Gran, Raimon

Deu ser ja la tercera o quarta vegada que parle de Raimon en aquest bloc (que, per cert, està a punt de fer 5 anys!!!). I és que sempre que puc, el vaig a veure.

Ahir, al Tívoli, va ser una delícia. Primer, amb l’estrena una a una de les noves cançons del disc que acaba de fer. Després, repassant-les totes. Que segur que se’n va deixar alguna, però les del meu repertori preferit estaven totes.

Que ja sabem que no té concert on no cante ‘Jo vinc d’un silenci’, ‘T’adones amic’, ‘Diguem no’ i ‘Al vent’, però és que a més ens va recitar, entre moltes altres, ‘Veles e vents’, ‘La balada de la garsa i l’esmerla’ i les tres que més m’agraden de totes: ‘Al meu país, la pluja’, ‘Com un puny’ (quan tu te’n vas al teu país d’Itàlia), i la que m’encongeix el cor, ‘Parlant-me de tu’, perquè la lletra m’arriba molt a dins, i perquè aquest ‘tu’ té nom i cognoms, i no se m’oblida com i quan li la cantava…

Si vols present t’ompliré de carícies
si vols passat t’oferiré els més bells
si vols futur t’ompliré d’esperances
vull viure el temps ben acordat amb tu

Però el futur se’ns en va anar i aquells desitjos ara només són paraules que canta un altre. Encara gràcies que em queden les cançons. I que ens queda Raimon.

Sant Tornem-hi

Vols dir que no hi ha una altra manera de fer les coses que no siga tirant bombes?

Com més gran em faig, més tinc la sensació de què tot és una repetició sense solució, on sempre manen els mateixos i res no canvia…

I al final es perden les esperances de què dir no (no a les nuclears, no a la guerra, no…), a més de semblar un loop macabre en el temps, tinga cap sentit…

Això són coses dels ecologistes

Atenció: heu de pronunciar ‘ecologistes’ amb un to de menyspreu evident, que és com es sol dir aquesta frase.

Que qui són els ecologistes aquests? Quatre grenyuts kumbayà que porten xiruques i estan en contra de tot: que si no els agraden els camps de golf en zones on no hi ha aigua, que si mira què diuen ara de què tants cotxes ens contaminen l’aire, que si les nuclears no… No, si encara voldran que tornem a viure a les cavernes… (O sóc jo l’única que fa anys que escolta explicacions com aquesta?).

Però ara resulta que els índex de pol·lució fan témer per la salut de les persones, la situació de perill de les centrals nuclears al Japó esgarrifa mig món, el preu del petroli fa inviable el plantejament econòmic actual, l’esclafit de la bombolla immobiliària (també als voltants dels camps de golf) és una evidència i alguns comencen a fer-se a la idea de què les coses ja no poden seguir com anaven.

Mira tu si encara tindrien part de raó, els ecologistes aquells…

Bentrobada al món de l’intercanvi

Feia mesos que m’havia apuntat a la llista de correu de xaingra, on es posen anuncis per intercanviar objectes que ja no necessites per altres coses que et fan falta, sempre sense que hi haja diners de per mig, i sense parar tampoc atenció al valor monetari exacte. La filosofia és que tens una cosa que tu ja no vols, i que d’aquesta manera algú altre la pot aprofitar, independentment de què en el moment de comprar-la costara més o menys euros.

Fins fa uns dies, però, només em limitava a mirar els anuncis, i ara m’he decidit a participar. Com que vaig fer neteja de casa unes setmanes enrere, vaig preparar un parell de bosses grans amb tot el que ja no vull, i ho vaig publicar. I la cosa funciona!

Alguns exemples, fins ara: una màquina de fotos digital que ja no usava perquè en tinc una més nova per una garrafa d’oli d’oliva ecològic i una planta d’interior, una xarxa extensible de pin-pon per uns altaveus per a l’ipod, la carcassa d’un disc dur que ja no anava per un esqueix de begònia, i uns marcs de fotos per una bàscula.

Això, i sentir-te bé per no estar llençant coses, que és la conseqüència final del consumisme desaforat.

Estic com un llum. Ho sé. Però m’ho passe bomba.

Tornen a ‘atacar’, i per ací sí que ja no passe

Després dels diversos comentaris poc amistosos dels últims dies (vegeu l’apunt anterior), ara n’he rebut un de nou en què s’afirma que els homosexuals són pedòfils. Textualment: “la homosexualidad es una desviación de la sexualidad y por ello se puede atacar a los indefensos niños”.

I miren, per ací sí que ja no passe. Si el que pretenien era fer-me enfadar, ho han aconseguit. Perquè la repetició d’aquestes barbaritats és el que fa que moltes persones tinguen, com a mínim, algun dubte al respecte.

No pense perdre el temps elaborant una lliçó magistral sobre el tema, ni vull explicar com m’esgarrife quan faig recompte de la quantitat de persones del meu voltant que han patit la pederàstia i el mal que em fa que es parle d’aquest tema d’aquesta manera, i ni tan sols entraré en consideracions sobre la conducta sexual de frares, bisbes i capellans. Només vull advertir que si la cosa continua així, potser arribarà l’hora de plantejar-me si he de ser tan considerada a l’hora de deixar publicats certs comentaris, perquè em negue a què la ignorància i l’estretor de mires troben ací un lloc per expressar-se.