Anna Politkòvskaia no reeducable

02_8993

A l’escenari hi ha una cadira, un faristol amb un micròfon i una pantalla. També hi ha una taula llarga tota plena de papers i de quaderns. Una tassa i un d’aquells aparells per escalfar l’aigua. La dona està asseguda a la taula. Escriu en un dels quaderns. Té els cabells lleugerament blancs. Així que el públic s’ha assegut a les seves respectives localitats, la dona comença a parlar. No sé quantes paraules diu abans que tota la sala s’estremeixi pel que acaba de sentir. Directa. La dona ha atrapat al públic amb la primera de les moltes bestialitats que al llarg de l’hora que dura l’espectacle, aniran sotraguejant el personal.

La dona és Anna Politkòvskaia. Periodista russa assassinada el 7 d’octubre del 2006 a l’ascensor de casa seva. Tenia quaranta-vuit anys. D’ençà de la primera guerra de Txetxènia, havia estat la pedra a la sabata del govern Putin. Les seves cròniques, aparegudes a Novaia Gazeta, tot i que no van tenir gaire repercussió dins de Rússia, si que cada vegada més, en l’àmbit internacional, foren, i encara avui són, un fidel retrat de la monstruositat que suposaren les dues guerres de Rússia contra Txetxènia. El seu cas prengué molta més rellevància per les repetides amenaces de mort que patí.

El 2007 el dramaturg italià Stefano Massini (Florència, 1976) va decidir escriure Dona no reeducable a partir dels mateixos articles de Politkòvskaia, que ara Lluís Pasqual ha posat en escena al Teatre Lliure. Tal com ha manifestat en diverses ocasions Massini, va defugir apropar-se al personatge des d’un exercici d’hagiografia gratuïta. Va preferir escoltar la veu de la periodista i tots els desastres què, crònica a crònica, anava desgranant sobre el conflicte. L’opció és del tot d’agrair. L’espectacle és altament didàctic, no per això menys impactant. Des d’aquella primera descripció que esmentem, la baixada als inferns és absoluta. No hi ha rescat possible. No hi ha treva. Massini sap escoltar Politkòvskaia. Massini sap llegir Politkòvskaia.

De tota manera, Massini, renuncia a veure Anna Politkòvskaia només com un vehicle per explicar què és el que passà a Txetxènia. Estableix el personatge de la periodista des de dos plans. El primer, el del relat objectiu dels fets a través de diferents quadres. El segon, el de representar allò que va patir directament l’Anna. Ja sigui quan van detenir-la, interrogar-la i apallissar-la; ja sigui quan van intentar enverinar-la mentre viatjava en un avió. És la capacitat de jugar amb aquests dos àmbits el que fa que l’espectacle sigui del tot reeixit i molt més colpidor.

En aquest sentit, la direcció de Lluís Pasqual i la interpretació de Míriam Iscla també juguen a favor de posar, per damunt de tot, la veu de Politkòvskaia com a eix discursiu de l’obra sense escarafalls escenogràfics ni efectes teatrals que pugui distreure aquesta circumstància. Només, com ja hem dit, el personatge deixa la narració freda, periodística, quan ha de descriure des del pla personal allò que ha patit. Tot succeeix molt de pressa. Míriam Iscla passa del relat expositiu a la descripció del patiment en un tancar i obrir d’ulls; sense transicions. Un superb exercici interpretatiu al servei de matisar allò que se’ns ha explicat amb la dura experiència personal.

L’Anna Politkòvskaia de Massini, de Pasqual, d’Iscla, és una dona que abans de res és periodista i intenta per tots els mitjans fer la seva feina, cenyir-se als fets que recull damunt el terreny. Els articles de la Politkòvskaia no són cap broma. Donen noms, apunten culpables. Descriuen situacions que moltes vegades sembla impossible que puguin donar-se al segle XX. Amb tot, però, li és impossible restar impassible davant tot el que descriu. Cau, diverses vegades, en la impossibilitat de comprendre com pot ser que passin les coses que explica. Cau amb tots nosaltres.

A Catalunya el cas de l’Anna Politkòvskaia va ser seguit i continua sent reivindicat pel PEN Català. Aquesta organització que fa més de 90 anys que lluita per la llibertat d’expressió, va apadrinar el cas de l’Anna. De fet la periodista viatjà almenys dues vegades a Barcelona. Una el 2002 en el marc del Dia Internacional de l’Escriptor Perseguit que s’escau cada 15 de novembre i una altra, dos anys després, dins de la presentació en el Fòrum de les Cultures, de l’informe del mateix PEN Antiterrorisme, escriptors i llibertat d’expressió, ocasió en la qual, aquest que us escriu, va tenir l’honor de conèixer-la personalment.

Cal també remarcar la ingent feina de denúncia del que passa al Caucas feta per la gent de La Lliga dels Drets dels Pobles de Sabadell amb la seva campanya Txetxènia. Trenquem el Silenci que ha sabut, al llarg del temps, erigir-se com una font més que fiable a l’hora de contrastar les diferents informacions que arriben de Txetxènia.

El Teatre Lliure ha decidit obrir aquesta temporada 2015-2016 amb dos monòlegs de Massini. El que consignem en aquestes pàgines i CrecEnUnSolDéu també dirigit per Lluís Pasqual i amb la interpretació de Rosa Maria Sardà. Cal dir que el Lliure té previst reposar Dona no reeducable del 15 al 22 de juny. És obligatori apuntar-ho a l’agenda.

Avui que precisament fa nou anys de l’assassinat de la periodista, aplaudim aquest gest del Lliure per fer tornar el cas de l’Anna Polikòvskaia a l’actualitat. Els autors materials del seu assassinat són entre reixes. Els autors intel·lectuals se les campen lliures a Rússia o a Txetxènia. Nosaltres no podem fer altra cosa, des de les butaques, des de l’escenari, des d’aquests mots, que recordar la tasca d’Anna Politkòvskaia que va lluitar per escatir la veritat, quelcom que en qualsevol país normal, mai es castiga amb la mort, com sembla que sí passa, massa sovint, a la Rússia dictatorial de Vladimir Putin.

(Article publicat a Núvol el 07/10/2015)

Fer visible allò que no és invisible

txetxenia

Plou a Sabadell. Restes d’una llevantada. Encara ha de venir el fred de veritat. A l’Alliance Française s’hi celebra un comiat que més que un comiat, és un fins ara: hi ha compromisos que una vegada adquirits, no es poden deixar així com així. Ens convoca a aquest adéu de sí però no, la Lliga dels Drets dels Pobles. Més de trenta anys de lluita per mostrar realitats que tenim al davant dels ulls però que no podem o no volem reconèixer que hi són.

El programa “Conflictes oblidats: Caucas Nord i Grans Llacs”, començat fa 4 anys, arriba a la seva fi. La crisi, com en tantes altres coses, ha causat també aquí els seus estralls. La unificació de tots dos conflictes, malgrat tot, imaginem que obeïa a una necessitat d’unificar recursos. Del Caucas, des de Sabadell, fa molts més anys que se’ns en parla. La Marta Ter, la seva coordinadora, agraint a tants voluntaris que hi col·laboren i que hi han col·laborat, ens ho explica. És molta i molt bona, però, la feina que han fet. El seu interès per preocupar-se d’aquest conflicte s’ha vist merescudament recompensat amb el triomf de ser considerats una veu a tenir en compte per contrastar qualsevol informació que vingui de la zona. A Catalunya i a Espanya. “Txetxènia trenquem el silenci”, es deia inicialment la campanya i és precisament això el que s’ha aconseguit: esberlar el fet que tothom callés i mirés cap a una altra banda. La tensió que existeix entre l’endèmica violència repressora de Rússia i la del jihadisme de la zona, marca totes les regles del joc, ahir i avui.

El programa s’ha acabat tal com el coneixíem però ja se’ns avisa que és molt possible que tot torni una mica a començar amb un altre punt de vista, aquesta vegada, més centrat en la situació de la dona al Caucas. I és precisament el paper de la dona la que ens lliga a l’altra branca del programa. Els preliminars d’un reportatge fet per membres de la Lliga al Congo, entrevistes a dones embarassades o que ja havien infantat, violades pels seus captors –no precisament en accions de guerra, moltes també per civils- ens acosta a la terrible situació d’aquesta país que, malgrat no estar oficialment en guerra, pateix encara la miserable ombra d’una postguerra implacable que la pobresa extrema en què es viu ablama més del que caldria. I tot pel Coltan.

Sobre la necessitat que aquestes realitats aflorin a la superfície, ens en parla el Marc Marginedas, periodista convidat que coneix molt bé el Caucas i també Síria. Precisament de Síria se’ns diu que és una d’aquelles guerres de les quals avui en dia se’n parla ben poc. Considerant que es calcula que són més de 9 milions els desplaçats i prop de 300.000 persones les que hi han deixat la vida en una confrontació que, segons l’ONU és la pitjor després de la Segona Guerra Mundial, cal aturar-se i escoltar.

El règim d’Al-assad bombardeja sistemàticament i indiscriminadament els territoris rebels. La proclama és directa i clara: tot aquell que visqui en aquests territoris col·labora amb “l’enemic”, per tant, ha de ser castigat. Diàriament els morts es compten per centenars, però això ja no surt als diaris ni a la televisió.

Ara, ens diu Marginedas, els focus són damunt l’Estat Islàmic. Les seves execucions televisades de presoners, han sabut captar tota l’atenció. El fet que moltes de les ONG que treballaven a Síria hagin hagut d’abandonar el país per falta de recursos econòmics o les vides escapçades diàriament a ciutats com Aleph, han desaparegut dels titulars. La macabra invisibilitat que cau com una llosa davant aquells que criden però que ningú ja no els escolta.

Ara com ara, a Síria, és gairebé impossible accedir als territoris rebels. Tota la informació que se’n rep és un relat manipulat pel règim de Damasc. D’aquesta manera, encara es fa més difícil poder donar una informació objectiva. És per això que, per acabar-ho d’adobar, les poques informacions que ens arriben, són ben poc creïbles.

Marginedas aboga per la necessitat que es parli dels conflictes que hi ha al món; no fer-ho, insisteix, provoca la invisibilitat i atia la impunitat per cometre tota mena d’abusos. Moltes vegades el fet que es denunciï una desaparició, per exemple, si hi ha la pressió de la premsa al darrere, pot esclarir-se. Si davant cada atrocitat comesa només hi ha silenci, les víctimes innocents que tota confrontació fabrica, no poden fer altra cosa que empassar-se la impotència sense saber que la digestió, en aquests casos, no arriba mai. L’Anna Politkòvskaia ens ho va deixar dit en centenars d’articles.

Va ser precisament després de l’assassinat de l’Anna que aquest cronista circumstancial va començar a interessar-se pel Caucas. Des del Comitè d’Escriptors Perseguits del PEN Català, que havia apadrinat el cas de la Politkòvskaia, vam col·laborar amb la Lliga en l’edició del llibre La consciència moral de Rússia, un recull d’articles de la periodista russa, el 2007. Des de llavors, de les moltes bestialitats que han ocorregut al Caucas: des de l’assassinat de l’activista Natàlia Estemírova o la mascarada dels Jocs d’Hivern de Sotxi fa uns mesos, sempre he trobat en la gent de la Lliga la informació necessària per no vessar-la i sobretot el compromís per no callar.

Encara plou a Sabadell i la passada nit (l’acte fou dijous dia 4 de desembre) com una macabra premonició, hi ha hagut un atac a Grozni. Com sempre, el twitter de la Campanya, ha anat desgranant informació. Com sempre s’ha buscat la informació veraç. Com sempre, s’ha decidit informar, parlar, denunciar; en definitiva, no callar per fer visible allò que no és invisible. Esperem que d’una manera o altra, això, pugui passar per molt de temps encara.

ELS JOCS DE L’HIVERN

Us imagineu que al Fossar de les Moreres s’hi celebrés una d’aquelles desfilades de moda que, segons diuen, aporten a la ciutat tants i tants milions d’euros? Qui diu una desfilada de moda, diu una convenció de jugadors de dominó. Us podeu imaginar l’escàndol que significaria? Des d’ahir una cosa semblant està passant a Sotxi, Rússia. Els magnífics Jocs Olímpics d’Hivern que Putin i els seus amics s’han empescat, es faran en un territori que els circassians, ètnia local de Sotxi, consideren que és un lloc sagrat. Fa 150 anys des de les magnífiques platges que donen al Mar Negre, molts circassians van ser “convidats” per les autoritats, en aquell temps a les ordres del tsar, a anar-se’n cap a una altra banda. Els mateixos cosacs que aquests dies blinden la ciutat de Sotxi, llavors, impediren que ningú es fes enrere. Davant seu, vells i criatures, morien mentre esperaven a ser embarcats.

En unes hores, en aquesta macabra escenografia, quedaran oficialment inaugurats els XXII Jocs d’Hivern. Ningú sap amb seguretat què han costat. La xifra més aproximada parla de 40.000 milions d’euros. Si tenim en compte que a Barcelona el 1992 vam fer el que vam fer amb 7.000 milions de res, la xifra fa feredat. D’acord, han passat més de vint anys, però sabeu quina part d’aquesta milionada es calcula que ha anat a parar a les butxaques dels de sempre? Almenys una tercera part. Traiem la calculadora. Sí, això mateix: un parell de Cobis! Si tenim en compte, a més, que la majoria d’obres les han fet treballadors il•legals (molts sirians fugits de la guerra del seu país, per exemple) expulsats de la zona i del país sense cobrar ni cinc, entendreu que frivolitzem per no plorar.

Convidats per la Lliga dels Drets dels Pobles, aquests dies hem pogut conversar amb Svetlana Gannúixkina fundadora de les ONG Memorial (no t’oblidem Natàlia Stemírova!) i Ajuda Ciutadana i candidata al Premi Nobel de la Pau en diverses ocasions, i amb Mairbek Vatxgàiev, historiador i president de l’Institut d’Estudis Caucasians a París. Cadascú des de la seva experiència, ens han fet una radiografia del que és avui en dia Rússia i què en pensen d’aquests Jocs, convergint en una mateixa cosa: Rússia és una descomunal màquina corrupta amb un poder judicial inexistent.

Vinguts sobretot de les antigues repúbliques soviètiques, ha explicat Gannúixkina, una massa cada vegada més gran de persones, busca guanyar-se la vida a la mare Rússia. Sense possibilitat de tenir papers que els permetin tenir l’aixopluc social necessari, s’ocupen en les feines de més baix nivell: feines domèstiques, temporers al camp, obrers de la construcció… Molt sovint l’abús a què són sotmeses, és absolut. No cal dir que la policia fa els ulls grossos i escombra cap a casa dels patrons que paguen sous miserables i els mantenen en situacions denigrants untant a qui convingui perquè miri cap a una altra banda.

Els reconeixements de refugiat, es donen amb comptagotes. Tan sols 800 se’n van donar el 2012. Van ser 600 el 2013. Això fa molt difícil poder protegir com és degut a aquestes persones. Molt més si tenim en compte que existeix a Rússia una doble moral: tothom sap que les feines més indignes les fan immigrants, però tot i això, creix, cada vegada més, el sentiment xenòfob. Segons ella, el problema no es resoldrà així com així. Es legisla per veure què passa, sense fer estudis previs, sense escoltar o parlar amb ningú. Des del 2012 s’han aprovat més de 20 lleis contra els immigrants. Famílies separades perquè de cop i volta no es deixa tornar a Rússia o sortir-ne a algun dels seus membres, tractaments mèdics que s’han d’aturar per la negativa de les autoritats a deixar viatjar una persona… A Sotxi, aquesta realitat extesa a Rússia, s’ha fet més patent. A finals de l’estiu passat, Katxov, governador de la zona, va liderar una campanya per “escombrar” de la ciutat als immigrants. Això va fer que moltes persones fossin expulsades sense haver cobrat res dels que se’ls havia promès per la seva feina. Gràcies a la intervenció de l’ONG Ajuda Ciutadana s’han pogut aconseguir recuperar una petita part d’aquests sous impagats.

Ha explicat Gannúixkina, com en una entrevista amb el mateix Putin, ella li havia comentat que havien aconseguit registrar 500 persones en un domicili d’un col•laborador rus (l’estatus de rus pot aconseguir-se si acredites que tens un domicili). Lleugerament contrariat per la informació que havia sentit, Putin va passar per alt la flagrant il•legalitat, tan sols va preguntar si aquesta persona que s’havia ofert, havia cobrat alguna cosa. Davant la negativa, tan sols va deixar anar que això a Rússia era impossible. Cal afegir res més?

Malgrat les amenaces, les autoritats russes no havien previst que hi hagués atemptats durant la preparació dels Jocs Olímpics. Això ja ens ho explica Mairbek Vatxgàiev. Després de l’alliberament dels mariners del vaixell de Greenpeace, de les Pussy Riot o de Mikhail Khodorkovski, semblava que havia adobat una mica el terreny per apaivagar la ferotgia crítica –no podria ser d’una altra manera!- contra la seva política bestial, repressiva i dictatorial. Els atemptats van ser un revés important.

El Caucas, sempre el Caucas. Les muntanyes que han desafiat tots els intents de submissió per part dels russos. Ja sigui a cavall i amb un sabre al segle XIX o amb tancs i kalashnikovs al XXI. A aquesta rebel•lió constant, a aquesta voluntat de no deixar-se domar mai, el perill, ara com ara, del papu del fonamentalisme islàmic. Si bé l’Islam sempre ha estat present en la cultura de la zona, la deriva cap a jihadisme més orgànic, espanta.

Parlar d’una insurgència organitzada i amb un ampli suport popular a la zona del Caucas, és una fal•làcia. Cal puntualitzar molt i molt. Amb una Txetxènia del tot dominada pel poder autocràtic de l’animalot de Kadírov, on s’ha utilitzat l’islam com a excusa per bastir una falsa tradició amb tot de ritus i costums que no fan altra cosa que primar la bestialitat patriarcal per damunt de tot, la resta del territori ha vist en aquests jihadistes, l’única manera de lluitar contra l’invasor. Un sentiment d’amor i d’odi. La ràbia per no tenir cap altre instrument a la mà per aturar el fet d’ésser considerats eternament sospitosos del dret legítim de ser qui són, sense demanar permís a ningú. Els llibres de l’Anna Politkòvskaia ens ho recorden pàgina a pàgina. “No hem d’oblidar mai que tot plegat és una conseqüència directa de la política repressiva de Moscou”, rotund Mairbek Vatxgàiev.

No sabem què passarà a Sotxi aquests dies. Viurem amb l’ai al cor fins al dia 22 de febrer, data de finalització dels Jocs. Ningú no vol que hi hagi atemptats. L’amenaça hi és, malgrat tot. Hi és. Els Jocs Olímpics, que haurien de ser la màxima expressió de la fraternitat entre els homes i les dones, a Sotxi, no seran altra cosa que un descomunal aparador perquè Putin pugui deixar-se veure envoltat d’aquella sinistra aura seva que l’envolta. Un teatre més dels molts on Putin actua amb mà dura, sense parpellejar, erigint-se com un líder patètic que ha convertit Rússia en la seva granja particular, seva i dels quatre que amb la corrupció per corbata, senyoregen sense vergonya.

A Sotxi hi veurem patinadors fent giragonses damunt el gel. Veurem esquiadors baixar muntanyes avall. El que no veurem, serà el llarg hivern en què el Caucas, des del segle tretze, es troba. L’hivern on les llibertats fa temps que van quedar colgades sota la neu. L’hivern on les nits són plenes dels crits de tants que han desaparegut i que mai tornaran. L’hivern dels qui creuen que l’única sortida és agafar una arma i anar-se’n a la muntanya. Però també l’hivern dels qui saben que les estacions passen i que la primavera, encara que a vegades costi de creure, sempre, sempre, acaba per arribar. Fins i tot al Caucas nord.

SOTXI 2014: ELS JOCS DE LA REPRESSIÓ

El proper dia 7 de febrer es donarà el tret de sortida als Jocs Olímpics d’Hivern a la localitat russa de Sotxi.
 
Amb un cost de gairebé 40.000 milions d’euros (cinc vegades més del pressupost inicial i 30.000 milions més del que van costar els Jocs de Pekín el 2008) els Jocs, deixant de banda l’aspecte purament esportiu, han de servir a Putin, de nou instal·lat al poder com un Tsar del segle XXI, per mostrar al món l’esplendor de la nova Rússia que sota el seu mandat ha florit.
 
Amb denúnces d’organitzacions ecologistes, abusos per part de les autoritats contra els treballadors i un desplegament de seguretat mai vist, els Jocs, seran un punt calent mentre durin. Una baula més en la llarga cadena d’atemptats contra tot tipus de llibertats que l’imperialisme rus ha comès, especialment a la zona del Caucas.
 
La voluntat d’aparador ja es va poder veure el novembre passat amb la posada en llibertat dels 28 tripulants del vaixell “Artic Sunrise” de Greenpeace (més dos periodistes independents), que va seguir amb la de les dues membres del grup de punk Pussi Ryot i la del dissident Mikhail Khodorkovski, tot i que oficialment l’amnistia venia per la celebració del 20è aniversari de la constitució russa.
 
Els atemptats de Volgograd, al desembre, van deixar per terra la mica de bona premsa -si és que mai la va aconseguir- que les posades en llibertat abans esmentades havien suscitat.
Mentrestant el judici als presumptes executors materials -que no els intel·lectuals- de l’assassinat de la periodista Anna Politkòvskaia encara està pendent que se celebri.

Tal i com ja va passar a Pekín, on també la violació de les llibertats més essencials el 2008 era flagrant i sis anys després ho continua sent, hi ha diverses campanyes que intentaran mostrar la veritable cara de la Rússia de Putin.

Durant l’arribada de la flama olímpica a Moscou, el passat 7 d’octubre, Reporters sense fronteres va posar en marxa una campanya per conscienciar sobre la situació de la falta de llibertat d’informació al país.  

El PEN internacional també ha volgut no deixar passar l’oportunitat per denunciar aquesta situació. La seva campanya Out in the cold està centrada en una enviada massiva de missatges a Facebook i twitter el dia 6 de febrer. Us hi podeu apuntar aquí. Vaig obrir un esdeveniment a Facebook.

A casa nostra i des de fa ja uns anys, la Lliga dels Drets dels Pobles, a través de la seva campanya Txetxènia, trenquem el silenci, està fent un seguiment del que està passant al Caucas.

En aquest sentit la mateixa ONG ha organitzat el proper dijous 30 de gener a les 19:00h al Col·legi de periodistes de Catalunya la conferència Jocs Olímpics i Drets Humans a la federació russa amb diversos experts que promet ser molt interessant.

Contra la impunitat del règim de terror instaurat per Putin, us convido a denunciar-ho.

 

  

7 ANYS SENSE ANNA POLITKÒVSKAIA

El passat dia 7 d’octubre va fer set anys que l’activista i periodista russa Anna Politkòvskaia moria assassinada a Moscou. Tot i el temps transcorregut encara no se sap qui va donar l’ordre directa del crim. El passat mes de juny va començar un nou judici contra cinc persones: Rustam Majmudov, l’home que presumptament hauria premut el gallet contra Politkòvskaia amb el suport dels seus dos germans (Dzhabrail i Igragim) i el seu oncle Lom-Ali Gaitvkayev, i l’ex oficial del Ministeri de l’interior Serguei Jadzhikurbanov, que hauria estat l’enllaç entre el “cervell” de l’assassinat i els seus executors.

El 2009 en un judici contra Dzhabrail i Igragim Majmudov i Lom-Ali Gaitvkayev ja es va posar de manifest amb quina desídia les autoritats havien instruït la investigació. Llavors, un jurat va absoldre els acusats afirmant que no quedava demostrada la seva culpabilitat d’acord amb les proves obtingudes durant la investigació. Anna Stavitskaia, advocada de l’acusació particular formada pels dos fills de la periodista, en aquella ocasió, va lamentar que la fiscalia no hagués presentat proves més definitives.

La contundència de la defensa dels acusats va poder esquivar un veredicte de culpabilitat. Karinna Moskalenko, advocada del mateix equip de l’acusació particular va manifestar que l’Anna odiava la impunitat i l’absència de legalitat i que no li hagués agradat gens veure com algú que havia comès un greu delicte quedava en llibertat, però que tampoc li hauria agradat veure que condemnaven a algú per un delicte que no havia comès. El Tribunal Superior malgrat que no va rebre cap pressió per part de l’acusació particular, va decidir revocar la sentència i reobrir el cas.

El 2011 va saltar la notícia de la detenció, a Txetxènia del que, segons el CIR (Comitè d’Instrucció de Rússia) seria l’autor material de l’execució de la periodista: Rustam Majmudov. Tot i que l’any 2009 fonts de la investigació ja havien apuntat Rustam com el pressumpte autor dels trets, no havia pogut ser detingut i estava en recerca i captura per les autoritats russes.

Per ara l’únic condemnat per l’assassinat de Politkòvskaia és l’ex policia Dmitri Pavliuchenkov que va ser condemnat el 2012 a la ridícula pena d’11 anys. Un acord amb la fiscalia perquè es declarés culpable dels càrrecs que se li imputaven, va ser el causant d’aquesta vergonyant pena. En el judici contra Pavliuchenkov va quedar demostrat que havia ordenat als seus subordinats de vigilar a la periodista per tal d’establir els seus patrons diaris de moviments. També va quedar demostrat que va ser ell el que va comprar l’arma amb què es va cometre el crim.

El passat 18 de setembre Pavliuchénkov, en una vista d’aquest nou judici, va ratificar que el seu paper era el d’organitzar el seguiment, el de Lom-Ali Gaitukayev i de Serguei Jadzhikurbanov d’organitzar l’assassinat i el de Rustam Majmudov de prémer el gallet. L’esposa de Pavliuchenkov va declarar que Jadzhikurbanov hauria lliurat al seu marit 137.000 dòlars per seguir Politkòvskaia.

Totes les persones que a Rússia volen que s’esclareixi la veritat sobre l’assassinat de Politkòvskaia sempre han manifestat que malgrat que es pugui demostrar que els acusats van ser els inductors de la mort de la periodista, l’important és saber-ne l’autor “intel•lectual” del crim.

Anna Politkòvskaia va ser un assot pel Kremlin. Els seus articles per a Novaya Gazeta denunciant les atrocitats que s’havien comès a Txetxènia de seguida van tenir un ressò internacional que no va agradar gens a l’administració de Putin. Sabedora que la seva vida corria perill –havia rebut diverses amenaces de mort- no va llençar mai la tovallola i es va posar sempre del cantó de les víctimes. Macabres coincidències van voler que el seu assassinat fos el mateix dia que Vladimir Putin fa anys.

Els seus companys del diari Novaya Gazeta, diari on va treballar, van descobrir un monument a la façana de l’edifici que ocupa la publicació per homenatjar aquest setè aniversari [fotos] [vídeo].   

La repressió contra tota dissidència que posi en dubte la Rússia totalitària que Putin ha aconseguit instaurar, sigui de la mena que sigui, és absoluta. Una oligarquia maquillada de falsa democràcia controla Rússia amb mà de ferro. No hi val cap qüestionament. No cal gratar gaire per trobar titulars escandalosos que probablement haurien suscitat l’interès de l’Anna per escriure’n alguna cosa.

Potser parlaria de la vaga de fam que va portar, Nadezhda Tolokonnikova, membre de les Pussy Riot, fins el passat dia 1 d’octubre per denunciar la seva situació a la presó IK-47 de Mordòvia, on compleix pena per haver escenificat el 2012 una pregària punk al principal temple ortodox de Moscou. Amenaces de mort per part de les seves companyes, preses comunes, jornades de treballs forçats que a vegades arriben a les dotze hores, van fer que Tolokonnikova prengués aquesta decisió en el que és un dels casos més flagrants de privació de la llibertat d’expressió del món.

Potser donaria veu a Artem Gorodilov, jove activista homosexual, que va ser segrestat per un grup extremista, portat fins a la tomba d’un noi, també homosexual, que s’havia suïcidat per un incident similar amb els mateixos descerebrats, veure’s protagonista d’una paròdia vexatòria contra la seva condició sexual i suportar que se li llancés per damunt un got ple d’orina. Les imatges van ser penjades a internet. “Moviments civils que lluiten contra els pecats de la societat”, s’autoanomen els delinqüents que es dediquen a cometre aquestes barbaritats i que gaudeixen de total impunitat.

Potser escriuria sobre Tatiana Titova, directora del museu del Poder de Sant Petersburg, que va ser detinguda el setembre passat després que el museu, a l’agost, presentés una exposició del pintor Konstantin Altunin amb quadres com “Transvestits” on es podia veure Putin i Medmedev vestits amb roba interior femenina. No cal dir que els quadres van ser requisats i que Altunin està refugiat a França a l’espera que se li atorgui asil polític. Tem per la seva vida.

Amb la vista posada als propers Jocs Olímpics que se celebraran el proper més de febrer del 2014 a Sochi i que costaran uns 37.500 milions d’euros, cinc vegades més del que en un principi havien de costar, a Rússia no li interessa tenir causes pendents com la de Politkòvskaia. És de preveure que abans de la celebració d’aquests Jocs faraònics (que no oblidem que se celebraran en una zona del Càucas del tot inestable i que ha suposat el desplegament de tropes més important després de l’era soviètica per tal de garantir la seva seguretat) es vulgui esbandir l’afer Politkvòskaia condemnant els actuals encausats en una operació de maquillatge de cara a la galeria internacional pressionant a l’opinió pública perquè el relat del fatal assassinat, es resolgui amb l’empresonament d’aquestes persones tancant qualsevol porta a una investigació més exhaustiva que permeti descobrir qui va donar les ordres perquè es fes callar per sempre Anna Politkòvskaia.

En el marc dels Jocs Olímpics de Sochi, Reporters sense fronteres, aprofitant que la flama olímpica, el dia 7 era a Moscou, va iniciar una campanya de denúncia de la vulneració de la llibertat d’expressió a Rússia començant per la commemoració del setè aniversari d’aquest atroç crim.

Des de la convicció que les veus que s’alcen valentes contra l’opressió, siguin de la mena que siguin, sempre ressonaran malgrat que se les silenciï amb mètodes criminals, cal retre homenatge a la valentia de l’Anna, que va tenir amb el nostre país una relació de cordial amistat amb molta gent, sobretot del PEN Català, que enguany commemora el seus 90 anys d’esdevenir l’ambaixada cultural de Catalunya al món i portal de denúncia sistemàtica contra totes les mostres de censura contra la llibertat d’expressió.

Des de la desesperació d’haver vist com han hagut de transcórrer set anys perquè un deix de justícia il•luminés el cas de l’Anna, atiem des d’aquests papers el compromís per les veus valentes silenciades, siguin d’allà on siguin, que arreu del món s’alcen contra el totalitarisme. Ni oblit ni silenci per a Anna Polikòvskaia; ni ara, ni mai.

(Aquest article va ser parcialment publicat a Vilaweb el 7/10/13. Setè aniversari de l’assassinat de la periodista) 

ES JUTGEN LLIBRES

L’home que condueix per aquesta carretera, de nit, no deu haver dormit massa. Som a la província russa de Nizhny Nóvogorod un setze de juliol del 2009, a quatre-cents quilòmetres de Moscou. No sabem si escolta la ràdio o si ha posat música. Possiblement, el que soni dins l’automòbil, sigui més el silenci de la impotència. La ràbia per una mort més. Sent el president del Comitè Interregional contra la Tortura com és, possiblement, hi estigui fatalment familiaritzat amb aquest tipus de callar. La mort que acompanya a Igor Kalyapin sota els estels, sota la fosca, és la de l’activista de la ONG Memorial Natàlia Estemírova. Fa vint-quatre hores que han trobat el seu cos, tirotejat, al costat d’una carretera a Ingúixa. (Segueix llegint)

Però no s’hi pot aturar gaire en l’entotsolament. De sobte fan aturar el seu cotxe. No sabem si és un control o potser el seu vehicle és interceptat per un altre. El que sí que sabem és que les persones que registren el cotxe saben molt bé el que busquen. La recerca dóna els seus fruits. Armes? Drogues? No, el que busquen és una cosa més perillosa: un llibre. I no en troben només un exemplar, no. A Igor Kalyapin n’hi confisquen fins a un total de 12. El llibre en qüestió té un títol llarg. Tribunal Internacional per a Txetxènia: perspectives per a dur davant la Justícia a individus sospitosos de crims de guerra i de crims contra la humanitat durant el conflicte armat en la República txetxena. Ahir va ser presentat al Centre de Premsa Independent de Moscou. Natàlia Estemírova, n’ha estat una de les col•laboradores més tenaces. La seva mort ha estat la resposta dels que no volen que aquest llibre es difongui? Les persones que confisquen els llibres a Kalyapin són funcionaris del centre “E” de Nizhniy Nóvgorod del Ministeri de l’Interior de la Federació Russa.

Pel títol, no cal explicar massa de què va la publicació. Es tracta d’un extens informe dividit en dues parts: en la primera s’emmarca la tragèdia de Txetxènia dins el Dret Internacional. En la segona, hi ha un llistat de noms i cognoms dels botxins que han participat directament en tortures, assassinats i vexacions de tot tipus així com nombrosa informació addicional. Ha estat una feina feixuga. Molts dels col•laboradors hi han deixat de vida.

El clima d’impunitat que amara tot el que fa referència a aquest tipus d’atrocitats fa que els qui hi han participat, amb uns vodkes de més, no puguin estar-se de fer el fatxenda i declarar la seva autoria d’un crim o altre. El “Krasnaya Zvezda”, mitjà de comunicació de l’exèrcit rus, en va ple d’aquestes confessions. Només cal lligar caps. Només cal llistar-ho. Assenyalar.

La majoria dels informes sobre Drets Humans se centren en les víctimes. Es canvia d’estratègia, aquesta vegada. Un nou enfocament: es donen noms i cognoms. Consten com a autors, el dissident Stas Dmitrivsky, la defensora dels Drets Humans Oksana Txelixeva i Usam Baysaev, membre de la ONG Memorial. Ha estat publicat per l’editorial Sputnik de Finlàndia, propietat del director de cinema Aki Kaurismaki. No cal ni dir que tots tres han estat amenaçats repetidament de mort.

Tornem als nostres dies. La ciutat de Dzerjinsk, a la mateixa província de Nizhny Nóvogorod, fins no fa gaire, era famosa per dues coses: per les seves indústries químiques (durant molt de temps centre de producció d’armes de la mateixa mena) i per deure al seu nom a Felix Dzerzhinsky, fundador de la Cheka, la precussora del temible KGB. Però això era fins avui, perquè el fiscal de la ciutat, l’honorable Babushkin, decidint presentar càrrecs contra els autors del llibre més amunt mencionat i contra el mateix Kalyapin, ha aconseguit una nova fita per apuntar a la població. Jutjar un llibre! Segons les autoritats russes, extremista. Paradoxalment (a Rússia tot n’és una mica de paradoxal) el 27 de juliol del 2012 un informe de l’ajudant del fiscal de la mateixa població declarava que el llibre sotmès a judici no apareixia en el llistat de llibres extremistes elaborada pel Ministeri d’Interior.

El setmanari rus, Novaya Gazeta, tot i que ha intentant presentar-se com a part interessada en el procés (a la seva web es pot descarregar els dos volums de l’informe-llibre) no se li ha concedit. Al llibre hi apareixen com a documentació, molts articles de la seva col•laboradora, la periodista Anna Politkòvskaia assassinada el 2006.

I és que Dzerjinsk , el 2006, es on es va iniciar la investigació sobre la possible aplicació dels principis de jurisdicció universal als crims comesos durant el conflicte armat a Txetxènia. El principi d’universalitat que permet a un estat pugui jutjar-ne un altre d’acord amb la legislació establerta per aquest tipus de circumstàncies i crims si l’estat implicat no vol o no pot fer-ho.

Des que el 2 d’abril del 2003 la Resolució de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa recomanava la creació d’un Tribunal Internacional per a Txetxènia, la repressió contra els dissidents txetxens i contra tots els qui miren d’esclarir la veritat, ha estat una constant. No pas pels repressors de l’altra banda.

A més de les reiterades advertències a la Federació Russa per part d’Europa sobre la necessitat de reformar, de manera legislativa i judicial, tot el que fa referència a la investigació i instrucció d’aquesta mena de denúncies, el Tribunal d’Estrasburg ha condemnat directament, en més de 200 casos, a la Federació Russa com a responsable directe de diferents crims, cosa que ha fet que Rússia hagi de pagar indemnitzacions als demandants.

A l’acció dels Tribunals Internacionals (actuant, com ja us podeu imaginar, gràcies a la feina que es fa i que s’ha fet des de diverses ONG pels drets humans, no pas per informació facilitada pel govern rus) cal afegir-hi, no fa gaire, una petita escletxa de llum enmig de la tètrica foscor que envolta la dissort txetxena.

El 14 de desembre de l’any passat, el President dels Estats Units, Barack Obama, va signar la llei Magnitsky que restringeix l’entrada als Estats Units i impedeix que es puguin fer servir els seus bancs a una seixantena de persones presumptament implicades en la mort de l’advocat rus Serguei Magnitsky. La llei va tenir un ampli suport tant a la Cambra de Representats com al Senat.

El cas de Serguei Magnitsky mereixeria un altre article, però és una mostra més que al règim de Putin (sempre Putin!) se li comença a perdre la por i encara que l’administració Obama hagi promulgat la llei com una nova manera de relacionar-se comercialment amb Rússia, marca un precedent per exercir amb tot el pes de la llei els comportaments criminals que des de fa tant esquitxen a les esferes governamentals de la Federació Russa.

Malauradament, parlar de Txetxènia, encara avui i per molt de temps encara, és sinònim de parlar d’horror i de crims. El passat dia 23, Dia Internacional d’aquest país del Caucas, torna a commemorar-se no des de la riquesa del seu folklore o des de la bellesa dels seus paisatges. No, aquesta celebració, de nou, un any més, ha de fonamentar-se en la denúncia per un altre cas d’intent de fer callar als qui porten ja molts anys explicant i apuntant als culpables de tanta barbàrie sense resoldre. Dels qui aturen cotxes de nit per segrestar llibres i no deixen plorar com caldria, a aquells per qui no hi haurà mai prou llàgrimes per esbalçar.

(Podeu ampliar la informació sobre Txetxènia a www.txetxenia.org)

Article publicat a Vilaweb el 9/03/2013 

6 ANYS SENSE ANNA POLITKOVSKAIA

Avui fa sis anys que van assassinar Anna Politkovskaia. Ben poques notícies noves podem aportar al seu cas. Una pantomima de judici als seus possibles botxins i la posterior posada en llibertat. Una cortina de fum per amagar la impossibilitat de Rússia de desprendre’s del totalitari Putin que ha fet del país el seu regne.

De Txetxènia tampoc en podem dir res de nou. També el dictador Kadírov, a semblança del seu pare polític de Moscou, se les campa pel Caucas sent amo i senyor de tot el que trepitja. Sembla que es tracti d’un mirall. Un macabre mirall de terror.

També en el cas de l’opressió hi ha imatges germanes. Mentre que a Rússia coneixem el cas de les Pussy Riot  i tot l’enrenou internacional que ha generat, de Txetxènia ens ve el testimoni de la Zara Murtazalieva empresonada durant 8 anys per uns càrrecs de dubtosa imputació. Llegir-ne el seu testimoni torna a fer-nos posar els pèls de punta.

No ens cansarem de repetir que a Rússia i a Txetxènia s’aplique mètodes que fan pensar en tot menys en la democràcia. Que rere l’aparença de la normalitat, neden per les clavegueres, avui encara, els qui es van encarregar d’eliminar l’Anna i tantes d’altres persones que han perdut la vida a Rússia i al Caucas només per intentar acostar-se a la veritat.

L’única cosa que podem fer és no callar. No oblidar la mort de l’Anna. No caure en el mateix silenci feridor de tantes víctimes que necessiten una veu que digui al món com les gasten Putin i els seus.

No t’oblidem Anna.   
   
 
       

ANNA

Ens diu que li agrada el nostre país. De fet, aquest estiu, va estar a la Costa Brava. Si no fos perquè sabem que el seu compromís és clar, directe i rotund, pel seu aspecte, podríem confondre-la amb algun dels molts turistes de l’Est que vénen a passar l’estiu a casa nostra. Però la delaten els seus ulls petits, la fermesa de la seva veu, el fet que hagi patit moltes pèrdues i malgrat tot, pensi que encara val la pena continuar. Era tot això, Elena Milashina, dimarts passat, dia 4 d’octubre, al Col•legi de Periodistes de Catalunya en l’homenatge a l’Anna Politkòvskaia.

Va parlar-nos sense cap paper al davant. Directament. Amb la franquesa de qui sap que la seva vida i la seva feina, no sabem si malauradament o afortunadament, van de bracet. Era molt jove quan va començar a col•laborar amb Nòvaia Gazeta. S’ha fet gran, com a persona, com a periodista, en les lletres d’aquesta publicació. “Vosaltres vau començar a adonar-vos com les gastava el règim de Putin el 2006 amb l’assassinat de l’Anna; jo ja l’havia tastat molt abans, l’any 2000 amb la mort del meu amic Igor Dòmnikov”. Es fa un silenci. Parlar de Nòvaia Gazeta és parlar de compromís i de periodisme rigorós, però també és parlar de mort, de massa mort. Sis morts en concret. Sis víctimes. En vaig parlar al meu article que es va publicar el mateix dia 4 a Vilaweb. Per mi només són vides tràgicament amputades, per ella eren converses, somriures, complicitats extingides de cop. S’emocionarà en parlar dels seus companys. “L’Anna era una persona especial, no podies fer com si res, després de conèixer-la”, ho corroboro. “Va ser una veritable heroïna”. 

Carles Torner va presentar l’acte. L’any 2002, des del mateix lloc on era assegut ara el Carles, l’Anna ja ho va avisar: “Putin és un carnisser”. Llavors els traductors no es van atrevir a fer la traducció literal i ho van deixar en “Putin és un assassí”. Tot el que ella va preconitzar sobre la marxa de Rússia, fatalment es va acomplir. Valia la pena que se sabés. Vicent Partal, que no va poder assistir a l’acte, va fer-nos arribar unes paraules. Rememorava el moment i qui el va informar de la mort de l’Anna. Jo també recordo el lloc exacte on em va sonar el mòbil i se’m va notificar la terrible notícia. No fa gaire hi passejava. No ho oblidaré mai.

Recordo aquell fatídic 7 d’octubre del 2006, tot de mails indignats. Un dinar d’urgència al qual no vaig poder assistir. Una ràbia fonda, que tots els companys del PEN Català, no sabíem com treure’ns del damunt. El cas de l’Anna, apadrinat pel PEN Català, no era un cas més. El 2002 va ser convidada per participar en el Dia de l’Escriptor Empresonat que se celebra cada 15 de novembre. Va establir una bona amistat amb la companya Yael Langella, el fet que totes dues poguessin entendre’s amb rus, va facilitar molt les coses. Tornaria a Barcelona el 2004, que va ser quan jo la vaig conèixer. També ho he explicat en un altre article.

Aquest fet, aquesta proximitat, va fer que el seu assassinat, a més d’una tragèdia pel que representava l’Anna com a activista i periodista, fos com si ens haguessin matat una amiga. Des de totes les distàncies semàntiques que vulgueu, però una amiga. La pell abans que la camisa, que deia Joan Fuster.

El 2004 l’Anna ja era algú que se sabia que podia morir. Dimarts passat, l’Elena, ens va confirmar que a Nòvaia Gazeta hi surava una sensació que l’Anna s’havia convertit en una pedra a la sabata massa molesta pel règim escabrós de Putin i que farien tot el possible per treure-se-la del damunt. L’Elena i nosaltres ens fem creus que les autoritats russes, sabent el perill que corria, no li brindessin protecció. Es va mirar a una altra banda. Senzillament perquè qui va ordenar la seva mort i va executar-la, eren precisament els mateixos que en teoria l’havien de protegir? De moment no se sap. Se sabrà mai?

Després de l’acte, en el sopar posterior, l’Elena ens va explicar tot d’anècdotes de la seva amistat. De com jugaven de despatx a despatx –només els separava una prima paret- i de la vegada que va escoltar una conversa de l’Anna en anglès –l’havia après de gran- i com va enriure-se’n pel domini desmanegat que en tenia. 

Ha estat una setmana intensa. Una setmana de desembalar records. De rellegir moltes de les coses que he escrit sobre l’Anna, sobre Rússia, sobre Txetxènia. Molts actes que van recordar-la. El primer, el que vam muntar just davant del Palau de la Virreina precisament durant el Dia de l’Escriptor Empresonat del 2006 o de l’homenatge que vam voler organitzar per recordar l’amistat de l’Anna i la Yael, el 20 de març del 2007 aprofitant una lectura mundial dels textos de l’Anna i el fet que la Yael hagués perdut la vida en un malaurat accident.

Aquests dies, a punt ha estat de deixar-se’m veure una llàgrima als ulls. Deixar constància de les coses que un viu, per escrit, afavoreix desarborar l’oblit. Confrontar-t’hi amb el passat dolorós, exigeix però, una dosi de valentia que a vegades no tens. Tampoc no es tracta de fer-se el gallet davant un mateix. Però no he volgut sucumbir-hi. Vaig posar tota la ràbia acumulada d’aquests dies, tot l’ingenu sentimentalisme, en transmetre què era l’Anna Politkòvskaia a través del bell text del Carles. Aquesta va ser la meva manera de deixar-ho anar tot. Paraules que rebla avui en un article a Vilaweb. Em trec el barret del seguiment que n’han fet.

Avui, quan fa cinc anys justos de la mort de l’Anna, el record no es fa dolorós perquè l’oblit no s’ha establert. Algunes macabres notícies, llegiu aquí l’article de la MartaTer, ens van tornar a fer comprendre que Txetxènia continua sent un univers capgirat, un lloc on la por a què torni la violència, ha donat carta blanca a Kadírov per fer i desfer com li doni la gana. La gent de la campanya Txetxènia, trenquem el silenci de la Lliga dels Drets dels Pobles (quina gran feina que fan!) ha publicat un extens article sobre la situació actual del país molt allunyada de la visió que en té el seu president, l’assassí Kadírov.

Theodor Adorno va dir que escriure poesia després d’Auschwitz no tenia sentit. Malauradament, després d’Auschwitz, hi va haver Srebrenica, després d’Auschwitz, hi va haver Grozni. Aturar l’exercici de la bellesa per una tragèdia, per desaforada que sigui, no serveix de res i alimenta una falsa sensació de victòria que els dolents, de tots els temps, sempre han volgut fer gala. Escriure també és combatre. Ja sigui amb poemes, amb contes, amb novel•les, amb articles. Deixar constància. Aixecar acta contra la desmemòria. Ja sigui denunciant directament o atiant la commoció del lector. L’Anna ho tenia clar i avui cal que tots plegats, ho proclamem i ho esbombem. Cal no callar. Cal escriure. Cal, cal, cal, cal…

Podeu consultar el que s’ha anat publicant sobre l’aniversari, a l’esdeveniment de Facebook.

(Fotografia cedida pel PEN Català. Acte homeneatge a Anna Politkòvskaia. Barcelona, 4/10/11)

ANNA POLITKÒVSKAIA: CINC ANYS D’IMPUNITAT

El proper dia 7 d’octubre farà cinc anys que la periodista russa Anna Politkòvskaia va ser assassinada a la porta de casa seva.

Per tal de commemorar aquest tràgic fet, el PEN Català, la Lliga dels Drets dels pobles, Vilaweb i la Sicom han organitzat un acte.

Serà demà dia 4 d’octubre a les 19:00h al Col·legi de periodistes de Catalunya (Rambla Catalunya, 10, pral, Barcelona) amb la intervenció de la periodista del setmanari Novaya Gazeta Elena Milashina i l’escriptor Carles Torner.

Es projectarà un documental sobre l’Anna Politkòvskaia i a continuació jo llegiré un fragment del text Infants txetxens cauen amunt del llibre de Carles Torner L’arca de Babel.

Esdeveniment al Facebook

Us hi esperem.