Llibres llegits (2n trimestre 2016)

Després de posar en marxa el 1r trimestre d’enguany una cosa aparentment tan simple com apuntar allò que vaig llegint, m’he enganxat. I, a més, he decidit intentar fer trimestres ‘temàtics’ i centrar-me, si no en exclusiva, sí de manera majoritària en algun tipus de literatura cada tres mesos.

Des d’abril, i especialment durant maig i juny, he fet una espècie de màster autodidacta en el que s’està escrivint (publicant, més ben dit) ara i ací, entenent per ‘ara’ els anys més recents i per ‘ací’, primordialment, el País Valencià. En aquest cas he tirat molt del fons de la Biblioteca Pública de València i de les prestatgeries d’amistats, amb un parell de visites productives (per a les llibreries, s’entén) a la Fira del Llibre.

(Com el trimestre passat, indique amb un asterisc el que m’ha agradat de manera destacada, i amb dos els absolutament imprescindibles. A Joan Benesiu li’n posaria mitja dotzena: em va hipnotitzar).

Abril

Las tres bodas de Manolita, Almudena Grandes
La novia de papá, Paloma Bravo
Juan Salvador Gaviota, Richard Bach
Nosaltres els Cateura, Joanjo Garcia
La fallera calavera, Enric Aguilar
Apropiació indeguda, Lena Andersson
Vertígen, Esperança Camps & Empar Marco
Dos metres quadrats de sang jove, Xavier Aliaga
La daga fenicia, Mila Martínez
Tota la terra és de vidre, Joanjo Garcia

Maig

El temps de cada cosa, Raquel Ricart *
Quan caminàrem la nit, Joanjo Garcia *
Gegants de gel, Joan Benesiu **
Matèria de Bretanya, Carmelina Sánchez-Cutillas
Els lluitadors, Francesc Gisbert
L’olor dels crisantems, Lliris Picó
El banquer, Núria Cadenes
La casa, Paco Roca (novel·la gràfica) *
No mataràs, Víctor Labrado
Si no ho dic, rebente, Xavier Aliaga
Aquí vivió, Isaac Rosa & Cristina Bueno (novel·la gràfica)
¿Podemos hablar de algo más agradable?, Roz Chast (novel·la gràfica) *
El parèntesi esquerre, Muriel Villanueva

Juny

Gabinet de curiositats, Anna Moner (recull d’articles)
El retorn de l’Hongarès, Anna Moner
L’amor fora de mapa, Roc Casagran
El dia del cérvol, Marina Espasa
Tota la veritat, Núria Cadenes
Tres dies d’agost, Jordi Sierra i Fabra
Vents més salvatges, Bel Olid (recull de contes)
Una cabana a l’hivern, Hubert Mingarelli
El metge del rei, Joan Olivares
La vida sense la Sara Amat, Pep Puig

 

No, no ha estat un malson

Despertes amb aquella esperança de què no siga veritat, però qualsevol portada et retorna a la realitat com una patada a un esòfag irrita(n)t.

Per davant ens esperen quatre anys més de retallades en sanitat, de donar via lliure a la conferència episcopal, d’amnisties fiscals i bufetades als qui creiem en la igualtat.

Més enllà dels escàndols, de la corrupció, de què ens roben a mans plenes i que es puga eixir airós, una de cada tres persones de les que hui em podria creuar pel carrer ha triat tot això.

Han triat que els joves preparats, valents i espavilats se n’hagen d’anar molt lluny, i que els no tan preparats, o que per la raó que siga decideixen no marxar, només puguen optar a un règim d’explotació intermitent i insegur. Han triat desinvertir en ciència i posar-li medalles a no sé quina mare de déu. Han triat posar-li impostos surrealistes al sol i allargar les nuclears.

Podeu completar la llista amb tants exemples com vulgueu. Tot el roín i pitjor que pugueu imaginar tindrà cabuda, ben segurament. Però recordeu que els culpables no són ells, com ja vaig escriure fa un grapat d’anys en un post que malauradament no perd actualitat. O no només.

Els resultats són clars, per exemple, al meu carrer: un carrer de persones treballadores, amb molta gent que arriba amb dificultats a final de mes, on veus més seats o fords normalets i amb un bon grapat d’anys que no 4×4 acabats d’estrenar, amb iaios que arrepleguen les criatures del col·le perquè no n’hi ha per pagar-los menjador ni extraescolars. Una de cada tres d’aquestes persones que hui em creuaria a l’ascensor i pel carrer els han votat. Una de cada tres. (Menys, clar, si comptem els qui no han anat a votar: aquests, però, que no es vinguen ara a queixar).

Jo, ja em perdonareu si no done per més, però no ho entenc. Ni tinc esma per preguntar-los a la cara per què ho han fet. Així que hui, de moment, no xafaré el carrer. Demà ja veurem.