Enganxada a les sèries (bones) de la tele
Ho reconec. Sóc una addicta.
Em vaig desenganxar durant uns mesos, però hi he tornat.
Primer van ser, mentre vivia a Nova York, The West Wing i Sex and the City, que les vaig veure senceretes i en DVD en un temps de rècord, amb tres i quatre capítols d’una tongada els dies de pluja, neu i vent. I de dos en dos, tard a la nit, quan feia bo.
Durant una temporada em vaig posar ‘temàtica’ i van caure The L Word i Sugar Rush, i part de Queer as Folk (que em va cansar), i per aquells mesos vaig veure també Studio 60, i vaig remirar-me Twin Peaks.
Ara en porte tres alhora: Lost, Heroes i The Soprano. I no puc parar. M’he de posar límits per fer coses de profit en lloc de mirar-me un capítol més, perquè els guionistes sempre aconsegueixen deixar-me amb la intriga i amb ganes de saber què passarà…
I ja em comence a plantejar quines altres sèries he de començar a baixar-me per quan se m’acaben aquestes. Alguna recomanació?
Això no es fa. Encara que reconeixer una addicció ja és un primer pas per curar-se… Llegeix: és més sa.
“Northern Exposure”, aquí traduïda com a “Doctor en Alaska”, dels mateixos productors de The Soprano. En tinc dos dvds amb vuit de la vuitantena de capítols que, pràcticament cada any, me’ls torno a mirar a l’estiu. Una sèrie refrescant, amb uns diàlegs fantàstics i unes històries sublims. Alta literatura disfressada de televisió.
House m’encanta i no me la perdo mai. I si en mirem de catalanes “Porca Misèria” em tenia ben enganxada.
Agafa’t a Damages (aqui ‘Daños y Prejuicios’).
Molt recomanable i un Glenn Close sublim.
Ja ho gaudiràs.
I House es de lo milloret, però t’ha d’agradar el paper de metge poca-solta.
Lligat amb aquest actor, una sèrie mítica: L’escurçó negre (Black Adder) de Rowan Atkinson, vella d’edat, però, encara, del millor del C33 que he vist mai.
Salutaciones,
Jaume.
Crec que ja l’has vista, però com que no l’esmentes ho escriuc ací: la sèrie més atòmica del món, amb diferència, és “Six Feet Under“, traduïda al castellà com “A dos metros bajo tierra”. És com un “huge-metratge” de 5 temporades, amb un desenvolupament dels personantges i una consistència genials. I té de tot: sexe, relacions, situacions vitals, bogeria, addiccions, violència, love, mort… Genial.
Estimada desficiosa…
De les que anomenes, allò que diuen els espanyols (però a la inversa): a cual mejor… Em quedo amb els Sopranos (que gran que és el Tony) i Six Feet Under (per cert, una curiositat: dos metres no són sis peus: és que fins i tot són ases traduint els títols… anyway). De Lost, que te’n puc dir… mel. I una que li tinc estima: Dexter, la passen ara a Cuatro, i el protagonista (mig forense mig assassi moralment respectable) és el David de Six Feet Under. Més coses: sense excessiva càrrega ideològica, i més per passar l’estona, Entourage (que la Sexta va traduir com El séquito)… Ah, i em deixava la versió (original) anglesa de The Office…