Tal dia com hui, ara fa cinc anys, va nàixer l'apòstata desficiosa, quan davant un bloc en blanc -el primer i únic de la meua vida- vaig començar a explicar-vos allò que pensava, i vaig haver de triar un nom que la separara una miqueta del seu perfil professional.
És impossible resumir tot el que he viscut en aquest temps, que només de pensar-ho fa vertígen. Però repassar el bloc resulta ser un espill ben claret de per on he passat, com m'he sentit, els alt i baixos que he tingut, amb què m'he emprenyat i quines coses m'han fet goig.
I si ha una cosa que m'alegra especialment d'aquesta finestreta virtual és la gent que m'he anat trobant pel camí. Mai m'haguera pensat que les coneixences que han començat per ací tendrien un dia cara i ulls, però és que la vida mai no deixa de sorprendre't.
Ara, arran això que els ha passat als de blogger, visc patint per si em desapareix tot el contingut del bloc, i m'he proposat anar copiant-lo a poc a poc. Perquè em faria una pena terrible perdre el que ha estat una part tan important per a mi en els últims cinc anys, i especialment en els moments més durs, quan aquesta pantalleta s'omplia de veus d'ànim a les que mai no sabré com donar les gràcies.
És cert que el tinc abandonat, que ara que molts ja sabeu qui s'amaga darrere aquest nom la sensació és una miqueta diferent, i que facebook se'm menja molt del temps i de les idees que abans abocava per ací.
Però he decidit que no el deixaré perdre. A poc a poc, però l'aniré alimentant. No sé per què serà, però el cert és que m'estime massa la desficiosa com per deixar-la anar...
Sóc a Thessaloniki (sí, ja sé que es diu Salònica, però és que en grec sona molt més bonic encara), en el que serà l'últim festival de cinema LGTB que visite presentant els meus documentals.
Fa dos anys i mig que es va estrenar el segon, i ja és hora d'acabar el recorregut que va començar amb bones dosis d'esperança de poder viatjar amb ell, i que s'han acomplert amb escreix.
Homo Baby Boom m'ha portat a Torí, i a Dublín, i a Montevideo (impressionant!), i a Bilbao, a Sevilla i a Valladolid, per fer només un resum. Un no parar (hi ha hagut mesos de fer i desfer maleta més d'una i dues i tres voltes) que m'ha sentat de meravella, a mi que sembla que cada volta més em costa tindre el cul apegat a una cadira.
Ara, però, tot això arriba al final. Això i moltes altres coses, per començar-ne d'altres, m'imagine, tot i que encara no sé quines seran ni on em portaran.
Hui m'he despertat, en aquesta ciutat tan oberta al mar, amb la sensació de què em bufen vents nous, i que cal anar desplegant les veles i deixar-se portar, trobar les forces per poder llevar les àncores encara una miqueta més, sense voler marcar un rumb concret però sense perdre de vista tampoc el nord que d'ençà que la vida me'l va marcar a foc, no pot oblidar-se mai: que, al final, les coses que valen la pena no són les que sovint ens han ensenyat, i que, quan les trobes, més et val poder-les apreciar perquè no saps quant et duraran.
(La foto és de la posta de sol d'ahir, ací a Thessaloniki)
El trobareu a vimeo, i el podeu veure ací mateix. Per si el voleu recomanar a amistats d'altres idiomes/indrets, està penjat també amb subtítols en espanyol, i aviat en anglés i francés.
En un sol cap de setmana, sumant totes les versions, va pels 5.000 visionats!
M'ha costat anys entre unes coses i altres: primer perquè quan m'ho vaig pensar me n'anava a estudiar a Nova York i haguera resultat un embolic de visats i passaports.
Quan per fi ho vaig començar, vaig haver d'anar a València -al registre civil tenen una persona, molt amable i eficient, per cert, només per aquestes coses- i iniciar el tràmit. D'allà ho van demanar al jutjat d'Alcoi, on sembla que porten un retard històric que no s'acaba mai.
Mesos després, quan finalment em va arribar la paperassa, jo em canviava de casa i allò va quedar ves a saber on. Quan m'ho vaig retrobar, i després de fer cita prèvia i cua com cal, resulta que aquestes coses caduquen.
Torna a buscar dia per baixar a València, retroba't amb aquell senyor tan simpàtic, el convences perquè et pose un segell amb data actual en lloc de tornar a demanar-ho tot des del principi, i torna a demanar hora a la intimidatòria comissaria de la policia nacional (per internet, això sí).
I per fi, el 31 de març, vaig poder tindre a les mans el dni amb el nom escrit tal i com ja fa anys que jo l'escric: aNNa. El que m'ha costat!
(Aquell mateix dia, per cert, 36 anys abans era dilluns sant i els meus pares es van casar. 9 mesos i 10 dies després vaig nàixer jo. I segueixen junts. M'impressiona. Si per una d'aquelles els voleu dir algunas cosa, teniu oberts els comentaris: són lectors habituals del bloc i segur que us llegiran).
Deu ser ja la tercera o quarta vegada que parle de Raimon en aquest bloc (que, per cert, està a punt de fer 5 anys!!!). I és que sempre que puc, el vaig a veure.
Ahir, al Tívoli, va ser una delícia. Primer, amb l'estrena una a una de les noves cançons del disc que acaba de fer. Després, repassant-les totes. Que segur que se'n va deixar alguna, però les del meu repertori preferit estaven totes.
Que ja sabem que no té concert on no cante 'Jo vinc d'un silenci', 'T'adones amic', 'Diguem no' i 'Al vent', però és que a més ens va recitar, entre moltes altres, 'Veles e vents', 'La balada de la garsa i l'esmerla' i les tres que més m'agraden de totes: 'Al meu país, la pluja', 'Com un puny' (quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia), i la que m'encongeix el cor, 'Parlant-me de tu', perquè la lletra m'arriba molt a dins, i perquè aquest 'tu' té nom i cognoms, i no se m'oblida com i quan li la cantava...
Si vols present t'ompliré de carícies si vols passat t'oferiré els més bells si vols futur t'ompliré d'esperances vull viure el temps ben acordat amb tu
Però el futur se'ns en va anar i aquells desitjos ara només són paraules que canta un altre. Encara gràcies que em queden les cançons. I que ens queda Raimon.
desficiosa |
diumenge, 20 de març de 2011 | 14:16h
Vols dir que no hi ha una altra manera de fer les coses que no siga tirant bombes?
Com més gran em faig, més tinc la sensació de què tot és una repetició sense solució, on sempre manen els mateixos i res no canvia...
I al final es perden les esperances de què dir no (no a les nuclears, no a la guerra, no...), a més de semblar un loop macabre en el temps, tinga cap sentit...
Atenció: heu de pronunciar 'ecologistes' amb un to de menyspreu evident, que és com es sol dir aquesta frase.
Que qui són els ecologistes aquests? Quatre grenyuts kumbayà que porten xiruques i estan en contra de tot: que si no els agraden els camps de golf en zones on no hi ha aigua, que si mira què diuen ara de què tants cotxes ens contaminen l'aire, que si les nuclears no... No, si encara voldran que tornem a viure a les cavernes... (O sóc jo l'única que fa anys que escolta explicacions com aquesta?).
Però ara resulta que els índex de pol·lució fan témer per la salut de les persones, la situació de perill de les centrals nuclears al Japó esgarrifa mig món, el preu del petroli fa inviable el plantejament econòmic actual, l'esclafit de la bombolla immobiliària (també als voltants dels camps de golf) és una evidència i alguns comencen a fer-se a la idea de què les coses ja no poden seguir com anaven.
Mira tu si encara tindrien part de raó, els ecologistes aquells...
desficiosa |
divendres, 4 de març de 2011 | 18:27h
Feia mesos que m'havia apuntat a la llista de correu de xaingra, on es posen anuncis per intercanviar objectes que ja no necessites per altres coses que et fan falta, sempre sense que hi haja diners de per mig, i sense parar tampoc atenció al valor monetari exacte. La filosofia és que tens una cosa que tu ja no vols, i que d'aquesta manera algú altre la pot aprofitar, independentment de què en el moment de comprar-la costara més o menys euros.
Fins fa uns dies, però, només em limitava a mirar els anuncis, i ara m'he decidit a participar. Com que vaig fer neteja de casa unes setmanes enrere, vaig preparar un parell de bosses grans amb tot el que ja no vull, i ho vaig publicar. I la cosa funciona!
Alguns exemples, fins ara: una màquina de fotos digital que ja no usava perquè en tinc una més nova per una garrafa d'oli d'oliva ecològic i una planta d'interior, una xarxa extensible de pin-pon per uns altaveus per a l'ipod, la carcassa d'un disc dur que ja no anava per un esqueix de begònia, i uns marcs de fotos per una bàscula.
Això, i sentir-te bé per no estar llençant coses, que és la conseqüència final del consumisme desaforat.
Després dels diversos comentaris poc amistosos dels últims dies (vegeu l'apunt anterior), ara n'he rebut un de nou en què s'afirma que els homosexuals són pedòfils. Textualment: "la homosexualidad es una desviación de la sexualidad y por ello se puede atacar a los indefensos niños".
I miren, per ací sí que ja no passe. Si el que pretenien era fer-me enfadar, ho han aconseguit. Perquè la repetició d'aquestes barbaritats és el que fa que moltes persones tinguen, com a mínim, algun dubte al respecte.
No pense perdre el temps elaborant una lliçó magistral sobre el tema, ni vull explicar com m'esgarrife quan faig recompte de la quantitat de persones del meu voltant que han patit la pederàstia i el mal que em fa que es parle d'aquest tema d'aquesta manera, i ni tan sols entraré en consideracions sobre la conducta sexual de frares, bisbes i capellans. Només vull advertir que si la cosa continua així, potser arribarà l'hora de plantejar-me si he de ser tan considerada a l'hora de deixar publicats certs comentaris, perquè em negue a què la ignorància i l'estretor de mires troben ací un lloc per expressar-se.
desficiosa |
diumenge, 27 de febrer de 2011 | 09:57h
Recupere la imatge -no en trobe una millor- amb què vaig acompanyar, fa ja més de quatre anys, el primer insult que vaig rebre al bloc. Ara, durant el cap de setmana, i en qüestió de 24 hores, n’he rebut una desena que són, com a mínim, poc habituals.
Tot va començar arran l’apunt anterior, quan algú em va acusar d’imperialista per reclamar que es recuperen les emissions de TV3 al País Valencià. Encara no ho acabe d’entendre del tot, però d’això en parlaré més endavant (ja avise que aquest serà un apunt llarg, però crec que l’ocasió s’ho mereix).
Es veu que arran aquest apunt meu, algunes persones que no havien entrat mai a aquest bloc l’han començat a llegir, especialment els apunts de la categoria ‘anticlerical’, i han decidit donar-me la seua opinió. Per evitar-vos haver d’anar buscant els seus escrits, vos faig un resum. Un parell de comentaris copien articles on s’explica en què consisteix l’eutanàsia o les previsions (que no el balanç final) de guanys econòmics que s’havien de derivar de la visita del papa. Estic molt agraïda per aquestes aportacions, perquè sempre és profitós conèixer el plantejament que es fa des de fonts i mitjans diferents als que acostume a consultar, i és interessant que, des del respecte, persones amb visions diferents puguem oferir noves dades sobre un mateix tema. Després cadascú ho llegirà a la seua manera, posarà en dubte o no la fiabilitat dels emissors d’aquella informació, i amb tot això aconseguirem tindre opinions més ben formades. De veritat, moltes gràcies.
La pràctica totalitat de la resta de comentaris rebuts en unes hores em fa l’efecte, en canvi, que no tenen un objectiu tan constructiu, i semblen ser tots d’una mateixa persona, perquè tot i que signa amb noms diferents, la manera d’escriure indica que és un sol home. (Benvolgut senyor: seria bo que revisara els seus coneixements ortogràfics. Església, per cert, s’escriu amb accent tancat). Aquesta persona sembla estar seriosament preocupada pel que qualificade la meua ‘afectació’ respecte del paper i plantejament de l’església catòlica.
Em recomana, i cite: prendre diacepan, follar amb condó, avortar tantes vegades com vulga (es veu que no ha llegit la resta del meu bloc, vaja, dic jo), tenir tantes relacions esporàdiques com vulga (faig el que puc, senyor, faig el que puc), matar i drogar-me (això no, mire, no m’ha interessat mai), despullar-me pel carrer (a la platja sí, però al carrer no tinc intenció) i que deixe en pau als catòlics, als musulmans i als budistes (no els he fet pas res jo, a aquesta gent, si més no, res que en tinga constància). Diu que la gent com jo som el càncer d'aquesta societat (em fa mal que faça servir la paraula càncer per això, encara que siga com a metàfora), i també em vaticina que arribarà el dia en què me n’adonaré que estic fent el penes per la vida per viure sense déu. Continua preguntant-se si és que em paguen per criticar, i conclou que estic fatal i em caldria fer teràpia. Per acabar, m’acusen de fatxa i feixista (!?) i em demanen que no esborre els comentaris.
Respondré per parts. No he esborrat mai cap comentari d’aquest bloc, tret d’aquells de publicitat de viagra que es colen de tant en tant. Si no se’ls han publicat correctament, miren per favor si és que no han introduït bé les lletres del codi de comprovació.
Pel que fa al pagament, ja m’agradaria, per a què enganyar-nos, ampliar les meues fonts d’ingressos, però no, no em paguen per escriure aquest bloc. Aquest espai el faig perquè vull, perquè és el lloc on puc expressar-me amb total llibertat, i on poder interaccionar amb altres persones, i rebre comentaris també sense posar-li barreres a ningú, sempre i quan tinguen la finalitat de fomentar el diàleg i l’intercanvi d’idees.
No va amb el meu tarannà -ni, per tant, en el d’aquest bloc, que és 100% resposabilitat meua- entrar en disquisicions infructuoses sobre qui la té més llarga o veure qui crida més fort. Per això he preferit fer una sola explicació ací en lloc de contestar comentari per comentari. Les seues respostes, les de tots els lectors i lectores que vulguen dir la seua, no em canse d’insistir, són benvingudes. I si té cap dubte, per favor, no deixe de plantejar-lo i podrem, com persones adultes i respectuoses que segur que sabem fer veure que som, discutir-los si s’escau.
Per cert, jo també li desitge una vida sexual plena i satisfactòria. I si continue preocupant-li tant i li sobra el temps, rese per mi, home, que a mi mal no em farà i potser vosté es sentirà més bé.
Per acabar, i ara que estic uns dies per València, volia ampliar la meua reflexió sobre TV3. Imperialista, em van dir, per reclamar-la. Doncs no, miren. Si no la volen veure, l’apaguen a sa casa, com deuen haver fet els últims 26 anys, i ja està. Però prohibir les emissions és passar-se de la ratlla. Jo no demanaré mai (i mira que raons no me’n faltarien), que prohibiren les emissions d’Intereconomía, posem per cas. Un panorama informatiu com més ampli millor és el que ens permetrà poder formar-nos les opinions que ens mereixem com a ciutadans d’un sistema suposadament democràtic.
Però si tant els interessa el que s’emet per la tele, jo els convidaria a fer una repassada a la caterva de canals que es passen el dia posant consultoris del tarot i anuncis i pel·lis porno. Canals que han rebut una concessió del govern valencià per tindre permís per a emetre, el permís que a TV3 no li han donat mai. Aquests continguts, em sembla a mi, tampoc no deuen casar massa amb la moral catòlica, però no he sentit cap campanya en contra perquè apaguen aquests senyals. Potser caldria que s’ho plantejaren. Jo, en aquest cas, probablement em pensaria recolzar-los i tot.
desficiosa |
divendres, 25 de febrer de 2011 | 00:13h
He de reconéixer que els últims dies han tingut un regust agredolç. Agre, molt agre, per la bufetada en plena galta i amb la palma oberta que suposa el tancament de TV3 per part del govern valencià, tan prepotent que s'acaben els adjectius (qui m'ho anava a dir, que arribaria a trobar a faltar Zaplana...).
Però dolç, també, en veure la reacció a la xarxa i al carrer, en comprovar que, en només unes hores, un parell de tuits aconsegueixen reunir milers de persones a València, i centenars a Barcelona, amb un missatge comú, clar i directe.
Ara que ja ha passat una setmana, però, em fa por que això es desunfle, que ens acostumem a la situació, que caiguem en el desànim i la impotència que es deriven de saber que, encara que cridem, ací sembla que no ens escolta ningú.
Jo d'indignació en tinc a cabassos. A veure si algú m'indica que puc anar fent amb ella...
Tal dia com hui, ara fa cinc anys, va nàixer l'apòstata desficiosa, quan davant un bloc en blanc -el primer i únic de la meua vida- vaig començar a explicar-vos allò que pensava, i vaig haver de triar un nom que la separara una miqueta del seu perfil professional. 
Sóc a Thessaloniki (sí, ja sé que es diu Salònica, però és que en grec sona molt més bonic encara), en el que serà l'últim festival de cinema LGTB que visite presentant els meus documentals. 
M'ha costat anys entre unes coses i altres: primer perquè quan m'ho vaig pensar me n'anava a estudiar a Nova York i haguera resultat un embolic de visats i passaports. 
Deu ser ja la tercera o quarta vegada que parle de Raimon en aquest bloc (que, per cert, està a punt de fer 5 anys!!!). I és que sempre que puc, el vaig a veure. 
Atenció: heu de pronunciar 'ecologistes' amb un to de menyspreu evident, que és com es sol dir aquesta frase. 
Feia mesos que m'havia apuntat a la llista de correu de 
Després dels diversos comentaris poc amistosos dels últims dies (vegeu 
He de reconéixer que els últims dies han tingut un regust agredolç. Agre, molt agre, per la bufetada en plena galta i amb la palma oberta que suposa el tancament de TV3 per part del govern valencià, tan prepotent que s'acaben els adjectius (qui m'ho anava a dir, que arribaria a trobar a faltar Zaplana...). 
