Apòstata desficiosa

No és la primera volta que parle de la meua àvia Lola. Hui era el seu aniversari i per això he fet el que no faig massa sovint: l’he cridada per telèfon.

– Hola, ‘uela’, moltes felicitats.
– Hola bonica. Gràcies. On estàs que sent tan bé?
– A Barcelona.
– Ai, ‘pues’ se sent com si estagueres ací darrere la porta, claret, claret. (Això m’ho diu sempre i indefectiblement amb les mateixes paraules cada volta que parle amb ella, estiga on estiga).
– I quants anys fas?
– Quants anys faig? Ai, espera.

(De fons)
– Pacooooo. Quants anys faig?
– Setanta nou. Un set i un nou.

(De nou al telèfon)
– Setanta-nou en faig. Si és que m’ho ha dit el ‘uelo’ hui moltes voltes però xica, que no n’hi ha manera de recordar-me’n.

Ni d’això ni de moltes altres coses se’n recorda ja.
Sembla qua això és part d’anar fent-se vell. I a mi em fa molta peneta.
I, realment, li desitge moltes felicitats, se’n recorde després o no.