Bicing a El Campello!

Quina sorpresa trobar-me que al poble d’adopció dels meus pares han instal·lat un sistema calcadet del bicing, però molt més barat.

Es diu bici-camp, ja tinc la targeta i per sis eurets de res a l’any puc tindre una bici a l’hora que vull, durant tres hores, i perfecta per fer una bona passejada pel carrer peatonal que va vora mar.

Hui només l’he agafada una estoneta, per provar. Demà pense anar direcció sud, a veure si arribe fins a tocar del cap de l’Horta. I si em canse, hi ha parades per deixar-la i tornar-me’n a casa en tramvia.

Una gràcia, xe!

(Més paraules amb les que estic retrobant-me: bonegar!)

‘Cada olleta té la seua tapaoreta’

Ara que porte uns dies a casa retrobant-me amb paraules com sompera, aüssar, a gossa(d)es i recollons, quan em pose a prendre el solet a la platja em venen al cap tot de frases de les que he escoltat tota la vida i que feia tant de temps que no sentia que era com si hagueren desaparegut.

Una de les meues preferides, i que ha eixit de boca de ma mare milers de vegades: ‘Cada olleta té la seua tapaoreta’.

Filosofia popular en estat pur, versió comarques centrals valencianes.
O una cosa així, dic jo.

Se’m fa la boca aigua

Ara que ja he resolt els temes logístics a València, i que sóc uns dies més cap al sud, a ca la família, combinat descans i una miqueta de feina, comence per fi a sentir que arriben les vacances de veritat.

D’ací una setmana estaré a Santorini, gaudint per fi de la que diuen que és una de les millors postes de sol del món. Només de pensar-ho comence a salivar. A casa m’he deixat ja mitja maleta feta: un bon grapat de llibres, de ficció i d’història, les ulleres i el tub de bussejar, la baralla de cartes i la crema solar. Em falta preparar una miqueta de roba, i llesta!

Ja no queda tant. Tic, tac, tic, tac.

Una última cosa abans d’anar-me’n…

Amb la primera maleta enllestida, les ganes de treballar absolutament perdudes i la casa recollida, només em falta fer una cosa abans de marxar: anar a donar sang.

Segur que algú la necessita, i no costa res. Una punxadeta que quasi ni te n’enteres (i mira que jo no soporte les agulles: ja els ho dic a les infermeres només entrar, que potser em desmaiaré, eh?, però tot és posar-se), i estàs contribuint a la millora d’algú que ha passat per una operació, que està rebent quimio o que en necessita per alguna malaltia crònica.

És el regal mínim que podem fer als que es queden als hospitals, abans de marxar de vacances.

Comença el periple

Amb algunes feinetes encara per acabar -entre hui i els moments solts que vaja trobant d’ara a finals de mes- comença el meu periple estiuenc.

Demà, cap a València, a veure algunes amistats però, fonamentalment, a rentar-li la cara al pis que tinc allà per poder-lo tornar a llogar en bones condicions. I espere tindre temps per escapar-me a dinar al Palmar, que fa molt de temps que no hi vaig.

La setmana que ve, a Alacant i rodalies, a veure la família, gaudir d’unes platges que diu haver descobert la meua germana i posar els ulls com a plats davant l’arròs al forn que ja m’ha dit la mama que em farà només arribar.

I l’altra, cap a les Cíclades. 20 dies a Grècia, saltant d’illa en illa per l’Egeu, buscant la pau i la calma, la tranquil·litat i el dolce far niente. I els bons aliments, i l’aigua clara.

En tornar, una setmaneta escassa per fer rentadores i canviar el xip meteorològic, perquè de la caloreta mediterrània me n’aniré al final de l’hivern del riu de la Plata. Buenos Aires quatre dies, Montevideo deu. Per participar a un festival i fer de jurat. Encara no m’ho crec!

Així que comence ara mateix a fer la primera maleta. I ja em puc acostumar, que durant gairebé dos mesos serà una tasca habitual…

interNcanvi

Repassant un text que estic redactant veig que, conseqüència del cansament acumulat, he escrit malament diverses paraules, fent ballar lletres, deixant-me’n alguna pel camí o afegint-ne quan no en toquen.

Una d’aquestes ha estat l’aparició d’una N misteriosa al mig de la paraula intercanvi, que ha donat com a resultat interncanvi.

I com a paraula de nova creació, em té encisada. Ara ja sé com anomenar aquells moments en què se’t remouen les entranyes i acabes veient les coses d’una manera!

Ja tinc tele!!!

Un amable lector d’aquest bloc em regala una tele que passaré a recollir per sa casa la setmana que ve.

Molta sort he tingut, em fa l’efecte.
I jo, ben agraïda!

Una gràcia, això de passar-nos les coses que ja no fem servir.

Valencians: a algú li sobra una tele?

No, hui no pense parlar del poc paper que ens fa Canal 9, ni si estaríem millor sense ella. Quan dic tele vull dir l’aparell que tenim a casa, que segur que a algun li’n sobra un…

Fa uns dies, un excompany de feina demanava al feisbuc si a algú li sobrava una cadira d’oficina. El mateix dia que jo me n’havia comprat una de nova i no sabia què fer-ne de la vella, que encara estava en bon estat però que no era prou alta per evitar-me els mals d’esquena. Hui ha vingut a emportar-se-la, i en això que he pensat que potser puc usar el mateix mètode per trobar una tele que algú ja no vulga per al meu piset de València, que la que hi havia s’ha trencat.

Així que… ara que tothom sembla estar renovant la flota amb l’excusa de la TDT… a algú li sobra una tele? M’és igual si és gran o xicoteta, negra, grisa o de coloraines. Amb tal que es veja… Jo estaré per València ciutat la setmana que ve i podria passar a arreplegar-la…

O a Barcelona, abans d’anar-me’n cap avall.

A veure si sona la flauta!!!

(Com a alternativa: coneixeu alguna web fiable on la gent oferisca els trastos que ja no vol?)

Adéu Neus Bonet, veurem si hola a Manel Fuentes

Neus Bonet no em va agradar ja el primer dia (i pel que diuen les dades d’audiència, no sóc l’única…), però els jefassos de Catalunya Ràdio l’han mantinguda tota la temporada. Ara, pel que veig, ja ha arribat l’hora -per fi!- de reconèixer que no va estar una bona tria.

No era fàcil: el Bassas ha deixat el record d’una manera de fer periodisme -i entreteniment- radiofònic que no aconseguiran repetir. Però és que la Bonet ha estat especialment sompa, avorrida, sense xispa. Per no parlar dels continguts. I el programa, pel que diuen els que han tingut el valor de seguir-lo escoltant, ha perdut bona part de tot allò que tenia i que me’l feia sentir com una part important de la meua rutina diària. (Ai, aquells ‘bon dia, són les vuit’ en la veu de l’Antoni!).

Ara sembla que els matins els conduirà Manel Fuentes. A mi no em desagrada el Fuentes… en el que fa ara. Caldrà esperar i veure com planteja un programa com aquest… i què li deixen fer. Perquè, no ens enganyem, els canvis -i la davallada brutal d’audiència, que la fem entre tots, però tots són ara molts menys dels que érem- no depenen de les quatre veus principals, sinó d’un plantejament polític que ja veiem per on va…

Vaig de bòlit

Queden poc més de quinze dies per començar el mes i mig que enguany faré de vacances (si bé l’última quinzena és, en part, per feina, però a Buenos Aires i Montevideo).

I abans d’això he d’acabar diverses feines, algunes que ni tan sols han arrancat encara, baixar a València a enllestir el pis per als pròxims llogaters, incloent-hi canviar l’escalfador d’aigua i comprar un matalàs nou (on en puc trobar de barats a Vlc???), anar a Alacant a veure la família… amunt i avall… trens, avions, horaris, lampistes, visites…

I a mi aquesta acumulació de coses per fer em posa dels nervis, em fa anar de bòlit i tindre la sensació de estar-ho fent tot a mitges i malament.

Me’n vaig a que em pegue l’aire, a veure si em centre una miqueta…