4 poemes meus i una entrevista en àrab

Fa unes setmanes el poeta palestí afincat a Barcelona Bàssem an-Nabrís va fer-me una entrevista pel diari on treballa. Em va demanar que li fes arribar uns quants poemes per traduir-los i publicar-los. Dels que els vaig enviar, se’n van publicar quatre. Dos del meu llibre publicat Derelictes i dos del meu recull inèdit Balast. Els poemes van ser traduïts a l’àrab pel Kamiran Haj Mahmoud.

Cal agrair la tasca de difusió que està fent el Bàssem al món àrab de la cultura i la literatura catalana a través de les columnes que escriu.

Arribat a Barcelona el 2012 per participar en el programa de l’Escriptor Acollit del PEN Català, ha estat a la capital catalana que ha trobat la pau i la tranquil·litat per poder continuar escrivint.

Com ja us podeu imaginar és tot un plaer i un honor poder dir que he estat traduït a una llengua com l’àrab.

Infinites gràcies, Bàssem i Kamiran!

Poemes del meu llibre Derelictes

AQUESTA NEU QUE CAU

Havien anunciat aquesta neu que cau

i que observo aixecant la vista del paper.

El blanc, finestra enllà, va sotmetent colors.

Aquí dins és el negre que envaeix tot el full.

Hi ha una calma quieta. Ja no se senten plors.

El nostre nét petit finalment deu dormir.

Avui fem de cangurs. Els nostres fills són fora.

Un cruixit d’esglaons. Tu, que puges l’escala.

Ets a l’habitació i te’m quedes mirant.

Flairo el teu perfum dolç i faig veure que escric.

Coqueta als setanta anys, em beses a la galta.

Somric. Deixo la ploma. Llueixen els teus ulls.

“La fera s’ha adormit” i m’agafres la mà.

Plegats veiem la neu com lenta va colgant

aquest paisatge blanc que ja estimem tots dos.

Demà serà el trineu i un nas de pastanaga,

demà seran les fotos per ensenyar als amics.

Te’n vols anar i no ho vull. “Va, que tinc molta feina”.

Escric aquest vers d’ara de pressa; per plegar.

Vull acabar el poema i estar del tot per tu.

Però tu ja no hi ets i és inútil buscar-te.

No has pujat cap escala, ni m’has besat, amor.

No tindrem mai cap fill. No envellirem plegats.

 

هذا الثلج الذي يتساقط

 كانوا قد تنبّؤوا بهذا الثلج الذي يتساقط الآن

وأنا أراقبه، رافعاً ناظريَّ عن الورقة.

الأبيضُ هناك، أبعدَ من النافذة، يسُوْدُ

تدريجياً، جميعَ الألوان.

في الداخل هنا، يغمرُ السوادُ كاملَ الورقة.

ثمة هدوءٌ مُطبِق. ولا بكاءَ يُسمع.

لا بدّ أنّ حفيدنا الصغير قد أغفى أخيراً.

اليوم نعتني به بدلاً من والديه. فأبناؤنا خرجوا.

أسمعُ طقطقة الأدراج. أنتِ، تصعدين السلالم.

تجلسين في الغرفة، وتحدّقين إليّ طويلاً.

أشمُّ عذوبةَ عطرك وأتظاهر بأنّي أكتب.

مِغناجاً في عمر السبعين، تُقبّلين خدّي.

أبتسم، أضع القلم. عيناك تلمعان.

نامَ الوحش، وتمسكين بيدي.

سويّاً نشاهد كيف يغطي الثلج ببطء

هذا المنظر الأبيض الذي يعشقه كلانا.

غداً موعدُ الزلّاجات وأنوفٍ من جَزر.

غداً تُلتقَط صُورٌ سنُريها للأصدقاء.

تريدين أن تغادري ولكني لا أريد. “هيّا، عندي عمل كثير“.

على عجلٍ، أكتب هذا السطر الآن؛ كي أنتهي.

أريد أن أنتهي من القصيدة وأصير بكاملي معك.

لكنك ما عدت هنا الآن، ولا جدوى من البحث عنك.

لم تصعدي أيّةَ سلالمَ، ولا حتى قبّلتني، حبيبتي.

لن يكون لنا ابنٌ أبداً. لن نشيخ معاً.

 

GÈNESI

Els geranis de la finestra

m’amaguen dels esiuejants.

Passegen fins a Sant Antoni.

 

De tant en tant, el vent esfulla

les corol·les i els pètals entren

a l’habitació tot omplint

papers i llibres de vermell.

 

No em molesten ni em fan cap nosa.

 

Me’ls prenc tot just com el que són.

 

La metàfora més senzilla

per explicar què significa

l’arribada d’un nou poema.

 

التَّكوين

 أزهارُ الجيرانيوم في النافذة

تُخفيني عن المُصطافين.

الذين يتنزّهون باتجاه سان أنتوني“*.

من حينٍ لآخر تنزعُ الريحُ البتلات

فتَدخلُ الغرفةَ مُخضِّبةً بالأحمر

الأوراقَ والكُتب.

لا تزعجُني ولا تعيقُني.

أعاملها كبتلاتٍ فحسب.

أبسطُ استعارةٍ

لتفسير ما يعنيه

وُصولُ قصيدةٍ جديدة.

  *سان أنتوني: حيّ في مدينة برشلونة، فيه سوق شعبيّ أثري.

 Del meu llibre inèdit Balast

 

CREPUSCLE

És precisa la llum que lenta encén

les capçades dels pins i les alzines.

Aquest capvespre em pertany des de sempre:

una ombra d’extinció sembrant la nit.

No penso en el dia que se m’esmuny

entre els meus altres dies traspassats.

Penso que sóc lliure per estimar,

d’aquest reducte ataronjat fonent-se,

cada matís i cada fulla morta.

Aplego amb totes dues mans el gest

de la tarda perseguint els poemes

que hauré d’aprendre a escriure de bell nou.

Mentre visqui sabent com es marceixen

les hores enredades en un bosc,

cap altre espectacle em commourà tant.

شفق

دقيقٌ هذا الضوء الذي يُوقِد ببطءٍ

تِيجانَ أشجار الصنوبر والبلّوط.

هذا المساء يخصُّني منذ الأزل:

ظِلُّ انطفاءٍ يبذُر الليلَ.

لا أفكّر في اليوم الذي يتقطّرُ من بين

أيامي الأخرى، الميّتة.

أفكّر أني حرٌّ كي أحبَّ،

في هذا المعقل الأخير البرتقاليِّ الذي يتلاشى،

كلَّ نَسقٍ وكلَّ ورقةٍ ميّتة.

أضمُّ يديَّ على إيماءة المساء

مُتقفّياً أثرَ القصائد التي ينبغي عليّ

أن أتعلّم تدوينها من جديد.

ما دمتُ أحيا عارفاً كيف تذبلُ

الساعاتُ المتشابكةُ في غابةٍ مّا

فما من مشهدٍ آخر سيهزّني مثُله.

PLOU

e la pioggia bisbiglia

Cesare Pavese

Mires per la finestra. Plou. Hi ha cendra

a l’ampit. Cendra del seu cigarret.

No ha pogut sortir al balcó; per la pluja.

Fa només un moment ella s’asseia 

en aquesta cadira. Plou. Plovia.

Mirava, com tu, la tarda bevent-se

tot el capvespre, tota la nit. Plou.

Ara la llum és groguenca. Difusa.

Reposes la mirada en el plugim,

degota la seva absència dins teu.

La cendra a l’ampit vostre. Plou. Plourà.

تُمطر

 ينظرُ عبر النافذة. إنها تُمطر. ثمّة رمادٌ

على أُسكُفَّتها. رمادُ سجائره.

لم يستطع الخروج إلى الشرفة؛ بسبب المطر.

قُبيل لحظة فقط كانت تجلسُ

على هذا الكرسي. إنها تُمطر. كانت تُمطر.

كانت تنظر، مثلكَ، إلى المساء يرتشفُ

كلَّ المغيب، كلَّ الليل. إنها تُمطر.

الضوء الآن مصفّرٌ. مُشتّتٌ.

ها أنت تدعُ نظركَ يحطُّ على الرذاذ الناعم،

غيابُها يرشحُ في داخلك.

الرماد على أُسكفَّة نافذتكما. تُمطر.

ستُمطر.

Nadala

pessebre

NADALA

De l’altell de l’armari hem baixat

les capses on guardem les figuretes.

D’any en any, a un pastor li falta un braç,

una casa ha perdut la xemeneia

i els arbres, abans frondosos, ara són

desnerits esquelets de plàstic vergonyós.

El cel de paper d’embolicar fa patxoca

i als dits queda la purpurina d’un estel

que ja li costa molt de ser guia de res.

Encara són lluny els tres reis

dalt dels seus camells mal pintats.

Fora vila canten rabadans i el caganer

que algú ha posat davant la cara del nen Jesús.

L’espectacle es presta a la paròdia

i cadascú prova de mirar-s’ho tot

amb els ulls miops d’una innocència

que la realitat cura de cop i per sempre.

El tió que endrapa mandarines i galetes

aviat rebrà de valent i cagarà, ben dòcil,

els presents que fa mesos, i per whatsapp,

germans, cunyats, pares i cosins

negocien d’amagat per no torbar

la il·lusió dels qui ho esperen tot

de la nit en què nosaltres,

resistint-nos molt a deixar de ser infants,

vam haver d’aprendre, de nou, a saber plorar.

 

David Figueres  (Nadal, 2014)

(Foto: www.festes.org)

Demà per tots

 

urna

VAS DIR NO PUC

vas dir no puc

que tinc la por

del món del temps

del xoc dels trens

del fil de l’ham

del lloc del flam

que viu que mor

en tu i en mi

com un cant rar

amb tuf de vi

un codi puk

tinc a la mà

d’un lloc d’un prec

si són el rec

d’aquest riu clar

no vull la nit

ni el ric-ric ja

del teu cor verd

que per mi vol

ser esclau d’un cel

ennuvolat

de gallec ruc

fent la la la

que jo fa temps

que ja t’he dit

que més no puc

que sóc ja l’urc

del vent que diu

demà per tots.

David Figueres

(poema inclòs dins de l’antologia de poemes per la llibertat Assumiràs la veu d’Edicions Terrícola)

Assumim la veu

assumiras

Parlar de la llibertat, segons com, pot ser parlar de tot o parlar de no re. Sempre hi ha, xeringa de silicona semàntica en mà, aquells que es dediquen a injectar en els mots més o menys sagrats, la seva ració de superficialitat per deixar la definició més pura, en un mot eixorc apte per lluir-lo només en una samarreta qualsevol. Sense aroma de lluita. Sense aroma de combat.

Passa però, que els mots, no són propietat de ningú. I a vegades, només a vegades, la conjunció dels astres o aneu a saber què, fa que siguin majoria els que volen tornar a fer servir les paraules amb el seu significat més íntim. Més veritable. Més sincer. Aquelles definicions que no caduquen mai perquè no hi ha hagut cap filòleg que les hagi sabut fixar en un diccionari de manera completa. Les definicions que s’han de buscar sota les llambordes. Entre somriures. Entre llençols.

Ahir, a la Llibreria Calders, del barri de Sant Antoni de Barcelona, hi hagué un d’aquests cops d’estat on unes quantes persones, uns quants ciutadans, uns quants estimadors de la lletra, s’ajunten per dir que no, que encara és possible treure llustre d’aquelles paraules que ens han fet i ens han de fer.

Feia mesos que un home lliure i apassionat, Pau Vadell, de qui no fa ni una setmana, en un altre temple de la llibertat com és l’Horiginal, havíem festejat el primer any de les Adia edicions, ens va proposar a trenta-tres veus d’escriure un poema sobre la llibertat. El recull havia de sortir abans del nou de novembre.

Potser sí que en unes altres circumstàncies, aquesta llibertat, hagués estat tintada de tot un mosaic de matisos més ampli, però estant en el moment polític on ens trobem, a punt d’aconseguir ser lliures, si més no, d’un estat que dir-ne de pandereta és insultar als fabricants d’aquest il·lustre instrument de percussió, el convit esdevingué trenta-tres maneres de cridar, de xisclar, de deixar més que clar, que som ara i aquí, catalans del sud, del nord, de l’oest i de l’est. I que ho volem ser en un estat propi. Tot, absolutament tot, nostre.

L’antologia titulada Assumiràs la veu, títol manllevat dels versos de l’Estellés, aplegà a la Calders, amb besos i arraps, doncs, una bona representació d’aquests afaiçonadors de versos que afegiren, al poema imprès, la petjada de la seva veu. Els amics de la Terrícola, els inductors, ens deixaren participar d’aquesta bella iniciativa tan plena de llum. Màrius Serra, verbívor com ell sol, actuà com a mestre de cerimònies. La il·lustració de la portada és del Jordi Borràs.

Misael Alerm, Mireia Calafell, Míriam Cano, David Caño, Enric Casasses, David Jou, Maria Antònia Massanet, Carles Morell, Jaume Pérez Montaner (en la veu d’Enric Sanç), Jaume C. Pons Alorda, Jordi Valls i Mireia Vidal-Conte i el cronista, fórem els conjurats per fer retrunyir dins les parets d’aquesta antiga fàbrica de fer botons, els versos que havíem anat enfilant sabedors que caminàvem, amb aquest petit però immens acte, al costat de tantes i tantes persones que lluiten, lluitaven i lluitaran, per fer d’aquest país el millor país del món. Ho deia en Vadell al pròleg: “La cultura, i en ella l’escriptura, ha d’estar al costat del poble”. Amén.

No seria just deixar fora els qui també hi han participat i que no van poder ser a Barcelona: Vicenç Altaió, Sebastià Alzamora, Hèctor Bofill, Lluís Calvo, Antoni Canu, Antoni Clapés, Hilari de Cara, Francesc Garriga, Anna Gual, Manel Marí, PereJoan Martorell, Dolors Miquel, Bernat Nadal, Joan Navarro, Vinyet Panyella, Lucia Petrelli, Begonya Pozo, Eduard Ramírez, Marc Romera i Carles Sanuy.

Amb aquesta humil aportació i em penso que parlo per boca de tots els antologats, no fem altra cosa que afegir-nos aquest poble alegre i combatiu que tot ho podrà, el pròxim dia nou de novembre i cada dia. Assumint la veu, ens fem baula, i us proposem a vosaltres també de fer-vos-en corrent a la llibreria per tal de delir-vos d’aquests versos. Tots junts hem d’assumir la veu. Tots junts hem d’assumir la Llibertat. Ara i sempre.

De lletra tocats

Tocats Blog

Deia Gabriel Ferrater que de nit, en un cafè, es podia tenir pare. De nit, en una ciutat, Manresa, que no coneixes i on arribes amb el temps una mica just, ni la urgent paternitat demanada al google maps perquè et faci de guia i que no acaba de rutllar del tot, et deslliura d’exercir l’ofici més vell del món: preguntar. Afortunadament, els manresans, són poc donats a l’antipatia i menen aquest que us escriu fins al lloc on se l’espera.

Aquesta història comença al Canonge, minuts després de les nou del vespre. Diré poemes dels meus Derelictes dins el Cercatasques que cada any es celebra dins el Festival Literari Tocats de Lletra a la capital del Bages. No seré sol. Llistat de còmplices: Gemma Arimany, Míriam Cano, David Caño, David Castillo, Joan Duran, Xavier Giol, Núria Martínez-Vérnis, Maria Antònia Massanet i Jordi Valls. Amb alguns ja havíem perpetrat altres delictes poètics, amb d’altres encetarem tot just la coneixença aquesta mateixa nit.

Ens criden a entaular-nos. A la taula del davant, ara ens imiten altres poetes que han participat en el recital de cloenda del Festival. Quin goig que fan totes dues esteses de versaires! Alguns establerts, d’altres més cadells. Aquella dolça olor de sinalefa acabada de tallar, d’hemistiqui que encara belluga… Sopem a base de bé. Corre la vianda i el vi. No ens podem encantar, però. Toca la campaneta del primer round.

Encetarem a La Gramola aquesta ofrena de versos la Gemma Arimany, el Jordi Valls i servidor. L’espai sembla fet expressament. La llum hi és avara. Els parroquians amb el got ple. Les amigues de la llibreria Papasseit, ens faran els honors de presentar-nos. Disposem els nostres poemes en tres rondes. Els hulahops de la Gemma, la poesia porcina i bigarrada del Jordi… Quins cracs!

La propera parada la fem al Cercle Artístic de Manresa. Ara és la corporeïtat dels versos de la Maria Antònia dits amb el seu illenc accent la que ens indaga, les converses de la Míriam amb el seu estimat T. S. Eliot les que ens commouen. El Joan parlant amb Klee de tu a tu, el que ens dibuixa al rostre una boca de pam. Quin gust!

Encara no hem exhaurit la nit. A la mateixa llibreria Papasseit som convocats. El David Caño, llença contra el públic, sagetes de poemes enverinats: versos que fan riure pel com, no pas pel que, que fan forat endins. La Núria es deixondeix en l’habitual mostrari de fer la poesia una Festa del Verb. Les majúscules són totes seves. El Xavi diu ara que no s’hi veu i s’apropa a un llum de peu i ens la passa a nosaltres tota la lluminositat dels seus poemes que són vius i lliures. El David Castillo, davant un faristol, s’indigna poèticament parlant, i nosaltres amb ell. Grandiosos!

Al Trasteret, Albert Palomar, posarà la cirereta al pastís a cop de guitarra elèctrica. Som amics de la nit. Som amics dels poemes que s’han dit d’onze maneres diferents. Cadascú amb la seva veu. Cadascú amb la seva cadència. Quanta riquesa! Quanta riquesa!, en això de reviure, en rengles curts, tota la misèria i la grandesa de l’experiència passada pel sedàs del mot.

Pel que queda de nit, molts, no cal dir, decidim fer honor a la mala fama que precedeix el nostre ofici i donem oportunitat a les males llengües: ens la beurem a galet. Encara que aquesta crònica no hi entri en el relat, no és pas per callar res fora de mida, que a quarts de dotze del matí, amb el cap a quarts de quinze, això sí, seiem diligents esmorzant al bar. Encara s’esperaven més coses de nosaltres.

Així, mentre una vegada més els incansables somriures de la gent de la Papasseit paraven a la Plana de l’Om tot el seu repertori d’armes carregades de futur, acompanyant els amics de la Terrícola, encara ens tocava dir més poemes al Joan i a mi, acompanyats d’altres poetes. Complim davant un auditori reduït però suficient.

I ara sí, amb tot Manresa dinant, toca dir adéu, toca agafar el tren i reconstruir el vitrall de tants bons moments passats a glops de paisatge interromput per les capcinades que s’imposen. No pas perquè estiguem fatigats de dir o d’escoltar poemes, d’això mai, sinó perquè com al poeta del meu poble, el cap sempre ens ha d’anar ben ple d’una altra cosa que per sempre més, per sempre més, per moltes coses que ens passin, sempre jutjarem més important.

(Foto: Genís Sàez)

COM EL VENT

Trobà el bulb, endins la terra, l’amable
abric d’un hivern que l’amanyagà.
Només un petó de la primavera
incendià d’amor l’esclat de la flor.
T’esperàvem. Com el vent. Com el rou.

                                                   DF 

(Un acròstic per a la meva neboda tot just acabada d’arribar

DIR ESPRIU, DIR MARTÍ I POL

El proper dia 16 de novembre torna el Correllengua als barris barcelonins de l’Esquerra de l’Eixample i Sant Antoni. 

Donat el doble aniversari poètic que aquest 2013 celebrem a les lletres catalanes (el centenari de Salvador Espriu i el desè aniversari de la mort de Miquel Martí i Pol), els amics de l’organització em demanaren de participar-hi.

El dijous dia 14 de novembre a les 19:15 a la seu de l’Associació de Veïns de l’Esquerra de l’Eixample (Avinguda Roma, 139) hi representaré l’espectacle “Si n’era espriu o salvador…” a partir de poemes i textos del poeta de La pell de brau.

L’espectacle, ja es va poder veure a Prades, a l’estiu, si feu click AQUÍ en podreu tenir tota la informació.

També he creat un esdeveniment a Facebook.

El dissabte dia 16 de novembre, abans que la Patricia Gabancho llegeixi el manifest, diré alguns poemes de Miquel Martí i Pol.

En tots dos actes serà un plaer poder comptar amb la vostra presència!

Visca la cultura popular als barris!                    

SI N’ERA ASPRIU O SALVADOR… UN RECITAL

Enguany se celebra l’Any Espriu. Mai he estat un gran defensor d’aquest tipus d’esdeveniments. Molt sovint, la vindicació d’un escriptor o de qualsevol artista de manera institucionalitzada, passa per fabricar un personatge nou que s’emmotlli a les necessitats doctrinàries dels manaires de torn. És axí com l’homenatjat pot passar a ser un joguet a qui es fa dir coses que, descontextualitzades, poden tenir tot un altre significat.

Dir, però, que Salvador Espriu no és una figura important dins la literatura catalana, seria faltar a la veritat. Amb tot, crec que la seva poesia, treta del temps en què va ser escrita i en les condicions en què va ser escrita, no excel•leix tant com alguns ens voldrien fer creure.

Quan des de l’Ajuntament de Prades em van fer l’encàrrec de fer alguna cosa sobre Espriu dins el marc de les activitats festives i culturals que es fan durant el mes d’agost a la Vila Vermella, m’ho vaig prendre com un repte i una excusa per tornar a llegir-ne la seva obra.

És així com vaig descobrir un narrador potentíssim i un home de teatre amb resultats desiguals. Com ja he dit, no considero que tota la seva poesia tingui el mateix nivell, el que és innegable és que Salvador Espriu conformà una obra prou polièdrica com per ser mereixedora d’un lloc destacable dins de les Lletres Catalanes.

“Si n’era aspriu o salvador…” vol ser, abans de res, un recorregut per l’obra de Salvador Espriu intentant mostrar-ne els diferents registres que conreà. Centrant-me en la seva poesia on la mort hi té un paper preponderant, no he volgut mostrar un Espriu esclau d’aquesta circumstància sinó que, com un joc de màscares, m’he centrat en oferir un grapat d’Esprius que la majoria de les vegades defugen de la idea que tenim de l’escriptor de Sinera.

En definitiva, em proposo demostrar que llegir Espriu, dir Espriu, no té perquè ser una cosa avorrida, ans al contrari!

Serà un plaer comptar amb la vostra presencia!

Quan?: Divendres, 30 d’agost a les 20:00 h.
On?: Ajuntament de Prades (Baix Camp)

Esdeveniment a Facebook 

ABEURAR-NOS LA PELL

 

ESPECTRE

Aquest poema d’ara l’escric mentre et vesteixes.
Tu seràs lluny, molt lluny, quan ja l’hagi acabat.
Perquè ara no ho sabem, però és veu, que tu i jo,
mai més no tornarem a veure’ns nus els cossos
ni a abeurar-nos la pell ni a besar-nos la vida.
No et preocupis per mi. L’he escrit altres vegades.
Ara em toca enyorar-te. Recordar-te ben viva
en els milions d’escenes que em queden per muntar:
el dia que ens amàrem, per primer cop, desig
 maldestre i confortable i llevar-nos la roba
i ofrenar-nos l’amor a batzegades sordes,
com si tinguéssim por que algú ens pogués sentir;
o aquelles lentes tardes, ja del tot despullats
de vergonyes imbècils, estirats, reposant,
sols per agafar forces i tornar a dibuixar-te
ara el coll, ara un pit. Tota tu la bellesa.
I és estrany -ara et poses de nou les arracades-
que jo no faci res per impedir que marxis,
que fugis ja per sempre del temps que hem compartit.
És per això que em quedo mirant-te des del llit
com tu busques la bossa, t’amolles els cabells
i t’acostes a mi, ja del tot feta rosa,
per deixar-me un petó, cast, petit, a la galta,
per agafar l’abric i aturar-te un moment
i mirar-te de nou, just davant del mirall,
com s’esvaeix l’espectre d’aquell que vaig ser jo.

                                                       David Figueres

Bon dia de Sant Jordi a tothom!