Que parlen de mi…

… encara que siga malament, que deia aquell. Però no, en aquesta ocasió hi parlen i molt bé.

La gent d’Ara Multimèdia, un diari digital de les comarques centrals valencianes, s’han posat en contacte amb mi per demanar-me si em podien afegir com a bloc amic, i he estat encantada de dir-los que sí.

Als qui acabeu d’arribar ací gràcies a aquella web, la més sincera benvinguda!

Déjà vu: el problema no són ells

Recupere un apunt de fa justament 4 anys on em feia a mi l’efecte que el problema no són ni Camps ni Rita i companyia, sinó com funcionen les coses.

Deia jo el 27 de maig de 2007:

“Els resultats parlen per sí sols. Encara no són definitius, però no
sembla que la cosa vaja a canviar massa. Vora el 52% de les persones
censades al País Valencià que han votat, han votat el PP. El problema,
doncs, no són Camps i Rita i els que els envolten. Segons la democràcia,
ho fan molt bé. Més de la meitat dels nostres veïns i veïnes ho pensen
així. El perquè se m’escapa. Però ací ho tenim. Clar com l’aigua.

Ja
podem deixar de parlar dels líders populars com si foren l’home del sac
i la bruixa més bruixa. Desenganyem-nos: són el que a la gent li
agrada. El que la majoria vol. Els rarets som nosaltres. O ens resignem o
emigrem. Jo ja he començat a fer les dues coses”.

Canvieu 52 per 48% i voilà!, més del mateix. I poseu-li cometes a “democràcia”, per favor.

Ara bé, emigrar he emigrat. Però això de resignar-me, potser és hora de mirar-m’ho des d’un altre costat…

Prediccions electorals

El vot a “les esquerres”, dividit i esmicolat entre els partits minoritaris, la menys dolenta de les opcions possibles per a moltíssima gent. I abstenció, i vot en blanc, a falta de res millor, per a molts altres.

La dreta, acollonida pel que està passant, anirà a votar en bloc. Més unida que mai.

Majories absolutes al meu país, pujada a molts indrets. Començarà la repressió demà mateix?

La resposta, aquesta nit…

(No sabeu com m’agradaria enganyar-me. Tant de bo fóra així…).

Afegit: I tot i això, tinc la sensació de què els resultats concrets de hui no són tan importants com el que -per fi- està passant, ni que si Camps i Rita tornen a reinar ens hem de desanimar, ans al contrari…

El bloc fa cinc anys!

Tal dia com hui, ara fa cinc anys, va nàixer l’apòstata desficiosa, quan davant un bloc en blanc -el primer i únic de la meua vida- vaig començar a explicar-vos allò que pensava, i vaig haver de triar un nom que la separara una miqueta del seu perfil professional.

És impossible resumir tot el que he viscut en aquest temps, que només de pensar-ho fa vertígen. Però repassar el bloc resulta ser un espill ben claret de per on he passat, com m’he sentit, els alt i baixos que he tingut, amb què m’he emprenyat i quines coses m’han fet goig.

I si ha una cosa que m’alegra especialment d’aquesta finestreta virtual és la gent que m’he anat trobant pel camí. Mai m’haguera pensat que les coneixences que han començat per ací tendrien un dia cara i ulls, però és que la vida mai no deixa de sorprendre’t.

Ara, arran això que els ha passat als de blogger, visc patint per si em desapareix tot el contingut del bloc, i m’he proposat anar copiant-lo a poc a poc. Perquè em faria una pena terrible perdre el que ha estat una part tan important per a mi en els últims cinc anys, i especialment en els moments més durs, quan aquesta pantalleta s’omplia de veus d’ànim a les que mai no sabré com donar les gràcies.

És cert que el tinc abandonat, que ara que molts ja sabeu qui s’amaga darrere aquest nom la sensació és una miqueta diferent, i que facebook se’m menja molt del temps i de les idees que abans abocava per ací.

Però he decidit que no el deixaré perdre. A poc a poc, però l’aniré alimentant. No sé per què serà, però el cert és que m’estime massa la desficiosa com per deixar-la anar…

Bon vent i barca nova

Sóc a Thessaloniki (sí, ja sé que es diu Salònica, però és que en grec sona molt més bonic encara), en el que serà l’últim festival de cinema LGTB que visite presentant els meus documentals. 

Fa dos anys i mig que es va estrenar el segon, i ja és hora d’acabar el recorregut que va començar amb bones dosis d’esperança de poder viatjar amb ell, i que s’han acomplert amb escreix.  

Homo Baby Boom m’ha portat a Torí, i a Dublín, i a Montevideo (impressionant!), i a Bilbao, a Sevilla i a Valladolid, per fer només un resum. Un no parar (hi ha hagut mesos de fer i desfer maleta més d’una i dues i tres voltes) que m’ha sentat de meravella, a mi que sembla que cada volta més em costa tindre el cul apegat a una cadira. 

Ara, però, tot això arriba al final. Això i moltes altres coses, per començar-ne d’altres, m’imagine, tot i que encara no sé quines seran ni on em portaran.

Hui m’he despertat, en aquesta ciutat tan oberta al mar, amb la sensació de què em bufen vents nous, i que cal anar desplegant les veles i deixar-se portar, trobar les forces per poder llevar les àncores encara una miqueta més, sense voler marcar un rumb concret però sense perdre de vista tampoc el nord que d’ençà que la vida me’l va marcar a foc, no pot oblidar-se mai: que, al final, les coses que valen la pena no són les que sovint ens han ensenyat, i que, quan les trobes, més et val poder-les apreciar perquè no saps quant et duraran.

(La foto és de la posta de sol d’ahir, ací a Thessaloniki)