Art urbà (3)

A Williamsburg, Brooklyn. Cada dia que passa, més ganes tinc de tornar a Nova York.

I de viatjar, en general. Fa uns dies que m’he posat fotos dels llocs que més m’agraden al voltant de la taula on faig feina per tindre present que la recompensa de treballar és guanyar els diners que em permetran tornar a aquells indrets, i descobrir-ne de nous.

Properes escapades previstes: Lisboa (per feina, no sé si podré veure res), Madrid (a visitar amistats), Montseny (curset de cap de setmana sobre bolets) i Colònia (a casa d’una bona amiga, i coincidint amb els mercats nadalencs).

Crec que, si per mi fóra, viuria sempre amb una maleta amunt i avall.

Panís!

No tenia moltes esperances, perquè el vaig plantar molt tard, però ací el teniu: estan eixint les primeres panotxes de panís (dacsa / blat de moro) del meu hort urbà!

🙂

Actualització: representats de la colònia mallorquina a Barcelona m’han fet notar que em faltava un sinònim dialectal d’aquest cereal. Afegim ‘blat de les Índies’ (de ses Índies?), i sembla que ja tenim el ventall complet.

Art urbà (1)

De sempre m’han fascinat les pintades. De xicoteta, des de la finestra de la meua habitació, veia (a més de la Font Roja al fons) la tàpia que barrava el pas a uns bancals que després van fer parc municipal, i que tenia escrit amb grans lletres roges: “14 d’abril, visca la república”.

De València en recorde una en clau feminista: “Manolo, la cena te la haces tú solo”. I ací al bloc n’he penjat alguna, com aquella de “mi autoestima no cabe en la talla 36”.

Però em fa l’efecte que cada volta costen més de trobar. I potser per això ara em fixe més en l’art urbà. I quan dic art, vull dir art, no embrutar les parets sense gens de gràcia o amb firmes per marcar territori com si foren pixades de gos.

Aquest cap de setmana he estat endreçant fotos dels últims anys (tasca que no m’he atrevit a fer en molt de temps per por a remenar massa coses), i me n’he adonat que, quan viatge, pràcticament sempre torne amb alguna foto d’art urbà.

Ací teniu el primer exemple, de Berlín. Vaig trobar que era una idea encertadíssima!

Mad Men

Acabe de veure l’últim episodi de la 4a temporada, el que van fer no fa ni 24 hores als Estats Units.

Quins guions! Quines interpretacions! Quin goig fa de veure un producte tan ben fet. I ara què faré, fins que comence la cinquena?

(Si me l’oferiren a un preu raonable, per cert, probablement el compraria. Com que la lògica del mercat audiovisual pretén que m’espere no sé quants mesos per a veure’l, doblat!, ací, no hi ha més remei que descarregar-se’l sense pagar… Alguna dia se n’adonaran de què no estan fent-ho bé, i de què les fronteres ‘nacionals’ per a aquestes coses ja no existeixen…).

Del bloc al mercat de Santa Caterina

Fa anys que desficiosa llig el bloc de marieta, i marieta llig el bloc de desficiosa.

Fa una miqueta menys que es recomanen on anar de vacances, perquè han descobert que els agraden els mateixos llocs, i així s’han intercanviat informació sobre les illes gregues, Nova York o Buenos Aires. Ara la més afortunada de les dues (enveja, enveja) se’n va a descobrir Lanzarote.

I ahir, per primera volta, es van veure les cares al davant del mercat de Santa Caterina. I hauria de ser estrany això d’explicar-se la vida en versió titulars, i passar a veu les converses que fins ara eren escrites. Però no ho és, en absolut.

I encara hi ha gent que no sap que internet aprofita per conéixer gent. Ai.

Bicicleta, cullera, poma

La vaig veure ahir, en sessió de mitja tarda al cinema Alexandra, amb una cua de més de mitja hora (no recorde haver-ne fet una tan llarga en segles!), la sala plena a vessar, i la mitjana d’edat del públic per sobre de la setantena.

En eixir em van demanar què m’havia semblat, i tot el que vaig poder dir va ser: angoixant. Molt angoixant.

Carles Bosch ha fet un documental magnífic, amb les quatre pinzellades necessàries per entendre el poc que la ciència sap a hores d’ara de la malaltia, i un acostament tendre i respectuós cap a l’evolució del Maragall.

L’angoixa, és clar, ve en part per veure com ha empitjorat, i en pensar el que encara li queda. Però a mi, sobretot, l’angoixa em ve per la Diana, per aquesta figura cuidadora d’una altra persona que sap que només s’anirà a pitjor, i que ho dóna tot per fer-li la vida el més feliç possible cada dia.

Pot ser per l’alzheimer, per qualsevol altra malaltia mental, o per una de física. El món és ple de Dianes. Quasi totes, per cert, dones. Jo, en certa manera, en vaig ser una. Sé de què parle.

Angoixant. Molt angoixant.

Per al senyor Camps: això és una pera

Mire la foto, senyor Camps: això és una pera. Com que no li ho sembla? Sí, home, sí, mire-la bé. Ho veu?

Una poma, diu? No, home, no. Vinga, va. Pera. P-E-R-A. Si fa més de trenta anys que ho anem dient. Que no es queda amb la copla? Ho posa a l’estatut i tot. A la portada, amb lletres grosses. I això va a missa.

Que a vosté li continua agradant dir-li poma? Calle, home, que ja sembla vosté un nacionalista comunista…

(Si no enteneu res, mireu aquest vídeo, a partir del segon 45).

Hui, per cert, és el dia dels enamorats a alguns pobles del meu país.
Feliç Sant Dionís i bona mocadorà!

No t’esperem

Ni a València t’esperàvem, ni a Barcelona t’esperem.
En contra de la visita del papa, i per un estat laic.

I amb respecte,  que és l’últim que s’ha de perdre. (No ens cal caure en l’insult ni la prepotència, per això ja estan ells, i no ens hem de posar a la seva alçada).

Raons no ens en falten, oi? (O cal que les enumere?)

Dijous 4 de novembre, a les 19h, concentració a la plaça Sant Jaume.
Qui s’apunta?

Més informació, ací.