Els dies i les dones

La coincidència voldrà demà (avui pels lectors matiners) que la Maria Barbal m’expliqui coses sobre el seu "País íntim", mereixedoríssim premi Prudenci Bertrana, al programa "De llibres" al 33.

Tot just ahir vaig deixar-ne enrera les trifulques vitals de la Rita, la protagonista de la història, alentint-ne la lectura de les darreres pàgines per tal d’allargar, tan com és pogués, aquell fil que ens nua amb les històries que no volem que ens deixin.

"País íntim", abans que una novel·la, és una història bellament explicada. Bella en el llenguatge, bella en l’articulació de les trames. Bella en l’afaiçonament dels personatges.

A través de la relació entre una mare i una filla -brutal personatge aquesta mare- es desgranen els escenaris de la postguerra, de les bullicions dels seixanta i de l’època més recent, a partir de la contraposició del paisatge rural -el del Pallars- i el de Barcelona, en una confrontació que si ve al principi es bipolaritza, acaba per confluir en un punt indeterminat que coincideix amb la realització personal de la Rita.

A partir d’aquest estira i arronsa, hi trobem l’evolució vital de la Rita, un personatge a cavall entre aquests dos escenaris i que d’alguna manera n’és el mirall del gradual acostament de tots dos móns. Un acostament que coincideix també amb un viatge paral·lel pel que fa al llenguatge. Molt més viu pels primers capítols, més reflexiu i poètic així que avança.

Amb l’afegit d’una trama que serveix com a coixí dramàtic -la de l’avi de la Rita, represaliat per la guerra civil i causa de corsecament de la seva mare, aquest país íntim fet de ràbia a vegades exagerada- la Maria Barbal fa lliscar una història farcida de personatges femenins que mouen l’univers petit que és tota la novel·la desterrant els personatges masculins, a una esfera aliena, a un paper d’espectadors de l’acció: sempre com a secundaris, causants de malvestats, d’una naturalesa indecisa.

Amb l’ofici que és característic de les grans escriptores i dels grans escriptors, la Maria Barbal ens acull i ens embolica amb la llepada suau del llenguatge efectiu, mai banal, tesat amb la força mateixa que el domini li infon, per tal d’explicar-nos una rondalla de tendreses retrobades, de passats que s’entesten en no ofegar-se i de vides viscudes, no pas escrites.

Vaig tenir el plaer de conèixer el Jesús Moncada, ja fa uns anys. Des de la Secció de Llengua i Literatura del Centre de Lectura de Reus, vam preparar la presentació, a la capital del Baix Camp, d’un dels seus llibres.

M’en queda el record d’una persona amable, senzilla i tendre. A la biblioteca del Centre en quedaren unes granotetes que hi dibuixà en els exemplars dels seus llibres.

No crec que la seva obra obeís a res més que a una necessitat netament pura de fixar en el paper allò que sentia. Això que pot semblar fàcil de dir, és infinitament difícil si es fa amb el rigor estilístic i amb la dedicació absoluta amb què Moncada edificà cadascun dels seus llibres.

L’altra nit, sopant al Bar Campus (C. Sant Llorenç, 11) de Reus, vaig desenredar el record del Moncada quan vaig topar amb una petita exposició que el Carlos Arió i la Pilar Gérez han confegit a partir de fotografies del riu i de textos de l’autor de Mequinensa. La mostra es podrà veure fins el dia 12 de febrer. L’han titulat "El bram d’un poble, la veu d’un riu".

Si en faig esment és perquè em sembla que la tria de fotos i de textos ha estat feta amb el cor -llegiu-ne el text que us adjunto del fulletó-, la millor manera d’honorar Moncada i de situar-se al seu costat: sense foteses ni falses solemnitats.

"Quina era l’olor de la teva infantesa?

Potser et caldrà tancar els ulls i fer un petit esforç per recordar-la. Amb el record de l’olor s’hi afegirà el d’un paisatge.

Quin era el paisatge de la teva infantesa?

Natros ho tenim molt clar: el nostre paisatge és el riu i la nostra olor és la del riu. I el rostre de les seves aigües és el rostre dels nostres iaios i el seu bram són els crits de la nostra gent.

Fa uns mesos moria Jesús Moncada i vam decidir fe-li un homenatge; un més, sense grans aspiracions. Només recordar-lo, i au. I sense gaires tombs era el riu que ens venia al cap, i les paraules del Moncada, tan escrupolosament triades que semblaven aigua, també, de tan transparents, de tan senzilles i essencials.

La tria de textos no va ser fàcil, perquè tota l’obra del Moncada és magistral; l’elecció de les imatges tampoc no ho va ser, perquè la tossuderia i la generositat del Carlos de Móra i del Vicent, el barquer de Miravet, no tenen límit: no se’n cansen mai del riu.

Quan dubtàvem, deixàvem que fos la pell que triés; la resposta de la pell és inequívoca; per tant, vam deixar que les emocions més íntimes fossin el camí, la nostra sirga particular, aquella que intuïm desdibuixada i llunyana, acalivada en un temps passat. Al cap i a la fi, els records són com la Mequinensa del Moncada, engolits i fantasamgòrics. Però hi són.

Si a través d’aquest recull de paraules i imatges feu un viatge a la vostra infantesa, natros contents; si us suscita curiositat per llegir l’obra de Moncada o recórrer la geografia del seu espai mític, natros feliços. En qualsevol cas, xaleu; i deixeu per un moment que estremeixi la memòria, el cerç i la garbinada, la fotesa i la solemnitat".

Aquest matí, assegut a la tassa d’un felip, a la facultat, mentre em revelava coses fosques que portava amagades dintre meu i que un cafè barrejat amb els nervis de l’examen d’avui ha volgut que fossin més fluïdes del normal, he pensat que això dels blocs, bé podia ser que  haguessin sorgit als lavabos d’una universitat.

Vull dir una universitat de les de veritat. Una d’aquelles amb noies que abracen carpetes contra els seus pits i que porten una jaqueteta de punt a les espatlles. Una d’aquelles on la paraula investigació o beca, no s’associa al mot policial, la primera; o amb la paraula escurrialla, la segona.

M’explicaré. Diuen que primer va ser el verb. També primer devia ser el dors d’una porta de lavabo d’homes d’una facultat en blanc. Algú va dir: hi diré la meva i hi va guixar el què pensava del país o de l’ofici de la mare del professor d’Història de l’Economia II. Sense firmar ni res.

No es comença per aquí?

Dies més tard, un altre hi va entrar. Aquest feia una dieta rica en fibra. No s’hi va estar gaire. El temps just per adonar-se que la idea del país que algú hi va immortalitzar, també li anava bé a ell i així en va deixar constància amb un altre color.

Ja tenim el primer comentari.

Va passar una setmana i a fer les seves coses, hi va entrar un bidell granadet de digestió carajillera i que es revolta en llegir aquell post sobre l’ocupació de la mare de l’esmentat professor; recorda altres temps, quan ell no era un bidell i mantenia relacions precisament amb la dona ara tractada de senyoreta de casa de tolerància, en amunt.

I és clar, la nostàlgia li fa carregar tintes contra el desvergonyit que ha deixat a l’alçada del betum aquella amb qui l’amor lliure i socialista va fer-li un Professor d’Economia II que tot i que no ho pot demostrar, sap de sobre amb el despreci amb que aquest  li diu si li pot donar les claus d’una aula determinada o que les fotocòpies han quedat fosques, que sap que podria ser son pare.

La primera polèmica.

Jo n’estic segur que un rector d’aquests americans amb quatre dits de front i poca dotació a la partida pressupostal "repintar portes dels lavabos", es va treure de la màniga això dels blocs per tal que els seus alumnes poguessin fer gala de vanitats i d’expansions més o menys literàries  sense emmerdar tant, valgui’m l’expressió.

P. D. D’entre les que he llegit aquest matí, em quedo amb la següent pintada -amb molts comentaris d’adhesió:

"La sobirania…personal.

 La pàtria…la gent que m’estimo"

Contra el vendre’s la terra per un plat de llenties, el país del lirisme més directe.

El que ha passat amb l’Estatut, no ha estat res més que l’escenificació d’una manera d’entendre el nostre país i la nostra relació amb Espanya sense cap mena de sorpresa ni cap altre suspens que el d’un paio espavilat, el Mas, que ha recollit de damunt la taula totes les molles del que era CiU i ens ha colat a tots plegats una carambola magistral.

Encara ens movem amb els jocs simbòlics de sempre manipulats de la millor manera per tal que tots hi puguem caure: joves o grans. Si ens punxen l’animeta santjordiana amb soflames o arengues, ens rendim a la llagrimeta de la senyera, al cofoisme de la solidaritat avial, al despertaferro de crit de celobert.

Fa uns mesos, quan va començar tot això, vam fer un cop de cap i vam trencar la guardiola, en vam comptar els cèntims i tot i que sabíem que no hi arribàvem, vam tirar endavant: aquesta vegada, aquella senyorassa que fumava i tractava als catalans de tu, vestida de "roja y gualda", ens acolliria al seu llit i seríem capaços que es posés de quatre potes i li faríem entendre de quina manera ens han tractat molts dels seus amants oficials, fins a la data.

Però tot ha estat com des de fa uns quants segles.

En ple deliri amatori, quan ens pensàvem que aquesta vegada sí, que ja era nostra, ella ha cridat: nació al preàmbul i 50 % dels impostos. I a nosaltres, és clar,  se’ns ha esfondrat tot, hem complert com hem pogut i ella tustant-nos l’esquena, ens ha engegat: què, ja està?

Encara amb calçotets, l’hem mirat de reüll com recomptava la nostra xavalla.

Pels que criden ladrones a la memòria de sang feta tinta entatxonada en taüts de cartró. Pels qui no saben què és una nació perquè mai no han hagut d’inventar-se’n una. Pels qui no volen somriure davant un fusell ni pagar per una joventut extingida per la guerra.

Pels qui no saben mentir quan diuen que no m’entenen en parlar-los la meva llengua. Pels qui no s’avergonyeixen de votar al PP ni d’escoltar la COPE. Pels qui els fa fàstic veure voleiar un estel bressat pels quatre vents. Pels que pensen, ja canviarà.  

Pels qui no entenen que dir t’estime, t’estimo, t’estim és el mateix. Pels qui no els van fer cap samarreta d’una cortilla vella. Pels qui avui mengen salsitxes i ahir ensaïmades. Pels que no s’atreveixen a rimar constitució amb prostitució. Pels que ignoren que no s’és res si no s’és poble…

Afegit dissabte 21 de gener: I si no fos perquè estic segur que un dia, quan siguem lliures del tot, podrem riure’ns d’aquestes coses, també pels tres feixistes que ahir només van aconseguir refermar-me en la meva ideologia, en l’atemptat a la llibreria 3 i 4 de València.

TAMBÉ PER TU

També per tu que els anys et passen

sense malmetre’t gens les mans,

per tu que mires enrera

perquè et fa por mirar endavant.

També per tu que sempre trobes

que el guany és poc i el risc molt dur,

tu per qui mai no val la pena

d’alçar la veu contra ningú.

També per tu que ara m’escoltes

i et sembla estrany això que dic,

per que tu que dius que les paraules

tenen un deix de llibre antic.

També per tu que et fas enrera

si el joc et sembla poc segur,

també per tu que tot ho esperes

de l’altre gent, també per tu.

També per tu que no t’adones

d’aquells que passen pel carrer,

que has après a no fixar-te

en tot allò que no et convé.

També per tu que tens la norma

de moure’t sempre al grat del vent,

tu que quan parles dels qui lluiten

en dius sovint la pobra gent.

També per tu converteixes

l’orgull subtil en pietat,

tu que no entens que encara hi hagi gent

que demana llibertat.

També per tu, si ara voldries

no haver dit mai que no a ningú.

També per tu, si quan m’escoltes

et sents molt sol, també per tu.

Miquel Martí Pol

Dimarts passat, amb la mort de Juli Cèsar, es donava per acabada la mini-sèrie "Roma". Vaig arribar-hi tard, però a temps d’enganxar-m’hi.

Pels que cursem primer d’Humanitats, aquesta sèrie posarà rostre a tot de personatges que aquests dies dansen entre els nostres apunts d’Història antiga i de Llatí i cultura clàssica, alhora.

Visualment la sèrie tenia el precedent de la pel·lícula de Mankiewicz  "Juli César" del 1953. Amb James Masson fent de Brutus i Marlon Brando fent de Marc Antoni. El film, amb enquadraments bellíssims, es basava en l’obra homònima de Shakespeare.

Agafo la traducció al català feta per Salvador Oliva d’aquesta obra i en llegeixo el següent al pròleg:

"Com a document històric, la literatura té molt poc valor, molt menys, en tot cas, del que molts estan disposats a atorgar-li. Ni Juli Cèsar no ens diu res sobre el Juli Cèsar real, ni tan sols podem estar segurs que ens indiqui la manera com els elisabetians veien el Juli Cèsar real. El caràcter i la naturalesa de ficció radical de la literatura no ens permet de prendre’ns l’obra com a prova de res de tot això. I, per altra banda, valorar la literatura com a expressió de sentiments, idees o creences amb els quals resulta que estem d’acord és un joc càndidament reduccionista".

En la mateixa línia, podríem afegir que la televisió tampoc té cap valor històric per si mateixa, però per la seva potència visual, pot erigir escenografies que ens permetin fer lliscar el discurs dramàtic amb més veracitat. Malgrat de basar-se en fonts històriques, com sempre en ficció, bastir universos veraços, no reals.

Dramàticament, tal i com va fer Shakespeare, la dualitat entre aquest Brutus que dubta i aquest Cèsar vanitós però que sabem que també es feble -sembla que és històric que patia d’epilèpsia- hi és present adaptat al ritme televisiu. Els senyors de la HBO, doncs, no aporten res de nou. Ens ho deixen tot obert.

S’agraeix que els guionistes hagin defugit buscar els extrems dramàtics, tant habituals en la televisió, i hagin volgut mostrar uns personatges propers arriscant-se a elaborar un producte televisiu on l’acció dels personatges, és tan o més important que l’escenari on s’emmarquen. Una gran sèrie.

(Per qui vulgui  saber més sobre Cèsar recomano, a part de la pel·lícula i l’obra de teatre esmentades, "La vida dels dotze Cèsars", de Suetoni i les "Vides paral·les" de Plutarc, ambdues obres editades en català per la Bernat Metge.)

"Era en aquelles tèmpores [1958] que va ocórrer un succés entre divertit i lamentable que té veure amb la relació del personal del Centre [de Lectura de Reus] -assalariat i directiu- amb els visitants que pujaven l’escalinata de la casa amb algun motiu o altre per resoldre o per inquirir.

Un dia del final de juliol, calorós i feixuc, entre les 4 i les 5 de la tarda, un homenet procedent de Mont-roig, baixetó i vermell de cara, es va presentar en un Centre desert, davant del taulell del conserge. Al darrera del taulell, hi havia, ben arrepapat, el conserge Ambròs, de rostre encara més vermell que el del visitant.

L’Ambròs feia una mitja becaina, confortat per una digestió ben aconduïda a través d’un priorat de Poboleda, begut amb porró, al qual de forma confessada, era, com tants ciutadans conterranis, morigeradament fidel a l’hora de la manduca. El foraster va dir al conserge que li faria il·lusió de fer una exposició de les seves pintures a la sala del Centre.

El conserge va prendre nota del nom: Joan Miró, i li va dir que ja ho comunicaria als principals. Al cap d’un parell d’hores, l’Ambròs, conserge, va traslladar el nom i la petició al vocal delegat senyor Joan Besora. (Per cert, el senyor Besora també dibuixava i acoloria, a més d’escriure teatre en vers). "Miró de Mont-roig? -diu que va dir el vocal delegat-; deu seu un pagès que pinta".

I després d’aquesta sentència ja no es va prendre la molèstia ni de passar-ho a la directiva. Hi havia molts pintors aficionats de la comarca que haurien volgut exposar al Centre."

Xavier Amorós. Temps estranys. Clarobscurs en la llarga postguerra reusenca. Llibre segon, 1951-1960.

El cel encoixinat de tendals farcits de borrim de grisalla. He provat d’endevinar de què parlarien les antenes de televisió o els parallamps si fossin gegantines plomes i els núvols, els seus tinters.

Un retrat dels vents apressats en l’embull? Un dietari de tempestes perdudes entre els boscos de fibres blanques? Un poema que tingués tota la malenconia tènue dels terrats de rajola brunyida?

El poder de la paraula sostenint el cel dels déus, a punt d’esverlar-nos la clepsa, amatent per dibuixar amb tinta de fum tantes de les coses que es donen per sabudes, per apreses, per viscudes…

Metàfores celestes m’acompanyen avui que he trobat a la bústia les paraules de l’Aurora Bertrana que des del tròpic del bon temps em deia que "el primer que s’ha de fer amb la vida és viure-la i, després, si de cas, escriure-la amb coneixement de causa".

Demà, a un quart de nou del vespre, Pau Roig inaugura a la Sala Fortuny del  Centre de Lectura de Reus la seva exposició "Pintures amb paraules".

La mostra compta amb una trentena llarga de pintures, la majoria executades amb escaiola i pintura plàstica. Cada pintura va acompanyada d’un petit aforisme. D’aquí el títol de la mostra.

Dos trets que identifiquen l’obra del Pau Roig són l’essencialitat i el moviment. Una essencialitat bastida a partir de l’utilització de colors terrosos, de textures rugoses i de traços gruixuts. Una essencialitat que ens nua d’una manera molt tel·lúrica a allò que és primigeni, a allò que és important, amb una gran força executòria.

Cal destacar com el Pau insta a contemplar en cada obra, no un quadre, sinó l’evolució natural d’un discurs que queda fixat en el temps a través del moment concret que emmarca la pintura, però que en cap cas és estàtic, sinó que participa d’una origen que sabem que ve de lluny i d’una posterior evolució que no sabem on, ni com acabarà.

Aquesta sensació de moviment va en dues direccions: en el moviment natural d’algunes figures on el ritme es captat per quedar congelat només un instant -les figures mentre no les observen continuen ballant- i un altre moviment més subtil, més metafísic, on les obres més abstractes estableixen una crida al nostre esperit perquè les acompanyem.

Les obres de tema africà, més reflexives, participen doblement d’aquests moviments en el sentit que si ve constitueixen una mirada plàcida, només una descripció, participen igualment d’aquesta força, potser més atenuada, menys impactant, però amb un reclam igual de suggeridor.

A més de l’acte d’inauguració de demà, el Pau Roig té previst tres actes paral·lels a l’exposició:

El dia 20 de gener "Traços en directe", una sessió oberta i participativa amb la producció d’un quadre en directe.

El dia 27 de gener "El traç de les paraules", on els aforisme dels quadres prendran més relleu amb l’Eva Roig i el blocaire que us escriu, que han parit un petit espectacle jugant, a més, amb un tercer element: la llum. 

El dia 3 de febrer "Traços amb diverses pulsacions". Actuació de dansa africana a través del ritmes tradicionals de l’oest del continent.

Tots els actes són a un quart de nou del vespre. Hi sou totes i tots convidats!

Es confirma allò que tots temíem: ningú va avisar al ministre Bono, que a més de l’arrest domiciliari, s’havia d’evitar de totes totes, que el Mena mengés després de mitjanit o que s’apropés a l’aigua.

No sé si l’anunci ha sortit en cap altre lloc. Jo fa mesos que m’hi indigno al metro de Barcelona.

És aquell tan fastigós que van penjar els de l’exèrcit espanyol on es veu un ull tancat que resa: "Tu deseas la paz" i un altre ull, més avall, obert i enquadrant una mena de naixement pessebrístic, que rebla: "Nosotros trabajamos por ella".

Amb els darrers esdeveniments, si més no, ja sabem per a quina pau treballen alguns d’ells.

He mogut llibres aquests dies i m’han sortit del fons d’alguns armaris, petites joies oblidades.

Una d’elles, el recull d’articles del Jaume Subirana "Per a què serveix un escriptor?", editat a Proa.

No em puc estar de ressenyar l’impagable "Test de detecció de poetes bords" que Subirana publicà en un article a l’Avui el desembre del 1989.

Diu així:

"1. Recita poemes propis als amics i coneguts així que pot.

2. Menysprea els altres poetes en privat i els saluda efusivament en públic.

3. Es queixa de l’escàs ressò dels seus llibres entre els lectors i la crítica. Ell, però (o ella, no discriminem), no compra mai llibres de poesia dels seus contemporanis. (i d’això, n’arriba a fer bandera).

4. Aixií que publica, mira de teledirigir un parell de ressenyes a les publicacions més influents que deixin clar com s’ha de llegir el seu llibre, i que es tracta d’una obra diferent, imprescindible i molt personal.

5. Disserta, vulgues no vulgues i en les circumstàncies més impensables, sobre la pròpia evolució poètica.

6. Llegeix poesia molt rarament, i mai poètica (¿lo qué?) o teoria literària.

7. Dóna i torna a donar a llegir als coneguts el matix recull amb successives modificacions "perquè hi diguin la seva" i sempre insisteix que allò "no és definitiu".

8. Malparla dels premis de poesia. S’hi presenta, però, amb pseudònim, i si guanya després somriu i diu que se n’ha aprofitat.

9. Enveja els altres poetes quan publiquen, quan són ressenyats o quan reben un premi. Això no obstant, fa cara de passar-ne.

10. Ha començat escrivint poesia (demana menys temps, aprens a dominar la llengua…), però ho deixarà per passar-se a la narrativa.

Una temporada, d’adolescent, em recordo capficat en una decisió que havia près i que llavors hem semblava transcendental: havia decidit fumar.

Va ser una decisió purament oportunista. A mi, això d’omplir-me els pulmons de fum, no em feia ni fred ni calor. Però podies convidar a les noies. Els repetidors et miraven amb un cert aire de fraternitat i deixaves de ser objectiu dels clatellots sistemàtics. Ells en deien collejas.

Fumar em va semblar, ben aviat, però, una feina força àrdua. Requeria massa concentració.

 Despistat com sóc, deixava paquets i encenedors per tot arreu. Els cigarrets se m’apagaven i em queien de les mans. Que si l’estisora, que si fumar amb la dreta, que si fumar amb l’esquerra, que si les anelles de fum amb la boca, que si la "correguda del camell"…

Tot el que envoltava el món del tabac i jo no vam casar. Aviat en les tancades als lavabos vaig començar a ser un fumador passiu, amb més asma que esma. Vaig oblidar que fumava.

Davant els repetidors ho feia veure -tampoc era qüestió d’exposar les meves cervicals. Davant les noies vaig descobrir que tenia més ganxo explicant que era un fumador negat, que no pas convidant-les a un pitu.

Avui en dia, no faig fàstics a un puret holandès els dies de festa, amb el cafè. Com tampoc deixo de fer una pipada si rula un porret. Fins i tot m’atreveixo amb els cigars.

Fugir de la crema insensata de tabac. Assaborir la blavor del temps que passa entre el filet grisós fent la dansa del ventre. Saber que tot es consumeix. Que si el tabac t’escurça la vida, el fum de cada xuclada pensant en coses de veres,  te l’allarga.

Contra follies prohibitòries, aquell tros de món…

FUM

Fum, ingràvid volum, colom dispers.
Fum, grisor sense pes, estel malmès.
Espai que és sols inspiració
Per poetes de ciència ficció.
Aquell tros de món on no hi ets tu és

Fum, ingràvid volum, colom dispers.
Fum, grisor sense pes, estel malmès.
Espai que és sols inspiració
Per poetes de ciència ficció.
Aquell tros de món on no hi ets tu és fum.
Qui ho vulgui ja ho pot contradir,
Que ningú pot sentir-ho per mi.
Aquell tros de món on no hi ets tu és fum.

                                                        Lax’n’busto (Morfina)

Siguem tan sols orfes cecs d’ulls encesos per l’amor que ens crema cor i conques davant tants miratges sublims que ens neguen a atrevir-nos a  sentir per por de no saber confessar-nos-ho amb la sinceritat que caldria.