Com un cavall cec

Entrevista al director de Vilaweb, Vicent Partal, que publica 9-N desclassificay. Per al Presència  Vicent Partal  Careto: No  Foto: Albert Salamé 2255#Albert Salame

La presentació es farà al fons de la llibreria. S’han de pujar unes escales. Com molts altres establiments, almenys una paret, lliure de pintura i de guix; amb els maons a la vista. És el que marquen les “modes” decoratives del moment. La nova llibreria Ona, ara a la Vila de Gràcia, ha hagut de reinventar-se. Des del 2013 que ocupa aquest espai. Des del 1962, però, que existeix apostant pels llibres en català. Malgrat que la nova ubicació no ha abandonat aquest compromís i ho celebrem.

Convocats a les set de la tarda, les cadires van ocupant-se d’àvids lectors. El presentador-autor, arriba just. Es disculpa. Prefereix parlar dret, ens diu. Molts tenen el llibre a les mans. El fullegen. Diu que no parlarà gaire, que prefereix el debat a les classes magistrals. El volum porta per títol Desclassficat: 9N Història secreta d’una votació revolucionària. N’ha estat el responsable, Vicent Partal. Pel títol, no cal fer gaires més aclariments.

A diferència del llibre anterior A un pam de la independència (2013), que recollia una bona colla de les indispensables editorials que el director de Vilaweb escriu diàriament en aquest mitjà, aquest és més condensat; el zoom es tanca. El detall és l’essencial. Encara no cent cinquanta pàgines explicant com va anar tot això del 9N. Vuit episodis amb una coda i extres i tot. Com una primera temporada d’una sèrie de ficció televisiva -digne d’HBO com a mínim- que encara no sabem com acabarà.

Val a dir que aquest país nostre és prou curiós. Si a mi fa cinc anys enrere m’haguessin dit que assistiria a un acte on la principal preocupació seria debatre si cal fer una declaració unilateral d’independència o una proclamació, hagués titllat a l’endeví de borratxo com a mínim. I és que malgrat que s’hagi signat un acord polític que inicia amb claredat un procés constituent, la por que el cel ens caigui al cap, com els irreductibles gals, sembla que atàvicament ens persegueix. La síndrome de l’ai, ai, ai -fent referència a un altre patiment endèmic: els dels culers- esmentat per un insigne blocaire que hi entén en totxanes i maons i que també era a la presentació. Arribarem a creure’ns mai que el destí del que som és només a les nostres mans?

El debat entre els assistents a la presentació fluctua entre el pessimisme i les ànsies per saber què passarà l’endemà. Un “què passarà” aplicat a la llengua, a les fronteres, a l’economia… Un “què passarà” plagat d’incerteses. Vicent Partal n’ha viscut unes quantes d’independències. Ens diu que no cal preocupar-se: que l’essencial és que ja hem desconnectat d’Espanya, que hem començat un procés imparable i irreversible, un procés històric que no podem desaprofitar i que no desaprofitarem. Al capdavall, deixant de banda la grandiosa lliçó de democràcia que suposà que més de dos milions de persones sortissin a votar aquell dia de novembre (es considerava que un milió i mig ja seria un èxit), sense oblidar els quaranta mil voluntaris que s’abocaren a col·laborar-hi, hi ha un fet que a vegades no es té en compte i és que Espanya, seguint les definicions més elementals de què ha de ser un estat, és a dir, un ens que en tot moment ha de fer garantir la llei en tot el seu territori, aquell dia nou de novembre de 2014, malgrat una prohibició expressa del seu màxim òrgan jurídic que invalidava qualsevol tipus de consulta, va ser un estat fallit. No va ser capaç d’imposar la llei impedint l’exercici de la llibertat i de la democràcia. Espanya va fer aigües. Cal tenir-ho en compte. D’aquí això de la votació revolucionària.

Del curiós toc de timbres que es pot sentir al Palau de la Generalitat anunciant que el president surt del seu despatx acompanyat d’algú, passant per com el referèndum que es va fer a Puerto Rico per decidir el seu futur dins o fora dels Estats Units va tenir alguna cosa a veure amb la “pregunta arbre” que es formulà el 9N, o quin va ser el llibre que una dirigent d’ERC va obsequiar a Rajoy el dia que els diputats anaren a Madrid a demanar la transferència de les competències necessàries per poder votar legalment, o com va ser que el grup Bloomberg decidís publicar una editorial als seus mitjans tan dura contra el govern Rajoy, són alguns dels secrets que Partal desvela amb aquella simplicitat que no en té res de simple quan se sap que tot el que s’explica ha estat perfectament contrastat.

L’èpica, malgrat que hi sura en el relat, no es planta mai davant el lector. Els fets són explicats amb escrupolosa objectivitat periodística i els seus protagonistes, allunyats del que signifiquen prevalent, a partir dels detalls més amunt apuntats i molts d’altres, el que són: persones de carn i ossos que han de prendre decisions d’acord amb les seves postures polítiques, totes absolutament legítimes. Persones amb les seves febleses i les seves emocions. Persones que per exemple, en un moment donat, no poden estar-se de fondre’s en una abraçada amb algú que, políticament, està als antípodes del model de país que ell defensa però que en canvi els uneix el desig i la voluntat que, per damunt de tot, cal tenir un país, abans de res.

El 1566, ens explica Partal, Martí Luter dinava amb el seu amic Johannes Mathesius, aquest va confessar-li que la Reforma, la més gran revolució que ha viscut Europa, la va fer “com un cavall cec que no sap on el porta el seu amo”. Veritablement, la visió de l’animal orb menat per les regnes de la incertesa és una bella visió del que ara mateix està passant al nostre país. Fa molts anys que el cavall és esperonat per una munió de ciutadans que de mica en mica, han deixat de seguir el procés des dels diaris o la televisió i ha decidit baixar al carrer i involucrar-s’hi, cadascú de la manera que ha cregut més adequada. És aquesta la lliçó. És aquesta la realitat que cal no deixar d’aprendre una vegada i una altra. No pas perquè hi hagi res de fatídic en el desenllaç, que hi pot ser, sinó perquè som nosaltres, només nosaltres, els qui menem les regnes i només a nosaltres ens pertany el dret i l’obligació d’arribar a bon port. Només a nosaltres.

(Foto: Albert Salamé)

Montserrat Abelló, un adéu

Avui a les sis de la tarda he llegit poemes. No eren poemes meus. Eren poemes d’escriptors que estaven lluny de casa. Exiliats. L’acte, dins de la Setmana del Llibre en Català, era organitzat pel PEN Català. Hi participaven el Bàssem an-Nabrís, el Juan-Tomás Ávila i el Salem Zenia.

Ha estat minuts abans de començar que he sabut que havia mort la Montserrat Abelló. Li hem volgut dedicar l’acte a tall d’homenatge. Amb discreció. Encara no s’havia fet oficial.

La notícia m’ha entristit. Com moltes altres persones l’he admirada doblement. Primer en els seus versos i en les seves meravelloses traduccions. Gràcies a ella vam saber de la Sylvia Plath o de la Anne Sexton. Després en la seva persona. Crec que un dels més grans privilegis que he tingut en aquesta vida, ha estat haver pogut constatar que, la bellesa de la seva obra, estava a l’altura de qui era ella: una persona extremadament generosa, d’un cor enorme; inquieta, irreductible, incansable, lluitadora.

El primer record que en tinc és a l’habitacioneta que feia servir d’estudi a casa seva, al carrer Calvet. Queda lluny aquell xiquet que s’apropava a la trentena i que havia deixat el seu Reus natal per endinsar-se en la selva barcelonina. Col•laborava en una revista. Vaig contactar amb ella per a escriure’n un article. Em va obrir les portes de casa seva i de la seva amistat.

Fa uns mesos vaig tornar a aquella habitacioneta del carrer Calvet. Li vaig voler portar el meu llibre de poemes “Derelictes”. Com sempre, vam parlar d’això i d’allò. Com sempre, va voler que li llegís algun poema amb veu alta. Vam quedar que vindria a la presentació que en vaig fer a Vilaweb. Finalment no va poder ser.

Afortunadament la Montserrat deixa aquest món amb una obra valorada per la crítica i amb tot el respecte institucional que se li pot atorgar a una poeta (res de poetessa!), malgrat que li recava moltíssim que s’hagués donat a tan poques escriptores el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. La seva obra poètica es pot trobar a les llibreries. Ha anat publicant incansablement i ha gaudit del favor d’un públic lector que l’ha valorada i agombolada. No caldrà, doncs, que es tregui la pols a medalles de quedar bé per ser penjades a destemps o que editors amb dos dits de front reivindiquin la necessitat de compilar la seva obra. Afortunadament no caldrà.

Ironies del destí han volgut que sabés de la seva mort en un acte del PEN Català. Somric. No podia ser de cap altra manera. El nostre estimat PEN Català. Probablement, si hagués estat bé de salut, s’hi haguera apropat a treure el cap. L’haguérem fet petar, com hem fet després de nombroses reunions, lectures, xerrades i conferències d’aquesta entitat. Agafar una cadira, asseure’m al seu costat i escoltar-la. Res més. Si n’he après de coses d’aquesta manera!

Em fa recança saber que això ja no serà possible mai més. Descansa en pau Montserrat Abelló. Nosaltres seguirem esperant meravelles a cada cantonada.

(Foto: Quique García)

TOTES LES PEDRES DE BÀSSEM AN-NABRÍS

En tot exili imposat, les paraules des del qual s’intenta explicar, sentir, foragitar, adquireixen aquella textura imprecisa i relliscosa en què, volent acontentar tots tres verbs, no en fa feliç cap. Les paraules no es volen casar amb un senzill relat dels fets, ni dels sentiments; tampoc amb una nau per fugir de tota la malura que ser fora del que ets, comporta.

Si aquestes paraules, a més, participen de l’aventura del vers, el sentit de cada mot queda tocat pel virtuosisme del poeta, que no podent escapar a la seva realitat, nova o no, no vol renunciar a bastir el poema com si res del que li succeeix fos real. Escriure des de l’ara. Des de l’apreciació d’un moment, però, que sempre s’escapa perquè no és complet. Perquè hi falten els teus. Perquè hi falta la casa. Perquè hi falta la nit dels petons, l’estimada. Perquè hi falten els amics. Hi falten.

Bàssem an-Nabrís (Franja de Gaza, 1960) va arribar a Barcelona el 2012 gràcies al PEN Català i al seu programa Escriptor Acollit que pretén acollir, durant un període màxim de dos anys, un escriptor amenaçat, perseguit o amb risc de ser empresonat com a conseqüència del que ha escrit.

Membre de la generació literària posterior a la guerra del 1967, an-Nabrís, va passar quatre anys i mig en presons israelianes com a conseqüència dels seus articles. El 2007, després que Hamàs arribés al poder, va patir un atemptat per part d’una milícia d’aquest partit.

Autor de set llibres de poemes i de dos dietaris de guerra, on relata l’ocupació per part d’Israel, del seu país, Palestina, el passat mes d’abril va publicar-se de la mà de l’editorial mallorquina AdiA Edicions amb la col·laboració del mateix PEN Català, Totes les pedres, el primer poemari del poeta aparegut fora de Palestina. El llibre ha estat publicat de manera bilingüe, en català i en àrab. D’aquesta manera es vol acostar el recull a totes dues comunitats de lectors. La traducció al català l’ha feta la Valèria Macías. La traducció a l’àrab és cosa del Kamiran Ham Mahmud.

Totes les pedres està format per 25 poemes dividits en 4 seccions: “Sofrença” (9 poemes), “Bellesa” (5 poemes), “Amor” (8 poemes) i “Camí” (3 poemes). Possiblement aquesta darrera secció sigui la més colpidora. Tres poemes en prosa que condensen la impossibilitat de deslliurar-se de la situació del seu país. Tres poemes crus, no pas perquè siguin explícits, sinó perquè l’alquímia poètica precisament la defuig i narra què queda rere la cortina. De fet, tota la poesia d’an-Nabrís serà una lluita constant: del lirisme més exquisit, utilitzat gairebé com un escut, a la impossibilitat de no deixar constància poètica de la situació que pateix el seu país.

A la primera secció, “Sofrença” ja hi trobem tot un joc de paraules com riu, casa o nit, que combinades, designaran sempre un flux, una impossibilitat d’arrelament o ancoratge. El poeta sembla estar sempre en trànsit. Serà una constant al llarg del llibre.

Així al poema “Alegria”, trobem:

Alguna nit dormo prop de la flor de l’esbarzer
i alguna altra al costat del riu.

O llegim a “Casa”:

Al camí tinc una casa on passen els viatgers cada dia.

O a “Prevenció”:

(…) opto per veure’t, pàtria meva,
veure’t de nit.

I és que per a an-Nabrís, com també ho era pel poeta Joan Vinyoli, la nit és aquell “domini màgic” on passen totes les coses. Obre, així, un bell poema en prosa amb:

Els que escriuen després de les dues cada nit…

Sintetitza tot això que dèiem, el poema precisament titulat “Nit”, que comença amb aquests quatre versos:

Plàcida és la nit de Gaza.
L’obscuritat cau com l’aigua damunt les cases.
L’obscuritat que és feta de lluita
i de silenci.

Tot i que el llibre inclou sis poemes escrits durant la seva estada a Barcelona, paradoxalment, aquesta secció, malgrat titular-se “Sofrença”, no n’inclou cap. Cal dir que d’aquests sis poemes, només un està escrit en vers.

A la segona secció, “Bellesa”, trobarem poemes molt minimalistes, on la natura i la contemplació hi tenen un paper important. En aquesta secció sí que ja hi trobarem dos poemes dels escrits a Barcelona. Tots dos escrits en prosa i sense títol. Els que comencen: “Al voltant de l’arbre” i “Un senyor amb barret”.

 Tots dos poemes podrien servir per explicar què significa la bellesa per an-Nabrís. Si el primer és un poema contemplatiu, el segon, on apareix escrita la paraula “Barcelona” per primera vegada, ens dóna una visió de com se sent el poeta en aquesta nova tessitura. Són reveladors els darrers versos del poema:

i l’anima torna al seu estat:
polsegosa,
al prestatge de l’armari.

Si abans parlàvem de diversos mots que ens donaven una connotació de pas, de moviment, ara la immobilitat és absoluta. Vida aturada, plena de pols i desada a l’armari.

És curiós que la següent secció “Amor” sigui on apareixen la majoria dels poemes escrits a la capital catalana. Tornem a copsar aquesta voluntat de trànsit al poema “Amor” i que acaba amb un vers que dóna títol al llibre:

perquè pugui estimar totes les pedres i totes les persones del meu camí.

Dos d’aquests poemes parlen de manera bellíssima del que suposa per l’autor la poesia, com “Murmuris” o el que comença “Noia…” adreçada a una xiqueta que observa i que diu que moderi el seu encant perquè:

A l’altra banda hi ha un degustador de bellesa.

Però la beutat també amaga els fatals orígens de tot plegat. Així novament un poema escrit a la Ciutat Comtal i on novament apareix el nom de la ciutat, torna a fer-nos baixar als inferns. Una preciosa confrontació entre Eros i Tànatos. El copio sencer.

Suor als pits,
el cos descobert menys la poncella.
Ai Barcelona, a la vora del mar,
no vagis lleugera,
que jo he vingut a tu d’unes exèquies.

El mot “Barcelona”, doncs, acompanyarà sempre al poeta quan ha de descriure de manera més crua, la seva situació d’exiliat.

Ho dèiem al principi, la secció més colpidora és “Camí”. El formen tres poemes en prosa que probablement són un salt qualitatiu en la poesia d’an-Nabrís. De fet, dins de la poesia contemporània àrab, ell ha estat un dels introductors més destacats dels poemes escrits en prosa. Cap dels tres porta títol.

Al primer, quasi amb tints surrealistes, el poeta s’interroga per un quadre que algú ha pintat mentre dormia i que ell descobreix en pic es desperta. És fàcil endevinar-hi un desconcert per la realitat actual que viu el poeta:

Qui l’ha guixat al lavabo, al racó de la dreta? I qui, amb vermell arseni, al mirall, l’ha signat?

El segon és una bellíssima declaració d’intencions que comença així:

Sóc el Bàssem an-Nabrís. Caço l’ombra quan cau la nit. Caço la ranera de cada so.

El tercer poema que podria ser una continuació lògica de l’anterior, ens parla de la memòria.

Oh pare… se’n van anar els núvols i jo em vaig quedar per a recordar-los.

Totes les pedres és un llibre molt bell. Bell per la precisió poètica d’an-Nabrís i que la Valèria Macías ha sabut traduir de manera magnífica imprimint a cada vers el ritme que li esqueia. Bell perquè Pau Vadell, l’editor, té cura dels seus llibres amb una exquisidesa absoluta. Tal com podem llegir a la darrera pàgina, sota la xapeta, emblema de l’editorial, aquest llibre és un intent per propagar la poesia, la llibertat i la llum. I amb Totes les pedres, s’aconsegueixen, a bastament, totes tres coses.

(Article publicat a Núvol el 10/05/14)

Podeu veure el vídeo de la presentació del llibre feta a Barcelona el passat dia 7 d’abril, aquí 

50 POEMES D’AMOR I CAP CANÇÓ DESESPERADA

Ja fa uns anys que la Institució de les Lletres Catalanes impulsa al voltant del Dia Mundial de la Poesia, tot d’activitats al voltant d’aquesta diada. La central, demanar a un poeta que escrigui un poema expressament per aquell dia. La proposta, del tot encertada, ajuda a donar visibilitat a la poesia i també a anar arraconant aquella falsa idea, molt estesa en la nostra cultura, que quan un poeta es mor, com si es tractés d’un joc d’ordinador, assoleix un plus de puntuació extra que els poetes vius no tenen mai el dret d’obtenir.

Enguany la poeta (res de poetessa!) Montserrat Abelló va ser l’elegida per posar els seus versos al servei d’aquesta entranyable celebració. El seu poema ‘Tan sols la paraula nua’, traduït a diversos idiomes, va ser l’estendard, per uns dies, de la nostra poesia, de les nostres estrofes. També dels nostres silencis. Que d’això, la poesia, també n’ha de saber.

Als seus noranta-sis anys, la Montserrat, segueix al peu del canó amb mil projectes endegats i mirant-s’ho tot amb aquella lúcida murrieria que els anys li han atorgat. Sempre és un plaer conversar amb aquesta dona els versos de la qual, estan a l’altura de la seva generositat extrema, de la seva saviesa poètica i vital.

Un poeta, un escriptor, però, no és res sense lectors. Els de la seva mateixa llengua, per descomptat, però és necessari que fora del seu domini lingüístic, també se’n conegui l’obra. D’aquesta manera els poemes entren a altres cultures, a altres lectors, que n’enriquiran amb el seu passejar de pupil·les damunt els versos, damunt el text, amb noves mirades i interpretacions.

Devem a la Montserrat Abelló un grapat de traduccions de l’anglès, llengua que va aprendre durant l’exili a Anglaterra i que després, una vegada tornada a Catalunya, va ensenyar. Les seves traduccions d’Anne Sexton, Adriene Rich, Margaret Atwood i sobretot Sylvia Plath, entre moltes altres, van fer-nos obrir la porta, als qui no sabem prou anglès, a tot un univers de dones poetes riquíssim i essencial. El seu llibre ‘Cares a la finestra’ (afortunadament reeditat el 2010), que em consta que la Montserrat s’estima molt, és indispensable.

Calia però, traspassar el mirall. És a dir, que els poemes de la Montserrat Abelló, també fossin traslladats a la llengua anglesa. Ara això ja és una realitat. De la mà de la Noèlia Díaz Vicedo, valenciana i immillorable ambaixadora de la nostra cultura des de fa una colla d’anys des de la Universitat Queen Mary de Londres, a quatre mans amb la Montserrat, ha fet possible aquests ‘Fifty Love poems’ publicats a Anglaterra per Francis Boutle Publishers, editorial que en el seu catàleg, té diferents obres poètiques traduïdes a l’anglès de llengües minoritzades. Al llibre de la Montserrat, cal afegir ‘The body’s reason’, traducció a la mateixa llengua del llibre de Maria-Mercè Marçal ‘Raó del cos’, també traduït per totes dues.

El passat dia 20 de març es van presentar tots dos llibres a Barcelona. Presentats per la incombustible directora de la Institució de les Lletres Catalanes, la Laura Borràs, els versos de la Montserrat Abelló, van tornar a ressonar per les parets de la llibreria La Central. Tot d’amics i lectors vam assistir amb aquell deix de litúrgia que sempre suposa poder gaudir una estona de la seva companyia i d’aquells que l’agombolen no des la idolatria hipòcrita i interessada, sinó des de l’estima profunda. La mateixa Noèlia va parlar del que representa traduir citant Walter Benjamin, que ja ens diu que no n’hi ha prou en traduir fidelment els mots, sinó que cal traspassar a la nova llengua, tota la seva música, el batec que cada paraula amaga per ser fidels no només a la llengua sinó a la pulsió que aquesta llengua adquireix convertida en instrument poètic.

Acompanyava a la Noèlia, l’editora Ester Pou Jutglar, que parlà en els mateixos termes sobre la traducció del llibre de la Maria-Mercè Marçal. Clive Boutle, editor anglès, donà a conèixer la tasca de la seva editorial i el compromís tan necessari de poder apropar a la comunitat de parlants anglesos, poemes escrits amb llengües que tenen problemes per obrir-se camí en el camp de la traducció i poder fer descobrir, així, noves realitats poètiques i culturals.

Finalment la Mirna acompanyat, com sempre, del Xavier Múrcia, va cantar algunes cançons basades en poemes de la Montserrat. La calidesa de la seva veu sap copsar amb delicada intel·ligència artística l’abric íntim que irradia cada poema de la Montserrat. Va fer-nos posar un nus al coll i al cor. En aquests casos, es produeix un doble espectacle: el de la Mirna cantant els versos posats entre acords de guitarra i el de la Montserrat, embadalida, esguardant amb aquella rialla de felicitat tan seva, l’actuació. Esperem amb candeletes que surti el disc basat en poemes de la Montserrat. ‘Espero meravelles’, va sonar fins a dues vegades; i encara crec que van ser poques!

Festa de la literatura, de la poesia, de sembrar ponts entre allò que diem perquè d’altres també diguin. De compartir amb el món, la riquesa i la bellesa de les paraules de dues grandioses poetes de les nostres lletres. “Tan sols la paraula nua / la teva, mai la d’una altra”. La vostra. Sempre la vostra. Mai la d’una altra.

(Article publicat a Núvol el 07/04/14) 

AMB UN LLIMONER PER COMPARTIR

Vaig llegir Primavera, estiu, etcètera, el desembre del 2011. Em voltaven tot de caixes i més caixes. A dins, les meves pertinences i els meus llibres. Tocava alleugerir la càrrega. El meu company de pis decidia anar-se’n a viure amb la seva estimada. Tocava tornar-se un itinerant, un nòmada. Com menys llast, millor. Els llibres ja no els podria tornar a tenir amb mi mai més. Anirien al pis d’un familiar a la metròpoli. Un pis pagat, per tant, segur. Sense hipoteques, ni lloguers, ni re. Segur.

Recordo que la novel·la me la vaig llegir en un parell o tres de sessions. Vaig plorar com una magdalena, això que ara en diuen muffin. Tocava tornar-se a moure. Pels qui hem arribat a aquesta Barçalooonaaa a buscar-nos la vida, sigui quina sigui, cada vegada que hi ha un moviment tectònic de les plaques de l’habitatge, sempre s’activa aquell mecanisme natural de defensa: i si tornés?

Però és un ressort trampós que no obeeix a res més que a una baixada momentània de les ratlletes de la cobertura de l’autoestima. A més, si quan passa, et poses a llegir novel·les amb situacions anàlogues, el sadomasoquisme pot ser important. Les tribulacions de l’Èlia, llegides pels vinguts a la Comtal de fora i que rondem els quaranta, afegien un plus de burxada. D’aquí les llàgrimes.

La Marta Rojals, sense haver guanyat el premi Tal, sense haver guanyat el premi Pasqual, sense sortir a la tele, sense que ni tan sols fins avui se li hagi pogut veure mai sigui la fesomia que té, llavors, es plantava davant el món literari i ens deia: “aquí teniu el que he escrit”, i ni ho sé com de ràpid vam oblidar que no hagués guanyat ni el Tal, ni el Pasqual, que no sortís a la tele o que no sabéssim la cara que feia ni la que fa ara. La novel·la era bona, atrapava. En aquests casos, importa res més?

Ara la Rojals ha tret una altra novel·la. L’altra. Ara és l’Anna, l’Annona, la Nona, dissenyadora gràfica per accident, la que l’autora ens posa damunt la tauleta de nit perquè anem fent. L’Anna és un personatge malalt. Malalt de necessitat que se l’estimin. El que no sap gaire bé, és com els altres se l’han d’estimar o com s’ha d’estimar a ella mateixa. Per no començar a fer explotar spoilers, els detonants, els haureu de buscar vosaltres mateixos.

Hi tornem a trobar la mateixa precisió en el llenguatge que ja ens havia agafat per les solapes de l’americana lectora en l’anterior llibre. Una capacitat excepcional per dibuixar personatges amb l’afegit que aquí, els secundaris femenins, amb tot de petits monòlegs desfocalitzats de la trama principal, fan de crossa donant volada a la força dramàtica de la protagonista. Ens hi aturarem més endavant.

Seguidor i admirador com sóc dels articles que la Marta Rojals escriu habitualment a Vilaweb, pensava que l’escenografia social que pintaria per aquesta novel·la seria més lleugera. I no és així. Els dards setmanals d’opinió surten disparats cap a la diana de la literatura, i de retruc, com a bona escriptora que és, surten de les pàgines del llibre i se’ns claven. Les fiblades no són menudes. Fan mal. No s’escuda en “això ja ho he escrit a l’article de torn”, no, s’hi rabeja i amb els artefactes propis de la creació literària, ens els embolica com si fóssim presos esperant un entrepà amb llima a dins i després de buscar i buscar i buscar, només mortadel·la hi trobéssim.

En unes altres mans, tots aquests elements d’actualitat rabiosa, haguessin pogut caure en la pantomima més execrable, “ara aquesta xiqueta s’aprofita de tot això que passa per buscar la complicitat fàcil”. Res més lluny. La Rojals té prou ofici com per no caure en aquestes banalitats. El retrat generacional, la situació econòmica i social, sí, d’acord, però com a contraforts per apuntalar la història que ens vol donar a conèixer.

L’escairada prosa de l’autora no admet que la puguis lligar amb una cordeta i la puguis treure a passejar, no. Paràgrafs curts on es trenca cada vegada la linealitat discursiva amb un ús dels diàlegs caòtic però absolutament eficaç. Filigrana de discurs interior que a vegades potser es passa de frenada però que mai cau en la temptació de donar-nos-ho tot mastegat, sinó que escala i escala i escala fins a aconseguir posar-nos aquesta Anna molt endins per la capacitat que té de disseccionar-la i de mostrar-nos-en totes les vergonyes, sense buscar mai, però, la nostra acceptació o redempció; fins i tot al final, quan finalment en coneixem tots els perquès íntims que la fan actuar com actua. L’Anna és un personatge incòmode, L’altra, és una novel·la incòmoda, però que no et deixa ni un segon de respir una vegada que hi has entrat.

Cal destacar la relació que té amb el Teo, el seu amant de vint-i-pocs anys. Crec que tot el joc comunicatiu que s’estableix amb ell, que és sord i que necessita que l’Anna se’l miri per entendre-la, constitueix el pinyol de la novel·la. Torna a arriscar-se la Rojals. Aquí els iMac, els iPhone, el Whatsapp, el Facebook, fins i tot el Line, hi són presents sense problemes. Tots aquests dispositius aniran teixint un canemàs paral·lel al que l’Anna manté sexualment amb el Teo. A vegades no sabrem si estan parlant directament o s’estan llegint a la pantalla. La virtualitat sempre serà un joc on encabir ambdues sordeses, la d’ell, física, i la de l’Anna que no comprèn el món i que busca sempre fugir del soroll, fins i tot del que li provoca la seva pròpia consciència, buscant una soledat que és una trampa, perquè com més sola es troba, la distància entre ella i l’altra, més prima es torna.

El 1977 la Montserrat Roig publicava El temps de les cireres, segona de les novel·les que constituiria la triologia iniciada el 1972 amb Ramona, adéu i que conclouria el 1980 amb l’aparició de L’hora violeta. A la novel·la, ambientada el 1974, la Natàlia, després de viure uns anys a França i Anglaterra, tornava al pis eixamplenc de la seva tia Patrícia a la recerca d’un llimoner que hi havia al jardí. La seva tia se’l va vendre, el bocí de terra; li portava mals records. D’aquella Barcelona idíl·lica que va deixar la Natàlia i que potser necessitaria recuperar, ja no en queda res. El llimoner, la seva aroma, és allò que la Natàlia volia tornar a sentir. Adonar-se que el llimoner ja no existeix, constitueix la metàfora que la Barcelona que ara se li obre als peus, no és la mateixa. Reblant el clau, faríem cap a les llimones del poema de Gabriel Ferrater “Tres llimones” amb aquells quatre versos que clouen el poema: “Cap surt de la memòria / no abolirà la plàcida / manera de morir-se / que tenen els records”. (Sobre El temps de les cireres podeu llegir això)

A la novel·la que ens ocupa, també apareix un llimoner. És al pati comú dels diversos locals, ara tancats per la crisi, on l’Anna treballa i on també, a vegades, es veu amb el Teo i la seva gossa. El pati, on despatxa habitualment amb la Cati, és com un petit teatre, dins de l’entramat de la novel·la, on es perfila una escenificació reduïda de l’estructura moral de la novel·la. Entre l’ofec obsessiu de la crisi, empastifant-ho tot (ja ho hem dit), aquest petit lloc o no-lloc on la Cati, d’una generació anterior a la de de l’Anna, busca el sol i la companyia de l’Anna per deixar-se estar de mails i de whatsapps i simplement xerrar una estona. La Cati és una dona que fuma, que li costa estar al dia de les noves tecnologies, però que vol tirar endavant. Una altra tia Patrícia que no s’està per orgues, que malgrat que no podrà deixar a l’Anna l’estudi de disseny gràfic, tal com ella hauria volgut, sap que a empentes i rodolons podrà aconseguir el preuat retiro que li permetrà acabar els seus dies amb una certa comoditat. La Cati no tallarà el llimoner, però tampoc no s’encaterina en el passat. Serà al costat d’aquest llimoner que finalment, com la Natàlia, l’Anna comprendrà que una part de la peripècia vital, ha acabat. Que res no tornarà a ser com era.

De fet, tal com he dit, els personatges femenins , a través de diversos monòlegs, donaran veu a la seva situació ancestral: malgrat la crisi, malgrat els temps d’avenços tecnològics, a nosaltres ens toca parir, pujar els fills i patir la incompetència sentimental dels homes quan ens abandonen per una altra de més jove. A tot plegat, cal afegir, d’acord amb el to sense concessions de la novel•la, el desplegament de tota un aparador explícit de l’univers sexual femení que somou i que complementat amb els monòlegs de les dones que apareixen a la novel·la, com ja he dit, expandeixen el personatge de l’Anna traçat amb una gran profunditat psicològica.

No sabem si per l’autora, tot plegat, constitueix una línia de lectura amb massa importància dins el que és la novel·la –en contraposició a l’obra de la Roig on és evident que sí que la té- amb tot, donada l’ambició de la novel·la, he cregut oportú de fer-ne esment perquè és evident que tot el que s’escriu, malgrat que no s’hi apliqui el mateix zoom, té una significació o altra en literatura. L’altra no és una novel·la sobre Barcelona, però sí que és una novel·la sobre un temps que ja no existeix.

“La crisi ha sigut un canvi massa sobtat perquè l’assimilés del tot algú que fa trenta anys que s’estudia els mecanismes d’una altra realitat: la que li havien promès que no fallava. (…) Estudia, que tindràs una bona feina. Compra’t un pis, que el totxo mai no baixa. Llicencia’t, treballa, hipoteca’t, viatja, consumeix, tingues fills. On era l’error? (…)” (p.71)

L’altra no és una novel·la sobre dones, però el que s’hi diu és una bona plantofada de la realitat més crua.

“Arriba un punt que ja ho has donat tot de si, que tot es repeteix i que necessites començar de nou a través d’algú diferent, m’entens, oi, lo que et vull dir?, perquè si no la vida es torna una pesadilla. Per això la gent se re-pro-du-ce, reina, perquè la vida és in-so-por-ta-ble, carinyo. (p.132)

Aqueta vegada també m’he empassat la novel·la de la Marta Rojals amb tres o quatre sessions. I malgrat que actualment em trobi, com tants altres, en una situació semblant a la del Nel, laboralment parlant –té bemolls la cosa!- aquesta vegada no he plorat. I és que potser a tots plegats se’ns ha fet la pell més gruixuda i encara que de moment es vegi lluny la llum al final del túnel, queda l’esperança que entre tots, puguem fer un país nou de dalt a baix sense dependre de cavernícoles neofeixistes o feixistes, directament, que des de Madrid ens diguin com hem de ser.

Un país per fi lliure on ens sentim orgullosos de tenir escriptores amb tant de talent com la Marta Rojals.

ELS GATS QUE VENIEN SOTA LA FINESTRA

Francesc Parcerisas seu al caire d’un terrat amb les cames penjant. Sembla que és a un poble de la Provença. El primordial, ara però, és que truqui a Picasso el més aviat possible: una coneguda seva vol fer una exposició d’uns plats grans del mateix artista. Com se sol fer en aquests casos, Parcerisas agafa una mànega de regar i parla amb el pintor malagueny. Vol connectar la coneguda amb Picasso. Ho fa. Parlen. No hi ha sort. El genial pintor no pot autoritzar de cap de les maneres l’exposició que se li proposa. Després, Francesc Parcerisas, es lleva tot d’una del llit i apunta el que acaba de somniar. És a Pequín. Escriu el seus somnis. (Segueix llegint )

Aquests i d’altres quedaran registrats en un llibre. La primavera a Pequín. Un dietari. Com el seu nom indica, a dins, a més dels somnis, la crònica d’una estada a la capital de la Xina el maig del 2011 com a professor convidat. Un recorregut per diversos indrets d’aquesta colossal ciutat de més de set milions d’habitants.

Fa uns dies, el llibre va ser presentat a l’Ateneu Barcelonès que és l’entitat on si vas amb bambes o amb roba informal no et deixen entrar. Si vas amb sabates correctes i abillament a joc, tampoc. Senyors de l’Ateneu, s’ho faran mirar? Gràcies.

El professor Anton Maria Espadaler acompanya Parcerisas aquest vespre al cinquè pis del carrer de la Canuda. Acte concorregut. Parcerisas hi fa de professor de poesia a l’Escola d’Escriptura. Juga a casa. Comença el professor de literatura medieval citant André Gide i el seu Viatge al Congo. Es veu que van preguntar al francès: “Vostè què hi va a fer a allà baix?”. Gide va contestar molt correcte: “Ho sabré quan hi arribi”.

Segons Espadaler, cal anar als llocs desconeguts amb una mirada en blanc. No voler projectar una idea preconcebuda del que anem a veure o experimentar. Viatjar per deixar-se sorprendre per tot el que el lloc desconegut pot oferir-nos. En aquesta sentit, el text de Parcerisas, fa bona aquesta tesi: la seva mirada és la d’un badoc que no espera res més que deixar constància del que veu.

Partint d’informació literària, no socio-política, Parcerisas, diu Espadaler, s’endinsa a la Xina sense caure en els plantejaments tòpics. No es tracta d’un llibre de viatges, és un dietari i com tot dietari, ha d’obrir un diàleg. Qui l’escriu no pot ser un fanfarró, no pot ser algú que tingui la veritat absoluta de les coses i es posi per damunt del lector.

Parcerisas, en la seva intervenció, donarà la raó al seu presentador. Deixa clar que es tracta d’un llibre de creació, no pas una guia sobre la Xina. Tan sols m’he limitat a deixar constància del que he vist per la finestra, diu el poeta. Només he mirat. Detesto les opinions aferrissades. Cal ser indulgents amb tot allò que és nou.

Durant aquest cap de setmana, aquest cronista amateur, s’ha deixat venir aquesta primavera no pas de Pequín però sí de Barcelona. Ha estat un plaer deixar-se ensenyar la ciutat, Pequín, no Barcelona, amb la precisió d’una llengua que Parcerisas no deixa mai que se li escapi de les mans. Res d’esllanguiments ni de piruetes estilístiques. Les descripcions són acurades, sempre al servei de la mirada. Els personatges que hi surten, a penes esbossats. El que veu, torne’m-hi, és l’important. Ni tan sols el que hi sent. Només la mirada, subjectiva –no pot ser d’altra manera- i subjugada a la constant badoqueria que li provoca trobar-se en un entorn tan allunyat del seu. El contrast amb la Barcelona del cada dia, evident. Una pàtina de nostàlgia a penes mussitada. Necessària per tenir una mesura de comparança. Cap entotsolament en el Jo carrincló. Un passeig per les grans avingudes, pel metro. Però també per les tines d’aigua bullent que hi ha pertot, pels pals de fregar que només escampen aigua. Les mil infusions de tots els colors i aromes…

Potser perquè només amb les anotacions del que veu quedaria un llibre massa eixut, Parcerisas, complementa la seva visió, amb la transcripció d’alguns dels somnis que té. El contrapunt és curiós. Serveix com a frontissa per deixar constància de la sensació onírica que pot apoderar-se de tu en un país tan diferent del teu. La mateixa precisió estilística anivella les lectures i les fa jugar a ballmanetes.

A tot això, cal afegir les versions que Parcerisas fa de diversos poemes xinesos. Com a bon coneixedor de l’anglès i bon poeta que és, fa les traduccions al català des d’aquesta llengua. En comptem gairebé una seixantena. Tot i que els poemes a vegades complementen algunes de les entrades, una vegada enllestit el llibre, ho recomano, val la pena fer una lectura només dels poemes. Un altre viatge se’ns bada. Per complementar aquestes versions la imprescindible Pedra i pinzell. Antologia de la poesia xinesa clàssica de Manel Ollé.

Alguna dia s’hauria d’escriure llarg sobre els poetes i el dietarisme. Seguint l’estela de la curiositat pel món xinès, Marià Manent i el seu Vel de Maia (el contrast entre l’exuberància de la natura del seu exili a Viladrau i les notícies sobre la Guerra Civil, període que descriu el dietari) I més cap aquí, també havent-se interessat pel món xinès, els imprescindibles llibres de notes de Jaume Subirana.

Sense tenir una relació amb el món xinès, Enric Sòria o Feliu Formosa, també serien una bona mostra d’aquesta relació entre poetes i dietaris que potser entre els nostres narradors no s’ha donat tant o potser s’ha donat d’una altra manera.

I és que el llibre també és un tractat sobre el llenguatge. Citant precisament Sòria quan al seu llibre Mentre parlem diu: “El llenguatge ens condemna a la trivialitat. O al silenci”. Parcerisas escriu: “El llenguatge que descriu el món que anomenem “obejctiu” malda, en els seus millors moments, per defugir aquesta trivialitat, però el llenguatge que descriu el fum que ens surt del cap i que ens sol semblar tan important malda, cosa encara més preocupant, per donar respostes al silenci”.

Haurem d’arribar al fina del llibre, i al final del viatge, és clar, per trobar-nos amb la mateixa modèstia, gens falsa, quan Parcerisas clou: “Mentrestant he anat anotant les coses que em sorprenien, que cridaven la meva atenció i he procurat fer-ne una descripció subjectiva però acurada. M’hauria agradat saber-ne moltes coses més, però he fet com els gats que venien sota la finestra: observar gandulejant”.

(Article publicat a Núvol el 17/3/13)

EL TALENT HA D’ESTAR EN EL CAMÍ

La fornada de joves poetes valencians nascuts entre els anys setanta i vuitanta del segle passat és bigarrada i diversa. Només cal donar una ullada a l’antologia Tibar l’arc. Una mirada a la poesia valenciana actual, per adonar-nos-en.

La varietat de registres i de mirades és esperançador per una llengua, el català, que des del País Valencià i des de les Illes, els governs respectius del PP intenten esborrar del mapa. Prendre però, aquesta antologia, com una rasa més de la immensa i colossal trinxera que a ambdós territoris la gent que té dos dits de front ha hagut d’anar cavant, seria un error.

El grau de normalitat amb què els escriptors exerceixen l’ofici més vell del món és la principal arma per lluitar contra els forassenyats intents de genocidi que ara també es dirigeixen al Principat en forma de projectes de llei escandalosament retrògrads.

És des d’aquesta normalitat que vull parlar de La farina que admeta. Llibre de poemes de l’Alba Camarasa (Guadassuar, 1987) que el passat més de novembre vaig tenir l’honor i el plaer de presentar a Reus a la seu dels bons amics d’Òmnium Cultural del Baix Camp.

El recull, publicat per Germania, aplega trenta-quatre poemes dividits en tres seccions. El títol del poemari fa referència al poema que obre el llibre. Un poema-recepta que acaba amb el vers que dóna títol al recull. Tota una declaració d’intencions. Segons la seva autora, aquesta era l’anotació que en moltes receptes casolanes familiars figurava al final del llistat d’ingredients.

Estirar el fil de la madeixa des d’aquesta consideració, ens porta a recollir el convit de saber quanta farina personal haurem d’incorporar a cada vers, a cada poema, per fer-nos-els nostre. El component que la lectura donarà al llibre la cadència intransferible i personal del fet de llegir. (Segueix llegint)

 

La primera secció, De la roba estesa, s’obre amb un dels poemes més pertorbadors de tot el llibre. El primers dos versos marquen una ruta:

Tinc un gos que em va al darrere
des de fa molt de temps.

El gos metafòric ha mossegat un ésser estimat i se l’ha emportat. Tot el recull serà una fugida d’aquesta circumstància, una fugida endavant poema a poema. De la desfeta, però, cal anar recollint petits bocins de simbolisme per anar afaiçonar l’univers que la seva autora ens vol mostrar.

Així al tercer poema d’aquesta secció, una edificació poètica de la casa familiar on “Cada paret pregunta per tu als matins”, ens trobem amb les maletes a l’eixida, perquè a la casa ja no hi podem fer res:

(…) i canviar la canyella del teu perfum car per l’olor de penombra

i fugir, marxar. Tocar el dos.

La travessa ens confronta amb diversos poemes on les preguntes se succeeixen amb l’exactitud perduda de que no hi ha cap resposta concreta, perquè tot poema és resposta i pregunta alhora.

Ens aturem en el vuitè poema tot sencer:

El temps ho cura tot, i no deuria:
hauria de deixar algunes ferides enceses.
Com una espècie de memòria històrica.
Com una forma de mantindre’s alerta.

Tot just abans d’arribar a l’equador d’aquesta secció, el que representa el poema Tren, farem una parada a la casa que hem deixat, un poema abans, perquè com clouen els quatre darrers versos:

Algú ha entrat a la casa incendiada,
i alguna cosa ha remogut
perquè ha fet retornar l’aire
l’olor desolat del socarrim.

El poema Tren, com ja hem dit, marca un punt de no retorn. En aquest poema, una descripció d’un viatge en tren per la Plana de Ribera és prou ambigu com per preguntar-nos si és un viatge d’anada o de tornada. Tornar a un lloc no és moltes vegades també una manera de fugir?

Després d’aquest viatge entre “Ensurts d’alta velocitat tot fregant la finestra” tornem a trobar un poema on la casa torna a construir-se. Completament renovada. Ja som a l’altra banda del mur. Així sabem pel record que ens porta “tres-cents quilòmetres avall” que el refugi és a centenars de quilòmetres amunt de la desfeta. En aquest nou edifici comencen les mutacions.

Així, aquella canyella que més amunt era una sentor que avançava cap a la fosca, ara esdevé menja per alimentar el record:

he tornat a esmorzar mona del Fornet que, en haver-se fet dura,
he posat al forn a llesques, amb segí i canyella

I és que ja no estem sols en aquesta travessa així:

I li n’he donat a tastar, a ell, (…)

La ruta d’aquesta exili que fuig de la pèrdua marca parades en els poemes on el binomi cuina-casa s’erigeix. Refugi. Aliment. Doncs:

perquè si és capaç d’entendre’m la nostàlgia,
les noves circumstàncies maduren millor.

Els fruits saborosos. Comprendre. Entendre’ns. Comprendre’ns. Entendre. L’etern binomi.

Segueixen poemes més curts que acoten el viatge. A Pena, per exemple, divertit joc textual amb la lletra pe, ens trobem ja:

Un pes que pesa més a les parpelles
que no pas als peus.

Fins a trobar un altre d’aquests poemes-parada. A La cuina (on si no?) ens trobem:

I malgrat, que està ell que m’acompanya
el pis és molt gran, i és nou, (…)

I és que tornem al de sempre:

No és la mateixa cuina de fa un any.
Ni la de la casa de Guadassuar.

I amb tot, no ens hi podem sentir estranys perquè tornem. Sempre tornem i trobem com si:

(…) hi haguera tota l’essència
de les coques de tomaca,
i l’arbre genealògic fora fet
de receptes i conserves.

Ja ho hem dit que en aquest periple no necessitem res més. Receptes. Conserves. Per tenir a mà tant el que hem perdut com el que podem perdre.

De la sal, obre la segona secció del llibre. Podríem dir, fins a cert punt, que la travessa ha acabat. Hem trobat la casa que s’ha enrunat i que hem tornat a bastir. Les dues seccions que vindran a continuació seran un apèndix que vindran a envernissar el lloc on hem arribat.

La intimitat ens ve donada per la ferida que encara és visible i la sal que vol que hi llencem per atiar el dolor i tornar a cantar des d’aquest punt. Aquesta nova porta ve encapçalada pels versos de la Maria-Mercà Marçal, of course, i per assumir que la sal també pot ser allò que hi ha en les llàgrimes i en el mar, com ens parla Khalil Gibran.

Sis poemes girats cap endins. Si abans el viatge era perfilat amb un retolador, dins d’aquest nou calaix, els poemes, tots ells numerats, són cal•ligrafia oriental pintada entre llençols i miralls i penombres quan:

trobes encís en la meva pell freda,
en la meva sang de sal.

Perquè des de l’amplitud, la solitud, la fredor o la distància del llit:

Sota la vànova estesa del pensament,
hi ha un fluxe postmodernista de sal:
per amerar les ferides
per mantindre-les enceses per que no es tanquen.

Malgrat el refugi, malgrat el recer, resignar-se no a parlar des de les cicatrius sinó des de la mateixa ferida. No des del rastre sinó de la essència. I és que ara potser no ens movem d’on som, però igualment hem de trobar els ports on sentir-nos segurs. Se’ns avisa:

Amb tanta sal, no puc beure.
Amb tanta sal, no puc viure.

Ho apuntàvem. El poema IV ens marca a la pell una espurna d’adéu, o potser de retrobament. Hi mantindrem el misteri. Si és que existeix com a tal. Transmutació de penes. Transmutació de pèrdues?

Que em buscares l’esquena
per sota els llençols i a besos em tornares
la sal que em falta.

Un poema més fins avançar al darrer. Un altre d’aquests poemes on aturar-nos-hi per descansar i aprendre. Un poema desencisat. Bellíssim per la llum que s’hi entreveu. Bellíssim per l’erotisme que s’intueix. Llum de plataja deserta a l’hivern.

No, ja sé, que no anirem mai junts al cinema.

Llum de petjades desconegudes a la riba que al mar llepa omplint-ne els solcs.

Cap promenade sur la plage sense sabates.

Llum de córrer de gossos badocs amb pilotes o pals o desencisos que els llencen els seus amos.

Cap hotel amb llit de matrimoni i desdejuni inclòs.

I un vent que es gira. Que fa desar petjades, gossos, amos i llum i sal.

Sal. Molta sal en les pells,
I besar-la fins a finir-la.

Arribem així, a la darrera de les illes que se’ns donen per fer aquest viatge. A D’escriure no sabem l’estat des d’on hem de llegir-ne els poemes. Deu poemes on se’ns imposa descansar, relaxar-nos, amb un somriure o dos. Perquè si bé hem caminat i caminat i hem sentit, cal distanciar-se de tot plegat i aprendre que cal continuar, no aturar-se:

Ni de detindre’ns massa
temps en cada naufragi.

La interrogació. La del verb escriure. La conjugació del verb amb diversos matisos, però sense deixar de banda d’on venim, d’abans, de quines pèrdues ens hem distanciat. 

Quan jo era poeta, no era altres poetes:
sense un fetus, sense mare,

Del tot sols davant el perill, eh? Acompanyats només del mateix de sempre:

la fredor de la terra
la fortor de l’absència
la ficció de l’amor.

Saber traspassar la cortina. L’argent del mirall. Desvestir-se, més que despullar-se:

I també és cert que fingisc, a voltes en el fons, a voltes en la forma el resultat de la jugada.

I així, deixant l’abric de poeta i màrtir al penjador, saber batre’s en retirada amb poemes d’una mala bava considerable com Joves poetes on els seus darrers poemes resen:

I ens inscrivim en encontres de joves poetes
que es fan cada quatre anys,
on, per presentar-te has de dir
nom i cognoms, i obres publicades.

Doncs ja ho sabeu: Alba Camarasa, La farina que admeta. Un grapat de bons poemes

REIVINDIQUEM SALVADOR IBORRA

El passat dia 9 de juliol el poeta Salvador Iborra hauria fet 34 anys. Els seus amics no ho van voler passar per alt. Per això s’empescaren un premi de poesia que porta el seu nom. Per això, dissabte passat, a l’Ateneu Layret, van decidir tornar a recordar la seva veu. Fer-li un regal d’aniversari.

Amb l’excusa d’atorgar els premis vam poder tornar a sentir els seus poemes. Els seus versos. Les seves paraules. Al mateix lloc on va presentar el seu darrer llibre Els cossos oblidats mesos enrere.

Va ser també a través dels amics de l’Ateneu que jo vaig entrar a la poesia del Salvador. Xerrant de manera casual van ser ells els qui em van donar a llegir el seu darrer recull de poemes. Jo no sabia que l’havia presentat en aquell casal de llibertat i de bona gent.

Recordo que aquella nit vaig anar-me’n a dormir molt tard llegint-lo. Molt més sabent que aquell grapat de poemes serien els darrers que el Salvador ens llegaria. Maleint que els altres dos llibres anteriors, no puguin ja trobar-se. Commocionat per haver trobat una veu tant poderosa i tant vilment assassinada.

 Els cossos oblidats és un llibre important. Sovint els joves poetes, per fer-se sentir, s’auto-exigeixen trencar amb tot. Etzibar piruetes poètiques que la majoria de vegades cauen en el ridícul més espantós. A vegades fruit de la pròpia immaduresa de no dominar encara l’ofici; a vegades perquè ignoren que en camp de les arts del 1900 al 1930 es va fer gairebé tot.

Sigui com sigui, cal agrair al Salvador que no gastés ni una cosa ni l’altra. La seva poesia no és innovadora. S’hi poden veure els rastres d’Estellés, de Ferrater. Un trobador modern, com l’ ha anomenat el seu amic Sebastià Benassar.

Malgrat això, la seva poesia participa d’una intel•ligència poètica innegable. Es percep rere cada poema, rera cada vers. El lirisme desimbolt, lluminós, no és mai gratuït. Sap fer de l’excés, forma. Entre el canemàs de versos s’hi escolta una veu que domina sempre per no caure mai en el fet gratuït de fer pornografia de la vivència malgrat que en aparença l’ús del vers lliure o d’instal•lar-se a vegades com el protagonista de l’acció, defugint tota subjectivitat, puguin fer arronsar el nasset dels puristes.

Salvador Iborra ens ve a dir allò que ja sabíem, que en poesia només hi ha dos grans temes: l’amor i el pas del temps. I una vegada assumit això, opta per deixar lliscar els seus versos bastint-los directament a través de la veu d’aquest trobador malaguanyat que s’empesca i que ens importa poc si correspon amb el de veritat.

 A través d’artefactes purament poètics ens fa ser solidaris amb el seu desànim, amb la seva contemplació patètica de la vida, amb el desamor que sempre sura en la seva poesia. Però torno a repetir. Allò que enlaira els seus versos és precisament el domini d’aquests artefactes per bastir un lirisme arrauxat, d’imatges potents, sempre extremes, on cada temptació de sentimentalitat barata és esborrada del mapa.

No ens hi estendrem perquè aquests papers no volen ser res més que un just i necessari prec perquè alguna editorial amb sentit crític aplegui els tres llibres i molta altra gent pugui dir-hi la seva i deixar-se emocionar pels seus versos.

Per damunt de tot reivindicar el poeta sense caure en falses condescendències. Hi ha molta gent que se l’estimava al Salvador i són aquestes persones els qui tenen el dret de continuar-ho fent.

Als altres, als qui l’hem conegut després, a través dels seus poemes, ens toca dir que sí, que el Salvador Iborra, més enllà de la seva tràgica mort, és un gran poeta i des d’aquesta immortalitat, donar-lo a llegir perquè val la pena.

Fotografia: Acte de lliurament del Premi de Poesia Salvador Iborra a l’Ateneu Layret.

OSPITE

Surt de rere una cortina. Jersei gris. Texans. Una camisa blanca. No aixeca la vista i s’asseu a la taula. Beu aigua directament d’una ampolla petita. No ho sembla una de les veus més importants de la literatura italiana. Si ens diguessin que és un pagès a qui han fet mudar un diumenge de festa major, ens ho creuríem. No se sent còmode en aquesta tessitura. En això de ser una de les veus més importants de la literatura italiana, volem dir. En ser un pagès, un obrer, potser hi estaria més d’acord. Al cap i a la fi, és el que ha fet tota la vida. Els crestalls els té llaurats al rostre. Plens de lletra.

La barcelonina biblioteca Agustí Centelles a l’Esquerra de l’Eixample, l’acull. La sala, esglaonada, és plena. Torna a beure aigua. Espera que la persona que l’ha de presentar doni el tret de sortida a l’acte. De seguida es veu que no és necessari que el tradueixin. “Parlo lentamente”. Primers somriures. Pràcticament tot l’acte es farà amb italià.

Erri de Luca (Nàpols, 1950) ha vingut a Barcelona a presentar la seva darrera novel•la Els peixos no tanquen els ulls. Contradiu amb amabilitat moltes de les afirmacions de la seva companya de taula. De mica en mica es relaxa i desgrana què vol dir per a ell ser escriptor i ser un revolucionari. “El segle XX és el segle de les revolucions”. Serà una constant durant tota la xerrada: se sentirà més còmode amb el seu compromís que no pas parlant d’allò que escriu. L’energia que hi gasta, no és la mateixa. Queda enrere el posat de pagès. Hi ha una indignació manifesta. Típica del qui no s’ha quedat a casa sinó que ha sortit al carrer al costat dels companys. Res de revoltes de saló. “La revolució és un afany per buscar la justícia”.

Un representant de la lluita que a Itàlia porten la gent de la Vall de Susa contra el tren d’alta velocitat que el govern hi vol fer passar, fa sorgir de Luca tota la contundència del qui ha donat la cara pels desfavorits. Del que va anar a Bòsnia en un comboi d’ajuda humanitària. Si voleu saber què hi passa a Susa, avui a les 19:45 podeu anar al Centre cívic Sant Pere i us ho explicaran.

Però Luca matisa que el seu compromís no té res a veure amb la literatura. Ell és una persona que es compromet individualment. No és un escriptor compromès, no. “El principal objectiu d’un escriptor és escriure bé les seves històries”. I afortunadament, text a text, Luca hi excel•leix. La seva prosa és bella. Poètica. Directa. Sense escarafalls. Sense ornaments. Potser perquè sap el que és aixecar-se d’hora per anar a la fàbrica a guanyar-se el jornal. Això sí, llegint una estona la Bíblia en els seu hebreu antic original, abans.

Ara li pregunten per les dones de les seves novel•les. Per què són sempre elles les que porten la iniciativa en els afers de l’amor. “És el que m’he trobat a la meva vida”. Somriures. “Dones fortes, potents; dones que no s’han doblegat a res”. Un altre glop d’aigua. I per què passats els anys, el protagonista no recorda el nom d’ella?. “Un nom no és important”. Rebat. “D’una persona prefereixo recordar un rostre, unes paraules…”. Més aigua. Ara una dona del públic li pregunta què pesa una papallona (en italià farfalla, preciós!). Una de les seves novel•les precisament es titula així El pes de la papallona. Admet la ocurrència però es refugia en un somriure burleta i no diu res.

La trobada no s’allarga. Les preguntes-riu típiques d’aquest tipus d’actes on no es pregunta res i es fa un elogi de l’obra de l’escriptor, són acceptades acotant el cap. Somrient. El vespre va davallant lentament cap a la nit. Erri de Luca acaba la seva visita a Barcelona dient que ell se sent honorat de ser un hoste del lector mentre dura la lectura de la novel•la. Ospite, en italià. I que es pot sentir satisfet si en acabar-la, el lector diu que li han faltat unes quantes pàgines més. Disgustat si el lector ha dit que n’hi sobren.

Hi ha una cua de lectors que volen que els signi el llibre. Una cua de lectors que així que arribin a casa, deixaran que Luca s’instal•li amb ells a casa i sigui el seu hoste. El seu ospite.

NARCÍS COMADIRA: 70 ANYS ENARBORANT VERSOS

M’afegeixo amb goig en la celebració del 70è aniversari del poeta Narcís Comadira.

Per molts anys, mestre!

PONENTADA GRAN

S’ha entaulat el ponent,
el vent desficiós
que, impacient, sacseja
els pins i els tamarells,
que s’endú l’alegria.
El vent calent que eixuga
les conques salineres,
el vent constant que esquinça
la pell del mar: els gossos,
inquiets, lladruquegen,
les criatures frisen,
d’aquí d’allà, insubmises;
els grills foradaran
tota la nit amb queixes.
M’assalten vells records:
foc de remordiments
pels dies no viscuts,
pels pecats no comesos.
¿T’he de dir adéu per sempre,
gregal, vent dels déus joves?
Sota aquest cel ardent,
color de cor de síndria
-després sang i caliu-,
entre sentits opostos
em ballen les paraules.
Per retrobar la calma,
vaig vora mar, passejo,
i penso en el meu Déu
i en el fill que no he fet.

                                 Narcís Comadira

Del llibre de poemes «Usdefruit», Ed. Empúries, Barcelona, 1995.