Olor a pólvora (i 2)

Ja ho deia la vespra de Sant Joan: m’agrada, i molt l’olor de pólvora. I ha estat acabar el partit i que al meu carrer es tornaren tots bojos.
Una traca de punta a punta pràcticament, que ha inundat de flaire tota la casa.

I encara continuen. Em sembla que és el carrer de Barcelona amb més pólvora en una setmana.

Enganxada a les sèries (bones) de la tele

Ho reconec. Sóc una addicta.
Em vaig desenganxar durant uns mesos, però hi he tornat.

Primer van ser, mentre vivia a Nova York, The West Wing i Sex and the City, que les vaig veure senceretes i en DVD en un temps de rècord, amb tres i quatre capítols d’una tongada els dies de pluja, neu i vent. I de dos en dos, tard a la nit, quan feia bo.

Durant una temporada em vaig posar ‘temàtica’ i van caure The L Word i Sugar Rush, i part de Queer as Folk (que em va cansar), i per aquells mesos vaig veure també Studio 60, i vaig remirar-me Twin Peaks.

Ara en porte tres alhora: Lost, Heroes i The Soprano. I no puc parar. M’he de posar límits per fer coses de profit en lloc de mirar-me un capítol més, perquè els guionistes sempre aconsegueixen deixar-me amb la intriga i amb ganes de saber què passarà…

I ja em comence a plantejar quines altres sèries he de començar a baixar-me per quan se m’acaben aquestes. Alguna recomanació?

Orgull(osa) a Barcelona

Hi he anat per feina, perquè havia de gravar-la, perquè la veritat és que mai no he participat en una mani gai (o LGTB, per no deixar-me fora ningú). Ja ho deia l’any passat, ni me n’amague ni en faig bandera, però no sóc molt de manis, jo.

I, de fet, de les manis que he vist o he hagut de gravar (i en són moltes, i a diferents llocs del món), la de hui és la que m’ha dit més poca cosa. Primer, perquè tampoc no hi havia molta gent. Segon, perquè una vegada assolits -afortunadament!- certs drets, tot i que socialment queda molt per fer, la ràbia i impotència de fa quatre o cinc anys ha desaparegut dels lemes, les crides i les pancartes.
I es nota.

I també, potser, perquè he perdut la innocència (si és que n’he tingut mai), i he acabat estant a tantes manis com aquesta que ja no m’escandalitza veure les mamelles d’una trans pintades de porporina ballant al meu costat, ni una parella hetero de més de setanta anys darrere de la pancarta de pares i mares de gais i lesbianes ni, per descomptat, les cada vegada més visibles famílies de lesbianes o gais, canalla inclosa. Serà que em faig gran?

La cancel·lació de la Copa Amèrica, versió Canal 9

Llegiu, llegiu atentament el que han posat a la web:

“L’empresa organitzadora de l’America’s Cup, ACM, ha cancel·lat el contracte amb les administracions espanyoles per a la celebració de la 33 edició de la competició, però això no significa que València es descarte com a seu”

Nyas coca, ara resulta que això és com el futbol, que quan va bé és que som uns fenòmens i quan va malament la culpa és de l’àrbitre. O de Zapatero. Que només els ha faltat titular “Zapatero ens deixa sense America’s Cup”. Que, coneixent-los, segur que se’ls ha passat pel cap.

I ja veurem quina explicació buscaran quan es descarte finalment com a seu. Tot i que llegit literalment com ells ho han posat, fa l’efecte que València no és d’Espanya, tu. Quines coses.

I a més, ara ja han aprovat els plans urbanístics que tenien com a excusa la competició dels nassos, que era el que volien realment. I tenen la fórmula 1. Brutal.

Ahir, a l’hora del futbol

Ahir, a l’hora del futbol, vaig anar al teatre. L’obra, de dansa, va resultar un avorriment, però el que em cridar l’atenció és que la sala era prou plena, i de gent de totes les edats. Homes i dones .

I em va sobtar, encara més, la gent que hi havia al metro en sortir i tornar cap a casa, justament durant els últims minuts del partit.

Potser a tots aquests titulars de hui que parlen de país immobilitzat i carrers deserts, se’ls hauria d’afegir que ací, això, no passa. (O no tant).

Olor a pólvora

Uns xiquets acaben de tirar un grapat de petards just baix de casa, i immediatament m’ha arribat la flaire de pólvora a través del balcó obert de bat a bat -quina calor que fa en aquesta casa.

No m’agraden els trons, el soroll, el perill que porten associats.
Però l’olor de pólvora, ai, aquesta és irresistible.

(I la de records que porta. En uns segons m’ha traslladat al carrer Sant Nicolau d’Alcoi a finals d’abril, al barri del Carme d’una València en falles, als carrers d’Alacant tal dia com hui…).

Plou, de nou

Ja, ja sé que no sóc gens original i que tothom ens queixem del mateix, però és que no puc més! Vull sol, vull estiu, vull cel ras i blau, i no aquests nuvolots que em deprimeixen dia sí, dia també.

El cap de setmana me’n baixe a València, a veure si tinc més sort, perquè això ja no ho aguante!

Arqueologia en enganxines: Lizondo, Zaplana, Naseiro…

Fa uns dies em van fer la visita els meus pares. I em van portar unes quantes caixes de paperassa que encara tenia guardades al traster de sa casa.

He retrobat així centenars de fotos de la infantesa (algunes molt tendres) i l’adolescència (horroroses, la majoria han acabat al contenidor del reciclatge), documents impagables com ara el diari que vaig encetar en fer la comunió (quines coses!!! I encara gràcies que només vaig omplir unes quantes pàgines), treballs de la facultat…

I entre tot això, a més, han eixit unes enganxines que devien repartir a mitjans dels noranta…

Aquesta, que acabe d’escanejar, n’és una: Jaume I agafa de les orelles González Lizondo i un Zaplana implicat al cas Naseiro… Quins temps, tu.