Embotifarrà!

Això de les músiques a mi em va com em va, i igual em pega pel jazz que per bandes sonores petardes o, de tant en tant, per les coses més tradicionals.

I porte uns dies que torne a escoltar el Botifarra. I el que més m’agrada és que l’escolte i trobe un parlar que és com el de la uela Lola, com el de l’auelo Paco, com el que escoltava de xicoteta.

D’entre totes les cançons, la que més m’agrada, lingüísticament, és la del romanç de les jugadores de burro. Vos la pose per a què l’escolteu sencera, però perquè  aneu fent-vos una idea, conté paraules com comboi, monyo, faena, novençaneta, vora migdia, de pressa i corrent, mamprén, perol, penca, abocar, mesclar, esgotat i rendit, de veres, agarrar, vesprà, arremullat, reballar, bac, empastre, apuro…

Una joia!



L’he trobat en vídeo!

Parlar valencià causa estrés

Això diuen a un article del Levante arran la publicació de ‘Sortir de l’armari lingüístic’, un recull de consells que han fet uns psicòlegs per rebaixar la tensió que causa parlar en valencià en un entorn castellanoparlant.

I expliquen, per exemple, com reaccionar amb calma quan et diguen ‘radical’ o ‘maleducat/da’ per voler seguir parlant en valencià quan et contesten en castellà. De qualsevol cosa fan un llibre, em sembla a mi. Perquè això ja ho hem anat aprenent -assaig i error, que no falla mai- al llarg dels anys.

Per cert, l’article del Levante és en castellà, clar.

Tot plegat exemplifica a la perfecció això que tan bé explica el Botifarra:
‘Ma mare m’envia a escola per aprendre valencià,
i ara que ja sé parlar-lo, ningú me’l deixa parlar…”.

‘Lo mejor de mí’, sense dubtar-ho ni un segon

Acabe de veure la pel·lícula ‘Lo mejor de mí’, que em vaig perdre en el seu moment i que com a opera prima té un resultat més que acceptable.

Però a mi el que m’ha tocat és la història. L’habitació de l’hospital. Les visites continues. Els passadissos asèptics. Els electros i els goteros. I la pregunta que planteja (no estic descobrint-vos res que no sabreu als cinc minuts de pel·li): series capaç de donar-li un tros de fetge a la persona que estimes?

Jo no dubtaria ni un segon a contestar: li hauria donat mig fetge, el ronyó, les cèl·lules de medul·la i el que haguera fet falta. L’únic que vaig poder fer va ser véncer el meu pànic a les agulles i donar sang cada tres mesos. Encara ho faig. I encara se m’encongeix l’ànima cada volta que ho faig, per no haver pogut fer més.

En una de les últimes converses que vam tindre em va dir que ella no sabia que es podia arribar a estimar d’aquesta manera. Jo tampoc. Però es pot. I vam tindre la sort de comprovar-ho, encara que ens ho furtaren de seguida.

Homo Baby Boom i Queer Spawn, als cinemes Alexandra!!!

Dins les ‘Jornadas de Cine Urgente’ que han organitzat un grup espontani de realitzadors independents de Barcelona, s’ha programat un passe dels documentals Homo Baby Boom i Queer Spawn per al dia 28 de juny (dia de l’orgull LGTB) a les 20h.

Serà als cinemes Alexandra de Barcelona (Rambla Catalunya 90).

Podeu veure la programació de les jornades ací

I us torne a posar el tràiler d’Homo Baby Boom, a veure si algú s’anima a vindre. Serà probablement de les últimes ocasions de veure’l en pantalla gran!

Els metges i les infermeres no han fet vaga

Això és el que han explicat aquest matí a Catalunya Ràdio sobre la situació a un CAP de l’Hospitalet. Tres o quatre vegades ho han repetit, textualment, tant el periodista que es trobava allà com el Manel Fuentes des de l’estudi:

“Els METGES i les INFERMERES no han fet vaga”.

I jo em pregunte, i les METGESSES i els INFERMERS, n’han fet?

Que ja sé que no podem estar dient els dos gèneres tota l’estona (allò de ‘los vascos y las vascas’ resulta infumable), i que no s’ha trobat una solució fàcilment aplicable perquè aquestes coses no passen, però és que dir els METGES i les INFERMERES és un exemple de parla sexista taaaaaaaaaan evident…

Aquell partit d’Arantxa…

Sempre que veig a la tele (algun dia hi aniré, sempre ho he dit…) un partit de Roland Garros, me’n recorde d’aquella final femenina de 1989 en què Arantxa Sánchez-Vicario va guanyar Steffi Graf.

Quin partidàs! Quina emoció! Quin patir! Quin moment!

Mon pare i jo al menjador de casa, sense perdre detall, al·lucinats per la força que tenia aquella xiqueta que no donava una bola per perduda. Ni una. Es movia pista amunt i avall com si li anara la vida. Volia guanyar, ho va donar tot, i ho va aconseguir.

Aleshores jo jugava al tennis, però la veritat és que mai no ho he fet ni tan sols mitjanament bé. El partit, però, em va servir d’insipiració per a altres coses de la vida. O això vull pensar.

(Sobre l’estilisme de la roba de tennis femenina de fa 20 anys o sobre aquella munyequera espanyolíssima que portava, preferisc guardar-me els comentaris… Ara no toca!).

STOP al revés és POTS!!!

Encara no m’explique com no me n’he adonat abans, amb el que a mi m’agrada jugar amb les paraules, fer i desfer amb síl·labes i inicials i jugar a l’scrabble (per cert, això ho tinc abandonat, no sé si deu seguir existint allò del Queimada…).

Però hui, com una revelació, en veure el nou senyal d’STOP a la porta de casa, flamant sota la pluja matinera, me n’he adonat que si es llegeix al revés diu POTS.

STOP com a contrari de POTS. La prohibició més absoluta versus un món de possibilitats.

Quines coses que fan les lletres, tu.

Ariel vs. Bosque verde: no hi ha color!!!

Advertència: és un post marujo total de cap a peus!!!

Fa anys, molts, que gaste el detergent Bosque Verde, el de la marca blanca de Mercadona, per entendre’ns. Supose que vaig començar en el temps de pis d’estudiants i economia de supervivència, i com que el resultat no era decebedor, he seguit comprant-lo sense pensar-hi més…

Però últimament la roba no em queda igual. No sé si perquè hauran canviat el producte, perquè l’aigua de Sant Boi serà encara més dura (encara més???) o per què nassos, però no estava contenta.

Així que en l’última gran visita al supermercat -tasca mensual que cal portar ben programada- vaig decidir tirar la casa per la finestra i canviar de marca. I entre que hi havia poc per triar i que les marques conegudes t’entren abans per l’ull, vaig acabar triant l’Ariel-de-tota-la-vida.

Acabe d’estendre la roba i mare-de-déu-senyor. Quina oloreta! En un moment m’ha transportat a casa de la mama, i diria que fins i tot als llençols de casa de la uela Lola. Ja pot valdre tres o quatre voltes més que l’altre, que jo no torne a canviar!!!

(NOTA: Agències de promoció de detergents, absteniu-vos de fer servir el meu text! Si més no, sense pagar drets d’autora…).