Apòstata desficiosa

disseny d’alta costura… per a classe alta barcelonina (juas)

Una cosa que et dóna benestar cada dia no l’has de plànyer. T’aprofites tu més d’ellla que no ella de tu. No cal llegir Baudrillard per adonar-se de la importància dels objectes que ens envolten. Qui va estudiar el fenomen a fons fou Miquel Bauçà. Va dir que si has d’estar tres anys per posar una taula bé, doncs tres anys i ja està. Posar ordre dins el caos, que és l’única feina que crec que tenim, és això: seleccionar andròmines. És molt difícil, ja ho sé. Saber allò que és essencial i allò prescindible és el secret de la vida. És per això que viure amb gent que selecciona d’una altra manera és tan bèstia. Jo he hagut d’anar a llençar coses molt lluny de casa per a no trobar-me-les dins del rebost de bell nou una hora més tard, perquè algú que vivia amb mi les recuperava … La salut mental consisteix bàsicament a resoldre això. Per a mi, la Síndrome de Diògenes equival a la mort de l’ànima, i no tan sols per a mi. Fa pocs anys encara corria per Palma amb un carret de súper de contenidor en contenidor per treure’n coses un cirurgià d’una cinquantena d’anys, de Son Dureta (un dels bons) perquè va començar fent el colló en pla antiquari i va acabar irrecuperable com una regadora amb un Diògenes com la seu. No cal ni dir que va perdre la feina.
Ah! I els propietaris de Vinçon són dels nostres. Fa anys els vaig veure per TV3, exclamant-se perquè la nostra (ara també seva d’ellos) havia llevat un programa de Mikimoto. Avui ja no els deixarien ni sortir, sent tant de la crosta.