4 poemes meus i una entrevista en àrab

Fa unes setmanes el poeta palestí afincat a Barcelona Bàssem an-Nabrís va fer-me una entrevista pel diari on treballa. Em va demanar que li fes arribar uns quants poemes per traduir-los i publicar-los. Dels que els vaig enviar, se’n van publicar quatre. Dos del meu llibre publicat Derelictes i dos del meu recull inèdit Balast. Els poemes van ser traduïts a l’àrab pel Kamiran Haj Mahmoud.

Cal agrair la tasca de difusió que està fent el Bàssem al món àrab de la cultura i la literatura catalana a través de les columnes que escriu.

Arribat a Barcelona el 2012 per participar en el programa de l’Escriptor Acollit del PEN Català, ha estat a la capital catalana que ha trobat la pau i la tranquil·litat per poder continuar escrivint.

Com ja us podeu imaginar és tot un plaer i un honor poder dir que he estat traduït a una llengua com l’àrab.

Infinites gràcies, Bàssem i Kamiran!

Poemes del meu llibre Derelictes

AQUESTA NEU QUE CAU

Havien anunciat aquesta neu que cau

i que observo aixecant la vista del paper.

El blanc, finestra enllà, va sotmetent colors.

Aquí dins és el negre que envaeix tot el full.

Hi ha una calma quieta. Ja no se senten plors.

El nostre nét petit finalment deu dormir.

Avui fem de cangurs. Els nostres fills són fora.

Un cruixit d’esglaons. Tu, que puges l’escala.

Ets a l’habitació i te’m quedes mirant.

Flairo el teu perfum dolç i faig veure que escric.

Coqueta als setanta anys, em beses a la galta.

Somric. Deixo la ploma. Llueixen els teus ulls.

“La fera s’ha adormit” i m’agafres la mà.

Plegats veiem la neu com lenta va colgant

aquest paisatge blanc que ja estimem tots dos.

Demà serà el trineu i un nas de pastanaga,

demà seran les fotos per ensenyar als amics.

Te’n vols anar i no ho vull. “Va, que tinc molta feina”.

Escric aquest vers d’ara de pressa; per plegar.

Vull acabar el poema i estar del tot per tu.

Però tu ja no hi ets i és inútil buscar-te.

No has pujat cap escala, ni m’has besat, amor.

No tindrem mai cap fill. No envellirem plegats.

 

هذا الثلج الذي يتساقط

 كانوا قد تنبّؤوا بهذا الثلج الذي يتساقط الآن

وأنا أراقبه، رافعاً ناظريَّ عن الورقة.

الأبيضُ هناك، أبعدَ من النافذة، يسُوْدُ

تدريجياً، جميعَ الألوان.

في الداخل هنا، يغمرُ السوادُ كاملَ الورقة.

ثمة هدوءٌ مُطبِق. ولا بكاءَ يُسمع.

لا بدّ أنّ حفيدنا الصغير قد أغفى أخيراً.

اليوم نعتني به بدلاً من والديه. فأبناؤنا خرجوا.

أسمعُ طقطقة الأدراج. أنتِ، تصعدين السلالم.

تجلسين في الغرفة، وتحدّقين إليّ طويلاً.

أشمُّ عذوبةَ عطرك وأتظاهر بأنّي أكتب.

مِغناجاً في عمر السبعين، تُقبّلين خدّي.

أبتسم، أضع القلم. عيناك تلمعان.

نامَ الوحش، وتمسكين بيدي.

سويّاً نشاهد كيف يغطي الثلج ببطء

هذا المنظر الأبيض الذي يعشقه كلانا.

غداً موعدُ الزلّاجات وأنوفٍ من جَزر.

غداً تُلتقَط صُورٌ سنُريها للأصدقاء.

تريدين أن تغادري ولكني لا أريد. “هيّا، عندي عمل كثير“.

على عجلٍ، أكتب هذا السطر الآن؛ كي أنتهي.

أريد أن أنتهي من القصيدة وأصير بكاملي معك.

لكنك ما عدت هنا الآن، ولا جدوى من البحث عنك.

لم تصعدي أيّةَ سلالمَ، ولا حتى قبّلتني، حبيبتي.

لن يكون لنا ابنٌ أبداً. لن نشيخ معاً.

 

GÈNESI

Els geranis de la finestra

m’amaguen dels esiuejants.

Passegen fins a Sant Antoni.

 

De tant en tant, el vent esfulla

les corol·les i els pètals entren

a l’habitació tot omplint

papers i llibres de vermell.

 

No em molesten ni em fan cap nosa.

 

Me’ls prenc tot just com el que són.

 

La metàfora més senzilla

per explicar què significa

l’arribada d’un nou poema.

 

التَّكوين

 أزهارُ الجيرانيوم في النافذة

تُخفيني عن المُصطافين.

الذين يتنزّهون باتجاه سان أنتوني“*.

من حينٍ لآخر تنزعُ الريحُ البتلات

فتَدخلُ الغرفةَ مُخضِّبةً بالأحمر

الأوراقَ والكُتب.

لا تزعجُني ولا تعيقُني.

أعاملها كبتلاتٍ فحسب.

أبسطُ استعارةٍ

لتفسير ما يعنيه

وُصولُ قصيدةٍ جديدة.

  *سان أنتوني: حيّ في مدينة برشلونة، فيه سوق شعبيّ أثري.

 Del meu llibre inèdit Balast

 

CREPUSCLE

És precisa la llum que lenta encén

les capçades dels pins i les alzines.

Aquest capvespre em pertany des de sempre:

una ombra d’extinció sembrant la nit.

No penso en el dia que se m’esmuny

entre els meus altres dies traspassats.

Penso que sóc lliure per estimar,

d’aquest reducte ataronjat fonent-se,

cada matís i cada fulla morta.

Aplego amb totes dues mans el gest

de la tarda perseguint els poemes

que hauré d’aprendre a escriure de bell nou.

Mentre visqui sabent com es marceixen

les hores enredades en un bosc,

cap altre espectacle em commourà tant.

شفق

دقيقٌ هذا الضوء الذي يُوقِد ببطءٍ

تِيجانَ أشجار الصنوبر والبلّوط.

هذا المساء يخصُّني منذ الأزل:

ظِلُّ انطفاءٍ يبذُر الليلَ.

لا أفكّر في اليوم الذي يتقطّرُ من بين

أيامي الأخرى، الميّتة.

أفكّر أني حرٌّ كي أحبَّ،

في هذا المعقل الأخير البرتقاليِّ الذي يتلاشى،

كلَّ نَسقٍ وكلَّ ورقةٍ ميّتة.

أضمُّ يديَّ على إيماءة المساء

مُتقفّياً أثرَ القصائد التي ينبغي عليّ

أن أتعلّم تدوينها من جديد.

ما دمتُ أحيا عارفاً كيف تذبلُ

الساعاتُ المتشابكةُ في غابةٍ مّا

فما من مشهدٍ آخر سيهزّني مثُله.

PLOU

e la pioggia bisbiglia

Cesare Pavese

Mires per la finestra. Plou. Hi ha cendra

a l’ampit. Cendra del seu cigarret.

No ha pogut sortir al balcó; per la pluja.

Fa només un moment ella s’asseia 

en aquesta cadira. Plou. Plovia.

Mirava, com tu, la tarda bevent-se

tot el capvespre, tota la nit. Plou.

Ara la llum és groguenca. Difusa.

Reposes la mirada en el plugim,

degota la seva absència dins teu.

La cendra a l’ampit vostre. Plou. Plourà.

تُمطر

 ينظرُ عبر النافذة. إنها تُمطر. ثمّة رمادٌ

على أُسكُفَّتها. رمادُ سجائره.

لم يستطع الخروج إلى الشرفة؛ بسبب المطر.

قُبيل لحظة فقط كانت تجلسُ

على هذا الكرسي. إنها تُمطر. كانت تُمطر.

كانت تنظر، مثلكَ، إلى المساء يرتشفُ

كلَّ المغيب، كلَّ الليل. إنها تُمطر.

الضوء الآن مصفّرٌ. مُشتّتٌ.

ها أنت تدعُ نظركَ يحطُّ على الرذاذ الناعم،

غيابُها يرشحُ في داخلك.

الرماد على أُسكفَّة نافذتكما. تُمطر.

ستُمطر.

Minut i resultat

No-apostis-pels-anglesos

Tres amics de tota la vida es troben a casa d’un d’ells. Han quedat per veure una pel·lícula? Per fer-la petar? Per veure un partit de futbol? De tot una mica d’això hi ha a No apostis pels anglesos, la proposta teatral que podreu veure a la Sala Villarroel fins al dia 4 de febrer; un text del serbi Vladimir Djurdjevic, traduït per la Laura Piqué i dirigit per un altre serbi, Dusan Tomic i amb els actors Oscar Garcia, David Olivares i Jose Pérez-Ocaña.

I és que si es rodés un film sobre les seves vides -sens dubte Billy Wilder hi xalaria- aquest tercet i les seves respectives misèries, confluirien en una gran epopeia sobre els perdedors que s’autoconvencen que aquest cop, sí; que aquesta vegada, la sort els acompanyarà i podran sortir del pou on es troben. Addictes com són a les apostes als partits de futbol, tots tres han quedat per seguir a internet el partit de la lliga anglesa de futbol, al qual tots tres han apostat, i que els permetrà acabar amb tots els seus maldecaps i alhora redimir-se de les seves dissortades existències.

A partir d’aquesta premissa, Djurdjevic ens ofereix una comèdia que funciona amb una gran efectivitat. A mesura que avança el partit, els diferents resultats que afavoreixen a un o altre, aniran fent caure les caretes i els tres amics es quedaran a pèl tot mostrant el pitjor de cadascú. Com és natural, aquest exercici dramàtic, només és un enginyós McGuffin que permet a Djurdjevic parlar de moltes altres coses: de l’amistat, del pas del temps, de la cobdícia, de les relacions personals… Un cartipàs d’existencialisme domèstic que ens interpel·la per la seva universalitat i per la seva capacitat d’embolcallar-ho tot amb un somriure, àcid, nerviós, d’aquells que sorgeixen davant les situacions on voldries tocar el dos immediatament.

La direcció de Tomic, deutora del text, busca sense fer escarafalls que el crescendo que pren l’obra rutlli i arribi al seu zenit. Encara que posarem aquí un petit ai, no pas perquè actoralment no es defensi més que bé, però sí que potser caldria acabar de trobar el ritme adequat. No hi farem sang, però, perquè les estrenes, ja se sap, sovint només són un punt de partida. Pel que vam veure i pel que s’apunta, estem segurs que funció a funció, aquest ritme es trobarà i serà com la cirereta aquella d’un pastís teatral que et menges satisfet i divertit.

Val la pena acostar-se a la Villarroel i apostar (perdoneu, no ens n’hem sabut estar) per aquests tres impresentables que ens fan riure a pleret i que ens mostren que al cap i a la fi, moltes coses que pensem que són imprescindibles, en el fons, no ho són tant i que la vida, com el futbol, com el teatre, no hi ha rival petit, que cal lluitar fins al final. Que la vida, com el futbol, com el teatre, és així.

(Article publicat a Núvol el 23/01/2016)

 

Un retrat familiar

Retrat

Amb aquest epígraf, el passat dia 19 de setembre, la companyia de teatre reusenca La Gata Borda estrenava el seu darrer espectacle al teatre Bartrina de Reus. A partir de textos de diversos autors, en la seva majoria anglosaxons, la proposta, més que un retrat familiar convencional, fou una inspiradíssima dissecció de les relacions entre mares i fills. Allunyant-se dels tòpics que poden venir al cap davant un anunciat com aquest, l’obra era una delicada i intensa mostra de les diferents interaccions que es poden donar entre progenitores i els seus plançons; mares que en la majoria dels casos, assumien el seu rol, potser, des d’una certa culpabilitat per no haver estat a l’altura de les circumstàncies maternals i una salvatge lluita per arrapar-se, abans de res, a la seva condició de dones, de persones, per damunt de tot. Una dialèctica impossible que sempre desbordava tots dos interlocutors sense demanar a l’espectador que prengués partit per cap de les parts. Les relacions mostrades, sempre ambigües, sempre amb una gran dosi de subtext, més que mares i filles o mares i fills, mostraven persones que havien estat mares i persones que havien esdevingut fills. Els conflictes inherents entre totes dues incapacitats per desprendre’s d’aquests papers atorgats, desembocava en un agredolç relat que defugia la complaença o el judici de valor. Calia aplaudir la proposta d’avançada: el risc era evident. I era obligatori aplaudir una vegada acabada de veure-la per haver-se’n sortit amb nota. Una bastida que oferia dos espais superposats dalt de l’escenari i l’aprofitament de les zones de davant del pati de butaques, donaven volada escenogràfica a partir d’una economia de recursos que emfatitzava el text i l’actuació sempre menada per una direcció convincent. Un colossal treball interpretatiu reblà la nit. Molt més si tenim en compte que al tractar-se d’escenes aïllades, els actors no podien emparar-se en el flux normal de l’acció que permet fer créixer els personatges, sinó que havien de mostrar les emocions puntuals “in medias res” amb la dificultat que això comporta. Ambició i rigor dalt de l’escenari d’una companyia que després de set anys de trajectòria assoleixen una maduresa incontestable i que ens agradaria veure en espectacles que tinguessin un recorregut més llarg. Reus, ciutat teatral com és, no és pot permetre menystenir-los. Una vetllada teatral sublim.

(Publicat a la Revista NW el 20/10/2015)

Anna Politkòvskaia no reeducable

02_8993

A l’escenari hi ha una cadira, un faristol amb un micròfon i una pantalla. També hi ha una taula llarga tota plena de papers i de quaderns. Una tassa i un d’aquells aparells per escalfar l’aigua. La dona està asseguda a la taula. Escriu en un dels quaderns. Té els cabells lleugerament blancs. Així que el públic s’ha assegut a les seves respectives localitats, la dona comença a parlar. No sé quantes paraules diu abans que tota la sala s’estremeixi pel que acaba de sentir. Directa. La dona ha atrapat al públic amb la primera de les moltes bestialitats que al llarg de l’hora que dura l’espectacle, aniran sotraguejant el personal.

La dona és Anna Politkòvskaia. Periodista russa assassinada el 7 d’octubre del 2006 a l’ascensor de casa seva. Tenia quaranta-vuit anys. D’ençà de la primera guerra de Txetxènia, havia estat la pedra a la sabata del govern Putin. Les seves cròniques, aparegudes a Novaia Gazeta, tot i que no van tenir gaire repercussió dins de Rússia, si que cada vegada més, en l’àmbit internacional, foren, i encara avui són, un fidel retrat de la monstruositat que suposaren les dues guerres de Rússia contra Txetxènia. El seu cas prengué molta més rellevància per les repetides amenaces de mort que patí.

El 2007 el dramaturg italià Stefano Massini (Florència, 1976) va decidir escriure Dona no reeducable a partir dels mateixos articles de Politkòvskaia, que ara Lluís Pasqual ha posat en escena al Teatre Lliure. Tal com ha manifestat en diverses ocasions Massini, va defugir apropar-se al personatge des d’un exercici d’hagiografia gratuïta. Va preferir escoltar la veu de la periodista i tots els desastres què, crònica a crònica, anava desgranant sobre el conflicte. L’opció és del tot d’agrair. L’espectacle és altament didàctic, no per això menys impactant. Des d’aquella primera descripció que esmentem, la baixada als inferns és absoluta. No hi ha rescat possible. No hi ha treva. Massini sap escoltar Politkòvskaia. Massini sap llegir Politkòvskaia.

De tota manera, Massini, renuncia a veure Anna Politkòvskaia només com un vehicle per explicar què és el que passà a Txetxènia. Estableix el personatge de la periodista des de dos plans. El primer, el del relat objectiu dels fets a través de diferents quadres. El segon, el de representar allò que va patir directament l’Anna. Ja sigui quan van detenir-la, interrogar-la i apallissar-la; ja sigui quan van intentar enverinar-la mentre viatjava en un avió. És la capacitat de jugar amb aquests dos àmbits el que fa que l’espectacle sigui del tot reeixit i molt més colpidor.

En aquest sentit, la direcció de Lluís Pasqual i la interpretació de Míriam Iscla també juguen a favor de posar, per damunt de tot, la veu de Politkòvskaia com a eix discursiu de l’obra sense escarafalls escenogràfics ni efectes teatrals que pugui distreure aquesta circumstància. Només, com ja hem dit, el personatge deixa la narració freda, periodística, quan ha de descriure des del pla personal allò que ha patit. Tot succeeix molt de pressa. Míriam Iscla passa del relat expositiu a la descripció del patiment en un tancar i obrir d’ulls; sense transicions. Un superb exercici interpretatiu al servei de matisar allò que se’ns ha explicat amb la dura experiència personal.

L’Anna Politkòvskaia de Massini, de Pasqual, d’Iscla, és una dona que abans de res és periodista i intenta per tots els mitjans fer la seva feina, cenyir-se als fets que recull damunt el terreny. Els articles de la Politkòvskaia no són cap broma. Donen noms, apunten culpables. Descriuen situacions que moltes vegades sembla impossible que puguin donar-se al segle XX. Amb tot, però, li és impossible restar impassible davant tot el que descriu. Cau, diverses vegades, en la impossibilitat de comprendre com pot ser que passin les coses que explica. Cau amb tots nosaltres.

A Catalunya el cas de l’Anna Politkòvskaia va ser seguit i continua sent reivindicat pel PEN Català. Aquesta organització que fa més de 90 anys que lluita per la llibertat d’expressió, va apadrinar el cas de l’Anna. De fet la periodista viatjà almenys dues vegades a Barcelona. Una el 2002 en el marc del Dia Internacional de l’Escriptor Perseguit que s’escau cada 15 de novembre i una altra, dos anys després, dins de la presentació en el Fòrum de les Cultures, de l’informe del mateix PEN Antiterrorisme, escriptors i llibertat d’expressió, ocasió en la qual, aquest que us escriu, va tenir l’honor de conèixer-la personalment.

Cal també remarcar la ingent feina de denúncia del que passa al Caucas feta per la gent de La Lliga dels Drets dels Pobles de Sabadell amb la seva campanya Txetxènia. Trenquem el Silenci que ha sabut, al llarg del temps, erigir-se com una font més que fiable a l’hora de contrastar les diferents informacions que arriben de Txetxènia.

El Teatre Lliure ha decidit obrir aquesta temporada 2015-2016 amb dos monòlegs de Massini. El que consignem en aquestes pàgines i CrecEnUnSolDéu també dirigit per Lluís Pasqual i amb la interpretació de Rosa Maria Sardà. Cal dir que el Lliure té previst reposar Dona no reeducable del 15 al 22 de juny. És obligatori apuntar-ho a l’agenda.

Avui que precisament fa nou anys de l’assassinat de la periodista, aplaudim aquest gest del Lliure per fer tornar el cas de l’Anna Polikòvskaia a l’actualitat. Els autors materials del seu assassinat són entre reixes. Els autors intel·lectuals se les campen lliures a Rússia o a Txetxènia. Nosaltres no podem fer altra cosa, des de les butaques, des de l’escenari, des d’aquests mots, que recordar la tasca d’Anna Politkòvskaia que va lluitar per escatir la veritat, quelcom que en qualsevol país normal, mai es castiga amb la mort, com sembla que sí passa, massa sovint, a la Rússia dictatorial de Vladimir Putin.

(Article publicat a Núvol el 07/10/2015)

De manars i abraçades

thumb_474__4

Els subscriptors de Vilaweb estem convocats a les set de la tarda al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. L’Alma Mater celebra els vint anys d’existència – vint anys!-, i ho vol celebrar amb la seva gent amb un acte molt especial. La recent publicació del llibre de Vicent Partal serà l’excusa per encarar a dos pesos pesants de la política d’ara: David Fernàndez i el president Artur Mas.

Passades les set, Partal ens informa que l’acte començarà a dos quarts. No s’esperava que fóssim puntuals. Curant-se en salut, havien convocat als espectadors a les set sabedors del costum de fer el ronsa. Demana disculpes. Paciència.

A l’escenari, amb el logotip de Vilaweb al fons, en una pantalla, hi ha tres butaques giratòries i tres micròfons de peu. L’equip del president, imagino, en veure-ho, els fa retirar. Diuen alguna cosa dels llums, potser? Veritablement tenen raó: els micròfons taparien als participants. S’opta per retirar-los. Cadascú sostindrà el seu a la mà. Molt millor, sí.

Passen deu minuts llargs de dos quarts quan s’engega l’acte. El president és rebut amb la gent dempeus. No tothom. Considero que és una cosa que s’hauria d’ensenyar als col·legis: quan el president del teu país entra en un lloc, un ressort invisible hauria de fer-te alçar immediatament com a senyal de respecte. Com passa als Estats Units, vaja.

Abans de començar l’acte, es passa un vídeo. Una successió de moments, d’instants, del país barrejats amb moments de Vilaweb. Si n’han passat de coses des d’aquell 1996! Primers somriures a la sala en veure la cara que feia Vicent Partal a finals dels noranta. Parlar del país, a Vilaweb, no és parlar només del Principat. Apareixen successos que han passat a les illes, al País Valencià, que també són el nostre país. De fet, hi surt molt de material del País Valencià. Ens consta que el de Bétera, ho ha passat malament, aquests dies, veient els estira-i-arronsa entre socialistes i Compromís. Ho dirà que per ell va ser una gran satisfacció poder donar la notícia, abans que ningú, de l’acord de govern.

Mas va sense corbata. L’acompanya la seva muller. David Fenrnàndez s’ha posat, damunt la samarreta, una camisa de màniga curta. Des d’on sóc no puc saber si la samarreta és reivindicativa o no. Coneixent-lo, m’inclino més per la primera opció. Tot l’equip de Vilaweb porta un adhesiu al pit amb el logotip del diari digital. M’entendreix veure que Fernàndez, també el porta. Com un membre més. Algú potser li ha enganxat. No ho sabem, però la imatge m’agrada per espontània i despreocupada.

Del que es parla, ho podreu saber directament mirant el vídeo. No m’hi estendré. Només diré que més enllà de les diferències ideològiques, tots dos estan d’acord amb una cosa: per fer les polítiques que cadascú defensa, fa falta tenir tots els recursos necessaris. Sense la plena sobirania, sense la independència, ni uns ni altres podran fer res. Primer cal aconseguir aquesta llibertat plena. Un país de veritat. Després ja discutirem quin model de país volem.

Mas se sent còmode. Sembla un d’aquells estudiants una mica tocats i posats a qui han convidat a una festa universitària de bandarres. Deslliurant-se del dogal presidencial, Mas pot semblar un home fins i tot divertit. El combat dialèctic és d’una fraternitat envejable fruit del respecte mutu. No hi ha condescendència ni agressivitat. Tan sols la voluntat d’explicar un moment concret del país a través de dues posicions contraposades que se saben necessàries perquè el contrincant a batre és el mateix.

No està previst que el públic pugui fer preguntes. Murri, Fernàndez, diu que si de cas, si hi ha alguna cosa que ha quedat en l’aire, les podrà decidir l’assemblea i pica l’ullet i treu la llengua al públic. Mas pregunta ingenu: “Quina assemblea?”. Fernàndez contesta: “la que tenim aquí”. Més somriures de la concurrència. Dues maneres de veure la política, dues maneres d’entendre el país. Ni Mas ni Fernàndez són aliens al que els fotògrafs estan esperant en acabar l’acte. També la gent del públic. Així, tots dos, una altra vegada, es fonen en una abraçada. Sense impostures. Sincera. La sessió s’aixeca una altra vegada amb la gent dreta i cridant “In-inde-independencia”. No podria ser de cap altra manera.

No sabem què passarà d’aquí al 27 de setembre. Tot el procés ha estat un enfilall de sorpreses i de despropòsits. El que hem de tenir clar és que a Catalunya, encara conservem el sa capteniment de fer pujar dalt d’un escenari dos polítics antagònics perquè xerrin amb total normalitat, amb cortesia. Us imagineu Mariano Rajoy i Pablo Iglesias en la mateixa tessitura? O dos representants de totes dues opcions polítiques? Costa. “Spain is different”, deien fa uns anys. No, senyors, Catalunya si que és diferent.

Com sempre, el millor dels actes de Vilaweb, és poder anar a fer una cervesa, encabat, per comentar la jugada amb els companys blocaries. Amb humil tenacitat, quan Vilaweb ja feia deu anys que brandava, nosaltres vam acceptar l’oferiment de dir-hi la nostra complementant així, la magnífica feina que des de l’antiga fusteria del carrer Ferlandina, un equip meravellós de gent, fa tres-cents seixanta cinc dies a l’any.
Així, amb el Josep, amb l’altre Josep -vingut expressament de València i molt ben acompanyat- i amb la Roser, ens hem retrobat i hem brindat per aquesta vintena d’anys de Vilaweb. No pas com una cosa estranya i allunyada, sinó com el que és: un bocí del que som, ara i d’aquí a vint anys més, com a mínim. Moltes gràcies per deixar que en formem part. Moltes felicitats!

Com un cavall cec

Entrevista al director de Vilaweb, Vicent Partal, que publica 9-N desclassificay. Per al Presència  Vicent Partal  Careto: No  Foto: Albert Salamé 2255#Albert Salame

La presentació es farà al fons de la llibreria. S’han de pujar unes escales. Com molts altres establiments, almenys una paret, lliure de pintura i de guix; amb els maons a la vista. És el que marquen les “modes” decoratives del moment. La nova llibreria Ona, ara a la Vila de Gràcia, ha hagut de reinventar-se. Des del 2013 que ocupa aquest espai. Des del 1962, però, que existeix apostant pels llibres en català. Malgrat que la nova ubicació no ha abandonat aquest compromís i ho celebrem.

Convocats a les set de la tarda, les cadires van ocupant-se d’àvids lectors. El presentador-autor, arriba just. Es disculpa. Prefereix parlar dret, ens diu. Molts tenen el llibre a les mans. El fullegen. Diu que no parlarà gaire, que prefereix el debat a les classes magistrals. El volum porta per títol Desclassficat: 9N Història secreta d’una votació revolucionària. N’ha estat el responsable, Vicent Partal. Pel títol, no cal fer gaires més aclariments.

A diferència del llibre anterior A un pam de la independència (2013), que recollia una bona colla de les indispensables editorials que el director de Vilaweb escriu diàriament en aquest mitjà, aquest és més condensat; el zoom es tanca. El detall és l’essencial. Encara no cent cinquanta pàgines explicant com va anar tot això del 9N. Vuit episodis amb una coda i extres i tot. Com una primera temporada d’una sèrie de ficció televisiva -digne d’HBO com a mínim- que encara no sabem com acabarà.

Val a dir que aquest país nostre és prou curiós. Si a mi fa cinc anys enrere m’haguessin dit que assistiria a un acte on la principal preocupació seria debatre si cal fer una declaració unilateral d’independència o una proclamació, hagués titllat a l’endeví de borratxo com a mínim. I és que malgrat que s’hagi signat un acord polític que inicia amb claredat un procés constituent, la por que el cel ens caigui al cap, com els irreductibles gals, sembla que atàvicament ens persegueix. La síndrome de l’ai, ai, ai -fent referència a un altre patiment endèmic: els dels culers- esmentat per un insigne blocaire que hi entén en totxanes i maons i que també era a la presentació. Arribarem a creure’ns mai que el destí del que som és només a les nostres mans?

El debat entre els assistents a la presentació fluctua entre el pessimisme i les ànsies per saber què passarà l’endemà. Un “què passarà” aplicat a la llengua, a les fronteres, a l’economia… Un “què passarà” plagat d’incerteses. Vicent Partal n’ha viscut unes quantes d’independències. Ens diu que no cal preocupar-se: que l’essencial és que ja hem desconnectat d’Espanya, que hem començat un procés imparable i irreversible, un procés històric que no podem desaprofitar i que no desaprofitarem. Al capdavall, deixant de banda la grandiosa lliçó de democràcia que suposà que més de dos milions de persones sortissin a votar aquell dia de novembre (es considerava que un milió i mig ja seria un èxit), sense oblidar els quaranta mil voluntaris que s’abocaren a col·laborar-hi, hi ha un fet que a vegades no es té en compte i és que Espanya, seguint les definicions més elementals de què ha de ser un estat, és a dir, un ens que en tot moment ha de fer garantir la llei en tot el seu territori, aquell dia nou de novembre de 2014, malgrat una prohibició expressa del seu màxim òrgan jurídic que invalidava qualsevol tipus de consulta, va ser un estat fallit. No va ser capaç d’imposar la llei impedint l’exercici de la llibertat i de la democràcia. Espanya va fer aigües. Cal tenir-ho en compte. D’aquí això de la votació revolucionària.

Del curiós toc de timbres que es pot sentir al Palau de la Generalitat anunciant que el president surt del seu despatx acompanyat d’algú, passant per com el referèndum que es va fer a Puerto Rico per decidir el seu futur dins o fora dels Estats Units va tenir alguna cosa a veure amb la “pregunta arbre” que es formulà el 9N, o quin va ser el llibre que una dirigent d’ERC va obsequiar a Rajoy el dia que els diputats anaren a Madrid a demanar la transferència de les competències necessàries per poder votar legalment, o com va ser que el grup Bloomberg decidís publicar una editorial als seus mitjans tan dura contra el govern Rajoy, són alguns dels secrets que Partal desvela amb aquella simplicitat que no en té res de simple quan se sap que tot el que s’explica ha estat perfectament contrastat.

L’èpica, malgrat que hi sura en el relat, no es planta mai davant el lector. Els fets són explicats amb escrupolosa objectivitat periodística i els seus protagonistes, allunyats del que signifiquen prevalent, a partir dels detalls més amunt apuntats i molts d’altres, el que són: persones de carn i ossos que han de prendre decisions d’acord amb les seves postures polítiques, totes absolutament legítimes. Persones amb les seves febleses i les seves emocions. Persones que per exemple, en un moment donat, no poden estar-se de fondre’s en una abraçada amb algú que, políticament, està als antípodes del model de país que ell defensa però que en canvi els uneix el desig i la voluntat que, per damunt de tot, cal tenir un país, abans de res.

El 1566, ens explica Partal, Martí Luter dinava amb el seu amic Johannes Mathesius, aquest va confessar-li que la Reforma, la més gran revolució que ha viscut Europa, la va fer “com un cavall cec que no sap on el porta el seu amo”. Veritablement, la visió de l’animal orb menat per les regnes de la incertesa és una bella visió del que ara mateix està passant al nostre país. Fa molts anys que el cavall és esperonat per una munió de ciutadans que de mica en mica, han deixat de seguir el procés des dels diaris o la televisió i ha decidit baixar al carrer i involucrar-s’hi, cadascú de la manera que ha cregut més adequada. És aquesta la lliçó. És aquesta la realitat que cal no deixar d’aprendre una vegada i una altra. No pas perquè hi hagi res de fatídic en el desenllaç, que hi pot ser, sinó perquè som nosaltres, només nosaltres, els qui menem les regnes i només a nosaltres ens pertany el dret i l’obligació d’arribar a bon port. Només a nosaltres.

(Foto: Albert Salamé)

El blau no és un color perillós

11054347_10204628995179543_8917728488632745520_n

Sembla que els fonamentalistes al·lèrgics a la llibertat d’expressió tornen a atacar les vinyetes. No sé com es reparteixen la feina, aquesta gent. Vull dir que no sé si s’ho miren tot uns mateixos, o es divideixen la feina per gèneres literaris. Tot podria ser: tu agafes la poesia, tu la novel·la, tu el còmic i jo l’assaig. I vinga a llegir i a prohibir. Que es tracta d’això: preservar no se sap gaire bé qui, de no se sap gaire bé què, en nom d’algú que potser només és dins els seus caps. No ens hi encantarem. No hem pas vingut per a això.

Sigui com sigui, després de la tragèdia de Charlie Hebdo, el món del còmic, ancestralment sempre una mica bandejat, com un gènere menor, ha aconseguit d’obtenir un estatus de normalitat fins i tot per aquests depravats subjectes. S’han adonat que la combinació d’un guió i un dibuix podien ser igualment perillosos, segons la seva estreta visió de les coses. Ara hi han tornat.

El març del 2010, l’editorial Glénat publicava la novel·la gràfica de Julie Maroh ‘Le bleu est une couleur chaude’ (en espanyol Dibbuks la va traduir com ‘El azul es un color cálido’). El llibre explica la relació entre dues noies adolescents i el seu desvetllament de la sexualitat lèsbica. Va rebre uns quants premis; fins i tot el públic del prestigiós Festival Internacional de Còmic d’Angulema va reconèixer-la com la millor obra d’aquell any; i s’ha traduït a més d’una dotzena de llengües. El volum va prendre volada el 2013 quan el director de cinema Abdellatif Kechi va decidir de fer-ne un film basant-s’hi: ‘La vie d’Adèle’, guardonada amb la Palma d’Or en el Festival de cinema de Canes d’aquell mateix any.

La nostra història comença quan la poetessa, periodista i traductora iraniana Sepideh Jodeyri decideix que la història mereix ser traduïda a la seva llengua materna, el farsi. Sap de sobres que una obra com aquesta, que explica l’amor entre dues dones, serà impossible de publicar al seu país, on d’ençà de la revolució del 1979 l’homosexualitat és un delicte més. És per això que la traducció en farsi de la novel·la apareix a l’editorial Naakojaa, de França, que publica en aquesta llengua, des de l’exili. Malauradament, a l’Iran només es pot comprar en format digital.

Sepideh Jodeyri, que ha traduït José Luis Borges i Edgar Allan Poe, ja sap el pa que s’hi dóna al seu país. Autora de diversos llibres de poemes i col·laboradora habitual a la premsa iraniana, el juny del 2009 va participar activament en l’anomenada Revolució Verda, un moviment de protesta que va sorgir com a reacció a la tupinada electoral que havia portat a Mahmud Ahmadineiad al poder.

El dia 28 de gener proppassat s’havia organitzat un acte de la col·lecció de poesia que dirigeix ‘And Etc’ en un museu de Teheran. L’acte no es va arribar a fer. L’editor va telefonar-li per donar-li la notícia. Quan Jodeyri va demanar-li’n explicacions, l’editor la va remetre a tot de pàgines webs en què es demanava que no es prestessin llocs públics per a difondre obres d’algú que havia participat en la traducció d’una obra de temàtica homosexual quan tothom sap que ‘l’homosexualitat és una plaga d’occident’ (Aviny Film). El director del museu va ser destituït i a l’editor pot ser que li retirin la llicència per a publicar. Molts crítics han estat amenaçats en cas de ressenyar cap obra de Jodeyri. I fins i tot mitjans no tan conservadors han suspès entrevistes amb ella que ja tenien emparaulades, per por de les represàlies dels fonamentalistes. Sepideh Jodeyri ha estat declarada persona ‘non grata’ a l’Iran. Els seus llibres no hi podran ser publicats ni distribuïts.

Les reaccions a tot el món no han trigat a arribar. Julie Maroh mateix, al seu bloc, va donar notícia d’aquest acte de censura. Ha anat arreplegant tot d’articles que parlen d’aquest ignominiós doble atemptat: contra la llibertat d’expressió i contra el col·lectiu homosexual iranià, ja prou castigat per una política de repressió sistemàtica. Una parella d’homes homosexuals que sigui enxampada, segons el codi penal, rebrà una pena desigual. La part activa, s’emportarà cent fuetades; la part passiva, directament la mort. Amb les lesbianes tot queda més repartit: cent fuetades a cadascuna.

Afortunadament, Sepideh Jodeyri viu exiliada a Praga. No cal ni dubtar que si visqués a l’Iran, a hores d’ara, estaria tancada a la presó. Malauradament, aquest fet només és un motiu d’alleujament relatiu. Sabem que, ara com ara, ser lluny del país on es posa a prova la imbecil·litat del pensament retrògrad i fonamentalista no és garantia de res. Difonent aquests casos, però, ens preservem contra els qui creuen que poden decidir què pot llegir la gent i què no. La llibertat d’elegir allò que vols llegir, com la llibertat d’escollir qui vols estimar, no pot ser mai reprimida. Ho va dir un poeta, que els misteris de l’amor són de l’ànima, però un cos és el llibre on es llegeixen. Sigui blau, negre o verd.

(Article publicat a Vilaweb el 06/03/2015)

Nadala

pessebre

NADALA

De l’altell de l’armari hem baixat

les capses on guardem les figuretes.

D’any en any, a un pastor li falta un braç,

una casa ha perdut la xemeneia

i els arbres, abans frondosos, ara són

desnerits esquelets de plàstic vergonyós.

El cel de paper d’embolicar fa patxoca

i als dits queda la purpurina d’un estel

que ja li costa molt de ser guia de res.

Encara són lluny els tres reis

dalt dels seus camells mal pintats.

Fora vila canten rabadans i el caganer

que algú ha posat davant la cara del nen Jesús.

L’espectacle es presta a la paròdia

i cadascú prova de mirar-s’ho tot

amb els ulls miops d’una innocència

que la realitat cura de cop i per sempre.

El tió que endrapa mandarines i galetes

aviat rebrà de valent i cagarà, ben dòcil,

els presents que fa mesos, i per whatsapp,

germans, cunyats, pares i cosins

negocien d’amagat per no torbar

la il·lusió dels qui ho esperen tot

de la nit en què nosaltres,

resistint-nos molt a deixar de ser infants,

vam haver d’aprendre, de nou, a saber plorar.

 

David Figueres  (Nadal, 2014)

(Foto: www.festes.org)

Fer visible allò que no és invisible

txetxenia

Plou a Sabadell. Restes d’una llevantada. Encara ha de venir el fred de veritat. A l’Alliance Française s’hi celebra un comiat que més que un comiat, és un fins ara: hi ha compromisos que una vegada adquirits, no es poden deixar així com així. Ens convoca a aquest adéu de sí però no, la Lliga dels Drets dels Pobles. Més de trenta anys de lluita per mostrar realitats que tenim al davant dels ulls però que no podem o no volem reconèixer que hi són.

El programa “Conflictes oblidats: Caucas Nord i Grans Llacs”, començat fa 4 anys, arriba a la seva fi. La crisi, com en tantes altres coses, ha causat també aquí els seus estralls. La unificació de tots dos conflictes, malgrat tot, imaginem que obeïa a una necessitat d’unificar recursos. Del Caucas, des de Sabadell, fa molts més anys que se’ns en parla. La Marta Ter, la seva coordinadora, agraint a tants voluntaris que hi col·laboren i que hi han col·laborat, ens ho explica. És molta i molt bona, però, la feina que han fet. El seu interès per preocupar-se d’aquest conflicte s’ha vist merescudament recompensat amb el triomf de ser considerats una veu a tenir en compte per contrastar qualsevol informació que vingui de la zona. A Catalunya i a Espanya. “Txetxènia trenquem el silenci”, es deia inicialment la campanya i és precisament això el que s’ha aconseguit: esberlar el fet que tothom callés i mirés cap a una altra banda. La tensió que existeix entre l’endèmica violència repressora de Rússia i la del jihadisme de la zona, marca totes les regles del joc, ahir i avui.

El programa s’ha acabat tal com el coneixíem però ja se’ns avisa que és molt possible que tot torni una mica a començar amb un altre punt de vista, aquesta vegada, més centrat en la situació de la dona al Caucas. I és precisament el paper de la dona la que ens lliga a l’altra branca del programa. Els preliminars d’un reportatge fet per membres de la Lliga al Congo, entrevistes a dones embarassades o que ja havien infantat, violades pels seus captors –no precisament en accions de guerra, moltes també per civils- ens acosta a la terrible situació d’aquesta país que, malgrat no estar oficialment en guerra, pateix encara la miserable ombra d’una postguerra implacable que la pobresa extrema en què es viu ablama més del que caldria. I tot pel Coltan.

Sobre la necessitat que aquestes realitats aflorin a la superfície, ens en parla el Marc Marginedas, periodista convidat que coneix molt bé el Caucas i també Síria. Precisament de Síria se’ns diu que és una d’aquelles guerres de les quals avui en dia se’n parla ben poc. Considerant que es calcula que són més de 9 milions els desplaçats i prop de 300.000 persones les que hi han deixat la vida en una confrontació que, segons l’ONU és la pitjor després de la Segona Guerra Mundial, cal aturar-se i escoltar.

El règim d’Al-assad bombardeja sistemàticament i indiscriminadament els territoris rebels. La proclama és directa i clara: tot aquell que visqui en aquests territoris col·labora amb “l’enemic”, per tant, ha de ser castigat. Diàriament els morts es compten per centenars, però això ja no surt als diaris ni a la televisió.

Ara, ens diu Marginedas, els focus són damunt l’Estat Islàmic. Les seves execucions televisades de presoners, han sabut captar tota l’atenció. El fet que moltes de les ONG que treballaven a Síria hagin hagut d’abandonar el país per falta de recursos econòmics o les vides escapçades diàriament a ciutats com Aleph, han desaparegut dels titulars. La macabra invisibilitat que cau com una llosa davant aquells que criden però que ningú ja no els escolta.

Ara com ara, a Síria, és gairebé impossible accedir als territoris rebels. Tota la informació que se’n rep és un relat manipulat pel règim de Damasc. D’aquesta manera, encara es fa més difícil poder donar una informació objectiva. És per això que, per acabar-ho d’adobar, les poques informacions que ens arriben, són ben poc creïbles.

Marginedas aboga per la necessitat que es parli dels conflictes que hi ha al món; no fer-ho, insisteix, provoca la invisibilitat i atia la impunitat per cometre tota mena d’abusos. Moltes vegades el fet que es denunciï una desaparició, per exemple, si hi ha la pressió de la premsa al darrere, pot esclarir-se. Si davant cada atrocitat comesa només hi ha silenci, les víctimes innocents que tota confrontació fabrica, no poden fer altra cosa que empassar-se la impotència sense saber que la digestió, en aquests casos, no arriba mai. L’Anna Politkòvskaia ens ho va deixar dit en centenars d’articles.

Va ser precisament després de l’assassinat de l’Anna que aquest cronista circumstancial va començar a interessar-se pel Caucas. Des del Comitè d’Escriptors Perseguits del PEN Català, que havia apadrinat el cas de la Politkòvskaia, vam col·laborar amb la Lliga en l’edició del llibre La consciència moral de Rússia, un recull d’articles de la periodista russa, el 2007. Des de llavors, de les moltes bestialitats que han ocorregut al Caucas: des de l’assassinat de l’activista Natàlia Estemírova o la mascarada dels Jocs d’Hivern de Sotxi fa uns mesos, sempre he trobat en la gent de la Lliga la informació necessària per no vessar-la i sobretot el compromís per no callar.

Encara plou a Sabadell i la passada nit (l’acte fou dijous dia 4 de desembre) com una macabra premonició, hi ha hagut un atac a Grozni. Com sempre, el twitter de la Campanya, ha anat desgranant informació. Com sempre s’ha buscat la informació veraç. Com sempre, s’ha decidit informar, parlar, denunciar; en definitiva, no callar per fer visible allò que no és invisible. Esperem que d’una manera o altra, això, pugui passar per molt de temps encara.

Demà per tots

 

urna

VAS DIR NO PUC

vas dir no puc

que tinc la por

del món del temps

del xoc dels trens

del fil de l’ham

del lloc del flam

que viu que mor

en tu i en mi

com un cant rar

amb tuf de vi

un codi puk

tinc a la mà

d’un lloc d’un prec

si són el rec

d’aquest riu clar

no vull la nit

ni el ric-ric ja

del teu cor verd

que per mi vol

ser esclau d’un cel

ennuvolat

de gallec ruc

fent la la la

que jo fa temps

que ja t’he dit

que més no puc

que sóc ja l’urc

del vent que diu

demà per tots.

David Figueres

(poema inclòs dins de l’antologia de poemes per la llibertat Assumiràs la veu d’Edicions Terrícola)