Benvenuta a Torino

No porte ni huit hores a Torí i ja tinc la sensació d’haver fet de tot. A l’avió he reconegut Ventura Pons, a qui li fan un homenatge al Torino GLBT Film Festival, que és on he vingut jo també a presentar un documental. I amb ell he vingut cap al centre de la ciutat. 

M’han donat acreditacions i paperassa, i a caminar, que és com es coneix una ciutat. 

He dinat pizza amb oli picant, m’he menjat un gelat impressionant de straciatella per berenar, he patejar els carrers plens de botigues de roba italiana caríssima, i els carrers plens de botigues internacionals que semblen clonats de qualsevol altra ciutat del món; he entrat a botigues de decoració super fashion, m’he comprat un paraigües -perquè no para de ploure- i un llibre de Camilleri, dels de Montalbano, en italià, per veure si pose remei: el tinc encara més rovellat del que em pensava! 

I ja he vist dos documentals al festival. 
Així que hora toca descansar una mica, que m’han recomanat que no em perda l’hora del cocktail, voldria veure una pel·li més hui i aquesta nit hi ha una festa. Crec que no aguantaré el ritme!!! 

 (Demà toca el museu del cinema, segur, i si hi ha temps, potser també l’egipci. Dependrà del temps… A veure si deixa de ploure! Amb el solet que vam tindre ahir a Barcelona…)

L’altra manera de celebrar Sant Jordi (Made in Alcoi)

Durant molts anys, jo no vaig saber que el dia de Sant Jordi era el dia del llibre. Fins ben entrada l’adolescència, per mi Sant Jordi era el dia del mig del que diuen la ‘trilogia festera’, després del dia de l’entrà i abans del dia dels trons.

Hui és el dia d’estrenar roba nova i posar-se de fil de vint, anar a vore la processoneta del matí, dinar a la filà i, si es té paciència, empassar-se la processó de la vesprada, d’estar pràcticament tot el dia al carrer, i passejar carrer sant Llorenç amunt i avall, entre la plaça d’Espanya i l’avinguda del País Valencià (sí, allà es diu així!).

Ara per a mi el sant Jordi és una altra cosa. Disfrute com ningú de l’esperit que té aquesta diada a Barcelona -i m’és inevitable portar a la memòria alguns dels últims sant jordis, i pensar en qui ja no hi és-, però en algun moment del dia sempre me’n recorde també d’aquella altra manera de celebrar-lo.

Nostra festa ja cridant-nos està…

L’himne de festes d’Alcoi (ací trobareu la lletra completa) és probablement la primera cançó que vaig memoritzar sent conscient de què ho feia.

Des de primer de pàrvuls, cada any ens donaven un full amb el text. No sé si no existien o és que a la meua escola no en tenien, però no eren fotocòpies, no, sinó unes còpies que es feien amb una màquina amb manivel·la (ciclostil? com es deia?) i tinta lila, que sembaven manifests feministes, amb aquella pinta.

I allà estava, amb lletra lligada, el text que jo crec que tots els alcoians ens sabem de memòria, ho confessem o no. I des d’abans de les vacances de pasqua, la cantàvem a l’escola, una
vegada i una altra, fins que s’asseguraven que tots ens la sabíem: Llaor, llaor, per donar-te esplendor, riu en l’esfera la primavera. (Tampoc no és qüestió d’analitzar ara la lletra, que no té massa cap ni peus).

Aquesta vesprada, com cada any el 21 d’abril, centenars de persones s’acostaran a les portes de l’ajuntament d’Alcoi, a la bandeja (oficialment coneguda com plaça d’Espanya), per cantar a una. Desafinaran, com sempre, i sort tindran si no els plou demà com a conseqüència. I tornaran a sentir com es posa la carn de gallina en escoltar les primeres notes. És el moment que més trobe a faltar tots els anys que no vaig a Alcoi per festes, que en són molts.

Fa 26 anys mon pare i jo eixíem de moros per primera volta. Enguany, diu, és el seu últim any. I jo espere que ho disfrute tant com puga.

(Jo vaig deixar d’eixir uns pocs anys després: les dones no tenen cabuda en aquesta festa, però d’això, si de cas, ja en parlaré un altre dia).

I visca Sant Jordi!

Spring cleaning

M’encanta que en anglés s’associe la neteja general, aquella que es fa un o dos cops l’any, amb la primavera, perquè és quan a mi m’entra normalment la dèria de reordenar-ho tot i regirar la casa de dalt a baix.

Fa un parell de setmanes va tocar l’armari de la roba. Hui han sigut les caixes, calaixos i prestatgeries del despatx. Tinc tres bosses de les de l’ikea plenes de paper fins a dalt per portar a reciclar, i un mal d’esquena que no m’aguante. Però ara sé on ho tinc tot, endreçat de manera lògica, i amb un aspecte gairebé de botiga de mobles.

Però a més dels objectes físics, a mi jornades com la de hui em relaxen. Són com posar-ho tot al lloc també per dins, d’alguna manera. De trobar una tranquil·litat merescuda. I acabar el dia ben satisfeta.

Passejant pel Gòtic

Mai no he fet un fotobloc, entre altres coses perquè faig poques fotos. I és que la càmera reflex digital que tinc, al final pesa prou -entre els objectius, la funda, la bateria…- i fa perea portar-la. I així passa que em perd fotos que em vaig trobant davant els nassos. (Potser per nadal de l’any que ve me’n demane una de les xicotetes: mama, pren nota!).

Ahir, però, durant una llarguíssima caminada per aprofitar el bon dia, tenia una càmera a mà (gràcies, S.), i vaig poder captar aquesta imatge, a un carreró del Gòtic de Barcelona -no em feu dir quin, que sempre m’acabe perdent; sort que tirant cap avall sempre s’arriba a la mar.

Em va agradar l’aprofitament dels grans finestrals exteriors per posar les bicis, i em va fer enveja dels qui les poden tindre ací. Jo, en un segon pis sense ascensor i d’escala molt estreta, he renunciat a tindre’n de pròpia perquè sé que acabaria agafant pols al balcó per no haver-la de pujar i baixar. I sí, tinc el bicing, però no és el mateix…

Ajo Micropoetisa (en sóc fan!)

De sempre m’ha agradat jugar amb les paraules, i mai no m’ha entusiasmat la poessia diguem-ne ‘clàssica’, però el que fa aquesta castellana afincada a Madrid em té fascinada.
Són poemes curts, no més de quatre o cinc ‘versos’, que fan somriure o reflexionar, sempre aguts i intel·ligents, sovint carregats de veritats que et deixen un regust llarg al paladar.

A més, presenta les seues creacions (que també estan editades en llibre) en un espectacle amb música en què ella mateixa ‘recita’ els micropoemes, entre bocanada i bocanada del fum de la cigarreta que sempre porta incorporada i protegida per un vestidet menut, com ella.

Ací teniu cinc cèntims de la seua actuació recent a Abrera.

El meu micropoema preferit, l’últim del vídeo:

Te adoraré siempre
y me importas un pimiento
todavía no riman,
pero ya rimarán con el tiempo

Si voleu veure més exemples, el YouTube en va ple, incloses les originals cortinetes que va fer la Sexta l’estiu passat.

Per cert, no sabreu de cap artista que jugui amb les paraules de manera semblant en català, oi?

La mona valenciana, cada volta m’ix més bona

Segon intent (l’anterior va ser fa dos anys, ací teniu la recepta i com va anar) de fer mones casolanes, seguint les indicacions de com ho feia la uela Lola quan vivia al mas -era masera- i en pastava per a un regiment.

Enguany les he fetes a Cardedeu, envoltada de tres xiquetes que es pensaven que les mones només són de xocolata -tot i que la primera acepció al diccionari parla de les d’ou dur!- i que crec que encara resten bocabadades des que han vist com es trenca l’ou al front.

Pastar va ser molt divertit. Veure com es couen, una delícia. I menjar-se-les, per xuplar-se els colzes. Tot i que no m’acaben de quedar redonetes del tot, el sabor és el de tota la vida.

Per cert, que jo el que dic abans de trencar l’ou és el següent:

Ací em pica,
ací em cou,
ací em menge la mona
i ací et trenque l’ou.

I porte l’ou al front, a la panxa, a la boca i al front de qui estiga més a prop…
Coneixeu altres versions?

Per cert, per als que viviu al nord i voleu mones del sud, sembla que Mercadona en té.

Homofòbia a la Universitat d’Alacant

M’havien arribat campanes i hui ho he vist al diari Información (gràcies, D.). La Universitat d’Alacant va convidar a donar una conferència a una professora de bioètica de la Universitat Catòlica de Múrcia (per què una universitat pública d’un estat laïc manté relació amb un centre sectari???), que va afirmar, tal qual, que l’homosexualitat és una enfermetat.

Segle XXI, dret al matrimoni, psicòlegs de tot el món d’acord des de fa dècades, però a aquesta dona li dóna igual. A mi el que més m’al·lucina del tema és que ‘per respecte’, el públic va aplaudir al final. Respecte? Que em perdonen, però ja m’haguera agradat a mi estar allà i dir-li quatre coses. Que ací, en nom de la llibertat d’expressió i la llibertat de càtedra, el que es fa és que s’acaba protegint als feixistes. Em sembla vergonyós, tot plegat. Molt vergonyós. No trobe una paraula més radical per descriure el mal de panxa que em provoca.

(Hi ha qui s’ho ha pres amb humor i demana on hem d’anar a demanar la baixa i una pensió vitalícia, perquè si és malaltia, és de les cròniques, i sense cura coneguda).

Per cert, ja que estic, i per compensar una miqueta: Suècia acaba d’aprovar els matrimonis entre persones del mateix sexe. I el Suprem d’Iowa diu que no veu perquè no es poden casar dos homes o dues dones. Bé! Sempre és una bona notícia que es reconeguen els drets de les persones i cresca la igualtar.

Camps anti-avortista (ja està bé!)

Fa anys que no visc al País Valencià, però continue censada allà per la idea romàntica de què el meu vot fa més falta a casa que a cap altre lloc. Però això implica que també pague els impostos allà, i que fa anys que subvencione, d’aquesta manera, visites del Papa, fórmula 1, copes Amèrica i demés mandangues.

I fins ara he aguantat. Però crec que estic arribant al límit. Em negue, em negue a què manipulen les dones (i xiquetes!) per tindre fills que no volen tindre, a què imposen la moral de la secta beata i a què vulguen tindre ells el dret de decidir per nosaltres (no, senyors: som les dones les que hem de decidir-ho, això, cadascuna en el seu cas i segons les seues circumstàncies!).
 
I em negue a què, fins i tot, subvencionen organitzacions que es dediquen “a dissuadir a qui pensa avortar”. (Com ho faran? Amb pancartes a les portes de les clíniques? Els crec més que capaços…). Tot això és el que entenc jo que faran amb la “llei de protecció a la maternitat i la paternitat” que estan maquinant a la conselleria de Cotino, que ja sabem que és de l’Opus de tota la vida. (I ha de ser ell, un home que, a més, si és que segueix les normes sectàries, ni tan sols folla, qui diga res sobre l’avortament??? Va, home, va! Grrrrr.).

Em negue. Ja està bé. No puc més. Potser és hora d’emigrar del tot. També fiscalment. Encara que això no solucionarà res. Però jo ja no sé què més fer.
I la ràbia em pot.

(I jo em pregunte: si ens deixem portar per anar enrere d’aquesta manera, per a quan l’abolició del divorci? Tornarà a ser un crim l’adulteri de les dones? Sonarà exagerat, però el camí que porten és aquest!!!)