desficiosa |
dijous, 10 de febrer de 2011 | 16:48h
Mira que ja em passa això de què m'agrade sempre més el llibre que la pel·lícula. I que mentre em rellegia aquest dies els contes del Monzó em preguntava com s'ho farien per passar-los a la pantalla d'una manera digna. Ahir per fi vaig a anar a veure-la i ja tinc la resposta: no ho han fet.
Ni digna ni no digna. La pel·lícula és fluixa, fluixa. L'intent de cosir unes històries amb altres fa aigües per tot arreu, i la segona part, amb escenografia de teatre amateur, fa pena de veres. Això, i veure els actors del Terrat i Ventdelplà de manera omnipresent. Que no hi ha més professionals de l'actuació a aquest país? Que no és que siguen roïns, però el pes dels personatges que han fet a la tele pesa molt i no hi ha manera de creure-se'ls. I les faltes d'ortografia -marededéusenyor!- dels rètols, que la B., que anava amb mi, en va caçar un bon grapat.
I tot plegat, fa una miqueta de ràbia. Perquè només començar la pel·lícula veus tots els ajuts que li han donat al Ventura Pons, que si del ministeri, que si de TV3, que si de la Generalitat i l'ICO, i penses en la de gent nova que volen/m fer coses i no rebem un duro, i penses: i per a aquesta pantomima li han soltat els calerons?
Que hi ha d'altres pel·lis seues que m'agraden, eh? Però aquesta, i algunes altres, doncs no. I acabes preguntant-te si les ha fetes amb ganes o és que any sí, any no, toca fer-ne una d'aquestes per complir l'expedient i seguir rebent les subvencions...
desficiosa |
dimecres, 9 de febrer de 2011 | 12:44h
Sóc ben conscient que tinc el bloc abandonat, però és que no trobe com fer-ho. Em passe el dia perdent temps al facebook i al twitter -i considerant dia sí, dia també, com puc desenganxar-me.
Cada volta faig menys lectures extenses i em conforme més amb quatre titulars reenviats per tot arreu; i sé que no és manera, però no hi pose remei.
Els llibres han quedat per al metro i les vacances, i no em dóna la gana. Els vull recuperar, i vull recuperar-los ja.
I al bloc no sé què dir perquè acabe emetent i rebent tants missatges al cap del dia que ja costa destriar el que és important i el que no.
Tot plegat, amb una sensació d'anar perduda que no m'agrada gens, i que no sé pas com solucionar.
desficiosa |
dimecres, 2 de febrer de 2011 | 11:07h
El B., que ahir va fer dos mesets, va fer el seu primer Euromed -de molts que en vindran- aquest cap de setmana. Com tots els que vivim ací però som d'allà o a l'inrevés, haurà d'acostumar-se a les tres horetes de viatge arran de costa.
Hi ha qui té el trajecte avorrit, a qui se li fa massa llarg (fins a València s'aguanta prou bé, fins a Alacant es fa pesat, la veritat) i qui, com el B., ni se n'entera: diuen que va ser pujar al tren i dormir com un beneït fins arribar.
A mi també em passa. Als trens, als autobusos i als avions. És més: no ho puc evitar! I sempre vaig patint per si em passe l'estació que em toca. Em pose el despertador del mòbil i tot, només pujar, perquè em conec. Volant és massa. Recorde un Nova York - Madrid en què no me'n vaig assabentar ni de quan despegàvem.
Així, la veritat, viatjar és una gràcia, perquè t'estalvies la part més avorrida i arribes ben descansada i tot. I ja està bé que el B. ho porte de sèrie. Així me'l podré emportar a voltar món, que en aquest paper de tieta postissa de criatures diverses que he decidit tindre, la meua funció serà malcriar-los tant com puga!
desficiosa |
dilluns, 31 de gener de 2011 | 09:26h
No sóc jo massa d'eixir per la nit. I des que vaig deixar de fumar (més de tres anys ja), que tampoc no freqüentava de dia els bars plens de fum.
Ara, però, estic més devanida que un gínjol. Estic (re)descobrint llocs que havia vetat perquè els meus ulls no aguantaven aquell aire, ja no he de pensar en caramboles quan quede amb la gent que té criatures xicotetes (en tot Gràcia només havíem localitzar dos o tres cafeteries on no es fumava!) i ja no em fa tanta perea eixir per la nit.
Perquè una de les coses que menys m'agradaven era el moment de tornar a casa i haver de deixar tota la roba a la terrassa, per evitar que encomanara la pudor per tot arreu, abans de procedir a desinfectar-la al dia següent. I ara ja no cal!
Jo no sé si algú s'ha parat a pensar en els beneficis no només immediats, sinó en els derivats de no haver de rentar des de l'abric a la roba interior cada volta que vas a un garito. I si comptes l'aigua, el detergent i l'energia, no deu ser poca cosa això, no?
(I que no es queixen tant els hostelers, que tinc constància que no sóc l'única que han guanyat com a clienta. I els fumadors continuen anant. Fumen fora, i en pau. Com a la resta de països civilitzats, vaja).
desficiosa |
divendres, 14 de gener de 2011 | 11:35h
Cada dia que passa s'assemblen més les dues ciutats: cafés en gots per emportar, auriculars blancs -d'ipods i iphones- allà on mires, pentinats cools i sabates fashion, un sushi bar a cada cantonada i gent amb pinta de fer sempre tard.
I les rates. Que no és que siguen noves, que segur que han estat tota la vida. Però jo no me les trobava. I ara, en pocs dies, n'he vist dues de les grosses allà on no m'esperava.
Una, a tocar de l'Illa Diagonal, veges tu. L'altra, anit a un carreret de Gràcia. Passejant-se tranquil·lament d'una entrada de clavegueram a una altra, o fent eslàlom entre els contenidors (que a Nova York no en tenen, per cert, la brossa es deixa en bosses sobre la vorera).
desficiosa |
dilluns, 10 de gener de 2011 | 19:13h
Hui faig 35 anys. Que es diu ràpid.
Supose que això significa que estic a mitjan camí entre la crisi dels 30 i la dels 40, però he decidit que estic farta de tant sentir parlar de crisis. Vitals, econòmiques o imaginades.
Que això són quatre dies, i ens cal aprofitar-los. I que pense seguir fent-ho com fins ara, o fins i tot encara més, a la meua manera.
desficiosa |
dijous, 30 de desembre de 2010 | 08:39h
De moment desapareixeré uns dies, com cada cap d'any, per anar-me'n a gaudir de bones amistats i temperatures primaverals.
I a la tornada, la idea és seguir si fa no fa com ara, però potser s'acosta el moment d'anar prenent alguna mena de decisió. Treballar de freelance té molts avantatges, moltíssims, però les setmanes en què toca pencar sola a casa és fan llaaaargues, i cada volta més.
Si algú té idees de com portar-ho més bé, o com compaginar-ho amb altres coses (quines?) perquè el dia a dia siga més entretingut, em farà un favor immens si les comparteix.
En qualsevol cas, els objectius generals per al 2011 crec que els tinc clars: - gaudir de cada dia, perquè cada dia és un regal - celebrar que ja no es fumarà enlloc (just quan farà tres anys que ja no depenc de la nicotina) - fer dieta (propòsit de l'any passat que no vaig complir ni un sol dia) - anar en bici i passejar, però no tornar a apuntar-me a un gimnàs per subvencionar-lo i no anar - llegir molt - fer escapades de cap de setmana tan sovint com puga (per compensar les hores que passe tancada a casa) - viatjar tant o més que enguany (destinacions previstes: Londres, Roma, cabo de Gata i NYC, ea) - compartir tot el que puga amb la gent que m'és important
I la més complicada de totes: - ser feliç
Que és la que vos desitge a tots vosaltres. Salut! Fins l'any que ve!
Per als qui encara no l'heu vist, i per una d'aquelles coincidències de la vida, des de hui (dia en què l'han emés per tercera i última vegada a Televisió de Catalunya) i NOMÉS FINS AL 3 DE GENER, podeu veure el meu documental 'Homo Baby Boom' al 3 a la carta. Dura mitja horeta.
desficiosa |
dilluns, 20 de desembre de 2010 | 13:32h
Benvolgudes i benvolguts, el meu documental 'Queer Spawn' es pot veure ara online i a més forma part d'un festival internacional en el qual podeu votar.
Només vos costarà un parell de minuts, i heu d'anar ací.
I si ho voleu recomanar, compartir, publicar al facebook o posar al bloc, jo ben agraïda que vos estaré. :)
Si simplement el voleu veure, cliqueu al play!
(En anglès, amb subtítols en català. Però en aquesta versió xicoteta els subtítols es tallen. Els veureu sencers a la web del festival).
Ja em perdonareu els germanòfils per la barbaritat que acabe d'escriure, però jo crec que la resta del personal m'haurà entés perfectament.
Que sóc mediterrània, volia dir, i cada volta ho tinc més clar. L'última comprovació empírica: els quatre dies de gelor que he passat a Colònia, en molt bona companyia i amb bons aliments, però amb un fred que pelava i fent-se fosc a les 4 de la vesprada.
Aclimatats com estan allà, em van voler integrar en els seus costums, i tenia preparada una bici per gaudir del seny que es gasten allà circulant i d'una ciutat amb poques costeres. Però no vaig passar del quart d'hora: a sota zero, l'aire que t'entra pel nas quan fas exercici és com un grapat de ganivets acaronant-te els pulmons.
Això per no parlar de com es queden els dits i les cames. I la pell de la cara. I les orelles. I el nas.
Definitivament, no em busqueu on fa fred. Si de cas, en ple estiu. Jo, a l'hivern, pense limitar els meus viatges cap al sud. Els propers: nadal a Alacant i Lanzarote per cap d'any.
(La foto és el que em vaig trobar en obrir la finestra de la casa on em quedava a Colònia, el primer matí d'estar allà. Que es veu que vaig pillar la primera neu de l'any!).
Cada volta tinc més clar que el que val la pena són eixos xicotets moments en què et sents bé per dins i t'oblides de tota la resta, encara que només siga per uns segons.
I he redescobert que menjar-se un Twix té aquest poder. Feia anys que no en menjava, conscient que no fa massa pinta d'alimentació saludable. Però sabeu què? Que un dia és un dia.
I la barreja de galeta cruixent, caramel industrial i xocolata que es va desfent només tocar-la segueix tan bona com la recordava. O encara millor.
desficiosa |
dimecres, 17 de novembre de 2010 | 08:32h
I com em passa amb cada data assenyalada, em pilla una miqueta a contrapeu, perquè mai no sé si fer alguna cosa especial o recordar com ja recorde la resta de dies de l'any.
El pas del temps em desdibuixa les imatges -és dur, però és així: què faríem sense fotos?- i em consolida els sentiments, ara ja pràcticament descarregats de ràbia i farcits d'una estima que em durarà per sempre, que mai no podré agrair prou haver tingut la sort d'haver viscut i que m'ha fet ser qui sóc.
Ara, a més, i en una d'aquelles casualitats rocambolesques que em van passant, he trobat la manera de celebrar aquest dia.
Vos explique la història:
Fa uns cinc anys, la R., una de les persones més properes a l'E., va començar un procés d'adopció, i l'E. havia de ser la padrina de la criatura que arribaria. Quan l'E. ens va deixar, va recaure en mi aquest privilegi (serà la meua fillola, però sense connotacions religioses, això sí).
A dia de hui, la R. ja està amb la seua xiqueta que, ves per on, fa anys també hui, el mateix dia que l'E. La coincidència em té, des que ho vaig saber, més que perplexa.
En unes setmanes seran a casa. I tindrem moltes ocasions a partir d'ara per viure aquest dia d'una manera ben especial. I per fer palès, com em van dir un dia, que la vida és forta i ens empeny.
Mira que ja em passa això de què m'agrade sempre més el llibre que la pel·lícula. I que mentre em rellegia aquest dies els contes del Monzó em preguntava com s'ho farien per passar-los a la pantalla d'una manera digna. Ahir per fi vaig a anar a veure-la i ja tinc la resposta: no ho han fet. 
Sóc ben conscient que tinc el bloc abandonat, però és que no trobe com fer-ho. Em passe el dia perdent temps al facebook i al twitter -i considerant dia sí, dia també, com puc desenganxar-me. 
El B., que ahir va fer dos mesets, va fer el seu primer Euromed -de molts que en vindran- aquest cap de setmana. Com tots els que vivim ací però som d'allà o a l'inrevés, haurà d'acostumar-se a les tres horetes de viatge arran de costa. 
No sóc jo massa d'eixir per la nit. I des que vaig deixar de fumar (més de tres anys ja), que tampoc no freqüentava de dia els bars plens de fum.
Cada dia que passa s'assemblen més les dues ciutats: cafés en gots per emportar, auriculars blancs -d'ipods i iphones- allà on mires, pentinats cools i sabates fashion, un sushi bar a cada cantonada i gent amb pinta de fer sempre tard. 
De moment desapareixeré uns dies, com cada cap d'any, per anar-me'n a gaudir de bones amistats i temperatures primaverals. 
Per als qui encara no l'heu vist, i per una d'aquelles coincidències de la vida, des de hui (dia en què l'han emés per tercera i última vegada a Televisió de Catalunya) i NOMÉS FINS AL 3 DE GENER, podeu veure el meu documental 
Ja em perdonareu els germanòfils per la barbaritat que acabe d'escriure, però jo crec que la resta del personal m'haurà entés perfectament. 
Cada volta tinc més clar que el que val la pena són eixos xicotets moments en què et sents bé per dins i t'oblides de tota la resta, encara que només siga per uns segons. 
I com em passa amb cada data assenyalada, em pilla una miqueta a contrapeu, perquè mai no sé si fer alguna cosa especial o recordar com ja recorde la resta de dies de l'any.
