Fa molts mesos que he deixat de seguir la política valenciana. Tampoc no em mire els diaris d'allà. La meua salut mental no ho aguanta.
Però hui, mentre sopava, m'he trobat a TV3 amb l'últim espectacle de circ i pandereta que han muntat a les corts valencianes: el portaveu dels socialistes tira una pedra per demostrar 'que està lliure del pecat de la corrupció'. Camps es descollona i ho aprofita per donar-li la volta i dir que els socialistes l'únic que fan és tirar pedres sobre la teulada dels valencians. Tot, per cert, en rigorós castellà.
Si el PSPV es pensa que amb pantomimes així es ficarà la gent a la butxaca, estem apanyats. Menys teatre i més trellat, per favor. Ja va sent hora de deixar de barallar-se entre ells, per començar. I de crear, d'una vegada, una alternativa sòlida, amb cara i ulls i propostes concretes, per fer front a aquests feixistes de l'opus que ens governen i ens governaran mentre no tinguen oposició al davant.
Em tenen tan farta, i desencantada, que no sé ni si faré l'esforç de votar quan torne a tocar...
desficiosa |
divendres, 24 de setembre de 2010 | 01:24h
No les tenia totes: malestar general, amenaça de pluja i incertesa sobre la companyia fins a l'últim moment.
Però al final tot ha eixit rodat, i el concert del Botifarra a la plaça de la catedral de Barcelona ha estat memorable. Per ell, per les cançons, pel que diu, per com ho diu, perquè li veig traces dels meus uelos (dels dos: el maseret d'Alcoi i l'obrer de fàbrica de Montaverner), i perquè em fa pensar en un país que (ja) no existeix però que m'agradaria que existira.
Compartir-ho ha estat clau per fer el moment encara més especial. Amb el X. i amb la L., però sobretot amb la Ll., que aviat farà un anyet i que ja escoltava el Botifarra dins la panxa. Embadalida s'ha quedat durant tot el concert, el primer de sa vida, amb els ulls com a plats. No sabem si se'n recordarà en créixer, però ja li farem memòria, segur!
ACTUALITZACIÓ: Un bon parell de vídeos per resumir el concert, ací.
El vaig començar sense cap coneixement i minses esperances, però no se m'ha donat malament.
Els xerris i l'anficòs, de categoria. El pebrot italià, també.
Ara de cara a l'hivern ja estic fent planter de floricol i espinacs, i potser encara colliré faves si no gela.
Una vegada superat això de deixar de fumar (va cap a tres anys ja!), és hora de marcar-se nous propòsits.
El d'anar al gimnàs és un clàssic, encara que pense que sí, que aquesta vegada sí que aniré, va, que no costa tant, i després senta bé, i bla, bla, bla.
I enguany n'afegiré encara un altre més: veure cinema de qualitat. De totes les èpoques, de tots els estils, però del bo.
Per començar acabe de veure Cinema Paradiso i crec que no podia haver triat millor.
En tinc unes quantes en llista d'espera, però crec que la cosa serà encara més interessant si s'obri la tria a recomanacions d'amistats i coneixences.
Així que si teniu un parell de títols dels que considereu imprescindibles, s'agrairà que em deixeu un comentari i, si no les he vistes, promet fer-ho el més aviat possible. :)
desficiosa |
dissabte, 4 de setembre de 2010 | 15:28h
Per sumar-me a la festa Estellés. Si l'ajuntes amb l'Ovidi, la combinació és espectacular. (I no puc evitar pensar quanta gent 'de vacances', quanta...).
"Car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs".
desficiosa |
diumenge, 29 d'agost de 2010 | 05:34h
Ara mateix fa tres anys exactes d'aquella matinada llarga que jo haguera volgut interminable, en què no et vaig soltar la mà ni un moment mentre et repetia a cau d'orella com t'estimava, tot esperant el teu últim sospir, i no estic fent metàfores.
Tres anys és molt de temps. El suficient per anar cicatritzant, per aprendre a recol·locar els records, per aparcar una bona part de la ràbia, per saber el que vol dir no oblidar mai, per poder tancar etapes del dol i encetar-ne de noves, més tranquil·les, més dolces fins i tot. I per mirar de fer compatible el tindre't sempre present i el continuar endavant.
I per reconèixer, una vegada més, que ningú ho ha expressat tan bé com Martí i Pol. Tot i que jo no tinga gairebé amb qui parlar de tu i em limite més aviat a pensar-te en solitud.
Parlem de tu, però no pas amb pena. Senzillament parlem de tu, de com ens vas deixar, del sofriment lentíssim que va anar malfonent-te, de les teves coses parlem i també dels teus gustos, del que estimaves i el que no estimaves, del que feies i deies i senties, de tu parlem, però no pas amb pena.
I a poc esdevindràs tan nostra que no caldrà ni que parlem de tu per recordar-te, a poc a poc seràs un gest, un mot, un gust, una mirada que flueix sense dir-lo ni pensar-lo. (A falta de rituals en què poder participar, aquest poema i aquesta imatge són, des de fa tres anys, el meu homenatge particular...).
desficiosa |
diumenge, 25 de juliol de 2010 | 11:12h
L'altre dia, mentre assistia a una conferència prou avorrida, se'm va ocórrer fer el llistat dels carrers on he viscut fins ara. Carrers i avingudes, i ara per primera vegada una plaça.
El primer, allà on vaig nàixer com qui diu, era el carrer de Cavaller Merita, a Alcoi. A prop de l'institut vell, per als qui coneixeu la zona. Un carrer que només té números imparells perquè l'altra banda aleshores eren bancals abandonats i ara és un gran parc. Era un carrer lleugerament costerut -poc si el comparem amb alguns altres del barri, com aquella costera interminable que va dels Salesians a El Camí. Per on passa(va) la línia 1 de l'autobús i on pràcticament es coneixia tothom.
Amb un forn de pa a baix de casa com a únic comerç del carrer, i com a font de ratolinets que de vegades ens visitaven a aquell cinquè sense ascensor amb unes vistes esplèndides cap a la Font Roja. Al costat de la 'casa de les estàtues', que feia cantonada i que, efectivament, tenia dos figures enormes que mai no vaig saber què representaven. Com tampoc vaig saber mai qui era aquell cavaller Merita que vaig memoritzar des de be xicoteta. Això, i el número de telèfon que teníem, que encara me'l sé. (De qui serà, ara?).
Coses d'internet, per fi he pogut esbrinar alguna cosa de qui era, el misteriós cavaller. Sembla que es deia Lluís i que consta com un dels signants de la declaració del prodigi de la Mare de Déu dels Lliris, de mitjans del segle XVII. M'agradaria saber-ne més, però el senyor google, per ara, sembla que no té més dades...
(Si haguera sabut que de gran faria un bloc, i que havia de canviar tant de casa, m'hauria preocupat de documentar gràficament cadascuna d'elles! Encara gràcies que el google maps em deixa veure-les per fora com som ara...).
desficiosa |
dimarts, 20 de juliol de 2010 | 17:36h
Fa dies que li done voltes a una reflexió, i cada volta ho tinc més clar: a mi el que m'agrada és la vida dels altres.
Dues de les meues activitats preferides, les que faria la major part del temps si no haguera de fer res més per sobreviure, són llegir i viatjar. És a dir, saber histories d'altres persones, i mirar com viuen a d'altres indrets.
Potser per això em vaig fer periodista, o una cosa semblant. Per mirar i explicar el que passa fora de mi. Per viure una miqueta més d'aprop la vida dels altres.
M'avorreixen els polítics. I cada volta més. És que ja ni m'indigne.
Ara acabe de vore que ZP ha dit que "No podemos tapar la boca a los catalanes que se sienten nación" i m'ha donat absolutament igual. Abans m'enervava, o em posava combativa, o em reia per no plorar. Ara ja passe. Si el que volien era fartar-me, ho han aconseguit.
(Serà l'edat? La calor? Que tots tenim un límit? O que realment això ja no hi ha qui ho aguante?).
desficiosa |
dimecres, 7 de juliol de 2010 | 13:46h
Fantàstic recull d'alguns dels invents que apareixien a la sèrie 'Los Supersónicos' ('The Jetsons' en anglès, però jo els vaig conéixer en castellà).
Entre d'altres: una pantalla amb els titulars dels diaris i vídeos encastats que s'assembla molt i molt a un iPad, teleconferències amb alguna mena de webcam, l'aspiradora-robot i els rajos UVA. Impressionant!
Jo, la veritat, és que la sèrie no la vaig veure molt (no deiven posar-la durant els anys de gran consum televisiu de la meua infància i adolescència), però els llegia en uns llibres gordíssims de còmic que es deien 'Películas' i arreplegaven en vinyetes els dibuixos animats més populars.
Sempre em va al·lucinar la imaginació amb què mostràven el futur, i ara veiem que, a més, anaven molt ben encaminats.
Sort que no ha triomfat aquelles pindoletes de sabors que substituïen el menjar de veritat!!!
Des que he llegit la notícia de què la policia està escorcollant la Diputació d'Alacant (de la qual, per cert, ha deixat de funcionar la web), la casa del president i l'ajuntament d'Oriola per una suposada corrupció relacionada amb la recollida de la brossa, que no em trac del cap la imatge dels Soprano.
La musiqueta i tot m'ha vingut al cap. A la sèrie es mostra com la gestió de la brossa és precisament un dels negocis més habituals a les famílies. Igual com ho explica Saviano a Gomorra. Ficció en un cas, realitat en l'altra.
Mafiosos, tots plegats. Només que els nostres no tenen cognoms italians.
ACTUALITZACIÓ: Acaben de detindre Ripoll. Encara tindrem un final més aclaridor que els dels Soprano...
Trobareu els detalls que us explicava fa uns dies ací.
Perdoneu la insistència, però molt probablement és l'última vegada que es podran veure en pantalla gran a Barcelona i amb la presència de la directora. :)
I és una bona manera de mostrar-me orgullosa, que hui toca.
desficiosa |
dimecres, 23 de juny de 2010 | 10:20h
Això de les músiques a mi em va com em va, i igual em pega pel jazz que per bandes sonores petardes o, de tant en tant, per les coses més tradicionals.
I porte uns dies que torne a escoltar el Botifarra. I el que més m'agrada és que l'escolte i trobe un parlar que és com el de la uela Lola, com el de l'auelo Paco, com el que escoltava de xicoteta.
D'entre totes les cançons, la que més m'agrada, lingüísticament, és la del romanç de les jugadores de burro. Vos la pose per a què l'escolteu sencera, però perquè aneu fent-vos una idea, conté paraules com comboi, monyo, faena, novençaneta, vora migdia, de pressa i corrent, mamprén, perol, penca, abocar, mesclar, esgotat i rendit, de veres, agarrar, vesprà, arremullat, reballar, bac, empastre, apuro...
Fa molts mesos que he deixat de seguir la política valenciana. Tampoc no em mire els diaris d'allà. La meua salut mental no ho aguanta. 
No les tenia totes: malestar general, amenaça de pluja i incertesa sobre la companyia fins a l'últim moment. 
Una vegada superat això de deixar de fumar (va cap a tres anys ja!), és hora de marcar-se nous propòsits. 
Ara mateix fa tres anys exactes d'aquella matinada llarga que jo haguera volgut interminable, en què no et vaig soltar la mà ni un moment mentre et repetia a cau d'orella com t'estimava, tot esperant el teu últim sospir, i no estic fent metàfores. 
L'altre dia, mentre assistia a una conferència prou avorrida, se'm va ocórrer fer el llistat dels carrers on he viscut fins ara. Carrers i avingudes, i ara per primera vegada una plaça. 
Fa dies que li done voltes a una reflexió, i cada volta ho tinc més clar: a mi el que m'agrada és la vida dels altres. 
M'avorreixen els polítics. I cada volta més. És que ja ni m'indigne. 
Fantàstic 
Acabat d'escoltar a la piscina de l'urbanització on viu ma germana, a la platja de Sant Joan (Alacant):
Trobareu els detalls que us explicava fa uns dies 
