Apòstata desficiosa

Ni d'ací, ni d'allà, ni d'una mica més avall

Hui en faria 50

I no puc deixar de recordar que va abraçar els 40 amb totes les seues forces, amb un dinar multitudinari al restaurant de baix de casa amb tantes amistats com van poder vindre, per agafar tot l’alé que li oferien amb els braços oberts i el cor encongit. En aquell moment, fa ara deu anys, acabava de començar el tractament i la ciència encara deia que tenia molts números per guanyar la batalla, però ja des del principi ella no les tenia totes i va voler fer aquella festa també per guardar-la a la memòria, per si de cas. No calia dir més. Per si de cas.

No puc afegir massa cosa més al que vaig dir l’any passat: he deixat de jugar a imaginar com seria ara i em quede amb com va ser, i no tan sols al llarg d’aquells mesos finals sinó abans, quan la vida se li n’eixia pels quatre costats i havia de deixar-se coses per fer perquè el dia mai no tenia prou minuts per a tot el que volia abastar.

Ara que tinc els anys que ella tenia quan se’n va anar em sembla tot encara més irreal. Més injust. Més somiat. Supose que és una estratègia del cervell per poder tirar endavant, per suavitzar el mal que no s’acaba mai, per recol·locar els records de manera que els bonics vagen davant de tot. Per trobar les forces de tirar endavant i mirar, jo que puc, de lluitar per allò que em fa feliç. No és fàcil, i hui encara menys, però en això estic. Per ella, també. Per que a les mestres no se les ha de defraudar mai.

Per molts anys, E.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per desficiosa | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent