Els dies i les dones

De vegades el passat pot conjugar-se en present i viceversa. Aquestes coses, però, s’han de saber fer. Dedicar-se a moure les busques del rellotge vital cap a l’esquerra, a vegades, té conseqüències nefastes. L’ahir, segons com, més val deixar-lo com està perquè l’ara és feble i tot s’ho acaba empassant el futur.

De tota manera hi ha vegades que els astres i els caixers automàtics es conjuren perquè el viatge sigui factible. Els primers perquè ens esguarden des de fa massa. I és molt possible que els que tenim damunt el cap, encara guardin a la memòria moltes de les bandes sonores que ens van fer tal i com som ara. Els segons, perquè sense voler la cosa, algú et diu que ha anat a treure diners i així de passada, ha vist que encara hi quedaven entrades per un concert. Que si hi volies anar. Que si volies viatjar.

I dius que sí, perquè és el teu germà qui t’ho proposa. I dius que sí perquè la teva germana que no els ha vist mai en directe, també es prendrà la nit del dissabte lliure de pitets i biberons i serà amb vosaltres abraçant, doncs, aquesta estranya aliança entre el firmament i les màquines que escupen diners i entrades. Figueras Power.

A Tarragona sóm Festa Major, la Tecla. A Reus també, la Cori. I es deserta de la segona –no ho dieu a ningú- i s’enfila cap al barri marítim amb el cos una mica compungit per allò de les persones del verb que dèiem més amunt, per allò de no ser embranzida de nostàlgia, per allò de no voler-se emmirallar en un temps on tot era més senzill d’explicar. Jo no les tenia totes. Anava errat.

Comencen més o menys puntuals. No més de vint minuts tard. Trepitgem l’arena. No he entès mai aquesta gent que s’ho mira tot des de la barrera. S’ha de ser a baix, als concerts, amb una sola veu. Aquí fa quatre dies s’hi estossinaven toros, aquesta nit, l’únic que quedarà perjudicat, serà la gola de tant cantar. I es fa el silenci del que tot comença. Aquell mormol de la gent que encara fa posar la pell gallina. I quan ja ens crèiem restituïts a la nostra dermis original, hi ha un crit que dóna la bona nit, malparits. I tots ens en fem a l’instant de malparits i tornem a tenir la pell i el cor i tot el dedins gallinaci més no poder.

 Gerard Quintana sembla regredit als temps de llavors. Aprimat. Amb els cabells una mica més curts. Energia, molta, molta energia. Flanquegen el gironí, Cuco Lisícic, de negre, a la seva esquerra. El gran Josep Thió a la seva dreta, sobri, també de fosc. Cadascú apadrinant un dels dos nous músics que s’han afegit a la gira. Rock-and-roll.

Les cançons es desgranen amb una força que ja havíem oblidat una mica de res.
De fet, fins que al 1991 no va sortir el Ben Endins, els dos primers discos, no reflectien el que era aquesta banda. Sopa de Cabra era i és una banda de directe, potent, guitarrera, energètica, i han passat els anys i han passat moltes coses, que deia l’Estellés, però tornen, i tornen amb unes ganes de deixar ben clar que de la memòria dels dies dels noranta fins aquest nou segle encetat, encara es pot crear bellesa a glops de decibelis ben trenats, contundents, inapel•lables. La poesia del temps que s’atura entre lletres redescobertes en els confins del teu jo.

No hi ha concessions a la galeria. Deixant de banda tota la martingala del retorn, Sopa de Cabra s’hi deixa l’ànima a l’escenari. I és curiós perquè en cap moment no es té la sensació d’habitar un temps on es vivia de dissabte en dissabte i on es portaven els cabells molt més llargs. El seu rock-and-rolll és d’ara, les seves cançons ens parlen de nosaltres però sense gota de nostàlgia. Suposo que aquesta és la grandesa de la immortalitat dels himnes que t’has fet teus. Permeteu-me la carallotada.

No és una recreació dels concerts que vam viure, no, Sopa de Cabra ha tornat i no sabem si volen quedar-se o què, però emocionen, ens trenquen, ens rebreguen com la primera vegada i som feliços que així sigui. Tornar a bramar “I’m a working in a Ninyi’ns mine…”és un petit orgasme indissimulat. The shadow of Ninyin sempre present supervisant-ho tot des d’alguna banda. Joder con el poder i tal, no…

Més orgasmes: Bloquejats, M’enganxo i Mala sang, una cançó del Cuco, que sempre m’ha agradat molt. Constatar que a War, d’en Marley, malauradament encara se li poden afegir massa conflictes internacionals per resoldre (gràcies Gerard per recordar la pobra gent de Txetxènia!). I que sota una estrella hi haurà algú sempre que sigui com nosaltres. I dir-los el que hem vist en l’horitzó que tots portem a dins. I és igual que les princeses hagin tirat el temps per la finestra.

Tot queda igual, o més o menys igual i la vida és això, assistir a un concert amb els teus germans (F. com et vam trobar a faltar!) i quedar estragat per més de dues hores de concert i donar riquesa, i dona-ho tot, perquè dissabte dia 24 de setembre, Sopa de Cabra es va quedar amb nosaltres i de quina manera!

Em regalaren l’entrada pel meu aniversari. Ha estat més d’un mes penjada a la cartellera. Ben visible perquè no la perdi. I avui que és divendres, ha arribat el dia. I el dia és un capvespre a Poblenou. Una canyeta per obrir la gana. Després un d’aquells frankfurts regalimant ketchup i mostassa i impaciència de sentir guitarres i veus; davant el Casino de l’Aliança. La gent ja s’hi aplega. No cal patir perquè les entrades estan numerades. Serem a dalt, al galliner. Antònia Font. Lamparetes. Feia dos anys que no tocaven en directe. Cinc del darrer disc de cançons originals. Se’ls tenia ganes. Hi seran fins dissabte. Van començar el dijous dia 28 d’abril. Grans moments que ens han fet passar: aquí.

Els mallorquins tocaran voltats de tot de llums de tauleta de nit. Lamparetes. Fàcil. El teatret és ple a reventar. Hi ha aquell caliu d’humanitat barrejat amb l’olor de la fusta. A vegades de vellut. Comencen puntuals. El quintet desgrana el disc nou amb precisió concisa. Una d’aquells regals per l’oïda. Els periodistes curts d’espai als papers diran allò del món oníric de N’Oliver. Allò de l’univers particularíssim. Senzillament una manera d’entendre la música, com una altra, amb lletres que reblen el clau poètic des d’on sorgeixen sense massa escarafalls. Complicadíssim per tant d’orgànic com resulta.

No s’hi encanten amb la posada de llarg. Els mallorquins ataquen aquestes noves llumenetes sense massa canvis del disc original. Dos moments: el preciós solo de flauta de Clint Eastwood al disc per la Catalina Roig, aquí és N’Oliver qui el grata a la seva guitarra. L’altra moment, el final de Es far de ses salines, molt més esborronador en directe que no pas gravat. Per la resta, els Font saben que el que toca ara és donar a conèixer el nounat i compleix amb professioanlitat i anant per feina. Sona bé. Flueix. No em cansaria mai de Els canons de Navarone…

Venint el que ve després, però, s’entén que les noves cançons les hagin deixat rodolar, només. Antònia Font és un grup de directe. I cal que això consti en totes les actes. Tampoc no entenc aquesta mania de fer concerts als teatres sense canviar-ne el format. Vesteix més? Potser sí. Però això d’aixecar-se de les butaques per fer una mica de ballaruga queda artificial de totes, totes. No no ens hi entrentindrem que fer de mestre-tites no ens escau. Queda dit, però.

Ho tornem a dir. Antònia Font s’ha de veure una nit d’estiu amb una birra a la mà. Una d’aquelles birres mal tirades, que et transita per les entranyes com un lluert desensinistrat i t’ho desgavella tot. Gaudir de la nit embolicada amb la seva particular sensibilitat, deixar-s’hi abduir, no escoltar, entrar-hi i barrejar-s’hi. Amb el so una mica embrutit per allò d’estar sota els estels. En bona companyia. Comentant la jugada. Ser-hi per escoltar. No inventen res. Teclats, bateria, baix, guitarra i veu. Més vell que l’anar a peu. Això i una llengua que es veu que fa segles que se’ns mor, però com dóna de sí, la punyetera.

No ho diuen però nosaltres ho sabem. Ara comença el concert. Si fa un moment han sonat reflexes damunt tots els vidres d’un edifici, ara ja sonen les cançons que tens i sents: amb els tímpans i amb amb la maquinària cardíaca. Que és com es fa això de l’exercici d’escoltador professional. Ara sí, la gent vol entrar-hi. Amb el xiquet nou, per allò dels ossets de vidre, per allò dels ditets de grans d’arròs, s’escolta assegut, ara però, la vida compta per cantar, per esgargamellar-se, per participar-hi. I és clar, hi ha aquells silencis damunt l’escenari perquè a baix, la sala demana guerra.

 I no res, que es revela que hi tornen, que hi són. Que han tornat. Això i que s’Astronauta rimador és encara un espectacle de llum i de color catàrtic i total. Jo l’enyor com segles de glaceres solitàries. Potser no tant, però sí, se’ls enyorava, senyors. I així que el darrer esclafit de mans posa el punt final, dos hores llargues d’arquejar els llavis i bramar, buf!, ja busquem on poder tornar-hi. I jo què sé.

Era juliol però semblava el començament de tot. Era juliol però semblava aquell plegar de llibres i pupitres i plumiers i arrambar mobles per cremar-los. Unes llumetes, ara vermella, ara groga, ara blava i tornem-hi vermella, penjaven d’arbre a arbre, flanquejant el públic. Com si fos una revetlla. La bona. La de Sant Joan.

Tot plegat a la segona Aula Magna de la Universitat de Barcelona –la primera n’és el bar- els jardins de la institució. Bona idea això d’obrir-los a les “barceloneses” i els “barcelonesos”. Per cinquè any, els vespres de juliol. La gent, asseguda a terra. Vaig fer tard. Em vaig quedar dret. Vaig haver de cedir una millor visibilitat a dues senyores d’edat, calculo que perfectament podien haver estat nòvies dels encofradors de la Sagrada Família. “Vostè és tan alt…”.

A l’escenari, la Maria Coma. I potser sí que també era com un començament. Perquè ella hi presentava el seu primer disc. Linòleum. I nosaltres, és clar, el volíem sentir. S’hi posaren. I el temps va deixar de ser de tot menys xafogós. Flotàvem tots. La intensitat semàntica d’aquest “sentir” va començar a repartir cops de puny entre la concurrència. Anàvem avisats que això podia passar. Necessitàvem que passés.

Amb una guitarra, un baix i una bateria, s’han fet coses molt grans; però canviant la guitarra pels teclats, també s’en poden fer de grosses. La Maria n’era conscient i ens ho va recordar. És difícil trepitjar el terra que ha parat al disc? Difícil si hi entrem amb el cap brut d’idees preconcebudes. Cal deixar-se anar. Com a la sorra de la platja, hi ha molts bocins de tot a les cançons de la Maria. Generosa en afanys. Àvida de volar i descobrir. Un disc per anar acaronant a poc a poc. Ric.

Pel directe, però, va saber-se escudar, com he dit, amb un baix i una guitarra. I així, fins i tot els gats que hi sortien, treien una mica més les ungles que al disc. Però només el just. Qui mana és aquesta preciosa veu que ens agombola. Professional. Sense vacil•lar. Tendra sibil•la de cabell recollit posant-se a tot arreu…

Queia el vespre i la gent en demanava més. Es va estirar amb un parell de bisos. Va dir que lamentava no portar suficient cedés per poder vendre. Queia el vespre i la nit s’enfilaria. Ho feia al ritme invisible de l’heura que feia de teló de fons natural on els músics repartien cançons. Ho feia la nit, ho feia l’heura i ho farà la Maria Coma. S’ha de seguir. S’enfilarà. Acarona la notes al piano i les acarona a la veu. S’enfilarà. Era juliol però semblava el començament de tot. És el començament de tot. Entreu-hi. Endinseu-vos-hi.

A la guitarra Toti Soler. Insuperable Carles Rebassa dient Blai Bonet

El gran Bola de nieve!

Remunto Passeig de Gràcia des de Plaça Catalunya. No tinc pressa. Bado. L’estol de turistes no difereix massa del que es pot trobar Rambla avall. Només que aquí, es barregen amb les dependentes de les diferents botigues de marca que surten a fumar i a parlar pel mòbil. Ara entro en una llibreria. Remeno sense esma. En surto només amb el recull d’articles d’en Julià Guillamon, Uh, Gabirú. L’enceto tot caminant. Topo amb un japonesos molt llejtos que retraten La Pedrera. Val la pena. Serà el meu nou llibre per llegir al metro. Promet. Anava avisat i previngut

Malgrat que el concert és a les 20:30, una hora abans, al Palau Robert, totes les cadires ja estan ocupades. Gent gran, en la seva majoria. Ja veig que ens tocarà estar drets. Dues dones permanentades, discuteixen per una cadira lliure. “Seu Maria, que no et convé alterar-te”, l’estira de la brusa el marit, ja assegut. Faig una cervesa a la Rambla de Catalunya. Llegeixo uns quants articles més de Guillamon. Se m’emporta.

L’O. arriba a l’hora justa. Tot ple com un ou. El Plagueter i na Mimar. Guillem i Ovidi. Les vacances de tots dos. Els mots rellisquen vius, plens, rotunds, entre magnòlies i palmeres i avets, en la veu del Plagueter, que també sap dir-se Biel Mesquida. Quin guster! Li robem l’expressió.  Hi ha una acordió i una guitarra i un piano. Raül Costafreda i Dani Espasa se n’encarreguen. Hi són Guillem d’Efak i Ovidi Montllor. Hi són vius, plantats. Les seves paraules, la seva sornegueria resistent, perquè sí, perquè vull. Canta na Mimar. Sap dir-se Maria del Mar Bonet.

Ara dansen els mots i tot l’aire és d’un negre que als tres anys va fer cap a Manacor. Tot l’aire és d’un alcoià que va fer tots els oficis del món. En Biel Diu. La Maria del Mar Canta. Les veus es confonen. S’enlairen. Ens colpeixen. No són paraules antigues. Són les d’ara. Aquesta Espanya que ens podreix, diu Guillem. Sóc un català del País Valencià, diu l’Ovidi.

Darrerament, la salut de Montllor, torna a fer patxoca. L’homenatge al Palau, recollit en aquest disc. El Teatre Lliure que reposarà el muntatge del Coral Romput… En Guillem també mereix que torni a ser nostre. Que la gent el canti, el digui, el senti. Necessitem aquests artistes perquè no callaven, perquè deien el que calia, perquè diuen el que cal. I la veu del Biel, potent, enrabiant-se amb els verbs i engallinant-nos la pell; la veu de la Maria del Mar Bonet, bastint pals i ormeigs de les Illes calmes pel de la samarreta vermella, són un plaer d’escoltar i de viure. Gràcies a tots dos pel regal.

Hi havia dos nois, davant la Sala Apolo de Barcelona, dissabte al vespre, que demanaven entrades brandant un cartell fet amb un tros de cartró. Ara no recordo si era en anglès o en castellà. En català, ho dubto. I és que les entrades per veure la Leslie Feist a la comtal, s’havien esgotat. Nosaltres teníem les nostres, de fa dies, a la cartera; i la veritat, per desprendre-se’n, haurien d’haver pagat una quantitat més que interessant, o almenys és això el que pensàvem abans del concert.

Ens feia gràcia poder veure en viu i en directe, com se sol dir, a l’autora d’un dels discos que aquests dies dóna banda sonora al que sóc, excel·lent Reminder, el quart d’aquesta canadenca que fa indie-folk -els camins de les etiquetes són inescrutables- però que nosaltres direm, neòfits en això de penjar amb tanta autoritat nomenclatures més o menys prefabricades, que és un disc molt acurat, amb un so molt net, que té cançons amb melodies que et foraden, balades precioses, tocs guitarrers i ús de trompeta i xilòfon simpàtic. Tot regat amb una veu meravellosa, plena de matisos, que ho lliga tot amb autoritat.

Deixant de banda el fet que la senyoreta en qüestió va saltar a la fama quan aquells senyors de la Poma van decidir, per promocionar l’aparell aquell que posa en forma, dalt la bicicleta, un dels nostres blocaires de referència cada máti(no en diré res més a no sé que els esmentats senyors de la poma m’enviïn un d’aquests aparells a mi i als meus familiars), 1, 2, 3, 4…., era la cançoneta,  la veritat és, potser sense ser tant destraler, estic d’acord amb la crítica que surt avui al Periòdico signada pel Jordi Bianciotto, en el sentit que, potser aquest fet, li ha pujat al cap.

La veritat és que no va ser un concert rodó. Hi havia dalt l’escenari un desmenjament fred, un tocar per tocar. També molta collonada en forma de mampares que retallaven la seva ombra mentre cantava o un moment donat en que la noia que s’encarregava d’anar fent ombres amb un projector, va plantar-se al seu darrera i va començar a tirar-li flors de paper. Calia? Doncs no, la veritat. Un bon artista no s’atura en aquestes coses a no ser que vagi sobrat.

Amb tot, vam poder gaudir de la veu privilegiada que té. Hi ha molt de poder en aquesta veu, ara, no n’hi ha prou amb això, l’espectacle grinyolava i els arranjaments eren els justos per no fer-nos pensar en el disc, encara que vist el que es va veure, deixant de banda la calidesa de la Sala Apolo, que sempre és un afegit, la veritat és que no va aportar gaire més coses que les que ja podem percebre en pitjar el play del nostre aparell de música.

Cal dir que l’anècdota que explica el Jordi, sobre l’espontani, no va anar ben bé així. En adonar-se que entre el públic hi havia força gent del Canadà, va decidir improvisar amb aquests, una interpretació de l’himne del Canadà (!). Després, va demanar que algú del públic, pugés per fer el mateix amb el nostrat. El noi en qüestió, afortunadament per tots, se’n va sortir traduïnt al castellà, no fos cas!, la famosa cançoneta del Guan, tu, zri…, deixant-ho tot com estava i oferint-nos una gran metàfora del país on vivim.

I malament quan en un concert, estupideses com aquesta, són més importants que el què s’hi pot escoltar.

(nota: la foto no és del Xavier Mercadé. Esperava que potser coincídissim per robar-li alguna foto impunement, com sempre faig, pocavergonya de mi, quan escric sobre múscia, però no. Llàstima!)

… hi he encabit això:

Ella es diu Leslie Feist. El disc The Reminder. (Gràcies Oriol!)

El dia 7 de juny toca a la Sala Apolo de Barcelona

Els companys d’Enderrock fan quinze anys. A més d’un especial amb una tirallonga llarga d’entrevistes a molts dels protagonistes musicals de tots aquests anys, se’ns regala una reportatge en DVD sobre el famós concert que el juny de 1991 aplegà al Palau Sant Jordi, els grups Els Pets, Sangtraït, Sopa de Cabra i Sau. Arrepapat al sofà, me’l miro i viatjo.

El concert va significar, a nivells de màrqueting, la consagració d’un quartet de grups que, cadascú per las seva banda, feia ja uns quants anys que arrossegava molts i molts seguidors cadascú en la seva demarcació d’origen. En el meu cas, qui regnava al Camp de Tarragona eren els Pets i puc constatar que en aquell temps, la formació de Constantí, distava molt de ser la banda pulcre i posada, apte per a tots els públics, que ara pot semblar dalt de l’escenari. En aquells temps, era una banda on tot hi tenia cabuda. Des del punk, al funk passant pel soul. Ironies del destí, malgrat que el 1991 eren els més inexperts, el 2008 és l’únic grup que queda en actiu.

No hi vaig anar al concert esmentat. No en recordo la causa. Tenia disset anys i pels del Camp, en aquella edat, la Comtal quedava molt, molt lluny. Seguia i he seguit tots quatre grups. De tots tres, potser el que menys m’agradava era Sangtraït, no per res. El meu germà sí que hi tenia un deliri. Deixant de banda els Pets, que eren els de casa, Sopa de Cabra, que en aquella època potser era el grup en el seu punt més àlgids, eren els meus preferits. També escoltava Sau, probablement el que musicalment estava més preparat: un gran músic en Pep Sala, una gran veu la de Carles Sabater i el que, per motius obvis, millor sabia moure’s dalt l’escenari.

Val la pena el reportatge. A més de fer-se un seguiment d’on eren i d’on són els quatre grups, s’explica com es va gestar tot plegat. De fet la celebració del concert no fou res més que la culminació o el punt de partida més comercial, d’una realitat sorgida fora de Barcelona. D’una manera natural, els quatre grups, tenien molts i molts seguidors. Es cantaven les seves cançons, s’anava als seus concerts i tot en la nostra llengua.

Potser sí que després del famós concert, les coses es polititzaren un poc, però cal dir que molt abans que els senyors de les discogràfiques posessin la grapa, érem molts els qui anàvem de concert en concert, fent cerveses, dient de tot a les noies… en definitiva bastint la nostra pròpia banda sonora en la mateixa llengua en què parlàvem, vivíem i estimàvem, com en qualsevol país normal.

(Us animo nostàlgics trentanyerus a dir-hi la vostra, si vau anar al concert, o qualsevol altra cosa que us passi pel cap sobre els grups esmentats. Salut!)

Costa d’adonar-te que estàs vivint un moment irrepetible, únic. Hi ha com una resistència a acceptar-ho. Hi poses al davant tot de perjudicis, fas tot tipus de proves abans. A vegades, els indicis queden en això, indicis; però hi ha vegades, ja reiniciada mil vegades la teva capacitat de sorpresa, que t’has de rendir davant l’evidència, que alguna cosa està passant, alguna cosa grossa. I tu hi ets per a viure-ho.

És això mateix el que va passar ahir al vespre al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. S’obriren les portes a les set. Cua diligent. Estrangers preguntant quina òpera s’hi feia today. No teníem les entrades en mà, qui arribava primer… Tenim sort, amfiteatre, primera fila. L’A. ha fet una molt bona feina. El teatre es va omplint. No imposa, el Liceu; és acollidor. El vellut, els llums, com gotims d’incendi, penjant de les gelosies dels diferents pisos. Els sostres pintats de Perejaume. “Allò, nen, és com el Fortuny però més gran”. Es va omplint a poc a poc. Tot són fotos que va fent la gent. M’agradaria saber el percentatge de persones que hi entraven per primera vegada al Liceu. Entre ells, servidor.

Comencen a sonar les tripes d’un rellotge, com de robot. El teatre ja és ple. Comencen els avisos. Es fa fosc. Surt l’orquestra. Res d’esmòquings, amb texans i samarreta. Després ells. Ells són Antònia Font. Nosaltres som nosaltres. Les dues, tres, cançons primeres sonen tímides. Pau Debon està encostipat. L’orquestra es treu les lleganyes. És curiós perquè no es fan nosa els uns als altres. Hi ha un traspàs íntim entre les cordes, el vent, amb baix, guitarra, teclats i bateria de més endavant.

El repertori va avançant, el vestit s’ajusta com un guant. No sabem qui s’ho passa millor, sí els de l’orquestra o nosaltres. Els violinistes branden els arquets, coreografies de tubes i clarinets enlaire. El director, dalt la tarima de director, es marca uns passos del més pur estil màiqueljacson… Es pica de mans, de peus. Pau Debon només pot donar gracis i més gracis. La gent aplaudeix més. Punt àlgid: l’astronauta rimador i tot tremola i sembla que hagi de caure.

Sincerament, el disc Coser i cantar m’havia semblat molt fred. Però no ens podíem quedar amb aquell mal gust de boca. Estàvem avisats que valia la pena no renunciar-hi. Ahir al vespre Antònia Font, va demostrar, davant tot un senyor Liceu, que aquests més de deu anys de vida han estat una pàgina de luxe en la música catalana. El surfista Oliver, amb les seves cançons, ha sabut donar un altre tomb de clau al galàctisme Sisa. Ha sabut donar un ramell de cançons que enganxen, que enrampen, que et transporten als llocs on poques vegades se’n vol marxar.

 Sense sortir del guió d’altres concerts -sempre magnífics- tothom sabia que al Liceu hom si bé a consagrar-s’hi i Antònia Font, no va voler ser menys. Res de collarets de perles, res de vestits de nit. No s’acordaren casaments entre famílies, ni les querides lluïren escots provocadors. No, ahir, Donizzeti es barrejava amb el tauró Bambú; Puccini ens estimava a tots iguals; a Verdi un led vermell se li encenia; Wagner deixava sa gelera més decenta. Màgia, música, felicitat en estat pura. Alegria, molta, moltíssima, alegria ahir ens donà Antònia Font en un apoteòsic concert ple de bon rotllo.

Foto: Xavier Mercadé