4 poemes meus i una entrevista en àrab

Fa unes setmanes el poeta palestí afincat a Barcelona Bàssem an-Nabrís va fer-me una entrevista pel diari on treballa. Em va demanar que li fes arribar uns quants poemes per traduir-los i publicar-los. Dels que els vaig enviar, se’n van publicar quatre. Dos del meu llibre publicat Derelictes i dos del meu recull inèdit Balast. Els poemes van ser traduïts a l’àrab pel Kamiran Haj Mahmoud.

Cal agrair la tasca de difusió que està fent el Bàssem al món àrab de la cultura i la literatura catalana a través de les columnes que escriu.

Arribat a Barcelona el 2012 per participar en el programa de l’Escriptor Acollit del PEN Català, ha estat a la capital catalana que ha trobat la pau i la tranquil·litat per poder continuar escrivint.

Com ja us podeu imaginar és tot un plaer i un honor poder dir que he estat traduït a una llengua com l’àrab.

Infinites gràcies, Bàssem i Kamiran!

Poemes del meu llibre Derelictes

AQUESTA NEU QUE CAU

Havien anunciat aquesta neu que cau

i que observo aixecant la vista del paper.

El blanc, finestra enllà, va sotmetent colors.

Aquí dins és el negre que envaeix tot el full.

Hi ha una calma quieta. Ja no se senten plors.

El nostre nét petit finalment deu dormir.

Avui fem de cangurs. Els nostres fills són fora.

Un cruixit d’esglaons. Tu, que puges l’escala.

Ets a l’habitació i te’m quedes mirant.

Flairo el teu perfum dolç i faig veure que escric.

Coqueta als setanta anys, em beses a la galta.

Somric. Deixo la ploma. Llueixen els teus ulls.

“La fera s’ha adormit” i m’agafres la mà.

Plegats veiem la neu com lenta va colgant

aquest paisatge blanc que ja estimem tots dos.

Demà serà el trineu i un nas de pastanaga,

demà seran les fotos per ensenyar als amics.

Te’n vols anar i no ho vull. “Va, que tinc molta feina”.

Escric aquest vers d’ara de pressa; per plegar.

Vull acabar el poema i estar del tot per tu.

Però tu ja no hi ets i és inútil buscar-te.

No has pujat cap escala, ni m’has besat, amor.

No tindrem mai cap fill. No envellirem plegats.

 

هذا الثلج الذي يتساقط

 كانوا قد تنبّؤوا بهذا الثلج الذي يتساقط الآن

وأنا أراقبه، رافعاً ناظريَّ عن الورقة.

الأبيضُ هناك، أبعدَ من النافذة، يسُوْدُ

تدريجياً، جميعَ الألوان.

في الداخل هنا، يغمرُ السوادُ كاملَ الورقة.

ثمة هدوءٌ مُطبِق. ولا بكاءَ يُسمع.

لا بدّ أنّ حفيدنا الصغير قد أغفى أخيراً.

اليوم نعتني به بدلاً من والديه. فأبناؤنا خرجوا.

أسمعُ طقطقة الأدراج. أنتِ، تصعدين السلالم.

تجلسين في الغرفة، وتحدّقين إليّ طويلاً.

أشمُّ عذوبةَ عطرك وأتظاهر بأنّي أكتب.

مِغناجاً في عمر السبعين، تُقبّلين خدّي.

أبتسم، أضع القلم. عيناك تلمعان.

نامَ الوحش، وتمسكين بيدي.

سويّاً نشاهد كيف يغطي الثلج ببطء

هذا المنظر الأبيض الذي يعشقه كلانا.

غداً موعدُ الزلّاجات وأنوفٍ من جَزر.

غداً تُلتقَط صُورٌ سنُريها للأصدقاء.

تريدين أن تغادري ولكني لا أريد. “هيّا، عندي عمل كثير“.

على عجلٍ، أكتب هذا السطر الآن؛ كي أنتهي.

أريد أن أنتهي من القصيدة وأصير بكاملي معك.

لكنك ما عدت هنا الآن، ولا جدوى من البحث عنك.

لم تصعدي أيّةَ سلالمَ، ولا حتى قبّلتني، حبيبتي.

لن يكون لنا ابنٌ أبداً. لن نشيخ معاً.

 

GÈNESI

Els geranis de la finestra

m’amaguen dels esiuejants.

Passegen fins a Sant Antoni.

 

De tant en tant, el vent esfulla

les corol·les i els pètals entren

a l’habitació tot omplint

papers i llibres de vermell.

 

No em molesten ni em fan cap nosa.

 

Me’ls prenc tot just com el que són.

 

La metàfora més senzilla

per explicar què significa

l’arribada d’un nou poema.

 

التَّكوين

 أزهارُ الجيرانيوم في النافذة

تُخفيني عن المُصطافين.

الذين يتنزّهون باتجاه سان أنتوني“*.

من حينٍ لآخر تنزعُ الريحُ البتلات

فتَدخلُ الغرفةَ مُخضِّبةً بالأحمر

الأوراقَ والكُتب.

لا تزعجُني ولا تعيقُني.

أعاملها كبتلاتٍ فحسب.

أبسطُ استعارةٍ

لتفسير ما يعنيه

وُصولُ قصيدةٍ جديدة.

  *سان أنتوني: حيّ في مدينة برشلونة، فيه سوق شعبيّ أثري.

 Del meu llibre inèdit Balast

 

CREPUSCLE

És precisa la llum que lenta encén

les capçades dels pins i les alzines.

Aquest capvespre em pertany des de sempre:

una ombra d’extinció sembrant la nit.

No penso en el dia que se m’esmuny

entre els meus altres dies traspassats.

Penso que sóc lliure per estimar,

d’aquest reducte ataronjat fonent-se,

cada matís i cada fulla morta.

Aplego amb totes dues mans el gest

de la tarda perseguint els poemes

que hauré d’aprendre a escriure de bell nou.

Mentre visqui sabent com es marceixen

les hores enredades en un bosc,

cap altre espectacle em commourà tant.

شفق

دقيقٌ هذا الضوء الذي يُوقِد ببطءٍ

تِيجانَ أشجار الصنوبر والبلّوط.

هذا المساء يخصُّني منذ الأزل:

ظِلُّ انطفاءٍ يبذُر الليلَ.

لا أفكّر في اليوم الذي يتقطّرُ من بين

أيامي الأخرى، الميّتة.

أفكّر أني حرٌّ كي أحبَّ،

في هذا المعقل الأخير البرتقاليِّ الذي يتلاشى،

كلَّ نَسقٍ وكلَّ ورقةٍ ميّتة.

أضمُّ يديَّ على إيماءة المساء

مُتقفّياً أثرَ القصائد التي ينبغي عليّ

أن أتعلّم تدوينها من جديد.

ما دمتُ أحيا عارفاً كيف تذبلُ

الساعاتُ المتشابكةُ في غابةٍ مّا

فما من مشهدٍ آخر سيهزّني مثُله.

PLOU

e la pioggia bisbiglia

Cesare Pavese

Mires per la finestra. Plou. Hi ha cendra

a l’ampit. Cendra del seu cigarret.

No ha pogut sortir al balcó; per la pluja.

Fa només un moment ella s’asseia 

en aquesta cadira. Plou. Plovia.

Mirava, com tu, la tarda bevent-se

tot el capvespre, tota la nit. Plou.

Ara la llum és groguenca. Difusa.

Reposes la mirada en el plugim,

degota la seva absència dins teu.

La cendra a l’ampit vostre. Plou. Plourà.

تُمطر

 ينظرُ عبر النافذة. إنها تُمطر. ثمّة رمادٌ

على أُسكُفَّتها. رمادُ سجائره.

لم يستطع الخروج إلى الشرفة؛ بسبب المطر.

قُبيل لحظة فقط كانت تجلسُ

على هذا الكرسي. إنها تُمطر. كانت تُمطر.

كانت تنظر، مثلكَ، إلى المساء يرتشفُ

كلَّ المغيب، كلَّ الليل. إنها تُمطر.

الضوء الآن مصفّرٌ. مُشتّتٌ.

ها أنت تدعُ نظركَ يحطُّ على الرذاذ الناعم،

غيابُها يرشحُ في داخلك.

الرماد على أُسكفَّة نافذتكما. تُمطر.

ستُمطر.

De lletra tocats

Tocats Blog

Deia Gabriel Ferrater que de nit, en un cafè, es podia tenir pare. De nit, en una ciutat, Manresa, que no coneixes i on arribes amb el temps una mica just, ni la urgent paternitat demanada al google maps perquè et faci de guia i que no acaba de rutllar del tot, et deslliura d’exercir l’ofici més vell del món: preguntar. Afortunadament, els manresans, són poc donats a l’antipatia i menen aquest que us escriu fins al lloc on se l’espera.

Aquesta història comença al Canonge, minuts després de les nou del vespre. Diré poemes dels meus Derelictes dins el Cercatasques que cada any es celebra dins el Festival Literari Tocats de Lletra a la capital del Bages. No seré sol. Llistat de còmplices: Gemma Arimany, Míriam Cano, David Caño, David Castillo, Joan Duran, Xavier Giol, Núria Martínez-Vérnis, Maria Antònia Massanet i Jordi Valls. Amb alguns ja havíem perpetrat altres delictes poètics, amb d’altres encetarem tot just la coneixença aquesta mateixa nit.

Ens criden a entaular-nos. A la taula del davant, ara ens imiten altres poetes que han participat en el recital de cloenda del Festival. Quin goig que fan totes dues esteses de versaires! Alguns establerts, d’altres més cadells. Aquella dolça olor de sinalefa acabada de tallar, d’hemistiqui que encara belluga… Sopem a base de bé. Corre la vianda i el vi. No ens podem encantar, però. Toca la campaneta del primer round.

Encetarem a La Gramola aquesta ofrena de versos la Gemma Arimany, el Jordi Valls i servidor. L’espai sembla fet expressament. La llum hi és avara. Els parroquians amb el got ple. Les amigues de la llibreria Papasseit, ens faran els honors de presentar-nos. Disposem els nostres poemes en tres rondes. Els hulahops de la Gemma, la poesia porcina i bigarrada del Jordi… Quins cracs!

La propera parada la fem al Cercle Artístic de Manresa. Ara és la corporeïtat dels versos de la Maria Antònia dits amb el seu illenc accent la que ens indaga, les converses de la Míriam amb el seu estimat T. S. Eliot les que ens commouen. El Joan parlant amb Klee de tu a tu, el que ens dibuixa al rostre una boca de pam. Quin gust!

Encara no hem exhaurit la nit. A la mateixa llibreria Papasseit som convocats. El David Caño, llença contra el públic, sagetes de poemes enverinats: versos que fan riure pel com, no pas pel que, que fan forat endins. La Núria es deixondeix en l’habitual mostrari de fer la poesia una Festa del Verb. Les majúscules són totes seves. El Xavi diu ara que no s’hi veu i s’apropa a un llum de peu i ens la passa a nosaltres tota la lluminositat dels seus poemes que són vius i lliures. El David Castillo, davant un faristol, s’indigna poèticament parlant, i nosaltres amb ell. Grandiosos!

Al Trasteret, Albert Palomar, posarà la cirereta al pastís a cop de guitarra elèctrica. Som amics de la nit. Som amics dels poemes que s’han dit d’onze maneres diferents. Cadascú amb la seva veu. Cadascú amb la seva cadència. Quanta riquesa! Quanta riquesa!, en això de reviure, en rengles curts, tota la misèria i la grandesa de l’experiència passada pel sedàs del mot.

Pel que queda de nit, molts, no cal dir, decidim fer honor a la mala fama que precedeix el nostre ofici i donem oportunitat a les males llengües: ens la beurem a galet. Encara que aquesta crònica no hi entri en el relat, no és pas per callar res fora de mida, que a quarts de dotze del matí, amb el cap a quarts de quinze, això sí, seiem diligents esmorzant al bar. Encara s’esperaven més coses de nosaltres.

Així, mentre una vegada més els incansables somriures de la gent de la Papasseit paraven a la Plana de l’Om tot el seu repertori d’armes carregades de futur, acompanyant els amics de la Terrícola, encara ens tocava dir més poemes al Joan i a mi, acompanyats d’altres poetes. Complim davant un auditori reduït però suficient.

I ara sí, amb tot Manresa dinant, toca dir adéu, toca agafar el tren i reconstruir el vitrall de tants bons moments passats a glops de paisatge interromput per les capcinades que s’imposen. No pas perquè estiguem fatigats de dir o d’escoltar poemes, d’això mai, sinó perquè com al poeta del meu poble, el cap sempre ens ha d’anar ben ple d’una altra cosa que per sempre més, per sempre més, per moltes coses que ens passin, sempre jutjarem més important.

(Foto: Genís Sàez)

Derelictes a Manresa

tocats

El proper divendres dia 24 d’octubre, dins del Festival Literari Tocats de Lletra de Manresa, participaré al costat dels poetes Gemma Arimany, Míriam Cano, David Caño, David Castillo, Joan Duran, Núria Martínez-Vérnis, Maria Antònia Massanet i Jordi Valls, en el tradicional Cercatasques que començarà a les 22:30.

L’endemà, dissabte dia 25, a les 13:30h presentaré els meus “Derelicites” a la Plana de l’Om amb l’Aina Torres i el Carles Morell.

Aquí podeu consultar el programa.

Us hi espero!

Esdeveniment a Facebook

 

ENTRE VINYES I CAVA, VERSOS

Al maig, les vinyes, tenen aquell punt de verd elèctric i rutilant. Com arracades, els sarments, en van curulls de confits a trenc de rodonesa, que a mesura que els mesos vagin empassant-se fulls de calendari, aniran engrandint el seu ventre per ser collits quan toqui.

És aquesta la postal que escric des del tren, amb el sol ajocant-se i Montserrat al fons, ennegrida per l’ombra del dia que ja plega veles, immensa, esguradant els camps arrenglerats de grapes adormides folrades de pàmpols oberts i de borrissol de raïm.

La meva destinació, Sant Sadurní d’Anoia. Avui hi diem versos. Versos a les caves.

Com que l’estació queda una mica allunyada de la població, ja hem quedat amb el Santi que em passarà a recollir amb el seu cotxe. Ens vol concentrats al Vibop per sopar una mica abans del recital, que no serà fins a dos quarts de deu. Fa una colla d’anys, vaig tenir l’honor de participar en la Kinzena Poètika de Vilafranca del Penedès i que el Santi coorganitzava conjuntament amb la Sílvia Amigó i el Jordi Boldú. Llegir al costat del Pere Rovira va ser tot un plaer. En vaig escriure la crònica corresponent. En guardo un grandiós record.

Des de fa vuit anys (aviat està dit!) el Santi Borrell, poeta de vers escairat, infatigable com ell sol, organitza al seu poble el Festival de Poesia a les Caves. En aquesta edició hi tindré el goig, novament, d’arrelar aquesta terra de turons absents, amb la poesia.

Al bar, saludo els altres dos poetes que m’acompanyaran aquesta nit: la Nati Soler i el Carlos Vitale. Per vergonya meva he de dir que no els coneixia de res. I serà un grat descobriment, quan en llegeixi amb més calma els seus llibres (del Carlos em faig amb Unidad de lugar i de la Nati amb Les dents de la pluja), copsant la bella riquesa dels seus versos. Del Carlos, la capacitat de sintetitzar en versos mínims, la grandesa del silenci amb Itàlia i el mediterrani de fons. De la Nati, els versos que sorgeixen de la terra, treballats amb aixada i arpiot per acabar molt endins de nosaltres. Sopem i fem tertúlia. També hi són els amics de l’editorial Candaya.

Quan són quarts de deu, enfilem cap a les Caves Recaredo, el lloc on direm els nostres poemes. Els propietaris ens reben amb cordialitat. A dins, a les caves, entre tines gegantines, molta gent, copa plena en mà, la fa petar esperant que sigui l’hora per seure a les cadires i escoltar-nos. Acostumats a què les lectures poètiques amb quinze persones siguin un èxit aclaparador, trobar-se amb aquesta gentada, emociona i imposa.

Pujant unes escales, ens trobem a la sala on direm el que som. Encara més emoció. Les cadires encara són buides i sempre es tem que no s’omplin del tot. Però el pessimisme va decandint a mesura que es fa l’hora de començar i les localitats, salpebrades amb tauletes on s’hi pot picar alguna cosa, van omplint-se lentament. Aparaulem que farem quatre rondes i que en cada ronda, direm quatre o cinc poemes. Es fa fosc. El Santi fa les presentacions oportunes. Es fa el silenci. S’alça el teló.

Començo dient poemes més breus. Vull deixar els més llargs i narratius, per més endavant. Escolto els meus companys, tot i que no puc copsar-ne tot el sentit. Caldrà reblar, més tard, la grandesa intuïda dels versos dits, amb la lectura atenta i tranquil·la dels seus llibres.

La sala s’ha omplert fins a la bandera. Hi ha una energia especial entre el públic, com sempre que aquest és receptiu al que dius. A vegades, entremaliat, surto una mica del dir i observo les cares immòbils, expectants, atents. És un espectacle impressionant: saber-te com un director d’orquestra (ja em disculpareu la immodèstia) llençant el poema a la gent i recollint-ne l’emoció infringida. La poesia s’ha de dir i quan es fa en les millors condicions possibles, el plaer adquireix emoció i l’emoció gairebé orgasme. Quedarem astorats quan una vegada acabades les rondes, el públic es nega a marxar i ens exigeix que els oferim més poemes. El que deia, orgasme!

Després, una vegada acabats, sí que serem nosaltres els qui tastarem el cava de Can Recaredo i encara atendrem als lectors que voldran emportar-se’ns a casa en forma de llibre. Signo uns quants exemplars de Derelictes. Com sempre és la part on em sento menys a gust; noblesse oblige, que diuen.

L’èxit de propostes com aquesta desmenteix tot allò que no són bons temps per a la lírica (si és que mai hi hagut temps propicis) simplement cal una proposta senzilla, la implicació de tots els agents cridats a col·laborar-hi, tenir cura dels detalls i procurar que el Festival arreli de manera natural en el dia a dia d’una comunitat. La recepta és senzilla, superar tots els milers d’entrebancs imprevistos, no tant. No és el cas del Festival de Poesia a les Caves. Gratament reeixit. Felicitats, Santi!

El Carlos i la seva muller tindran la gentilesa d’acompanyar-me cap a casa. Ells també van cap a Barcelona. Una lluna gegantina ens guiarà durant tot el trajecte. Veurem, sense veure’ls, les fileres de ceps tocats d’argent. No dormiré gens aquella nit. Me la passaré, portadora a l’esquena, veremant fins a l’èxtasi, gotims d’immensa felicitat.

 

 

DERELICTES AL FESTIVAL DE POESIA A LES CAVES DE SANT SADURNÍ D’ANOIA

El proper divendres 16 de maig a les 22:30h, a les Caves Recaredo (C. Tamarit, 10) de Sant Sadurní d’Anoia, en el marc del Festival de poesia a les caves que se celebra anualment a la població penedesenca, diré poemes de Derelictes.

M’ha acompanyaran, en aquesta vetllada poètica, la Nati Soler i el Carlos Vitale.

Us hi espero!

Esdeveniment a Facebook 

Podeu llegir la crònica de l’acte, aquí.

A LA CIUTAT DELS SANTS

M’endormisco durant el viatge amb tren entre Barcelona i Vic. Quan torno al regne dels desperts, em sorprenen les parades del verd més ben arranat. Osona té aquest color. Tinc habitació aparaulada una mica més enllà de la Universitat, rere l’estació. M’hi arribo a deixar-hi la bossa. En passar per davant de l’Alma Mater, no veig estudiants vestits amb capa i barret alt. Deu ser que les modes han canviat. Desfaig el camí. Encara és d’hora per anar on m’esperen. Vull arribar-me fins a la Plaça Major.

Seguint el carrer Jacint Verdaguer sento com el ventre remuga en passar davant de les botigues d’embotits. Llangonisses, botifarres i bulls magníficament estilitzats, cadascú en el seu grau de rodonesa, esperant ser emportats cap a casa. He dinat aviat, d’aquí el sirollam gàstric. No em deixo temptar. Resistirem.

El darrer tram del carrer dedicat al poeta, traspassada la Rambla del Carme, fa una mica de pujada. Els darrers metres fins al meu destí. Feia una colla d’anys que no hi venia. La nit ja hi campa. La llum grogosa de mantega que emeten els fanals, dibuixen damunt la llenca rectangular de sorra, una claror amable. A l’aparador d’una pastisseria, veig un d’aquells pans de pessic rodons. Fins cap als set o vuit anys, passàvem uns dies de l’estiu a Rupit. Cada any hi baixàvem a berenar, amb una presa de xocolata, uns quants d’aquests esponjosos timbals.

Fa fred. Faig un cafè amb llet. Faig un croissant. Apaivagada del tot la xerrera de les meves entranyes, encara faig una ronda sota els porxos. Com a la majoria de totes les ciutats mitjanes del país, hi abunden les franquícies. Ressegueixo el perímetre de la plaça. Algun transeünt desvagat. Bado una mica a l’aparador de La Tralla.

El darrer dijous de cada mes, una colla d’amics es reuneixen al Casino de Vic per xerrar de poesia. El Biel Barnils fa de director d’orquestra. M’hi esperen a les vuit del vespre. Sóc puntual. Han llegit els meus ‘Derelictes’ i es veu que han considerat que se’n poden dir coses. Maldo per saber què s’empesquen aquests vigatans.

L’ateneu, fundat com la majoria d’aquestes entitats a mitjans del segle XIX, és a quatre passes. Pujo unes escales. A la sala, que fa les funcions de bar, em trobo l’escamot de versaires fent estiraments. Sóc presentat. Fem una cervesa. Em fa gràcia que molts hagin portat el llibre. Em sento una mica cohibit. De seguida passem a una altra sala. Arrambem tot de taules amb un escaquer incorporat. Fem rotllana.

El Biel és qui em va fent preguntes al voltant del llibre. M’esplaio. De mica en mica, els altres assistents, van apuntar-se a llençar-me qüestions. No totes les puc entomar com voldria. Però xalo sabent que s’hi han capbussat. Agraeixo que tot sigui molt distès. Som una quinzena de persones llarga. Alguns no es quedaran durant tota la sessió.

Em sento honorat de tot el suc que hi traiem als versos. Confrontar-te als lectors i molt més si són lectors atents i intel·ligents com aquests, sempre és un regal. Mai he considerat que els autors tinguem la veritat absoluta sobre el significat final de què ens empesquem. El cicle es tanca en donar el llibre al món. Ara ja no és teu, és de cadascú que el vulgui llegir.

Com sempre, ens enganxem amb Gabriel Ferrater. Serà una constant en aquest “tour” de presentacions. Em fan notar algunes influències clares. Em sorprèn que també hi detectin Estellés. L’he llegit molt, al de Burjassot, però no havia notat que se m’hi hagués escolat al recull. Em sorprèn gratament. Llegim uns quants poemes.

No sé quanta estona la passem xerrant. Tot jo bullo d’admiració per aquests bons companys que un dia al mes, així que han acabat amb les seves obligacions, queden per fer una cervesa i conviden algú per parlar de poemes, de versos, de vida al capdavall.

Sopem al mateix Casino. Aprofundim alguna de les coses que fa una estona hem tractat. Hi ha bona gent de Manlleu, de l’Esquirol… A mesura que ens porten la teca, tot va fluint de la poesia cap a la tertúlia distesa. Ho trobo deliciós. Fins i tot, regal de la noia que porta el bar i que vol festejar amb nosaltres que li han renovat el contracte, bevem cava. Una nit reblada com cal.

No allarguem massa. Demà som divendres i encara es treballa. Ens acomiadem. M’acompanya, en el trajecte cap on passaré la nit, l’aroma encara tèbia d’aquesta fraternitat improvisada, planera i deliciosa. He estat a gust i em consta, per com comenten la jugada els poemes dins la bossa, que també a ells els ha plagut deixar-se despullar una mica de res.

L’endemà, descansat, tornaré a la plaça i esmorzaré, ara sí, un entrepà de bull com déu mana. Un sol de primavera. Damunt la sorra, tot un exèrcit d’estudiants, amb uns fulls en mà, intenten apamar la longitud de la plaça amb còmiques gambades. Donaré un tomb pels carrers empedrats. M’asseure en les places. Deixaré que el migdia vagi entrant per agafar el primer tren que em torni a Barcelona. Ja no tinc més presentacions aparaulades. Vic serà la darrera destinació. I ni que ho hagués fet expressament, no m’imagino la millor manera de posar fi a aquesta tour poètic. Infinites gràcies, Biel Barnils; infinites gràcies tertulians poètics de Vic!

UN PONT DAMUNT L’ONYAR

Arribo a Girona a quarts de set de la tarda. Al tren, he anat desgranant els ‘Dies de frontera del Vicenç Pagès Jordà. Bàsicament me l’aniré llegint en successius viatges en ferrocarril. Tractant-se d’aquesta novel·la, li escau. Deixo la bossa on dormiré: no gaire lluny del Pont de pedra. Estiro les cames. Feia molt de temps que no venia a la ciutat.

Dubto entre asseure’m a la Rambla o fer cap a la Plaça del Vi. Opto per fer una cervesa no gaire lluny de l’Ajuntament, sota les voltes. Avui hi donen els Premis Enderrock. Les terrasses són plenes. Moviment. A la taula del costat, Quico Pi de la Serra la fa petar. Després sabré que li donen un premi. Em deixo embadalir pel tràfec de càmeres i de gent amunt i avall fent glops d’Estrella.

Quan són quarts de vuit, desfaig el camí. M’esperen a la Llibreria 22. Em plau veure un enfilall d’exemplars de ‘Derelictes, a l’aparador. No sé mai com reaccionar davant d’aquestes coses. No destorbo a l’amo, el Guillem Terribas, que xerra amb un parell de nois mentre fuma, a la porta. Remeno llibres sense donar-me a conèixer. Quan he satisfet les ànsies de tereseta, em presento. Terribas m’acull amb aquella bonhomia seva. Americana i corbata. Fa 35 anys que ha fet d’aquest reducte llibresc, tot un símbol de la cultura i del país. I que duri!

No passa gaire temps quan Vicenç Pagès entra a la llibreria. Signarà uns quants exemplars de la mateixa novel·la que m’ha acompanyat nord amunt. Un retolador gruixut. Sembla que hi pinti, damunt els llibres. Pels més mitòmans, la 22 ofereix la possibilitat de comprar el llibre signat. Llàstima que he deixat el meu a l’habitació. Terribas ens presenta. Dilluns que ve, dia 17 de març (avui som dijous 13) presenta la novel·la a Barcelona. Li dic que hi aniré. Efectivament, llavors, em veuré recompensat amb una guixada artística del retolador que ara fa servir, damunt el meu exemplar.

Més gent que entra a l’establiment: Gerard Quintana i Xarim Aresté. Terribas torna a fer les presentacions, però aquest cop no cal. Fa molts anys, amb el Gerard, vam conèixer-nos en aquest acte. Se’n recorda. Li regalo els meus ‘Derelictes’, ell em retorna el present en forma de disc: ‘Tothom ho sap. Actuaran als Premis Enderrock.

L’Assumpció Cantalozella, amb la seva simpatia característica, també fa cap al carrer de les Hortes. Ella serà la que farà la presentació d’aquests meus ‘Derelictes’. Parlem una mica de tot. Ens vam conèixer al PEN Català. Tots dos formem part del Comitè d’Escriptors Perseguits. A més de ser una excel·lent novel·lista, és una activíssima membre de l’ANC que segueixo amb delit a les xarxes socials.

Esperem que toquin les vuit ben tocades i engeguem. Fetes les presentacions que calen, l’Assumpció precisament obre foc explicant l’origen de la nostra coneixença. Comenta el llibre sense petulància. Em fa notar coses en les quals jo no m’hi havia aturat. Per això m’agrada donar a llegir els meus versos, perquè me n’expliquin coses que jo desconec. Llegeix uns quants poemes. Jo faig el mateix. Aclareixo algun dubte o matiso alguna opinió d’algú del públic. Parlem d’això i d’allò amb els assistents sempre amb la literatura com a rerefons. Meravellós capvespre entre versos i poemes. Em sento honorat de poder dir que ja he presentat un llibre a la Llibreria 22. Deixem a l’atzar irreverent que fila l’esdevenidor, si podrem repetir l’ocasió. Jo, així ho espero. No tinc cap dubte que també li plauria al Guillem Terribas.

Ja amb la persiana abaixada, encara em fa quedar per repetir l’operació que fa unes hores ha demanat que exercís al Premi Sant Jordi d’enguany. Un per un, doncs, vaig signant exemplars de ‘Derelictes’. Si sou de Girona, és possible que encara pugueu adquirir-ne algun embrutat amb la meva lletra. Li agraeixo la bona disposició. Ha estat una vetllada molt i molt agradable.

Faig un entrepà i passejo per la ciutat. A la Plaça de la Independència, fins i tot hi ha taules parades a fora. No fa fred. Camino. M’aturo a contemplar l’Onyar il·luminat per una lluna que no hi és. L’esmerilat de les aigües m’ajuda a compactar tantes emocions disperses. Alguns estudiants que avui, dijous, compliran el ritual de sortir fins a les petites.

Estic cansat. Dormo com un soc. L’endemà encara pujaré a la Catedral. Passejaré pel Call. Tot i ser prou d’hora, els turistes ja ho envaeixen tot. N’hi ha una colla que s’estossinen a cops d’ampolla de plàstic buida. Dia gris. Tenia previst quedar-me a dinar, però no ho faig. Agafo un tren al migdia. Una altra dosi de dies fronterers. El regust a la boca d’un capvespre entranyable entre bona gent, entre bons llibres. Entre bons poemes, espero. Un plaer.

 

 

 

EL SO DE LA GALERNA

Quan vaig escriure el meu recull de poemes titulat Derelictes, jo no sabia que, l’any 1981, en el seu llibre A hores petites, Joan Vinyoli hi havia publicat un poema titulat precisament Derelicte.

Després de saber-ho, l’he rellegit moltes vegades i crec, sincerament, que s’entendrien amb la resta de poemes del recull.

Avui, Dia de la poesia catalana a internet, el vull compartir amb tots vosaltres.

DERELICTE

No temo ser capdavanter del son
entre els desperts. Prou he jugat a vida
i ja no és temps de fer una altra partida.
Miro el gran riu passar dessota el pont.

Sóc quasi vell, el peu a l’esglaó
primer que porta al fons de la caverna,
però m’atrau el so de la galerna
que va creixent i la nocturna olor.

No vull guiar-me per estels o far,
que ja s’ha proclamat el veredicte
i em toca ser només un derelicte:
m’enfonso, doncs, a poc a poc al mar.

 

                                                   Joan Vinyoli (A hores petites, 1981)