Trentanyera en estat de shock

El diari El País té hui un reportatge sobre la gent de la meua edat, ‘La generación ‘peter pan’ está hipotecada’.

I parla de com n’estem d’hipotecats, de què som la primera generació que guanyem menys que els nostres pares, que si parim poc i tard, que si això, que si allò altre…

I quasi al final, i encara m’estic recuperant de l’estat de shock, afegeixen: “Los términos juventud y juvenil se han estirado e incluyen a personas de 34 años que son y se sienten jóvenes”.

A dos mesos i mig de cumplir-los, què em volen dir amb això? Que ja no hauria de pensar-me com a jove??? Que se m’està passant l’arròs??? Que arribarà el dia en què seré d’això que en diuen ‘mediana edad’???

Sabeu que els/us dic? Que ni pensar-ho!

Crònica abreujada del canvi de casa (i de vida)

En un temps rècord he(m) aconseguit canviar de casa i encetar una nova vida.

Dijous passat teníem les claus a la butxaca.

Divendres una empresa de neteja es va encarregar de desinfectar-lo de dalt a baix (uns diners molt ben gastats, us ho puc assegurar) i deixar-ho tot net i polit.

Dissabte tres empleats d’una empres de transport (de nou, diners ben gastats) van estar durant nou hores tirant l’altra casa per la finestra, literalment (i impressiona veure les teues coses penjades d’una corriola!), i portant-les fins a la casa nova. Rentadora, nevera, llit, armari, sofà-llit, prestatgeries (moltes), maletes (unes quantes)… i una cinquantena llarga de caixes, més de la meitat amb llibres només.

Diumenge, en pla marató, des de les set del matí (els nervis no em deixaven dormir!) i fins a l’hora de sopar, tot va aconseguir anar al seu lloc. I vam tenir temps per estrenar la terrassa a l’hora de dinar!

Dilluns, a l’ikea per comprar els mobles que falten. I a per menjar, que la nevera estava buida. I encara quedaren forces per muntar algun dels puzzles suecs. 🙂

Ara: absolutament esgotada, ressentint-me en cada múscul del cos, però molt contenta. I és que això de canviar de casa té una part aterradora, però una altra que pot arribar a crear addicció i tot!

Costa fot canya!

Que me’n vaja sense dir res? Sí, home! Si ixen culpables, que isquen tots. I si la culpa de tot això és del ‘capo’, arrastrem-lo a ell també.

Una versió lliure i pseudo-adulta del ‘i tu més’ dels parvularis, com allò que fan els que no volen quedar-se sense pati si no pringuen també els altres punxetes de la classe.

Si això fóra una sèrie sobre mafiosos de la tele, estaríem davant d’un dels episodis més emocionants.

Sent el que és, el que fa és fredat. I fàstic.

No tinc instint maternal

Cada volta ho tinc més clar. Jo no tinc instint maternal. I pel que fa al rellotge biològic eixe que diuen, em fa l’efecte que en el meu cas se’ls hi va oblidar donar-li corda, o no me’l van posar directament.

Una comença a tindre una edat (34 d’ací tres mesos, per a ser exacta), en què la gent del seu voltant (i en som un bon grapat, els del babyboom dels anys 70) es posa a embarassar-se com si fóra la cosa més natural del món.

I quasi sense adonar-te’n, se t’ompli el facebook d’ecografies en dos i en tres dimensions, d’imatges de les amistats amb la baba caiguda davant les noves criatures i d’informacions d’última hora sobre si han passat o no la nit del lloro.

Que em sembla fantàstic, escolta. Si a mi els xiquets, una estoneta de tant en tant i quan es porten bé, em poden arribar a fer gràcia i tot. Però això de tindre’ls una mateixa i per sempre… Res, que no em naix, mai millor dit.

Però clar, t’expliquen això de què ‘ho noten per dins’, que ‘el cos els ho demana’, que ‘tenen tantes ganes de tindre canalla’ i que ‘ja va sent hora’, que jo que no trobe l’instint aquest per enlloc no puc evitar preguntar-me: seré rareta, (en això també)?

I demà… Diana Krall!

Per fi demà arriba el dia: Diana Krall, en directe, a l’auditori del Fòrum.

Vaig comprar les entrades -a preu d’or- ja fa mesos. I en poc més de 24 hores, i després d’anys, molts anys, de gaudir de la seua veu i el seu estil (i de descobrir que l’Antoni Bassas també n’és fan, que ho va dir l’últim dia d’aquells -ai!- matins que ell feia), podré escoltar-la “de veritat”. I ben acompanyada. Tinc molta sort!

Per anar obrint boca, ací en teniu un tastet.