Fer-se de comarques

El canvi de casa que faré en unes setmanes em portarà fora de Barcelona. Serà la primera vegada des de l’adolescència que deixaré de viure a ciutat (València, Barcelona, Nova York!) per tornar a comarques.

A comarques ben a prop, a tocar de ferrocarril i a 20 minuts de plaça Espanya. Però a comarques. I això m’il·lusiona i m’inquieta a parts iguals.

Guanyaré qualitat de vida, segur. I no només per la companyia (de deixar de viure sola ja en parlaré un altre dia…) i per l’àtic dúplex amb terrassa que hem trobat per poc més diners del que ara pague per un cau fosc i mal distribuït a la capital. També perquè tindré més tranquil·litat al voltant, un mercat de pagés els dissabtes, tot a la vora i un altre ritme.

Però… em sentiré més apartada del centre (tot i que la diferència de temps respecte del barri on visc ara és molt poca), desconnectada, allà lluny (que no ho és, però ho sentiré)… i de comarques.

Ai.

Llibres.sí, llibres.no

Comence a empaquetar. Canvie de casa. I de comarca. S’enceta una etapa nova. I estic contenta i atrafegada alhora.

Ja fa dies que vaig recollint caixes. A la farmàcia, als contenidors, a la veterinària d’ací baix els dilluns, quan li porten la comanda. I ara ja vaig omplint-les.

I em torne a trobar de cara a la llibreria, amb desenes de llibres llegits, rellegits i sense llegir, i em pregunte si els vull tots, que si cal, que hi ha biblioteques, que si té sentit tindre’ls com a possessió.

I m’entra un dubte existencial així com els que té el Cuní de bon de matí.
Llibres.sí, llibres.no.

I me’ls mire i me’ls remire. En trobe un parell que sé que no tornaré a llegir i que no recomanaré a ningú. Els aparte.

Torne a mirar cap als prestatges, plens a vessar.

I comence a agafar-los d’un en un, els torque la pols, i a la caixa.

La manta al coll… (com continua???)

Aquests dies m’estan despertant els festers del barri dels Indians de Barcelona amb alguns trons i musiqueta de dolçaina i tabalet.

Diumenge em vaig sorprendre en escoltar-los tocar ‘La manta al coll’, i immediatament em van venir a la ment les estrofes que em va ensenyar l’auelo Juanito de ben xicoteta.

Bé, estrofa, hauria de dir, perquè vaig descobrir que, sencera, només me’n sé una!!! Evidentment, la menys políticament correcta, que diu així:

Per dos quinzets un puro,
per tres una pipa,
per quatre una guitarra,
per cinc una xica.
El puro pa fumar,
la pipa pa lloir,
la guitarra pa tocar
i la xica pa dormir.

La manta al coll i el cabacet,
la manta al coll i el cabacet,
mo n’anirem, mo n’anirem al Postiguet.
Arreando xim pam pum,
arreando xim pam pum…

També recorde, però només a troços, una altra estrofa… que ja cantava quan tenia tres anyets!!!:

Les xicones de Xixona s’han comprat una romana
pa pesar-se les mamelles tres voltes a la setmana.
Si vols que ????
????? i voràs que polseguera t’ix pel forat del cul.

Algú em podria ajudar a completar-la? En sabeu d’altres?

Dubtes bàsics sobre l’independentisme (2)

Si Catalunya arriba algun dia a ser un estat independent, serà laïc de veritat, o seguirà la línia d’espanyols i italians de continuar omplint-li les butxaques a la secta catòlica amb els impostos de tothom?

(La pregunta fa referència, també, a la “concertació” d’escoles doctrinàries de primària i secundària).

NOTA: Vist que de preguntes sobre el tema me’n venen moltes al cap, he encetat la categoria ‘Dubtes sobre l’independentisme’. Seria curiós poder repassar les respostes d’ací un temps…

“El independentismo sale del armario”

He viscut tot això d’Arenys des de la distància, perquè justament em va pillar estant a l’altra banda del món. Pels mitjans de comunicació he pogut anar fent-me una lleugera idea de la trascendència, o això creia jo.

Aquests dies, preguntant la gent del meu voltant, m’he trobat entre els qui estan entusiasmats -tant, que em costa una miqueta creure-me’ls-, els qui creuen que no significa res i fins i tot els qui ni se n’havien assabentat.

Però ahir, tot fullejant el suplement ‘Domingo’ de El País (que és el que té els millors mots encreuats blancs en castellà, una de les raons més poderoses per les que el compre cada diumenge), em vaig trobar, sense esperar-ho, amb un article de Josep Ramoneda que m’ha posat les coses al seu lloc. Porta per títol “El independentismo sale del armario”, i podeu trobar-lo ací.

L’anàlisi que fa és força semblant a la que he sentit entre els més entusiastes: s’ha encetat un camí sense possibilitat de tornada enrere, Laporta tindrà un paper molt destacat i cap partit ja no podrà defugir la qüestió en les properes eleccions.

Que des d’un diari com aquest es diguen coses com aquestes, amb totes les seues lletres, em va deixar bocabadada primer, i amb un somriure entre content i maliciós després. Ara m’he convençut: Eppur si mouve!!!

Primera experiència a la nova terminal de l’aeroport

Ahir em vaig estrenar a la nova terminal de l’aeroport de Barcelona, en el meu viatge de tornada de Montevideo, via Madrid (és clar, els vols directes encara sonen a ciència ficció).

Després de 16 hores de vols, esperes i canvis d’avions amb presses, vaig aterrar a un edifici espectacular i mig fantasmagòric, perquè el trànsit que té ara com ara és quasi inexistent per aquella mole de ciment i vidre.

Però no és només pel buit que se’m va fer tan gran. Quinze minuts de rellotge des de la porta per la qual vaig baixar fins arribar a la sala de lliurament d’equipatges. Un quart d’hora! I a pas lleuger. A mi, personalment, se’m va fer llarg. I més llarga encara se’m va fer l’espera de mitja hora més fins que van eixir les maletes… per una cinta diferent a la que havien anunciat als monitors!!!

I no penseu que van rectificar les pantalles, o que ens van avisar d’alguna manera, no. Va ser un altre passatger qui se’n va adonar i va donar la veu. Al·lucinant.

Entre el cansament acumulat, la sensació de temps perdut i la incredulitat de què hi hagen errors quan acaben de començar i són quatre gats a l’edifici, no em va quedar gaire bon gust de boca. Esperem que millore la cosa, d’alguna manera…

(Escrit a les 4:47 de la matinada, en ple atac d’insomni de jet-lag. Què hi farem…)

Hablo Montevideano

Recién me di cuenta: una semana aquí y ya tengo hasta la musiquita rioplatense. 

Me lo dijo un tipo bárbaro, de camino a un boliche para tomarnos una coca común y comer un chivito. 

Con este frío, casi nunca puedo andar con remera y buzo nomás, me hace falta saco o por lo menos una buena campera.

Y capaz que se ve mejor la ciudad desde un ómnibus, con su boletería a bordo y la prohibición de beber mate adentro para que nadie se lastime con la boquilla o el agua caliente en caso de frenazo.

Este… Y el tráfico es tranquilo, este…, pero sorprende que apenas haya semáforos, este…, y que nunca se sepa del todo si las calles son de una o de doble mano.

Eso sí, por acá disfruté pila. Ta.

Això sembla la fama, tu

Sóc a l’Uruguai, on demà -si no hi ha cap imprevist- s’aprova la llei que permetrà adoptar ací a les parelles homosexuals.

I tots els mitjans van bojos parlant del tema, i algú sembla haver decidit que sóc una experta en la matèria. 

Aquest matí he eixit en directe a ‘Buen día, Uruguay’, un programa que parla de tot una miqueta  i demana opinió als espectadors (adopcion.si, adopcion.no). Ja us feu una idea…

En una estona a una ràdio, una entrevista per una revista, demà una altra tele. Taxi amunt, taxi avall, maquillatge… Com si fóra famosa, tu.

Quina impressió!!!

Las madres de la Plaza de Mayo

Ahir, com cada dijous a les 15.30h, les madres de la plaza de Mayo es van tornar a reunir, per manifestar-se en silenci davant de la Casa Rosada.

La imatge me la sabia de memòria. L’he vista mil vegades des de xicoteta als diaris, a la tele, al ‘informe semanal’ de la primera…

Però, tot i aquesta coneixença mediàtica, que fa que algunes cares semblen gairebé familiars, tindre-les allà davant em va colpir. Molt. Molt més del que m’esperava.

Veure directament aquelles dones tan fortes i valentes -fotografia dels desapareguts en mà- em va prèmer les entranyes i no vaig poder evitar un plor silenciós durant una bona estona, allà plantada al mig de la plaça…

Fa més de 24 hores, he creuat el riu de la Plata i ja sóc a Montevideo, i encara se’m remou alguna cosa per dins… I no la sé descriure amb més detall, però entre els ingredients inclou pena, ràbia, admiració i, d’alguna manera sense saber ben bé per què, vergonya.

Em té ben tocada, tot plegat.