Mercats de primavera

Hui he anat al mercat. Tot i que el que tinc a tocar de casa -el de Felip II- no m’agrada massa, de tant en tant vaig a veure què hi ha. I la veritat és que ara és el temps més agraït per anar-hi.

He tornat a casa amb meló d’aigua, cireres, albercocs i bacores, i una planta de margarides i una de begònies per al balcó. Fa un parell de dies que m’ha donat per arreglar i trasplantar les quatre plantetes que han sobreviscut l’hivern, i ara fan goig de mirar.

Ara només em falta ser constant a l’hora de regar, que no sempre me’n recorde…

Tot preparat per votar

Pensava que havia fet tard, perquè entre el poc ressó de la campanya i que fa setmanes que no em va l’antena de la tele, quasi ni me n’he assabentat de què votem d’ací no res. I per una volta, en molt de temps, que tinc absolutament claríssim a qui vull votar -amb nom i cognom i tot-, no volia deixar-ho passar.

Ja he entregat la documentació a correus, i en uns dies tindré en casa el totxo de paperetes, que en les europees és especialment gruixut i divertit, perquè arriben les candidatures de tot l’estat…

Ja us explicaré quines perles trobe entre els partits que es presenten, que ja sabeu que analitzar els noms dels partits microscòpics és una de les coses que més m’entretenen en perídoe electoral.

Celebració, però…

No sé què em passa que porte uns dies un pèl mústia. Molta feina de colp, moltes hores ací tancada sense parlar amb ningú, treballa que treballaràs, i un cert xof general a ratets.

Potser és part de l’astènia primaveral, ves a saber.

Així que tampoc no m’ha eixit celebrar els golassos del partit d’ahir com ho haguera fet en altres moments. I, a més, a estones em venia a la ment com ho haguera pogut gaudir qui ja no hi és. Em consta que no sóc l’única. Veig pel feisbuc que més d’una se’n va recordar ahir dels culés que ens han deixat. Per alguns els moments de record són els dies de nadal, els aniversaris o les festes del poble.

Per a mi, ves per on, són els partits del Barça. Fins i tot en això sembla que he eixit rareta…

Propera parada: illes gregues

Enguany estic que no pare. Entre els festivals de cinema on em conviden a passar el documental (i jo que intente no perdre-me’n cap: Montevideo i Florència seran alguns dels pròxims), altres compromisos (el casament d’A i A a Lanzarote ha estat una delícia, i això que a mi em fan al·lèrgia les bodes, però aquesta era molt especial) i les ganes de viatjar que no se m’acaben, crec que acabaré l’any amb més dies dormits fora de casa que al piset que se m’emporta la major part dels ingressos en forma de lloguer abusiu barceloní.

Ara estic ja preparant-me de cara a l’estiu. He decidit que em meresc un agost de funcionària (l’any passat el vaig passar muntant el documental, l’anterior a l’hospital…): 31 dies de descans total. I ja tinc destinació: les illes gregues. Encara no sé quines, ni quants dies, però el contrast de blancs i blaus que m’ha atret des que de ben xicoteta vaig llegir el Gerald Durrell no pot esperar per més temps…

(Si algú de vosaltres hi ha estat, té recomanacions de què fer o d’on fugir, etc., si us plau, deixeu comentaris!!! D’entrada busque: illes tranquil·les i poc massificades, amb bones platges -alguna nudista, si pot ser-, lloguer de bicis i zones per fer snorkel. Per demanar…).

Sobre la Mavi, la mort i les ganes de viure

La notícia m’ha arribat com un impacte des de la portada de Vilaweb. Ni tan sols s’explica el com, perquè el que importa, en qualsevol cas, és el què: la Mavi Dolç se n’ha anat per sempre. 

I des que vaig viure la mort de manera tan propera, cada cop que me la torne a trobar de cara o de gairó, no fa més que reforçar que hem d’aprofitar el que tenim, que això són quatre dies, que no val la pena disgustar-se, enemistar-se ni malhumorar-se, i sí gaudir de l’amistat, del somriure, del sol, de la gent que ens estima/em i de tantes i tantes coses que sovint ens oblidem d’apreciar…

I crec que viure amb ganes és el millor que podem fer per les que ja no hi són.