Corts valencianes: riure per no plorar

Fa molts mesos que he deixat de seguir la política valenciana. Tampoc no em mire els diaris d’allà. La meua salut mental no ho aguanta.

Però hui, mentre sopava, m’he trobat a TV3 amb l’últim espectacle de circ i pandereta que han muntat a les corts valencianes: el portaveu dels socialistes tira una pedra per demostrar ‘que està lliure del pecat de la corrupció’. Camps es descollona i ho aprofita per donar-li la volta i dir que els socialistes l’únic que fan és tirar pedres sobre la teulada dels valencians. Tot, per cert, en rigorós castellà.

Si el PSPV es pensa que amb pantomimes així es ficarà la gent a la butxaca, estem apanyats. Menys teatre i més trellat, per favor. Ja va sent hora de deixar de barallar-se entre ells, per començar. I de crear, d’una vegada, una alternativa sòlida, amb cara i ulls i propostes concretes, per fer front a aquests feixistes de l’opus que ens governen i ens governaran mentre no tinguen oposició al davant.

Em tenen tan farta, i desencantada, que no sé ni si faré l’esforç de votar quan torne a tocar…

Bo-ti-far-ra, eres molt regran!

No les tenia totes: malestar general, amenaça de pluja i incertesa sobre la companyia fins a l’últim moment.

Però al final tot ha eixit rodat, i el concert del Botifarra a la plaça de la catedral de Barcelona ha estat memorable. Per ell, per les cançons, pel que diu, per com ho diu, perquè li veig traces dels meus uelos (dels dos: el maseret d’Alcoi i l’obrer de fàbrica de Montaverner), i perquè em fa pensar en un país que (ja) no existeix però que m’agradaria que existira.

Compartir-ho ha estat clau per fer el moment encara més especial. Amb el X. i amb la L., però sobretot amb la Ll., que aviat farà un anyet i que ja escoltava el Botifarra dins la panxa. Embadalida s’ha quedat durant tot el concert, el primer de sa vida, amb els ulls com a plats. No sabem si se’n recordarà en créixer, però ja li farem memòria, segur!

ACTUALITZACIÓ: Un bon parell de vídeos per resumir el concert, ací.

Bajoquetes de l’hort!

Hui per sopar, bajoquetes de l’hort!

El vaig començar sense cap coneixement i minses esperances, però no se m’ha donat malament.

Els xerris i l’anficòs, de categoria. El pebrot italià, també.
Ara de cara a l’hivern ja estic fent planter de floricol i espinacs, i potser encara colliré faves si no gela.

M’encanta fer de llauradora urbana!

Propòsit per al nou curs: veure cinema del bo de veritat

Una vegada superat això de deixar de fumar (va cap a tres anys ja!), és hora de marcar-se nous propòsits.

El d’anar al gimnàs és un clàssic, encara que pense que sí, que aquesta vegada sí que aniré, va, que no costa tant, i després senta bé, i bla, bla, bla.

I enguany n’afegiré encara un altre més: veure cinema de qualitat. De totes les èpoques, de tots els estils, però del bo.

Per començar acabe de veure Cinema Paradiso i crec que no podia haver triat millor.

En tinc unes quantes en llista d’espera, però crec que la cosa serà encara més interessant si s’obri la tria a recomanacions d’amistats i coneixences.

Així que si teniu un parell de títols dels que considereu imprescindibles, s’agrairà que em deixeu un comentari i, si no les he vistes, promet fer-ho el més aviat possible. 🙂

Hui toca

Per sumar-me a la festa Estellés. Si l’ajuntes amb l’Ovidi, la combinació és espectacular. (I no puc evitar pensar quanta gent ‘de vacances’, quanta…).

“Car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs”.