Un any

Aquests dies fa un any. Van ser moments molt durs, i porte setmanes rememorant-los nit i dia, a estones, perquè la ment va per lliure i porta els records quan menys t’ho esperes.

El més complicat, però, va arribar més tard. Tornar a arrancar, fer camí dia a dia, ja sola, aprendre a encetar una vida diferent, incorporar persones noves, comprovar com algunes altres s’allunyaven – perquè la meua pesència feia més evident l’absència de qui ja no hi és, supose. Alçar-me cada matí – tot un repte les primeres setmanes. Trobar il·lusions o simplement subsistir com podia, segons el dia. Escoltar el Llach una vegada i una altra, sense pensar en res més. Somriure de tot cor, i sorprendre’m per poder fer-ho, ja més endavant.

Em sembla mentida que ja hagen passat tants dies. O no. Per una part, sembla ahir, tot recent. Per una altra, em sorprenc de tot el que he pogut viure en aquest temps. Sense oblidar, mai, però passant pàgina.

I ara, encara més que quan van ser triades a mena de comiat, em resulten absolutament encertades les paraules de Miquel Martí i Pol.

Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar malfonent-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties,
de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc esdevindràs tan nostra
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te, a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.

(Ja sé que no és la primera volta que pose aquesta imatge. Però em sembla que continua expressant molt bé el que vull dir.)

Un cuc al nas, o perquè no he tastat mai la coca

He de dir que normalment les campanyes contra la droga, incloses les que es fan contra el tabac (per cert, quasi huit mesos ja sense una sola calada!!!), em solen deixar bastant indiferent. I em fa l’efecte que, en general, a la majoria de la gent li passa el mateix. No crec que la decisió de tastar alguna substància depenga del que et diuen a un espot o a una pancarta publicitària. Perquè, en general, a més, són campanyes molt ‘bledes’.

Ara bé, hi ha un anunci que em va pillar en plena adolescència i que em va marcar. Meravelles del youtube, l’he trobat i el podeu veure, si teniu fetge, ací baix. A mi m’esgarrifa la imatge del cuc entrant pel nas. I encara més el sorollet (ai, com m’esmussa!). Però va complir la seua funció, ves per on.

Parking dog (Baix Empordà)

Vist a la Bisbal de l’Empordà, al carrer principal, a la porta de la farmàcia. I és això mateix, un artilugi per deixar el gos lligat i no haver-lo d’entrar a la botiga. Supose que n’hi han més a altres llocs, però jo és el primer que veig, i em va agradar.

Per cert, el Baix Empordà, magnífic. Va ser la destinació de la setmana passada. Allotjament a Peratallada, i dos dies de platja a Pals, a la cala s’Illa Roja, amb un xiringuito més que recomanable. Ai, no m’importaria tornar-hi ara mateix…

Cent mil visites

He anat fora uns dies, per desconnectar, i en tornar les estadístiques del bloc em sorprenen amb una xifra ben redona: 100.000 visites.

Moltes, segur, dels amics de tota la vida (i les de la mama!). La resta, però, misterioses i sense identificació. Qui sou? Com arribeu ací? Torneu sovint? A alguns, a través dels comentaris, us he pogut ‘fitxar’ i, en ocasions, llegir (si poseu enllaç a les vostres pàgines, vull dir). Altres passeu per ací sense dir res, sense que siga possible seguir-vos el rastre.

Però tots em feu sentir amb ganes de seguir explicant ara açò, ara allò, en un quadern que ha esdevingut part de la meua quotidianitat i que, per ara, pense continuar omplint del que em passa pel cap. 🙂

Vacances d’última hora (help!)

No puc més. Necessite fer vacances, com tothom. Ja sé que les tinc previstes a l’octubre, però he de desconnectar o no arribaré. I així tampoc no treballe bé. Així que he decidit escapar-me tres dies la setmana que ve, a algun lloc de platja, no massa lluny de Barcelona i per fer el que s’ha de fer en vacances: prendre el sol, llegir (molt!), dormir, i gaudir de bona companyia.

Ara només em falta trobar on anar. Un hotelet tranquil, o un apartahotel, o una habitació de casa rural però a prop del mar, un bon càmping…

Algú té alguna suggerència?

Canal 9 a Barcelona: primer contacte

En un dels descansets de la feina que he fet hui (quina calor, no s’aguanta!), he aprofitat per sintonitzar Canal 9 ara que ja es veu a Barcelona per TDT – al canal 43.

Només me l’he mirat uns cinc minuts, i ja he reviscut tota la caspa, la coentor, la manipulació i la propaganda descarada. El que he vist: un moment d’un ‘magazine’ de vesprada, amb dos presentadors a la platja que es permeten un castellanisme darrere d’un altre, un reportatge sobre ‘l’esperadíssim’ premi de fórmula 1 i el merchandising que s’ha fet i un altre d’autobombo sobre el rodatge de la quarta temporada de la sèrie Alqueria Blanca.

Ja, ja sé que a l’estiu la qualitat és la que és, que no hi ha temes, etc. Però és que això serà així també la resta de l’any. Ja ho veureu, ja. Si teniu fetge per aguantar-ho, és clar.

(Tot i això, em sembla molt bona notícia que es puga veure Canal 9 a tot el territori).

Impressions des d’El Campello

La visita estiuenca als meus pares, que des de fa un temps viuen a El Campello, em confirma que aquest poble m’agrada cada dia més. Les platges estan molt bé (han estat clau en aquests dies de tanta calor), hi ha botigues interessants i una curiosa barreja d’estiuejants.

Molts alcoians, molts, i el seu peculiar accent (que a ma casa hem perdut prou, però que sabem reconéixer a la primera), passeig marítim amunt, passeig marítim avall, aturant-se a una de les bones gelateries per demanar-se un ‘mesclaet’ (orxata amb granissat de llima) o una tarrineta de ‘mantecao’ (gelat de vainilla). A més, hi ha una bona colla de francesos, que no sé d’on han eixit, alguns anglesos, que són dels que viuen ací tot l’any i ara a l’estiu reben moltes visites, i madrilenys. Molts madrilenys.

Potser aquesta barreja és la que fa que al costat de rètols de noms de carrer com el de la foto, ahir al mercat els best sellers fóren unes tovalloles amb la bandera espanyola i vestits de sevillanes de totes les talles…

Agost

Acabe de passar pàgina al calendari mensual que tinc a tocar de la taula on treballe. Agost. De nou. M’impressiona la de coses que m’han passat en un any. I tot el que la vida m’ha ensenyat en aquest temps.

I sé que serà un mes dur, perquè la memòria anirà i tornarà, i farà via, i no hi haurà qui la domine. Ni falta que fa: amb tot el que he aprés, sé conviure amb ella, i de bon grat.

Serà interessant estar treballant a una Barcelona mig buida (tot i que la setmana que ve faré una visiteta curta cap al sud: mama, que vinc!), amb un altre ritme, amb més silenci, i amb les mateixes ganes, o més, de gaudir de cada dia.

(Per als qui en feu: bones vacances!).