Anouetes amb massapà (recepta familiar)

Per primera volta en la vida m’he arremangat i m’he posat, jo també, a pastar per fer un dels meus dolços nadalencs preferits: anouetes amb massapà. 

La recepta: la de ma mare de tota la vida. I és més fàcil del que em pensava!!! 

Si voleu, preneu nota.

I ho podeu considerar com el meu regal de Nadal.  🙂

Ingredients:  

– 1/4 de sucre blanc

– 1/4 d’ametlla pelada ratllada

– 1/4 de moniato blanc bollit, pelat i xafat
– 3 rovells d’ou

– anous pelades (les podeu comprar senceres i pelar-les a casa, que estaran més bones)

Es fa una massa amb el sucre, l’ametlla, el moniato i els rovells fins que està ben lligada i deixa d’apegar-se als dits (cal una miqueta de traça i una dosi de paciència).

Amb una cullera, o amb els dits, s’agafa massa i es fa una piloteta, més o menys igual de gran que les de ping-pong. Es posen trocets d’anou dins la massa -l’equivalent a una anou per boleta- i es torna a arredonir. És més fàcil si teniu les mans un poc banyades. Us les haureu d’anar rentant de tant en tant, si no, la massa no es solta bé. 

Es van col·locant sobre una safata per al forn, sobre paper vegetal o encerat, i separades perquè no es toquen en créixer al coure’s.
Es pinten amb rovell d’ou, i es posen al forn, a foc no massa fort (uns 150 graus) fins que estiguen dauradetes. No vulgueu fer-ho més ràpid o no es courà bé l’ou i pot haver-hi problemes!!!

Quan ja estan fetes, i es refreden, s’emboliquen amb paper de celofan transparent (el de colorins no és adequat perquè deixa tinta!) com si foren caramels.

Bon profit!!! I bones festes!

‘Corrida de toros’ vs. ‘correguda de bous’

Tota la setmana que em piten les orelles cada volta que els de Catalunya Ràdio diuen ‘corrides de toros’ (bé, de torus).

Jo, com tothom al sud, ho he escoltat tota la vida com ‘corregudes de bous’. I en aquest cas, no em sembla que siga simplement qüestió de sinònims dialectals.

Que al bou ací dalt li diguen toro (toru), encara. Però que diguen corrida no m’entra dins de cap lògica lingüística… ni apareix al DIEC. (El diccionari de l’Institut, per cert, recomana bous i no toros). Sí que apareix, però, al diccionari de l’Enciclopèdia.

Però havent l’altra opció, ‘correguda’, l’única explicació que se m’acut per triar ‘corrides’ és que els sona a què ho estan dient en castellà per remarcar que és una cosa espanyola. Com tablao o flamenco. Però fent el plural a la catalana. I a mi m’acaba recordant als guiris que demanen ‘uno jarro de sangría’.

Ah, i els de Catalaunya Ràdio no són els únics. Una mirada ràpida: l’Avui, El periódico i TV3, també. Els d’El Punt diuen ‘curses de braus’. I Vilaweb, ‘corregudes’, però de ‘toros’.

Siga com siga, esperem que les puguen prohibir de veres.

La riquesa de vocabulari de Pep Botifarra

Una volta superada la sorpresa de veure que el nou CD de Pep Botifarra no inclou el nom de les cançons quan el passes a l’iTunes (coses de la tecnologia d’anar per casa, supose), em pose a escoltar les cançons.

I ja en la segona pista em quede bocabadada amb la riquesa de vocabulari. Em retobe amb paraules que feia temps que no escoltava. Pel canvi geogràfic sobretot, però també per escriure i llegir tant en estàndard, per no tindre quasi contacte amb altres generacions, per tancar-me d’orelles.

I ací estan, alts i clars, els mots en què em vaig criar. Castellanismes, en uns casos. Localismes, en altres. Però tots preciosos.

Uns quants exemples: comboiar, monyo, novençaneta, mamprendre, penques, estar rendit, de veres, un bac, fet un empastre, l’apuro.

De categoria!!!

Està nevant!!!

Segons la càmera web del balcó de l’ajuntament d’Alcoi, ara mateix està nevant!

No m’importaria gens estar per allà en aquest moment (o, encara millor, per la Font Roja o la Carrasqueta) i veure les volves de neu caure en silenci, fent hivern, que és el que toca. Ben abrigadeta, això sí, i una estoneta només, que una és molt fredolina.

Disfruteu-ho els que pugau!

Jo, des del gran finestral del que és ara el meu espai de treball, hui veig el cel grisot, una miqueta de pluja que no acaba d’arrancar-se com caldria i molt de vent. Que també fa hivern, però sense la part romàntica de la neu. Catxis.

Google Maps encara li diu Calvo Sotelo a Francesc Macià

Buscant una altra cosa, m’he quedat de pedra en veure que al Google Maps la plaça que desde fa 30 anys porta el nom de Francesc Macià apareix com a Calvo Sotelo, que és com es va dir durant tot el franquisme!

Que algun taxista encara li diga així, tira. Que la gent gran la recorde amb aquest nom, vinga, va.

Però el Google Maps no, per l’amor-de-déu-senyor!

Jo el que em pregunte és d’on collons hauran tret la base de dades per fer el mapa. Perquè em costa de creure… i perquè no és l’única errada. De fet, si us fixeu bé (podeu punxar la imatge per fer-la més gran), segons aquest mapa hi ha metro a aquella plaça, que és precisament una zona punyetera per anar-hi perquè no en té!!!

Això ja va!!! (crònica de l’hort urbà)

El meu hortet urbà comença a funcionar!!!

El test dedicat a raves i naps ja té unes fulletes verdes, que deu voler dir que la llavor ha germinat. Vaja, dic jo.

I al planter fet en potets de iogur també està eixint la ruca.

La resta, per ara, no es veu, però aquestes primeres fulletes em donen esperances de que va bé.

Això sí, com que esperar que isca tot el planter és per a llauraos de veritat i paciència de la d’abans, he comprat -a la fira de la Puríssima- també unes quantes plantetes de mig pam de diverses classes d’enciam, maduixes, espàrrecs i cebes per anar fent.

Seguirem informant…

El temps s’ha tornat boig

Dia de la Puríssima (ai, l’apostasia que no arriba i el catolicisme tan present al calendari…). Un sol impressionant i càlid. A la terrassa, cuidant les plantetes, en mànega curta.

Però on s’ha vist això???

Si hui era el dia -quan era xicoteta- de plantar el betllem, d’anar a la Font Roja a per molsa (ara està prohibit, no ho feu!), de portar guants i bufanda i ajudar a trencar ametlles i anous per a fer els dolços nadalencs.

I ara resulta que el que abelleix és anar a passejar pel parc o la platja, i beure’s alguna cosa ben freda (i no serà orxata granissada perquè no en trobaré, que si no…).

Doncs això, que el temps s’ha tornat boig. O no?

(Ah, i per cert: m’ha encantat la meua primera fira de la Puríssima de Sant Boi!)

Diuen que el jutge amic de Camps no repetirà

Segons expliquen a El País, Juan Luis de la Rúa -el jutge amigatxo de Camps que no va veure delicte en allò dels regalets de no res que li fan- no ha passat el filtre de la comissió del Consell del Poder Judicial que s’encarrega d’aquestes coses.

I això vol dir que, en teoria, no podrà ser reelegit. La cosa és més complicada perquè si cap dels altres candidats rep una majoria suficient, de la Rúa seguiria en funcions aneu a saber per quant de temps.

Però, en qualsevol cas, i volent creure que la cosa és certa, us imagineu que la justícia al País Valencià començara a ser justa?

Mare-de-déu-senyor, això s’hauria de celebrar!