Va de metàfores això

Un pany amb tres voltes d’una clau vella i oblidada, rovellat i
immòbil, amb el forrellat passat i teranyines que el cobreixen i l’amaguen fins i tot de la
pols suspesa a l’aire.

Des de fa temps. Com a situació assumida i sense ni tan sols plantejar-se que puga ser de cap altra manera, com qui diu.

I, de sobte, un dia, sense esperar-s’ho, un filferro que comença a
furgar, fent pessigolles primer, començant a exigir unes gotes de 3en1
després…

Normal que grinyole, oi?

Orgullosa, i avergonyida

Hui fa 40 anys que els aldarulls de Stonewall van posar la primera pedra del que ha estat -i és- un dels moviments socials més potents del món. En molt poc de temps s’ha passat de considerar l’homosexualitat com una malaltia i un delicte a la plena igualtat de drets (sobre el paper, i ací, a 80 països encara és delicte, en alguns es pena amb la mort).

És una data, doncs, històrica. Un dia per celebrar i seguir reivindicant. Units, que es com s’aconsegueixen les coses. O així ho pense jo.

Jo sí, però la multitud de col·lectius, associacions, parts de partits polítics i empresaris relacionats d’una o altra manera amb aquest món, no. Dues manifestacions a Barcelona, com ja hi ha dos festivals de cinema gai. Una situació ridícula i única al món, perquè ací tothom mira més el seu melic que no pas un objectiu comú. Quan em toca explicar-ho a gent d’altres indrets, em fa vergonya i tot.

Així no anem bé.

Moments de felicitat per menys d’un euro (2): enviar una postal

Ara que només ens cal un sms per dir allò de ‘ja he arribat, tot bé’, o un email amb fotos per compartir els detalls dels viatges i les vacances, jo continue enviant postals. I m’encanta.

El moment d’apropar-te al quiosc o la botiga de records turístics, fer una ullada a les que hi ha exposades, començar a triar, buscar-ne una amb bona foto (n’hi han d’horroroses!) i pensar per qui serà. He de dir que, en això, sóc ben clàssica: trie paissatges o monuments representatius del lloc on estic, res d’aquelles coses pseudo-gracioses ni brofegades sense cap gust.

I després, a alguna terrasseta, amb calma, treure el bolígraf, copiar l’adreça amb bona lletra, calcular què vols dir en aquell espai tan xicotet, per no quedar-te a meitat del missatge si t’enrotlles massa, però tampoc fer una cosa freda i sense contingut… Posar-li el segell i a la bústia, i esperar.

Perquè sé que, quan arribe, probablement via sms, o la propera vegada que parlem per telèfon, m’ho faran saber. I em diran com de contentes s’han posat les xiquetes, que han descobert que la bústia de casa no és només una caixa de ferro que acumula propaganda del carrefour i les factures de la llum, sinó que pot rebre una cosa al seu nom, només per elles, de puny i lletra, i ben especial…

Il·lusió per qui l’envia, somriure per qui ho rep. Fantàstic.

Moments de felicitat per menys d’un euro (1): Tomate Frito Solís

Cada volta tinc més clar que el que val la pena de la vida són els breus instants de joia que ens anem trobant (o com diuen al meu poble, ‘ai, si no fóra per eixos ratets!).

I per trobar-los no cal ser guapo (perquè els guapos són els raros, ho sap tothom, però no ho diu ningú…), ni tampoc ric. I, per demostrar-ho, comence hui una sèrie intermitent d’apunts al bloc sobre coses que, per menys d’un euro, m’alegren el dia.

La primera: el Tomate Frito Solís. Així, en castellà i amb majúscules. O encara m’atreviria a escriure-ho tot junt, tomatefritosolís, que es com sempre ho hem dit a casa, en castellà i com si fóra una paraula sola. Feia anys, literalment, que el tenia abandonat fins que el cap de setmana passat, de manera inesperada, va aparèixer un pot davant dels meus ulls. Quina alegria!

Uns espaguetis bullits (dels de pasta seca, que per al tomatefritosolís no calen floritures), una llauna de tonyineta i una bona quantitat del producte de la felicitat momentània, i va ser un dinar fantàstic. I ahir vaig repetir l’experiència en versió arròs a la cubana. Un grapat d’arròs bullit, un ou fregit i, de nou, el solís. Perquè això sí, no es pot fer amb altres marques, que no tenen el mateix sabor, ni textura, ni res.

De fet, jo crec que el tomatefritosolís ni tan sols fa sabor a tomaca. Vaja, jo quan faig tomaca fregida no s’assembla en res. Però ve a ser com els xiclets o els petitsuisse de maduixa, que fan un sabor boníssim, però de maduixa precisament diria jo que no tenen gaire cosa.

En qualsevol cas: et soluciona un àpat en un moment, està boníssim i et retorna a la infantesa amb un bon rotllo increïble. I tot això, per menys d’un euro. Què més voleu?

El misteri dels noms de l’Ikea

Sempre em pregunte què nassos voldran dir els noms que posen als productes de l’Ikea.

Continue sense saber-ho, però hui m’ha quedat clar que el que no fan és comprovar què signifiquen en altres llengües.

I si no, mireu la foto. Brutal!

Els Manel, a Sant Cugat

Dissabte vaig poder -per fi!- veure un concert dels Manel, a l’aire lliure i gratuït, que és com més m’agraden a mi els concerts (i en aquesta ocasió, a més, amb bona companyia).

Va estar molt bé poder escoltar en directe aquelles cançonetes que tinc ja gravades en la memória -me les sé totes!, però he de confessar que, en conjunt, em va resultar un pèl fluixet. Sobretot, es nota que els hi falten ‘taules’ a l’hora de fer comentaris entre cançó i cançó o d’adreçar-se al públic. Això i que el volum no era molt alt i a la que t’allunyaves una mica de l’escenari, amb l’afegit de la gentada que hi havia anat a fer petar la xerrada i no a sentir-los cantar, es feia complicat poder-los seguir bé.

Com sembla que sempre fan, van acabar el concert convidant el personal a afegir estrofes a les Corrandes, i he de dir que últimament jo me n’he inventades moltes. Però entre que algunes són diguem-ne massa privades, que em moriria de la vergonya si hagués de pujar a l’escenari i que des de xicoteta sóc ben conscient de què cante fatal, a mi no em veureu recitant-les en públic.

De les que es van afegir em va fer gràcia la de ‘jo ja he passat dels trenta, ella encara està en els vint’. I de les de collita pròpia, una de les que més agraden al petit comitè que les ha sentides és ‘enguany copa, lliga i xampions; no hem deixat res pel Madrid’.

I ens ha costat déu i ajuda arribar fins ací.

Més devanida que un gínjol!

Despertar-te amb un sms dels d’hisenda dient que han ordenat la devolució, i entrar al banc online per comprovar que sí, que és veritat, que t’han ingressat els dos mil eurets que et devien, no té preu.

I per celebrar-ho he anat a visitar dos dels establiments que més m’agraden. Primer, a la perruqueria, a per un nou look més estiuenc. I en acabar, a la ferreteria, on m’he fet amb una caixa nova per als ferraments, blava i groga, xulíssima, per posar ben endreçadets els cargols, les alcaiates i demés família, que fins ara els tinc en mini carmanyoles de l’ikea, sense cap glamur, escolta.

(Ja m’ho diuen, ja, que sóc un pèl friqui. Però ja em va bé ser així).

150.000 visites

Sembla que són dies de números redons. Coincidint amb els 5 anys de blocs -jo vaig començar al 2006, però- el comptador de visites diu que he sobrepassat les 150.000.

Si ja em feia creus amb les primeres mil, en aquells temps en què em dedicava a despotricar sobre Ratzinger i la seua visita a València, i els despropòsits de Canal 9*, imagineu com estic ara que veig que em continueu llegint quan parle de les meues coses, ara d’açò, ara d’allò, una miqueta sense cap ni peus, no sé si amb opinions tan radicals com em diuen algunes, però dient sempre alt i clar el que em passa pel cap.

I pense seguir donant guerra una bona temporada!

*Per salut mental, he deixat de seguir tan de prop què fa tota aquesta gent, que tenia el fetge que ja no podia més.

Per molts anys, blocaires!

Vinc de la trobada de blocaires de mesvilaweb. Quina sensació tan estranya, i tan bonica, aquesta de posar cara i ulls, i veus i besades i abraçades, a molts dels qui m’heu acompanyat al llarg d’aquests més de tres anys de desfici.

En algun moment -breu- m’he sentit un pèl… com dir-ho?… desprotegida potser, en ser conscient de tot el que he despullat de la meua història, de la meua ànima, en aquest xicotet ciber-raconet personal. Però tot seguit he sentit el caliu, de viva veu, que habitualment m’arriba des dels comentaris escrits, i tot s’ha posat al seu lloc.

L’excusa per trobar-nos ha estat la convocatòria ‘oficial’ per celebrar que demà fa cinc anys que els primers intrèpids van començar a publicar ací.

Espere tindre l’ocasió de poder-ho repetir.

(Hui alguns heu sabut qui sóc, després de tant de temps d’un anonimat light -amb pistes suficients perquè alguns m’hajau descobert en un moment o un altre. Però sé que mantindreu el secret…)