Apòstata desficiosa

Era una retirada (tot i que potser només temporal) òbvia i anunciada. Si Zaplana estava en política per forrar-se, com tots sabem, i ara l’havien deixat de banda totalment, havia de buscar-se les garrofes en un altre lloc. El sou de diputat, per a ell, deu semblar de broma, vist el ritme de vida que gasta.

Els seus amigatxos de Telefònica li ompliran ara la butxaca. Però si no fóren ells, serien uns altres. De gent que li dega favors milionaris ha de tindre l’agenda plena.

P.S.: I pensar que encara em pesa haver treballat en el seu NO+DO durant més de dos anys…

Fa anys que sóc fan incondicional de El Roto.

Hui és un d’aquells dies en què només em puc treure el barret davant la seua visió de les coses.

Martin Sheen, l’actor que dóna vida al president dels Estats Units Josiah Bartlet a The-West-Wing-la-millor-sèrie-de-la-història, ha fet públic per fi a quins dels candidats dóna suport.

Dels candidats demòcrates, és clar, una altra cosa seria impensable. La senyora de Clinton (no em faig a la idea que les dones canvien de cognom i es queden tan amples) i Obama li ho havien demanat, i ara ja ha deixat clar que s’estima més el Barack que no la Hillary.

Quines coses, tu. Això de les primàries és tot un món. Com ho facin a Espanya els del PP pot ser la bomba. Us imagineu els candidats demanant el suport de Julito Iglesias o Manolo Escobar?

Cada any, hui, me’n recorde: quan encara no havia nascut, i encara que no va haver ecografies que digueren una cosa o l’altra, sembla que tothom tenia claríssim que jo seria un xiquet, que aquelles patades que arreava eren una mostra clara de què seria futbolista i que, com fan gairebé tots els pares novençanets d’Alcoi, em posarien Jordi.

Es fa en honor del patró de la ciutat que segons diuen allà va anar no per matar un drac sinó, ai, per ajudar en la reconquesta de la ciutat. Per això, allà li diuen Sant-Jordi-mata-moros. Literal.

Com que vaig nàixer xiqueta, s’ho van haver de repensar. Només puc donar gràcies perquè no portaren la història a l’extrem radical de posar-me Georgina (que molts ho fan!).

Ja sé que la meitat dels que em coneixeu us estareu fent creus: no és propi de mi parlar d’un gimnàs. Doncs ves per on, ara resulta que sí. Des que em vaig canviar de casa que m’he apuntat a un DIR (que és una gran cadena, pijilla, de Barcelona, per als qui em llegiu i no sou d’ací).

En realitat jo sóc una gran defensora dels serveis municipals, però per aquest barri no hi ha instal·lacions d’aquest tipus, i vaig pensar que millor triar un gimnàs que estigués a prop, que prou perea em fa ja anar-hi com per posar-me més impediments.

Al principi anava només a nadar, però ara m’he aficionat a les màquines de caminar. Anys i anys pensant que eren una estupidesa, que per caminar ja tenim els carrers, i ara intente passar-me dues o tres horetes a la setmana. Amb truc, però.

Les màquines del DIR no només tenen una pantalla de televisió pròpia cadascuna, cosa que fa la caminada més distreta si enganxes un bon programa. Segons he comprovat recentment, també es pot connectar l’iPod vídeo (o similar) i veure els teus propis arxius!!!!

És una meravella. Jo m’he posat la primera temporada de The West Wing a l’iPod i me l’estic mirant de nou, mentre camine, a ritme cada cop més rapidet, i sense que això de fer exercici em semble avorrit ni se’m faça etern.

Tot un invent!

Em dispose a veure, d’ací una estoneta, l’himne de festes (l’acte amb què comencen) d’Alcoi, via webcam, amb una qualitat raonable i un àudio prou bo que, acompanyat de la imaginació i del record dels anys passats (la cosa no és tan diferent d’un abril a l’altre), farà el seu paper.

Enguany m’haguera agradat anar, perquè sembla que és l’últim any que mon pare es vestirà de moro (són massa diners per tres dies a l’any…). Però em consolaré sabent que tinc unes quantes càmeres per triar, des d’ací. Ara l’únic dubte és si m’estime més la perspectiva des del cantó Pinyó, des del balcó de l’Ajuntament, la que encara el castell de festes o la de damunt del teatre Calderón. Ai, no sé quina triar!

P.S.: Supose que Canal 9 també farà alguna cosa via web, però les webcams venen sense comentaris!!!

ACTUALITZACIÓ: Ja l’he vist, i escoltat, l’himne. Nostra festa ja ha començat.

Fa anys que no escric ficció. Des de finals de l’adolescència, si fa no fa. Aleshores deien que no se’m donava malament. Jo no m’ho vaig creure mai, he d’aclarir.

Ara ho vull intentar de nou, en un projecte de contes a quatre mans que fa pinta de ser molt divertit.

Per ara, però, no hi ha manera. Estic bloquejada. He escrit i reescrit un mateix paràgraf ja no sé quantes vegades. I com més el retoque, menys m’agrada. Tinc la idea, crec, però no trobe les paraules.

I no només això. És llegir-me el que intente escriure, i entrar-me un atac de vergonya aguda.

Arrrggg.

Plou. Poc, però plou. És la primera volta que veig ploure de dia des de la meua nova finestra. M’agraden les gotes a la barana, relliscant per ajuntar-se fins que pesen massa i cauen – plof – al carrer. I m’agrada l’olor del carrer, ara que la pols es mescla amb la pluja.

I m’agrada pensar que la pluja farà net i quan torne a eixir el sol començarà a aclarir-se també aquesta astènia que no em deixa alçar el cap.

Fa mesos que vaig llegint amb deteniment diferents articles, entrevistes i informes sobre l’energia nuclear (rareta que és una). La llista d’arguments per justificar-la és àmplia i raonada: contamina -de manera directa- molt menys que les tèrmiques; ens agrade o no ja l’estem gastant de fa temps i si ara desapareguera, bona nit cresol, vist el nivell de consum d’energia que fem; no fa augmentar la demanda de combustibles fóssils, etc.

I, en teoria, allò de Txernòbil no té per què tornar a passar, si estan ben fetes les centrals. Però cada volta que agafe l’euromed i afluixa el pas en passar per l’Hospitalet de l’Infant, amb la central a tocar de la finestra com aquell que diu, m’entra un neguit que em dura gairebé fins que creue l’Ebre (a partir d’ara ‘el que quedarà de l’Ebre’).

Que els responsables d’Ascó hagen mentit és encara quasi més greu que el fet que hi hagi hagut una fuita. Bé, no, evidentment. Però a mi, em fa més por. Perquè vol dir no sols que el risc existeix i és evident, sinó que en cas de passar, hi ha qui s’estima més mirar a una altra banda o amagar el cap sota la taula en lloc de donar la cara.

O serà per no haver de reconéixer que si hi ha una fuita, ja ens apanyarem, perquè no tenen plans d’emergència que ho puguen evitar o minimitzar? Serà, en definitiva, per mirar d’evitar que revife el ‘nuclears no’ i que continuem tots aborregats?

P.S.: Fuites nuclears, sí a la MAT, pantans buits, transvasament de l’Ebre… Però seguim, seguim consumint aigua i energia, que si ens replantegem els esquemes generals més d’un perdria diners, i això sí que no pot ser.

Des d’ahir que no me’n sé estar. Un ministeri de la igualtat? Així, dedicat només a això? Va, home, va (ai, ara va i dic ‘home’ només, hauria de dir ‘home i dona’?, o ‘dona i home’?, o ‘lectors i lectores’?, o encara el més neutre ‘persones que em llegiu’?).

Això és el primer que em va vindre al cap. Que quina barbaritat. Que ja veus tu. Que anem apanyats. Que fer d’això ni més ni menys que un ministeri sencer.

Però després em pose a pensar i és que resulta que no sé quantes dones han estat ja assassinades enguany per uns quats desgraciats. I les que no sabem que en són víctimes diàries, encara que no acaben morint. I sí, ja sé que algú saltarà amb que també hi ha dones maltractadores, però quantes en són? Mireu les xifres i aquest argument perd tota la força.

I no només això. Fa temps que no vaig a cap entrevista de feina. I de les dels últims anys, podria comptar amb els dits d’una mà, i encara me’n sobrarien quatre, les voltes en què a més d’explicar el meu currículum, entre l’experiència professional i el màster americà, no he hagut de deixar clar també que no tenia ‘càrregues familiars’ ni intenció de tindre’n. Que t’ho pregunten així, en ocasions. ‘Carregues familiars’, tu. O ‘té vosté intenció de quedar-se embarassada en els propers anys?’. Directament. I em consta que als qui competien amb mi per aquelles feines però tenien més testosterona de sèrie no els ho demanaven res de tot això.

I cada any es publica allò de què, a mateixa feina, sous més baixos. I mireu com estan les pensions de les vídues (perquè la majoria de les persones que cobren aquesta pensió són dones). O el percentatge de dones en llocs de gran responsabilitat a l’empresa privada.

Amb tota aquesta informació en ment penses, doncs mira, sí que cal el ministeri d’igualtat. I tant que cal. Abans que l’hagueren fet, escolta.

O potser no, perquè vols dir que cal, un ministeri específic? Doncs sí. O no.
Ai, no ho tinc clar. I així, des d’ahir al matí.

La música normalment m’acompanya en aquells moments de ‘feeling blue’. I aquests dies vaig en aquesta línia, supose que com a causa (in)directa de l’astènia – i dels núvols, i perquè de vegades m’invaeixen els records com una allau de tendresa.

Aquesta és una de les cançons per aquests moments. Disfruteu-la.

P.S.: Gràcies que comença a eixir el sol; un parell de dies més sense veure’l i la cosa s’haguera posat preocupant per al meu estat d’ànim.

No és que siga una gran novetat, però de tant en tant, i amb molt de sigil·li, ixen a la llum noves proves del comportament que va tindre l’església catòlica durant el nazisme, i com se’n va aprofitar del sistema d’esclavitud dels jueus.

Però, de què ens val que es coneguen aquestes coses si no té més conseqüències? Encara ens diran que és que ja ha prescrit o alguna barbaritat semblant. Per què no se’ls hi fa passar factura per eixa i per moltes altres coses? Per què tenen bula per fer el que els ix de la sotana?

Encara gràcies que, a alguns països (que no a casa nostra), comencen a posar-se durs amb un dels crims més freqüents (i coneguts, i tapats) dels de les faldes llargues: la pederàstia. Però jo em pregunte: ací quan ens ho prendrem seriosament, això i tota la resta?

Tots els anys igual. Per una banda, en quant canvien l’hora i allarga el dia em sent més plena de força. Però per una altra, sempre hi ha un parell de setmanes en què no passe d’anar arrastrant-me, com si m’hagueren xuclat les energies.

I sembla que la famosa astènia primaveral ja m’ha arribat enguany. Esperem que no es quede rondant massa dies, perquè no em fa cap bé.

El que més ràbia em fa, a més, és que no es tracta només d’una sensació física, sinó que se’m contagia a l’estat d’ànim i sense adonar-me’n comence a veure-ho tot tan negre com els núvols que fa dos dies que tapen la ciutat sense soltar ni gota d’aigua.

A veure si s’obrin clarianes o, si més no, si en cau una de grossa, que qualsevol de les dues coses ajudaria a canviar aquesta situació d’immobilitat i apatia que no (em) fa gens de bé.

Aprofitant que he passat el cap de setmana -llarg- per les terres del sud, en part per feina, en part per veure les amistats, he dedicat el matí de hui a passejar-me pel mercat central de València, un dels meus punts preferits de la ciutat i que, amb perdó dels barcelonins, li pega mil voltes a la turistada de la Boqueria.

L’objectiu, a més d’esmorzar-me unes empanadilles com ací dalt no se’n troben, era comprar algunes de les coses que mai no he vist a Barcelona i que, de tant en tant, trobe a faltar. En concret hui m’havia empenyat en trobar safanòries morades (què bones i fresques!) i alficòs, però no hi ha hagut sort. Resulta que totes dues coses són ara mateix fora de temporada, segons m’han explicat. La safanòria és més aviat de tardor, i l’alficós de ple estiu. Hauré d’esperar.

I, per un casual algú no sabrà on trobar aquestes joies de l’horta a Barcelona, no?

Ja no compte els dies. Però com que vaig deixar de fumar el primer dia de l’any, és fàcil saber quant de temps fa. Més de tres mesos ja, i jo tan panxa.

He de reconéixer que de tant en tant hi pense, però no he tornat a fer ni una sola calada des que a mitjan matí de l’1 de gener, mirant la mar de la costa oest de Lanzarote, vaig pensar ‘ja no fume més’. I això he fet. Sense parxes, nicotina mastegada, llibres sectaris, teràpies alternatives ni de les altres. Els únics beneficiaris han estat els de Trident, perquè de xiclets “normals” (no de farmàcia) sí que n’he consumit molts més que abans. I em sent molt millor. Físicament, i també per no haver de dependre de si tinc tabac o no, o de si ací es pot fumar o no…

Una de les raons per les que no ho havia deixat abans és perquè pensava que seria un procés terrible. I, en el meu cas, d’això res de res. I això és el que volia dir-vos. Que es pot. I tant que es pot!!!

P.S.: Ja no me’n recorde de posar els tres euros diaris que abans em gastava en tabac en la vidriola que em van regalar l’A. i l’A. quan vaig deixar de fumar, però de tant en tant la pose al dia. Pel nadal que ve tindré més de mil euros!