Torna a eixir el sol

Després d’unes setmanes grises i angunioses, d’aquelles en què el núvol s’instal·la i sembla que no se n’anirà mai, ara pareix que comença a eixir el sol i a donar una miqueta d’escalforeta.

Vitamina sol, que en diuen alguns. Un bocinet d’alegria per anar fent amb una miqueta més d’ànims dels que ha tingut aquest hivern que pareixia que no s’havia d’acabar.

Benvingut siga. Tant de bo arribe per a quedar-se.
I no, no parle només del temps.

Pa-nstàstic!

El llibre que em van regalar ahir m’ha animat a seguir provant de fer pa.

Ací teniu els dos últims, de fa una estoneta: un d’integral i un de farina de força blanca.

La pinta és pa-ntàstica! I a mi em relaxa moltíssim!

L’única cosa per la que val la pena Canal 9

I ara em tatxareu d’alcoiana radical, però és que es veu que això de la genètica (o mamar-ho des de xicoteta, que ve a ser el mateix) no es pot controlar.

Fa bona estona que tinc posada TVVi (que és la que ara es veu per la TDT a Barcelona, en lloc de Canal 9), veient l’entrà de moros en directe!!! I diuen que la faran sencereta!

I és que és escoltar la música, i posar-se-me la pell de gallina. Impressionant.

I impressionant també Paco Morrió, que fa ja no sé quants anys que ho retransmet, i no ho fa gens malament. I mira que no és fàcil. Impactant, per altra banda, retrobar-me amb l’accentot-alcoià-de-tota-la-vida de la gent que van entrevistant…

Me’n torne a vore la tele!

Les vides que ja no viuré

Aquests dies de tant de pensar, sense voler vaig fent repàs de les eleccions que he anat prenent al llarg dels anys, i de les opcions que he descartat i que ja no tornaran mai.

La primera que em ve al cap és que, en acabar la carrera amb un bon expedient, vaig tindre la possibilitat de quedar-me a la universitat. Fins i tot vaig demanar, i em van donar, una beca FPI, que en aquells moments era la porta d’entrada a passar-se uns quants anys investigant i d’allà intentar aconseguir una plaça al departament de torn…

Vaig renunciar a aquella beca per agafar un contracte de pràctiques de dos anys a Canal 9, perquè la vida professional em semblava més interessant que l’acadèmica. (Entre d’altres raons, perquè jo havia patit professors de ‘periodisme’ que no havien estat mai a una redacció i no em veia amb cor de formar part d’aquella estafa…). 

Però no puc evitar preguntar-me com seria ara la meua vida d’haver-me quedat amb aquella primera opció…

(Ja sé que aquestes reflexions no tenen massa sentit, i que el que està fet ja no canviarà, però potser m’ajudaran a saber cap on vull tirar a partir d’ara…).

Joguina nova!

Feia temps que volia una càmera d’eixes xicotetes, de les que pots portar en la butxaca o la motxil·la a tot hora. Perquè la rèflex és meravellosa, sí, però pesa un quintal entre pitos i flautes, i al final es queda en casa i no faig fotos.

I ja la tinc! Després de mirar i remirar, preguntar i comparar. Mai m’havia costat tant comprar!!!

Persones molt de refiar (gràcies, M&M, i per molts anys) em van dir que en aquesta ocasió valia més la pena Nikon que Canon. I jo que em pensava que amb això ja ho tenia tot fet, fins que vaig descobrir que Nikon té quatre games de càmeres compactes, amb tres o quatre models a la venda de cadascuna!

Que si els megapíxels, que si el zoom, que si l’ISO, l’òptica i la bateria… I quan ja ho tens més o menys clar, vas a una botiga i pam! No la tenen. I te’n vas a una altra. I tampoc. Serà per botigues, penses tu. I comences un via crucis que no s’acaba mai. Carrer Pelai amunt i avall, inclosos l’FNAC i elcortinglés.

I en més d’ul lloc d’aquells on no tenen el model de cent-i-pico euros que vols, en tenen exposat un altre que t’entra per l’ullet. Però osti, tu, que passa ja dels dos-cents llargs, i això se’n va del pressupost.

Fins que tens un moment de lucidesa i te’n recordes de què existeixen botigues online. I et poses a buscar, i voilà! Allà la tens, a un preu més que raonable. Amb els dubtes de si arribarà bé o no. Però et decideixes i fas clic.

I tot ha anat bé. En dos dies me l’han portada a casa. Ara, a provar-la!

(Al final l’he comprada des d’aquesta botiga, que sembla que és de Mallorca tot i que el paquet ha vingut de Saragossa. Preu final: 148 euros. A altres botigues, online o no, costava entre 200 i 249! Mai no entendré aquestes grans diferències de preu…).

El meu primer pa!

Feia setmanes que em rondava la idea però mai acabava de trobar el moment. I hui, finalment, m’he decidit: he fet pa!

Pastar-lo ha estat menys complicat del que pensava, i ara l’acabe de traure del forn (no s’ha cremat de miracle, aquest forn va a la seua!). La pinta i l’oloreta, de categoria. Demà veurem si de gust també està a l’alçada…

(He seguir una recepta bàsica i amb farina blanca, però per properes ocasions s’accepten suggerències!).

Eclèctica que és una: ahir vaig anar al concert de Raphael

Ja m’imagine que ara mateix més d’un deu estar flipant en coloraines. Però sí: ahir vaig gaudir d’un concertàs inoblidable de Raphael, i al Liceu, que és una preciositat.

Digue-me carca, friki o les dues coses: a mi em va encantar. Més del que m’esperava i tot. Anava pensant que em sabria dos o tres cançons, i va resultar que me’n sonaven moltes. I supose que se’m contagia la passió amb què canta, que m’impressiona el tros d’artista que és aquest senyor o aneu a saber… però, si puc, tornaré a veure’l en directe!

(I, a més, passar unes hores entre aquelles dones que passen dels seixanta i semblen fans adolescents és tota una experiència!).