m’ho podria creure. Afortunadament avui en dia, hi ha hagut molts avenços mèdics, però no negaré que aquella de la caputxa i de la dalla, va fer acte de presència. No venia a endur-se res. No ho permetríem, però el seu alè hi era, li sentíem. Després vam quedar a l’intempèrie, com barques la línia de flotació de les quals, hagués desaparegut. Les trivialitats van quedar en això. Problemes que pensàvem immensos quedaren reduïts a res. Vam anar remuntant sabent que l’operació havia anat bé, que els metges eren optimismes amb raó. Que se’n sortiria…

Et fas petit contemplant aquestes dissorts. Sent-ne espectador sense possibiltiat de canviar de canal ni de desfer-te dels números que tens per formar part del circ. No serà la darrera vegada que el cop de mall ens assaltarà, ara ja ho sé. Habitar l’estima, la voluntat de anar fent procurant omplir-te de moltes coses, no pensar que demà et  pot passar a tu o algú altre, seguir, sense defallença. Seguir.

No he aconseguit acordar mai el mot just per definir, per una banda, la sensació d’estar sol, de sentir-se buit, fora de tot -sentiment que fa mal- i el fet sa, necessari, d’estar sol amb els teus quaderns, els teus papers, les teves cabòries. En català s’admet soledat i solitud, encara que la primera, apareix com a delegada de la segona. No ho sé, per mi no ha estat mai el mateix. Però, quina paraula utilitzar per a cada estat? Soledat? Solitud? O potser referir-se amb una única paraula per ambdós circumstàncies?

Jaime Rosales, aprofitant-se que en castellà aquesta dualitat no existeix -tot és soledad– ens n’ofereix unes quantes d’aquestes soledats o solituds, en la seva darrera pel·lícula La soledad. Un encert que a Espanya li hagin donat el Goya a la millor pel·lícula i una aposta valenta. Ja l’havien enretirat de la cartellera i la veritat és que és una petita joia que mereix més atenció i que l’aneu a veure.

Rosales ens dóna una pel·lícula intimista, un retrat de la Vida, en cru, sense escarafalls moralistes ni efectismes narratius excessius. Gens de retòrica. Una estructura de guió més complexa del que sembla, tan sols per perfilar un prim carril per on els personatges puguin desplaçar-se recolzant-se en la brillant interpretació dels actors. A això, afegir-hi, en alguns plans, sobretot en la que parlen cara a cara dos personatges, mostrant totes dues cares alhora, totes dues soledats.

Inquietant pel·lícula la de Rosales amb un títol que no m’acaba de fer el pes, però que funciona, que sap mantenir el ritme, la cadència justa, amb un treball actoral sorprenent i una constatació agredolça final a la boca: la possibilitat de fugir de tot i de tothom, però no pas de nosaltres mateixos.

Asseure-t a la butaca. Esperar que els altres espectadors facin el mateix. L’intèrpret ja és a l’escena. Silenci. Comença l’actuació. Li dones una, dues, tres oportunitats. Però no t’enganxa, no et porta a enlloc. Divagues. Penses. Imagines. Ara voldries tenir una llibreta i prendre notes. Una paraula que has descobert i que podria ser un bon títol per a un recull de poemes. S’ha d’arreglar el llum de l’habitació. Tornes a l’espectacle: això dels papers està bé. Però tornes a fugir. Ara on va aquesta dona del públic? Les butaques són confortables. A la tele avui parlaven del zoo de Viena. És un dels més vells d’Europa. Ara surt una noia del públic… Ah!, estava preparat. És bonic. Ha transmès més aquesta noia en pocs minuts que no pas l’intèrpret en tot l’espectacle. S’hauria de rentar la cortina de la dutxa. Quina mania amb les projeccions! Aplaudiments freds.

Això dels blocs no deixa mai de sorprendre’m. Hom s’instal·la davant la pantalla i escup diàriament o amb la freqüència que cadascú gasti, les seves coses. Hi ha una innocent pressumpció que tot plegat no surt de l’ordinador, que com altres arxius, quedarà dins la nostra màquina. I resulta que no, que així que pitges el botó "publicar" hi ha tot una munió de gent que passa els ulls per aquestes lletres i n’hi ha que, fins i tot, els agrada el que t’empesques.

D’entre aquests lectors, fa uns mesos, vaig recuperar un antic company de l’escola. Potser feia vint anys que on en sabia res d’ell. Tant de temps espanta: per la quantitat de dies acumulats i perquè ja hi tens, en la teva vida, coses que fa vint que anys que han passat tenint-ne memòria pròpia, (sóc l’únic que s’esglaia quan algú et diu que va néixer el 1988?) Sigui com sigui, l’amic retrobat, em fa saber que se les campa per Madrid i que em va trobar per casualitat navegant un dia.

Em va dir que em faria arribar una sorpresa. I la sorpresa foren unes fotos d’una excursió amb l’escola on hi surto. El fet que estiguin fetes en blanc i negre, els dóna una pàtina d’antigor més gran del que caldria. Em costa reconèixer les cares. Els tinc molt lluny aquells dies, molt. Traço línies per aquell nen espigat, llargarut, que llavors ja era; futurs possibles, realitats on encabir-lo. No me’n surto. Encara ara no el domino el personatge. Tot just fa quatre dies que sé qui no sóc i aquesta certesa, molt em temo, va convertint-se en l’única cosa perenne a mesura que van passant els hiverns, els estius, les tardors…

Sigui com sigui, benvinguda propina aquesta faceta mai buscada de fer-te venir al costat de les lletres, la gent que es va anar esvaint, la gent el record del qual es desdibuixa per manca de pensar-hi, pel rossec diari de les hores. Ho deien en una pel·lícula de Woody Allen: mai sabem si un record és una cosa que tenim o quelcom que hem perdut.

Ja ho sé, no hauria d’haver obert el mail. Però què voleu? Malalt de lletra, el fet que hi posés a l’assumpte "escriure", em va fer obrir-lo de manera instintiva. Una vegada obert no hi vaig poder fer res. L’autor del mail, un tal Wert Yuiop, m’explicava la seva fortuna amb els blocs. Fins a la data, n’havia obert una cinquantena sobre els temes més variats: cap d’ells havia aconseguit mai fos una mica de ressò.

Fins aquí hom podia sentir alguna mena de compassió per l’amic Wert, però el que es llegia a continuació, més que compassió, feia posar els pels de punta. Incapaç d’acceptar que allò que s’empescava no tingués el menor interès, Yuiop estava disposat a boicotejar tots els blocs que pogués. Si els Déus no l’havien elegit per a la glòria blocaire, cap altre bloc mereixia no ja tenir una certa popularitat, sinó dret a existir com a tal.

Expert informàtic, Wert Yuiop, se les ha ingeniat per introduir-se dins els blocs i fer-hi entrar un virus anomenat "Portal", un virus que inutilitza el teu bloc i fa aparèixer una torrentera verbal que s’actualitza cada dia.

De moment, el tal Yuiop, només ha aconseguit introduir-se al meu altre bloc Contabilitat bàsica. No sé quants dies durarà, ni si podré mai recuperar el control sobre el bloc, en tot cas en deixo aquí constància perquè a ningú no li passi res de semblant.

Se’ns omple el cap de compromisos, d’afers, d’urgències. Se’ns barregen els documents, les carpetes. I quan ens en donem compte, en sec,  els dies s’han posat damunt les experiències volent-les desterrar a la república dels oblits. De vegades, baixar del tren de les obligacions, és necessari. Defugir la pressa. Fer recompte de coses que ens hem deixat. Deixar-nos estirar les orelles pel que no em dit i calia.

Perquè fou un divendres, un dia 1 de febrer, que em vaig deixar de dir una cosa.

La Montserrat feia 90 anys i uns quants li vam voler llegir els seus poemes. Els hem llegit moltes, moltíssimes vegades. Són les paraules d’una Dona, d’una Mare, d’una Amiga. Són les paraules d’una Poeta. El seu somriure va deixar-se veure, ample, discret, acollidor, per primera vegada en aquella cambra atapeïda de llibres i memòria. Un aprenent que llibreta en mà, va arraconar una mica de la seva timidesa per deixar-se omplir de la saviesa amable de qui ha viscut molt i amb intensitat. No pas feta d’aventures extraordinàries ni de gestes insòlites. La intensitat de la vida viscuda segon a segon. I l’esmerç de la mà per deixar-ne constància damunt el paper.

Ens ho va dir, a tots els qui llegírem i després li diguérem per molts anys: la nostra amistat li és un bé necessari, la seva amistat ens és un tresor desmesurat. No hi valen gestos de quedar bé amb la Montserrat, la seva vellesa és la pròpia dels seus anys i no hi ha res més, ni t’atreveixis a caure en el plany: amb un somriure et desarmarà i et dirà que ja té el nou llibre de poemes a punt i que el bastó el porta per fer bonic.

Per molts anys Monsterrat: pels teus poemes que ens fan voler ser millors, pel teu compromís complet amb la vida, perquè només és així com val la pena de comprometre-s’hi. Felicitats, sí.