Subtitulant!!!

Una nota breu per si esteu patint: Ja quasi ho tinc!!! 🙂

Falta netejar algunes cosetes d’àudio, i mentrestant aprofite per anar enllestint la versió subtitulada… en castellà!

I es fa estrany això, tu.

Ja queda menys…

Acabe de fer el segon passe amb qui ha de donar el vist-i-plau del documental, per dir-ho així (perquè, en realitat, m’han deixat una independència total). I els hi ha encantat.

Això dóna els ànims suficients per pulir els quatre detalls que queden, que arribe la música completa i poder donar-ho per tancat.

Ja queda menys. Quatre dies.
Tic, tac, tic, tac, tic, tac.

Compte enrere (l’estrés pot amb mi)

En sis dies he de lliurar el documental que porte entre mans i un vídeo complementari. No està acabat del tot, però ho tindré a temps. O això espere. El compositor musical s’està endarrerint, em falten un parell de seqüències que no acabe de veure, i tinc un bloqueig mental considerable que em fa encara més complicat el poder anar avançant.

Mire de pensar en la compensació i la satisfacció que em portarà haver acabat la setmana que ve. I en les vacances a l’octubre. Però tot i això, la tensió que acumule és difícil d’esquivar.

Només falta una espenteta més. Però costa de mala manera!

Coser i cantar a Tarragona (gracís!)

Divendres a la nit per fi ho vaig aconseguir: he tornat a veure en directe els Antònia Font. I baixar a Tarragona valia la pena: l’escenari era l’amfiteatre del Camp de Mart, i l’espai és impressionant.

Van cantar els dos discos del ‘coser i cantar’, sencerets. Amb orquestra. I la combinació és brutal. Van cantar també algunes cançons sols, per demostrar que són uns cracks. Perquè ho són. Es van posar el públic, que al principi estava molt paradet, a la butxaca, i van acabar amb tothom aplaudint a rabiar.

Només els puc dir una cosa: gracís!

La festa del barri dels indians… em toca el nas

Això no ho sabia jo en decidir vindre a aquest barri. Ara resulta que tenen unes festes que duren no un cap de setmana llarg, no, ni tan sols una semaneta. Deu dies. Amb deu nits. Amb cercaviles, fira, venda ambulant, verbenetes i soparets.

Tot al carrer. Al carrer al qual dóna el balconet de la sala en la que jo treballe. En silenci, si pot ser. Com m’ho faré els propers deu dies, just els que em queden per poder lliurar l’encàrrec més important que he tingut fins ara?

I no és una feina que em puga emportar fàcilment, perquè necessite l’ordenata gran, el portàtil no dóna per processar tant de vídeo. Ja és mala pata, ja. I sé que no podré fer res. Potser l’opció serà treballar de matinada, quan ells dormen…

(Algú sap d’una bona marca de taps per les orelles???)

Megaestressada!

Dels nervis estic ja. Porte entre mans un projecte que ara se m’està fent gegant i no puc controlar bé. Un reportatge-documental, del qual he fet tot el procés, des de parir la idea a contactar els entrevistats, a fer les gravacions, el guió i el muntatge… que és on estic ara, i em supera. Massa feina per una persona sola. Si no per volum d’hores, que també, per la quantitat d’informació, la saturació que tinc a l’hora de prendre decisions, la falta de perspectiva que em causa l’embotament mental en què em trobe…

I ho he de lliurar tot acabat el dia 30. Que no em passe res.
Uf. Buf. Arrrgggg.

Això de Berlusconi ja no té nom

Jo crec que si m’ho conten així en una conversa de sobretaula no m’ho crec. Però no, no, sembla que és cert. Està publicat, i a diferents mitjans als quals els hi done credibilitat. Torna la censura amb majúscules. I jo ja no entenc res.

Resulta que al festival de cinema de Roma estava previst estrenar la pel·lícula W., d’Oliver Stone, una mena de biografia de la vida del Bush junior, amb passat d’alcohòlic inclòs. Però, ai, al duce Berlusconi no li ha agradat, i l’ha vetada. Com ho sentiu. La distribuïdora ha decidit presentar-la a Londres, on per ara no li han posat pegues.

I, des de la distància i el meu desconeixement del poble italià, jo em pregunte, però què collons estan deixant-se fer???

Al festival de Roma sí que s’estrenarà un film italià que descriu ‘els delictes dels partisans després de l’ocupació nazi’. Esgarrifa. I molt.

Adéu, Alperi, i no tornes

Ha dimitit com a alcalde d’Alacant, després de vora 14 anys i sense donar massa explicacions, tot i que ja feia temps que havia anunciat que no acabaria el mandat. No es retira del tot: mantindrà l’acta de diputat a les Corts valencianes perquè així continua protegit en els casos judicials que té oberts.

No es podrà fer -de moment- la justícia que un personatge mafiós com aquest mereixeria, però si més no, que comence a desaparéixer del mapa ja és una bona notícia. Potser alguns altres seguiran aquesta via i ens podrem anar desfent a poc a poc dels indesitjables que gestionen més pensant en les seues butxaques -i en les dels seus amics- que en els ciutadans als qui representen (i que, no ho oblidem, els continuen votant, per inexplicable que ens resulte a alguns…).

Adéu, Alperi. I no tornes.