... em perd, em desconcerta, m'indigna, em bloqueja i no ho acabe d'entendre.
Tampoc he fet un gran esforç, ho he de reconéixer. A la que em pose a llegir coses de la qualificació del deute, els plans de rebaixa, les modificacions fiscals i el banc central europeu comprant deute, el fil se m'escapa.
Sincerament, si algú sap on trobar una guia d'economia d'aquesta magnitud en versió 'barrio sésamo', estaria molt agraïda. Vaig anar a veure el documental 'Inside Job', però tampoc no em va quedar clar el moll de la qüestió.
Mestrestant, seguiré sense saber per què els estats han gastat per sobre del que tenien de manera continuada, perquè els meus impostos se'n van a 'ajudar' a caixes d'estalvis que han estat enriquint-se amb el seu negoci i han tingut part important en la bombolla immobiliària, per què hem acumulat caterva rere caterva de funcionaris públics que no necessitem (no dic que no els necessitem tots: evidentment alguns són imprescindibles, però d'altres, que he tingut ocasió de conèixer professionalment, podrien quedar-se a casa i no ho notaria ningú), per què amb l'excusa de la crisi s'aprofita per fer tots els EROs del món en empreses que no només tenen grans beneficis sinó que augmenten els bonus als directius fins a xifres insultants.
Supose que la pregunta fins i tot es pot resumir en la que ja em corcava des de ben xicoteta, quan la tele et mostrava imatges de la banya d'Àfrica que són, si fa no fa, les mateixes que ara: com podem ser tan mal parits que hem muntat tot això de manera que ací tirem menjar per fer remuntar preus i allà (i cada volta més ací també), hi ha gent que no té amb què alimentar la canalla?
Potser acabe buscant respostes simplistes, però és que amb aquelles tan complicades que porten aquests dies els diaris, jo no em sé situar.
Al principi no donava un duro per això de plantar verdures en cossiols, però fa l'efecte que li he agafat la seguideta i, tot i les plagues que estic patint aquest any, la cosa tira.
La collita de hui: aquest tros d'alficòs de 35 centímetres de llarg i un sabor espectacular!
La propera, probablement, unes albergínes morades i unes blanques. I bajoqueta verda, que ja comença a tornar a eixir després de la catàstrofe de l'àcar vermell que estic matant amb molta paciència i oli de nim.
Si algú vol apuntar-se a això dels 'maceto-huertos', dieu-m'ho, que tinc llavors i consells per donar i regalar.
Francisco Camps presenta la seua dimissió irrevocable com a president de
la Generalitat. Fa uns minuts ha comparegut al palau de la Generalitat,
on ha dit que renuncia al càrrec després de huit anys i tres majories
absolutes per a no danyar el partit ni dificultar la carrera cap a la
Moncloa de Mariano Rajoy.
Ni per què ho fa, ni de què se l'acusa. Una miqueta més i li donen les gràcies per ser tan generós.
Després de mesos defensant-los la innocència pràcticament més que ells mateixos, m'imagine que els de Canal 9 deuen haver estat una bona estona nerviosets pensant com anaven a explicar que ara va i es declaren culpables.
Però es veu que com que tenen el cul pelat en l'art de l'eufemisme i l'engany al populatxo, han trobat la manera de fer-ho.
S'ho han ventilat en 30 segons amb un 'plató' (parla el presentador mentre es veuen unes imatges, no és un vídeo elaborat i signat per un periodista i un càmera). I durant tota l'explicació de la falla, no diuen la paraula 'CULPABLE' ni una sola volta: "accepten l'acusació", "signen la conformitat amb la sanció proposada"...
Uns cracks de la paràfrasi, vaja.
Dir que m'indigna es queda molt lluny. Que el fàstic ja no s'aguanta comença a acostar-se. Que ja no em queda foc que traure pels queixals és bastant fidel a la realitat.
El pitjor, però, la impotència davant aquesta desvergonya que ja no coneix mesura.
Perquè, diguen el que diguen els de Canal 9, la cosa està clara: SÓN CULPABLES. I tot i així, se'ns riuen a la cara.
(Si no teniu por de què se vos atragante el dinar, podeu veure-ho ací).
desficiosa |
diumenge, 3 de juliol de 2011 | 09:52h
Era dilluns, i la notícia va arribar con un cop de puny a l'estòmac. 43 morts dins el metro, inclós el conductor.
Els investigadors ho van tindre clar des del principi: la culpa, del mort. Digues que ha sigut el conductor, i ací ningú té responsabilitat.
5 anys porten les famílies esperant una reunió amb el president Francisco Camps, sense resposta.
Mentrestant, el govern valencià ha tingut els sants collons de canviar-li el nom a l'estació (Joaquín Sorolla, es diu ara), supose que esperant que ja no puguen ni anar a recordar els seus morts.
Però els morts no s'obliden, i per molt que miren d'esborrar-la, aquella serà sempre l'estació de Jesús.
La de l'accident. La de la desgràcia. La de la poca vergonya d'uns quants, que allà ja van demostrar que no coneixen límits a l'hora de menysprear-nos.
Com ja he dit en altres ocasions, ni me n'amague ni en faig bandera. Però em fa l'efecte que en breu caldrà tornar a enarbolar banderes i cridar més fort per reclamar el que ara ja tenim però no podem donar per sentat.
A Nova York, fa tres dies van aprovar el matrimoni entre persones del mateix sexe amb el vot a favor d'alguns republicans cristians que van justificar que, precisament, les seues conviccions morals i religiones els fan veure que cal tractar a tothom amb igualtat.
Ací, encara no hi ha data per a les eleccions generals i Rajoy ja va anunciant que eliminarà el matrimoni i, sobretot, la possibilitat d'adopció. No sé com de fàcil és treure'ns un dret que ja tenim, però per si de cas, caldrà anar esmolant consignes... com a mínim!
Mentrestant, hui i cada dia, amb el cap ben alt i anant de cara per la vida.
desficiosa |
diumenge, 26 de juny de 2011 | 23:02h
El meu país és molt petit, diuen, però també és més llarg que un dia sense pa.
I per acabar-ho d'arreglar, durant dècades no hem tingut més opció que una autopista de qualitat dubtosa i preus d'escàndol, o una N-340 que no sé si demostra allò que des d'un campanar es veu el campanar veí, però que deixa clar que des de cada rotonda avistes la següent, al mig d'una caravana insufrible de camions que travessa pobles sencers.
Però ai, las! Això no havia de durar per sempre, i ara la cosa comença a millorar. Tampoc no t'ho posen fàcil: si busques pel GPS o per alguna de les webs més populars de mapes de carreteres, continuen enviant-te per les opcions tradicionals. I jo no he sigut capaç de trobar on m'ho explicaren fil per randa.
Però un parell de viatges en cotxe amunt i avall (de copilota), i unes quantes provatures i averiguacions online i sobre el terreny, i ara ja tinc clar com arribar de Barcelona a València, o a l'inrevés, amb el mínim de peatges i doble carril en pràcticament tot el trajecte.
Perquè resulta que en lloc de fer l'autopista gratuïta i millorar-la, el que ha passat és que els governs de dalt, de baix i del centre s'han posat a fer trams alternatius d'autovia. Ni s'entén ni m'agrada que es gasten així els diners, però ara que ja està fet, serà qüestió d'aprofitar-ho.
I com que dec tindre el dia generós, he decidit compartir la informació per ací, perquè també us pugueu estalviar uns durets en peatges.
Total, que allà va:
- En eixir de Barcelona, fugir de la C-32 i tirar cap a Martorell per l'A-2 (direcció Lleida - Tarragona) - A Martorell, agafar l'AP7 fins a Torredembarra (per ara això no té alternativa). Preu: 6,35 euros - A Torredembarra buscar l'A7, autovia alternativa que ja arriba fins a l'Hospitalet de l'Infant. - A l'Hospitalet de l'Infant, tornar a entrar a l'AP7 fins a la sortida de Torreblanca. Preu: 10,90 euros. - A Torreblanca, buscar la CV-10. Ací hi ha 11 km d'un sol carril, però normalment no suposen massa problema. En acabar, podeu contemplar l'esperpent de l'aeroport de Castelló, sense un sol avió, clar. I seguir ja per aquesta mateixa CV-10 fins a València ciutat sense soltar un cèntim més.
Preu total: 17,25 euros
Preu si haguéssieu fet C32 + AP7: 35,25 euros
Vosaltres mateixos! I bon viatge!
(Si voleu seguir encara més al sud, podeu arribar sense peatges a
Alacant per l'interior, bé via la Font de la Figuera, o per la nova
carretera que ja no travessa Alcoi, però encara té per acabar el tram
del barranc de la Batalla).
En quin país democràtic s'ha vist que algú passe de directora de la tele més partidista, tergiversada i manipuladora que hem conegut a consellera de cultura i el personal es quede tan ample?
Doncs això és el que acaba de passar amb Lola Johnson, que, si no recorde malament, va començar de xica del temps a Aitana (la TVE valenciana) i després va passar a RTVV, on ha esdevingut, pel que sembla, la Goebbels oficial.
I es veu que ho ha fet tan rebé que cal premiar-la encara més. Apa, consellera de cultura, esports i turisme. I portaveu del consell!!! Ahí es ná.
Dir que m'esmussa es queda curt.
(Fa 10 anys que vaig eixir de Canal 9 i, de tant en tant, encara tinc malsons...).
... encara que siga malament, que deia aquell. Però no, en aquesta ocasió hi parlen i molt bé.
La gent d'Ara Multimèdia, un diari digital de les comarques centrals valencianes, s'han posat en contacte amb mi per demanar-me si em podien afegir com a bloc amic, i he estat encantada de dir-los que sí.
Als qui acabeu d'arribar ací gràcies a aquella web, la més sincera benvinguda!
Recupere un apunt de fa justament 4 anys on em feia a mi l'efecte que el problema no són ni Camps ni Rita i companyia, sinó com funcionen les coses.
Deia jo el 27 de maig de 2007:
"Els resultats parlen per sí sols. Encara no són definitius, però no
sembla que la cosa vaja a canviar massa. Vora el 52% de les persones
censades al País Valencià que han votat, han votat el PP. El problema,
doncs, no són Camps i Rita i els que els envolten. Segons la democràcia,
ho fan molt bé. Més de la meitat dels nostres veïns i veïnes ho pensen
així. El perquè se m'escapa. Però ací ho tenim. Clar com l'aigua.
Ja
podem deixar de parlar dels líders populars com si foren l'home del sac
i la bruixa més bruixa. Desenganyem-nos: són el que a la gent li
agrada. El que la majoria vol. Els rarets som nosaltres. O ens resignem o
emigrem. Jo ja he començat a fer les dues coses".
Canvieu 52 per 48% i voilà!, més del mateix. I poseu-li cometes a "democràcia", per favor.
Ara bé, emigrar he emigrat. Però això de resignar-me, potser és hora de mirar-m'ho des d'un altre costat...
desficiosa |
diumenge, 22 de maig de 2011 | 08:25h
El vot a "les esquerres", dividit i esmicolat entre els partits minoritaris, la menys dolenta de les opcions possibles per a moltíssima gent. I abstenció, i vot en blanc, a falta de res millor, per a molts altres.
La dreta, acollonida pel que està passant, anirà a votar en bloc. Més unida que mai.
Majories absolutes al meu país, pujada a molts indrets. Començarà la repressió demà mateix?
La resposta, aquesta nit...
(No sabeu com m'agradaria enganyar-me. Tant de bo fóra així...).
Afegit: I tot i això, tinc la sensació de què els resultats concrets de hui no són tan importants com el que -per fi- està passant, ni que si Camps i Rita tornen a reinar ens hem de desanimar, ans al contrari...
... em perd, em desconcerta, m'indigna, em bloqueja i no ho acabe d'entendre. 
Després de mesos defensant-los la innocència pràcticament més que ells mateixos, m'imagine que els de Canal 9 deuen haver estat una bona estona nerviosets pensant com anaven a explicar que ara va i es declaren culpables. 
Era dilluns, i la notícia va arribar con un cop de puny a l'estòmac. 43 morts dins el metro, inclós el conductor. 
Com ja he dit en altres ocasions, ni me n'amague ni en faig bandera. Però em fa l'efecte que en breu caldrà tornar a enarbolar banderes i cridar més fort per reclamar el que ara ja tenim però no podem donar per sentat. 
El meu país és molt petit, diuen, però també és més llarg que un dia sense pa. 
En quin país democràtic s'ha vist que algú passe de directora de la tele més partidista, tergiversada i manipuladora que hem conegut a consellera de cultura i el personal es quede tan ample?
S'acostava el cap de setmana sense cap pla especial i de sobte, unes quantes caramboles rocambolesques, i arriba una visita blocaire inesperada. 
... encara que siga malament, que deia aquell. Però no, en aquesta ocasió hi parlen i molt bé. 
Recupere 
El vot a "les esquerres", dividit i esmicolat entre els partits minoritaris, la menys dolenta de les opcions possibles per a moltíssima gent. I abstenció, i vot en blanc, a falta de res millor, per a molts altres.
