‘Wrong Rooms’, o com un llibre pot trastocar-te per dins

L’he acabat fa uns minuts -anit vaig llegir fins les tres, l’he représ en despertar-me a les nou- i encara no sé ni com va arribar a les meues mans. Supose que l’E. el va comprar en algun viatge a Londres, el llibre anava per casa, estava al prestatge dels ‘per llegir’ i la setmana passada, abans de baixar a València, el vaig agafar sense saber de què anava. I m’ha tocat, i molt.

La història: Londres, anys noranta. Dos nois es coneixen, s’enamoren, i al cap d’uns mesos a un d’ells li detecten un càncer. Mor a les poques setmanes, després d’un patiment indescriptible.

Evidentment, la història em sona. Una altra ciutat, una altra dècada, una agonia més llarga, però la qüestió de fons és gairebé la mateixa. M’he sorprés veient els meus sentiments, els meus pensaments, posats en paper, pràcticament amb les mateixes paraules. La desesperació del durant, quan aguantes com pots. El buit de l’instant, que no s’omplirà mai. L’anestèsia emocional dels mesos següents. La sensació de què ningú no pot entendre el que et passa per dins. La insistència dels professionals que t’ajuden en què cal passar l’etapa en què t’enfades amb qui s’ha mort, i tu saps que no ho faràs mai. La responsabilitat afegida de pensar que, si no la recordes tu cada dia, qui ho farà, si tothom sembla haver passat pàgina i gairebé ja ni se’n parla. I l’esforç diari per no caure, per no mostrar feblesa, per no sentir, i anar tirant.

Però aquest llibre ha tirat per terra aquest esforç.
Estic tornant a sentir. L’anestèsia comença a despertar-se.

Fa mesos que pense que algun dia hauria d’escriure aquesta història, la meua, la nostra història. Però alguna cosa m’ho impedeix. No sé si m’alleugerarà o em farà mal. Que algú puga estar interessant en llegir-la m’importa poc.

Ara, després d’acabar ‘Wrong Rooms’, estic intentant localitzar l’autor, Mark Sanderson. Mai no he enviat cap carta a un escriptor, però en aquesta ocasió m’agradaria agrair-li el que el seu llibre m’ha donat. I saber com es va sentir ell quan el va acabar.

Algú anirà demà al camp del Barça?

Sembla que abans del partit, i/o durant la mitja part, passaran l’espot que teniu ací baix (l’he fet jo!) per la pantalla gegant del marcador.

Si algú hi va, m’ho podreu explicar, si l’heu vist o no, com quedava, etc.?

Per cert, és l’anunci de l’Any Internacional de l’Astronomia, del qual trobareu més informació ací.

ACTUALITZACIÓ: Gràcies als que m’heu fet saber que el partit és demà i no hui. No sé ni en quin dia visc!



En record de John Updike

El vaig descobrir sense voler, sense saber què m’oferia, perquè l’E. havia portat a casa un exemplar de In the Beauty of the Lilies, i vaig gaudir tant que no volia que el llibre s’acabara. No és fàcil de llegir en original, perquè té un vocabulari tan exquisit que t’obliga a analitzar cada paraula, però així també aprens molt, i quan ho fas, és un plaer.

Tant em va agradar que em vaig comprar les quatre novel·les del Rabbit Angstrom, en un sol volum. Un “totxo” considerable, però editat amb tapa dura i paper bo, com sembla que només saben fer llibres els americans.

No l’he acabat, i potser ara és un bon moment, ara que sé que desapareix una de les veus anglòfones més boniques i captivadores que he llegit mai.
Hui ha mort John Updike.

Retrobaments inesperats, i sorprenents

El passe del documental Homo Baby Boom a València dissabte per la vesprada sembla que va ser un exitàs! L’excel·lent tasca de convocatòria dels de Galesh va fer que la sala gran del Centre Octubre és quedara xicoteta, literalment. L’aforament oficial és de cent persones, però quan ja estaven ocupades fins i tot les escales, encara quedava fora una cinquantena llarga, així que es va decidir fer dos passes. I a la gent, pel que sembla, els hi va agradar molt.

A banda d’això, sense haver-ho previst (que ja m’ho podria haver imaginat, però no ho havia fet), em vaig sorprendre retrobant-me amb persones que feia huit o deu anys que no veia. De la facultat, amigues d’amigues, coneguts i conegudes, gent de qui recordava la cara però no el nom… Posar-nos al dia amb quatre frases va ser tota una experiència! Entre les retrobades més sorprenents, la de la C., que ara està casada amb la I. i tenen un xiquet preciós d’un any! O el J., que té previst casar-se amb el R. l’estiu que ve i estan mirant d’adoptar.

Com canvien les coses. Quan jo em feia amb aquesta gent, ningú es pensava que legalment això arribaria. Però a banda d’aquest fet, el que m’ha deixat ben sorpresa (pràcticament bocabadada) és com els de la meua generació estan en plena voràgine reproductiva.

Serà que em faig gran, ai.

Harvey Milk

Hui, el dia en què els Estats Units passaran a estar dirigits per un home negre, em sembla un moment excel·lent per parlar de Harvey Milk; però no tant de la pel·lícula que s’ha fet sobre la seva vida (Sean Penn està impressionant!), sinó del que ell va significar.

Evidentment, els canvis socials no els aconsegueix una sola persona. Però sense el que han fet algunes persones, no seríem on som. Sense Harvey Milk, o sense els qui van dir prou a Stonewall, o sense Jordi Petit, o sense Pedro Zerolo (ni una dona a la llista…???), la situació de gais i lesbianes ara seria molt diferent.

Milk va ser el primer càrrec públic ‘obertament’ gai -perquè d’amagats, sempre n’hi ha hagut, i en continua havent, i no només a l’Ajuntament de València (a les manis del 8 de març, o del 28 de juny, en passar per allà la gent crida ‘hay más lesbianas detrás de las ventanas’; quines coses…). Mai no he estat una defensora de l’outing (fer públic qui ho és o qui no), ni pense que tots els polítics, empresaris, artistes o qualsevol altre personatge públic hagen de fer bandera.

Però el cert és que gràcies als que s’han atrevit a fer-ho ara tenim, legalment, la igualtat. Perquè socialment… caldria veure-ho. Em fa l’efecte que ‘maricó’ segueix sent un dels insults més habituals als patis dels instituts i als camps d’esports. I això, vulgues que no, és significatiu, dic jo.

I encara em trobe gent que, passada la trentena, porta una doble vida per pànic al que diran a casa o a la feina. És trist, però real.

Harvey Milk va fer moltes coses, però sobretot el que va fer va ser donar la cara, i plantar cara, i dir ‘sí, soc gai, i què?’. I d’això, encara en podem anar prenent exemple…

Ahir, sessió doble de cinema

Feia molts anys que no m’empassava una sessió doble. Des que per vint duros passaves més de quatre hores al cinema a la fresca del poble. O, no fa tant, a l’autocine dels afores d’Alacant, amb l’entrepà i la bossa de pipes.

Dues pel·lícules seguides, ahir diumenge. I em va sentar de meravella, per completar un dia que no havia començat amb massa bon peu però que es va arreglar amb una passejada en bicing de casa a la platja, dues horetes al sol llegint el diari amb tota la calma i la sessió soble de cinema als Icaria.

Primer, Changeling (El intercambio, en la traducció castellana). L’Angelina Jolie, esplèndida. La direcció de l’Eastwood, molt bona. Però alguna cosa no em va acabar d’arribar. Entre que al tràiler ja m’havien explicat tres quarts de la pel·lícula, que alguns trossos del drama els allarguen massa (per què aquesta mania de fer pel·lis de més de dues hores, si sovint no cal?) i que es veu que jo tinc una mica de sang d’orxata, allà on tocava plorar com a madalenes, jo em vaig quedar igual que estava.

La segona pel·li, Milk (‘Mi nombre es Harvey Milk’), em va agradar molt més. Per molts motius. Però els explicaré en un altre apunt, un dia d’aquests.

Això sí, l’experiència de la doble sessió, la repetiré.
I sense tastar les rosetes, que continue endavant amb la dieta…