Comentaris ?poc amistosos? al bloc: ací va la meua resposta

Recupere la imatge -no en trobe una millor- amb què vaig acompanyar, fa ja més de quatre anys, el primer insult que vaig rebre al bloc. Ara, durant el cap de setmana, i en qüestió de 24 hores, n’he rebut una desena que són, com a mínim, poc habituals.

Tot va començar arran l’apunt anterior, quan algú em va acusar d’imperialista per reclamar que es recuperen les emissions de TV3 al País Valencià. Encara no ho acabe d’entendre del tot, però d’això en parlaré més endavant (ja avise que aquest serà un apunt llarg, però crec que l’ocasió s’ho mereix).

Es veu que arran aquest apunt meu, algunes persones que no havien entrat mai a aquest bloc l’han començat a llegir, especialment els apunts de la categoria ‘anticlerical’, i han decidit donar-me la seua opinió. Per evitar-vos haver d’anar buscant els seus escrits, vos faig un resum. Un parell de comentaris copien articles on s’explica en què consisteix l’eutanàsia o les previsions (que no el balanç final) de guanys econòmics que s’havien de derivar de la visita del papa. Estic molt agraïda per aquestes aportacions, perquè sempre és profitós conèixer el plantejament que es fa des de fonts i mitjans diferents als que acostume a consultar, i és interessant que, des del respecte, persones amb visions diferents puguem oferir noves dades sobre un mateix tema. Després cadascú ho llegirà a la seua manera, posarà en dubte o no la fiabilitat dels emissors d’aquella informació, i amb tot això aconseguirem tindre opinions més ben formades. De veritat, moltes gràcies.  

La pràctica totalitat de la resta de comentaris rebuts en unes hores em fa l’efecte, en canvi, que no tenen un objectiu tan constructiu, i semblen ser tots d’una mateixa persona, perquè tot i que signa amb noms diferents, la manera d’escriure indica que és un sol home. (Benvolgut senyor: seria bo que revisara els seus coneixements ortogràfics. Església, per cert, s’escriu amb accent tancat). Aquesta persona sembla estar seriosament preocupada pel que qualificade la meua ‘afectació’ respecte del paper i plantejament de l’església catòlica.

Em recomana, i cite: prendre diacepan, follar amb condó, avortar tantes vegades com vulga (es veu que no ha llegit la resta del meu bloc, vaja, dic jo), tenir tantes relacions esporàdiques com vulga (faig el que puc, senyor, faig el que puc), matar i drogar-me (això no, mire, no m’ha interessat mai), despullar-me pel carrer (a la platja sí, però al carrer no tinc intenció) i que deixe en pau als catòlics, als musulmans i als budistes (no els he fet pas res jo, a aquesta gent, si més no, res que en tinga constància). Diu que la gent com jo som el càncer d’aquesta societat (em fa mal que faça servir la paraula càncer per això, encara que siga com a metàfora), i també em vaticina que arribarà el dia en què me n’adonaré que estic fent el penes per la vida per viure sense déu. Continua preguntant-se si és que em paguen per criticar, i conclou que estic fatal i em caldria fer teràpia. Per acabar, m’acusen de fatxa i feixista (!?) i em demanen que no esborre els comentaris.

Respondré per parts. No he esborrat mai cap comentari d’aquest bloc, tret d’aquells de publicitat de viagra que es colen de tant en tant. Si no se’ls han publicat correctament, miren per favor si és que no han introduït bé les lletres del codi de comprovació.

Pel que fa al pagament, ja m’agradaria, per a què enganyar-nos, ampliar les meues fonts d’ingressos, però no, no em paguen per escriure aquest bloc. Aquest espai el faig perquè vull, perquè és el lloc on puc expressar-me amb total llibertat, i on poder interaccionar amb altres persones, i rebre comentaris també sense posar-li barreres a ningú, sempre i quan tinguen la finalitat de fomentar el diàleg i l’intercanvi d’idees.

No va amb el meu tarannà -ni, per tant, en el d’aquest bloc, que és 100% resposabilitat meua- entrar en disquisicions infructuoses sobre qui la té més llarga o veure qui crida més fort. Per això he preferit fer una sola explicació ací en lloc de contestar comentari per comentari. Les seues respostes, les de tots els lectors i lectores que vulguen dir la seua, no em canse d’insistir, són benvingudes. I si té cap dubte, per favor, no deixe de plantejar-lo i podrem, com persones adultes i respectuoses que segur que sabem fer veure que som, discutir-los si s’escau.

Per cert, jo també li desitge una vida sexual plena i satisfactòria. I si continue preocupant-li tant i li sobra el temps, rese per mi, home, que a mi mal no em farà i potser vosté es sentirà més bé.

Per acabar, i ara que estic uns dies per València, volia ampliar la meua reflexió sobre TV3. Imperialista, em van dir, per reclamar-la. Doncs no, miren. Si no la volen veure, l’apaguen a sa casa, com deuen haver fet els últims 26 anys, i ja està. Però prohibir les emissions és passar-se de la ratlla. Jo no demanaré mai (i mira que raons no me’n faltarien), que prohibiren les emissions d’Intereconomía, posem per cas. Un panorama informatiu com més ampli millor és el que ens permetrà poder formar-nos les opinions que ens mereixem com a ciutadans d’un sistema suposadament democràtic.

Però si tant els interessa el que s’emet per la tele, jo els convidaria a fer una repassada a la caterva de canals que es passen el dia posant consultoris del tarot i anuncis i pel·lis porno. Canals que han rebut una concessió del govern valencià per tindre permís per a emetre, el permís que a TV3 no li han donat mai. Aquests continguts, em sembla a mi, tampoc no deuen casar massa amb la moral catòlica, però no he sentit cap campanya en contra perquè apaguen aquests senyals. Potser caldria que s’ho plantejaren. Jo, en aquest cas, probablement em pensaria recolzar-los i tot. 

I ara què en fem, de la indignació?

He de reconéixer que els últims dies han tingut un regust agredolç. Agre, molt agre, per la bufetada en plena galta i amb la palma oberta que suposa el tancament de TV3 per part del govern valencià, tan prepotent que s’acaben els adjectius (qui m’ho anava a dir, que arribaria a trobar a faltar Zaplana…).

Però dolç, també, en veure la reacció a la xarxa i al carrer, en comprovar que, en només unes hores, un parell de tuits aconsegueixen reunir milers de persones a València, i centenars a Barcelona, amb un missatge comú, clar i directe.

Ara que ja ha passat una setmana, però, em fa por que això es desunfle, que ens acostumem a la situació, que caiguem en el desànim i la impotència que es deriven de saber que, encara que cridem, ací sembla que no ens escolta ningú.

Jo d’indignació en tinc a cabassos. A veure si algú m’indica que puc anar fent amb ella…

Mil cretins: the movie (fugiu!)

Mira que ja em passa això de què m’agrade sempre més el llibre que la pel·lícula. I que mentre em rellegia aquest dies els contes del Monzó em preguntava com s’ho farien per passar-los a la pantalla d’una manera digna. Ahir per fi vaig a anar a veure-la i ja tinc la resposta: no ho han fet.

Ni digna ni no digna. La pel·lícula és fluixa, fluixa. L’intent de cosir unes històries amb altres fa aigües per tot arreu, i la segona part, amb escenografia de teatre amateur, fa pena de veres. Això, i veure els actors del Terrat i Ventdelplà de manera omnipresent. Que no hi ha més professionals de l’actuació a aquest país? Que no és que siguen roïns, però el pes dels personatges que han fet a la tele pesa molt i no hi ha manera de creure-se’ls. I les faltes d’ortografia -marededéusenyor!- dels rètols, que la B., que anava amb mi, en va caçar un bon grapat.

I tot plegat, fa una miqueta de ràbia. Perquè només començar la pel·lícula veus tots els ajuts que li han donat al Ventura Pons, que si del ministeri, que si de TV3, que si de la Generalitat i l’ICO, i penses en la de gent nova que volen/m fer coses i no rebem un duro, i penses: i per a aquesta pantomima li han soltat els calerons?

Que hi ha d’altres pel·lis seues que m’agraden, eh? Però aquesta, i algunes altres, doncs no. I acabes preguntant-te si les ha fetes amb ganes o és que any sí, any no, toca fer-ne una d’aquestes per complir l’expedient i seguir rebent les subvencions…

Perduda

Sóc ben conscient que tinc el bloc abandonat, però és que no trobe com fer-ho. Em passe el dia perdent temps al facebook i al twitter -i considerant dia sí, dia també, com puc desenganxar-me.

Cada volta faig menys lectures extenses i em conforme més amb quatre titulars reenviats per tot arreu; i sé que no és manera, però no hi pose remei.

Els llibres han quedat per al metro i les vacances, i no em dóna la gana. Els vull recuperar, i vull recuperar-los ja.

I al bloc no sé què dir perquè acabe emetent i rebent tants missatges al cap del dia que ja costa destriar el que és important i el que no.

Tot plegat, amb una sensació d’anar perduda que no m’agrada gens, i que no sé pas com solucionar.

Estem apanyats.

Narcolèpsia viatgera

El B., que ahir va fer dos mesets, va fer el seu primer Euromed -de molts que en vindran- aquest cap de setmana. Com tots els que vivim ací però som d’allà o a l’inrevés, haurà d’acostumar-se a les tres horetes de viatge arran de costa.

Hi ha qui té el trajecte avorrit, a qui se li fa massa llarg (fins a València s’aguanta prou bé, fins a Alacant es fa pesat, la veritat) i qui, com el B., ni se n’entera: diuen que va ser pujar al tren i dormir com un beneït fins arribar.

A mi també em passa. Als trens, als autobusos i als avions. És més: no ho puc evitar! I sempre vaig patint per si em passe l’estació que em toca. Em pose el despertador del mòbil i tot, només pujar, perquè em conec. Volant és massa. Recorde un Nova York – Madrid en què no me’n vaig assabentar ni de quan despegàvem.

Així, la veritat, viatjar és una gràcia, perquè t’estalvies la part més avorrida i arribes ben descansada i tot. I ja està bé que el B. ho porte de sèrie. Així me’l podré emportar a voltar món, que en aquest paper de tieta postissa de criatures diverses que he decidit tindre, la meua funció serà malcriar-los tant com puga!