Per què el periodista continua preguntant en català si la senyora respon en castellà?
Aquesta és la pregunta amb que pràcticament m’he despertat hui, quan una de les convidades de la meseta que tinc a casa escoltava l’entrevista que el Bassas li feia a una de les veïnes de l’edifici on hi ha hagut l’explosió de gas.
‘Ai, senyor’, he pensat en un primer moment. La pregunteta del milió. O una d’elles, si més no, de les que t’acaben fent els qui han viscut sempre en una situació monolingüe. Però sembla que la meua resposta ha convençut. I, més o menys, deia així:
“A veure, si la dona no parla català i, com està dient, fa anys que viu ací, és senzillament, perquè no li dóna la gana. Perquè, a més, parlem del català , una llengua romànica ben fàcil d’aprendre per als que ja en parlen una altra de la mateixa família, com ara l’espanyol. És evident que ella entén les preguntes, perquè les contesta adequadament i sense dubtar. De fet, quan aquest periodista entrevista algú que ve de fora, com ara algun polític o artista espanyol, bé canvia al castellà. Però ara, i tenint en compte que està transmetent a la ràdio pública de Catalunya, per què hauria de canviar?”.
“Ah, doncs sí, vist així, té prou de sentit”.
Igual resulta que al final és veritat això de què parlant la gent s’entén, mira tu.
Ells mai canvien la llengua.
Altra cosa: canviar-la tu és dir-li: no ets catalana. O bé dir-li: portes anys i pany i no el parles, deus ser curteta i em passo al teu idioma. O bé dir-li: no et dóna la gana així que m’adapto que no vull problemes.
No canviar-la és dir-li: tu parla castellà si vols que jo t’entenc i suposo que tu també perquè ets catalana, però tingues en compte que no tots els catalans l’entenem, el teu idioma, així que espavila si vols arrelar-te i no viure sempre com una hispana.
Pedagogia, molta pedagia cal fer als qui com bé descrius “han viscut sempre en una situació monolingüe”.