 Paraules d'ahir d'un cardenal: "Muchos psicólogos y muchos psiquiatras han demostrado que no hay relación entre celibato y pedofilia, pero muchos otros han demostrado, me han dicho recientemente, que hay relación entre homosexualidad y pedofilia". No sé ni què dir, la veritat. 'Fàstic' és queda mooooolt lluny del que em fa sentir aquesta gent...  D'ací a menys d'un mes me'n vaig uns dies a Nova York. I ja m'he començat a planificar què fer i on anar, perquè cada volta que vaig és diferent. Això sí, la visita a les llibreries no me la treu ningú. O això pensava jo. La Barnes & Noble de Union Square, amb quatre plantes i unes vistes fantàstiques; Strand, la botiga més gran del món de llibres de segona mà, a Broadway i la 12; i l'Oscar Wilde, a Christopher Street. Aquesta va ser la primera llibreria del món que va vendre narrativa sobre gais i lesbianes. Va obrir el 1967, dos anys abans dels aldarulls d'Stonewall -que es troba, de fet, en la mateixa vorera, unes metres més enllà- que van desencadenar la reivindicació formal de drets per les persones homosexuals. I ara ha tancat. Me n'acabe d'assabentar, en visitar la web, i m'he quedat descol·locada. Era una llibreria xicoteta. Amb un personal molt atent, que t'escoltava i et recomanava, que et preguntava des d'on vens, amb aquest accent, i que de seguida veia clar que si t'agradava aquesta o aquella autora, HAVIES DE llegir això altre que acaben de publicar. I ara ja no està. És cert que els títols que venien ara es poden trobar a Amazon o a qualsevol gran llibreria de NYC. Perquè el tema ja no és tabú (i d'això ens hem d'alegrar), i perquè les petites botigues especialitzades no poden lluitar contra els grans taurons comercials (i d'això jo no me n'alegre gens). I, en aquest cas, em fa l'efecte que hi ha més del segon motiu que del primer. Se'm farà estrany no poder-hi anar. La desaparició dels símbols sempre em deixa un buit estrany...
desficiosa |
divendres, 9 d'abril de 2010 | 09:46h
 Ara que he acceptat que les grans coses del nostre sistema social no em donaran cap alegria (mireu l'apunt anterior), he decidit que hauré de refugiar-me en les petites coses que sí que em poden aportar alguna cosa positiva. Els llibres, és clar, n'és una de les imprescindibles. I enguany, més enllà de llegir-los, he pensat que seria un gran moment per fer realitat un dels meus petits somnis: ajudar a vendre llibres un dia de Sant Jordi. A una botiga o una parada al carrer. Les hores que calga. Seria, crec, una experiència fantàstica. Esgotadora, segur. Però quan les coses es fan amb ganes... No coneixereu per un casual els amos d'alguna llibreria que busquen ajudantes voluntarioses per aquell dia, oi?
desficiosa |
dijous, 8 d'abril de 2010 | 10:06h
 No la catòlica, que aquesta crec que no la vaig tindre mai. La fe en les persones. I en el sistema. I en la justícia. Mossens de tot el món han abusat de milions de xiquets i per al seu responsable no només sembla que no ha passat res, sinó que els que es queixen ho fan per "fer-li mal". L'alcaldessa de València entra amb les excavadores al Cabanyal, passant-se pel forro el parer del poble i l'ordre del Ministeri de Cultura. Anys de creure en el 'salvem', i cada rajola que trenquen ja no es pot salvar. Polítics que s'han embutxacat milions dels -no ho oblidem- nostres impostos, i encara apel·len a la pressumpció d'inocència, deixant-se dinerets els uns als altres per no passar ni una nit a la garjola. L'extrema dreta pot inhabilitar un jutge per fer la seua feina (es podrà estar d'acord o no amb les postures de Garzón, però inhabilitar-lo el que li queda de vida professional em sembla una bestialitat... tenint en compte que no es posa en qüestió la legitimitat de, posem per cas, els integrants del constitucional...). I ves a saber què més veurem en les pròximes hores... (Amb tot això, ni forces he tingut per dotorejar com ho explica Canal 9. entre d'altres coses, perquè m'ho puc imaginar prou bé). És aquesta la manera com vull/volem viure? Jo no. Però no trobe el camí d'eixida.
desficiosa |
diumenge, 4 d'abril de 2010 | 13:47h
Actualització a l'apunt d'ahir: Vaig trobar un forn on venien llevat del de barreta, em vaig arromangar i voilà, un parell de mones que ja he tastat per esmorzar i que m'acabaré per berenar hui o demà. De pinta no acaben de fer el pes -entre d'altres coses, perquè aquest forn va a la seua, van unflar molt ràpid i no es van socarrar de miracle-, però de sabor estan boníssimes.
desficiosa |
dissabte, 3 d'abril de 2010 | 08:40h
 Per ara no he tingut temps ni ganes de posar-me a pastar com vaig fer l'any passat (mireu la recepta de la mona de pasqua a la manera de ma uela), i per això em sembla que enguany em quede sense mona. I quan dic mona, vull dir de les meues, de les de coca i ou (ací em pica, ací em cou...), no les de xocolata amb figuretes dels Simpsons o la Hello Kitty. Confiava que potser Mercadona en portaria, però no. (Sí que han portat llonganisseta de pasqua, però quan jo vaig anar dimarts ja havia volat tota!). NOTA 1: Tal i com he anat escrivint se m'han multiplicat les ganes de menjar-ne. Mira que encara m'arromangaré a fer-ne... NOTA 2: De xicoteta a mi em regalava la mona la meua padrina, que era ma uela Lola. Feia anys que ja no me la comprava, però enguany és el primer que ja no està, i és inevitable no recordar-se'n...  Fa no res eren una llavoreta insignificant, i mira-les, ara ja tenen un grapat de fulles, cada dia més verdes. L'hort, a la primavera, és un goig. Ahir em vaig passar quatre hores posant-lo a punt, plantant, trasplantant, aclarint i desbrossant. Una feinada, però la faig tan a gust... (Això de la foto són espinacs, per si no n'heu vist mai de tan xicotets. També creixen a bon ritme els enciams, els alls -segona tongada ja-, les cebes, els raves, la rúcola i els cogombrets. I la jardinera 'valenciana', amb safanòria morada i anficòs!).  Diuen que el cap de la secta catòlica ha demanat perdó, d'aquella manera, pels milers (milions?) de casos de pederàstia que van eixint a la llum. Sense massa convicció, però. I aprofitant per parlar del perdó, com si això els arreglara alguna cosa als xiquets i xiquetes a qui han destrossat la vida amb conseqüències inesborrables. I com si es poguera perdonar els milers d'homes suposadament representants dels valors cristians que se n'han aprofitat durant dècades de la seua autoritat per abusar sexualment de criatures indefenses. Però, a més, en el discurset de torn, ha tingut els sants collons d'apel·lar a allò de "qui estiga lliure de pecat, que tire la primera pedra". Que és el que tenen els textos bíblics, que segons com te'ls mires, et serveixen per justificar-t'ho tot. Malparits.  I, com a mostra, els primers alls tendres collits fa una estoneta i que cauran en el dinar de hui. A pesar de la neu i la gelor, sembla que per ara ha sobreviscut pràcticament tot. És més, els espinacs estan que fan goig de veure! I al planter, protegit a una mena d'hivernacle, estan començant a brotar els gira-sols. Amb el cogombre i l'amficòs, però, no sé si tindrem sort... (Inaugure la categoria 'El meu hortet urbà' per agrupar tots els posts sobre aquesta venada de llauradora aficionada que m'ha entrat...).
desficiosa |
dijous, 11 de març de 2010 | 11:06h
 Fa un parell d'anys em vaig trobar una pintada a una botiga de Portaferrissa que deia: "la meua autoestima no cap en la talla 36". Em va provocar un somriure dels que et pugen desde dins de l'estòmac. Li vaig fer foto i ho vaig compartir ací al bloc. I es veu que hi ha gent que encara se'n recorda, perquè fa uns dies he rebut (gràcies, E.!) la que teniu ací al costat, perquè vaja ampliant la sèrie. I rima i tot! Genial. Si en veieu més, envieu-me-les!  La inesperada nevada del 8 de març (però si jo recorde haver anat a la mani del dia de la dona en màniga curta!), ha deixat el meu hortet urbà amb aquest aspecte. Seria un miracle si es salva alguna cosa... Haurem de tornar a començar! Ai, que dura la vida de la llauraora aficionada! :P  Els polítics valencians hui, a més de declarar les corregudes de bous d'interés cultural (sense comentaris), s'han dedicat també a censurar la mostra anual de fotoperiodisme que organitza la Unió de Periodistes Valencians. Deu fotos en total, la majoria relacionades amb l'anomenat cas Gürtel, que no els deixa en molt bon lloc. Però també una de Zapatero a un míting, d'Aznar amb cara de complaença després de ser investit honoris causa o de Camps amb l'arquebisbe. Ací voreu les fotos censurades, i ací el catàleg complet. A una entrevista que em van fer fa uns mesos per una alta cosa, van posar com a titular: 'del que no es parla no existeix'. Es veu que els del PP valencià ho tenen com a mètode cada cop més habitual, i no només a Canal 9. En aquest cas, també al MuVim, el museu on s'ha fet aquesta mostra els darrers anys, sense problemes fins ara. Sembla que els de la Unió de Periodistes estan buscant un altre espai per fer l'exposició. Esperem que el troben, però la veritat és que no sé on serà. Tal i com estan les coses, potser ni la universitat s'oferirà ja... (I cada vegada tinc menys fe en què res puga canviar, què voleu que vos diga).
desficiosa |
divendres, 5 de març de 2010 | 09:08h
 Ahir vaig anar amb la L. i la Ll. (que d'ací no res farà cinc mesets ja) a una pastisseria de Gràcia on no es fuma (els llocs sense fum al barri són ben escassos!). I a l'estoneta d'entrar, apareixen per la porta Isabel Coixet i Carme Elías. Ui, quina emoció. Unes famoses ací al costat! Van seure un parell de taules més enllà i es van posar a parlar. La L. i jo coincidim (entre d'altres moltes coses) en no poder evitar desplegar l'antena per captar les converses del voltant. No és que sigam dotores, noooooo. És que no ho podem evitar. I per la pinta que fa, la Ll. patirà del mateix, pobreta meua. Així que allà que vam desplegar el radar per veure si ens assabentàvem d'alguna cosa. Sense molt d'èxit. Estaven massa lluny i parlaven massa baixet per entendre el contingut. Però el que sí que vam detectar és que la conversa era... en castellà. I, la veritat, ens vam quedar parades. Supose que estem massa acostumbrades a veure-les parlar a TV3 i no ens ho esperàvem...
desficiosa |
dilluns, 1 de març de 2010 | 12:12h
 Hui fa dos anys i mig. Ja. O només. Dos anys i mig de buit. D'aprendre a viure sense qui era part de tu. De mirar la mort a la cara i veure que no pots fer res per véncer-la. D'impotència. De pena. De ràbia continguda. De buscar forces on no les trobes. De trobar-les, perquè saps que no tens una altra opció. De mirar endavant. Però sense deixar de mirar enrere. El dol no és cosa d'un dia. Ni de dos, ni de tres. Ni d'un any, ni dos, ni tres. És per sempre. Amb etapes. Evoluciona. Canvia. Però no deixa de ser una ferida oberta. I, de tant en tant, sense saber ben bé d'on, la inunda una glopada d'aigua salada. I cou. I fa mal. I t'enfonses. I et tornes a alçar. O ho intentes. I un dia fa sol i sembla que comença a cicatritzar. I recordes que has de viure l'ara i ací. Que és l'únic que tenim. I se't creuen al camí persones noves que esdevenen importants. I ho abraces amb tanta alegria com pots. Tot i que no és fàcil. Perquè tu mateixa no ets fàcil. No pots ser-ho. Perquè t'ha marcat per sempre. També va ser una nit de lluna plena. Dos anys i mig fa ja. O només.  Hui a la terrassa m'he trobat la floreta de la foto, nascuda d'un esqueix de planta crassa que vaig agafar per cap d'any a Lanzarote. Això, i el sol que fa (tot i el vent), fan sentir que s'acosta -per fi!- la primavera. I això ajuda a veure-ho tot d'un altre color. (Per cert, els enciams de l'hortet urbà estaven boníssims. Ja n'he plantat més. I la setmana que ve -amb lluna minvant- aprofitaré per plantar espinacs, cogombrets, més raves... A veure si el temps acompanya!). |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosDESFICIOSES
I DESFICIOSOS
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
