iPad = iCompresa!!!

Ja deia jo que això de PAD em sonava… i és que és una de les maneres de dir ‘compresa’ en anglés és ‘sanitary pad’, o ‘pad’, sense més…

Diuen que és que en l’equip de creadors d’Apple no hi havia cap dona per fer-los veure com de ridícul sona el nom a la que et ve la referència al cap!!!

Quin cas…

Vull un iPad, ai (venc netbook!)

Digue-me capritxosa, però és que el trasto fa una pinta fantàstica.

Si fins ara no acabaven de fer-me el pes els ebooks, ara en vull un. Aquest. Que és molt més. Internet. iPod vídeo gegant. Primet. Lleuger. Preciós.

Caurà, caurà. Si vaig aquest estiu a NY -que espere que sí-, me’l compraré allà. Uns mesos podré esperar, dic jo.

Ara em falta saber què fer amb el meu netbook, que tan bon paper m’ha fet els últims mesos, però que no sé si seguiré gastant massa… (s’accepten ofertes!).

Els ni-ni

No mire molt la tele, i gairebé mai la Sexta. Però ahir fent zapping em va cridar l’atenció un nou programa, a l’estil del Gran Hermano, però on tots els protagonistes són ni-ni.

Que què és això? Doncs joves que NI estudien NI treballen ni res de res. Que estan a la vida per anar de festa, jugar a la vídeo-consola, i defugir qualsevol responsabilitat. Són deu persones, però ací fora n’hi han moltes més. La majoria ni tan sols han acabat l’ESO, i tampoc no veuen que això tinga cap importància per al seu futur.

Bé, de fet, és que sembla que no pensen gaire en el futur. Ni en el demà. Només en aconseguir el que volen, ara, ja, rapidet i sense entrebancs.

Ho tenen tot: moto o cotxe, internet, l’última consola, diners -que els hi donen els pares normalment, que roben a la pròpia família quan no en tenen prou. I la casa, no cal dir-ho. Casa familiar a mena d’hotel, amb l’habitació com a lloc sagrat on dormen fins les tantes i fan el que els hi rota.

Mirant als de la tele, algú podria pensar que són marcians. Però d’això res. Jo, per exemple, tinc un cosí així. Que als 14 o 15 anys va “decidir” que ja en tenia prou d’anar a l’escola. I no va tornar.

Ja sé que és fàcil parlar de com educar quan no es tenen -ni es volen tindre- fills propis. Però en aquest cas que explique, per exemple, les coses no van canviar d’un dia per a l’altre. Aquest xiquet mai va tindre cap noció de l’existència d’autoritat per part dels pares. Per extensió, no veia la necessitat d’obeir als mestres, ni a ningú. Sempre va tindre (i continua tenint) tot el que vol. A canvi de res. Què li han de demanar, ara?

La incògnita, clar, és que faran d’ací uns anys. Ara en tenen 17, o 25, i viuen dels pares. Però, i quan en tinguen 35 o 40?

Supose que se’n sortiran, d’una manera o l’altra. El fenómen, cal aclarir, tampoc és nou. Jo tenia companys a l’institut -almenys havien aconseguit el graduat escolar- que ja vivien així. Em pregunte que se n’haurà fet d’ells…

Sobre la beatificació de Mataró (i TV3)

Perdoneu, d’entrada, la meua ignorància sobre qui era el senyor aquest que han beatificat i el que va fer en vida. Que, si us dic la veritat, tampoc m’ha quedat massa clar en la versió del tema que va fer TV3, més enllà de que el van matar els rojos en començar la guerra.

Però independentment del meu desconeixement sobre el personatge, i tot i saber que l’acte va congregar un parell de milers de persones, justifica el fet la mega cobertura especial que li fa fer la televisió pública??? A l’informatiu de dissabte al migdia, gairebé deu minuts, entre anuncis al sumari, abans de la publicitat, presentacions, connexió en directe i cròniques de l’acte. I diumenge, pel que sembla, un tros més per recordar-ho i per destacar que el Ratzinger va pronunciar tres paraules en català allà al Vaticà.

Que jo ja sé que això de que vivim a un estat laïc no hi ha per on agafar-ho, perquè volguem o no, donen part dels nostres impostos als de la secta catòlica. Però ha d’haver-hi un límit, no?

I, per cert: per a quan una cobertura similar als actes que fan els republicans en homenatge als seus?

(I encara gràcies que estic parlant de TV3, que si el beato arriba a ser de Quatretondeta, Canal 9 li fa un especial d’una setmana com a mínim…).

Hora de posar els papers en regla

Fa set anys i mig que vaig deixar València, però encara continue empadronada allà. I amb el domicili fiscal al pis que tinc al barri del Carme, entre d’altres coses, perquè així me’l desgrave.

Però ara que sembla que sé on em quedaré durant una temporada (els set anys anteriors han estat de tot menys estables), crec que ha arribat l’hora d’empadronar-me ací.

Així seré ciutadana de ple dret del municipi, tindré (supose) la targeta sanitària que em pertoca i deixaré de ser atesa com a ‘desplaçada’, votaré ací i (crec) podré accedir a programes d’ajuts i subvencions de la Generalitat de dalt (com els de l’Institut Ramon Llull per anar a festivals de cinema, que l’any passat no els vaig poder obtenir perquè estic censada al País Valencià).

I ja posada, aprofitaré per canviar tota la documentació on encara tinc una n i posar les dues nn, ara que ja m’ho he modificat a la partida de naixement.

El que no sé, ni sé on trobar la resposta, és si també podria canviar l’adreça fiscal ací dalt i seguir desgravant-me el pis d’allà baix com a primera residència…

Comentari 1: Algú sap d’aquestes coses???

Comentari 2: Ho tinc clar i estic decidida, però alguna cosa se’m remou quan pense que deixaré de ser ‘valenciana’ per fer-me ‘catalana’…

Que isca ja el sol, per-l’amor-de-déu!

Ho tinc comprovat: en una altra vida jo era una planta. I necessite sol. Sempre.

Encara gràcies que em vaig escapar uns dies a les Canàries per cap d’any. Però des que he tornat, em fa l’efecte que he vist el sol només dos dies, i un d’ells de refiló.

I així vaig, que sense fer la fotosíntesi, m’apague, em quede sense energia, sense ganes de fer res, i em pose tan mústia que no m’aguante ni jo.

Així que si no és molt demanar, per favor, una miqueta de solet, que no puc més…

Aquest divendres, Botifarra (algú s’apunta?)

Aquest divendres 15 de gener, Pep Botifarra cantarà al CAT de Gràcia, a les 22h.

Jo pense anar, encara que per ara no he trobat acompanyant (l’altra fan que li conec a Barcelona ha parit fa poc i no pot deixar d’alletar la criatura per vindre a escoltar-lo!).

Si algú s’apunta, que ho faça saber…

Bon viatge, uela

No m’acostume a la idea de la mort.

Com tots els éssers humans, supose. O potser una miqueta més, perquè vivim en una cultura que l’amaga, que no en parla si no és inevitable, que fa com si no existira.

Ma uela Lola tenia ganes de morir-se. Des de fa anys. Una cosa va portar a una altra i va decidir que no volia viure més, que ja ho tenia tot fet, que només volia seure al seu sillonet i esperar la mort.

Les coses no són tan fàcils (què passaria, si ho foren?). I així han anat passant els anys. I la salut la va anar abandonant, cada vegada més.

Va entrar a l’hospital el dia de la loteria i es va passar allà totes les festes, apagant-se a poc a poc, mentre es feia tot el possible perquè patira el mínim.
Va faltar la matinada del dia de reis.

I ens hem quedat amb aquesta contradicció que suposa el saber que ja no patirà més i la impotència que tenim davant la mort. Jo, de viatge, no vaig poder arribar a l’enterrament. Però per dins he anat forjant el meu comiat, sabent que serà sempre part imborrable dels meus records.

Bon viatge, uela.