Quin món, el del karaoke (al Seba’s)

Dissabte, després de sopar amb la B. i la M. a un restaurant suís aquí al barri (quines fondues!), buscàvem un lloc on prendre alguna cosa, i preferiblement sense haver de tragar fum. I així vam anar a parar al Seba’s. Sí, sí, escrit així, amb ‘s. Bé, de fet, al cartell més gran, a l’entrada, ho tenen amb *s, que ja és total.

És una sala gran, amb dues plantes. A la de dalt, amb billars i futbolins, es fuma, i només hi vam estar per arribar-hi a les escales de baixada. I al soterrani, ni gota de fum. I un panorama difícil de descriure.

Parets folrades d’espills d’aquells com fumats, que fan pinta de puti-club de fa un quart de segle, tauletes ancorades al terra i sofàs de color roig llampant. En una cantonada, la maquinària del karaoke, amb un mestre de cerimònies que s’ha de veure per creure. Al costat, la barra. Les begudes, baratíssimes.

Però el millor, el personal del local. El grup de matrimonis de quaranta-i-molts, dependetes de parades del mercat i taxistes, alguns amb el fill adolescent que no han sabut amb qui deixar i que encara no es pot quedar sol a casa; els que porten escrit al front que són divorciats recents i no saben com sortir-se’n, i que van fent caixa a la barra; un italià que només demana de cantar balades; una filipina que no sabem d’on ha sortit, vestida amb un pam de tela i un noviet d’ací que no para de babejar quan ella canta (i quan no també); cinc o sis bolivians que demanen boleros; uns gitanos ben mudats (sobretot elles)… I també unes xiquetes amb palestina de coloraines, rastes i un accent en cantar en anglés que delata una educació de categoria, o uns estudiants d’enginyeria amb pinta de tímids que de sobte es destapen amb una veu magnífica…

Diuen que el Seba’s va ser un garito mític als huitanta, d’aquells on acabaven els més cràpules ben entrada la matinada. Ara és una altra cosa. Però em sembla que hi tornaré. L’experiència bé paga la pena.

P.S.: Per cert, qui deu editar els vídeos de fons de les cançons del karaoke? Jo m’hi vull dedicar!

Privatització del País Valencià: ara metro i tramvia

Segons publica hui El País, l’última del govern valencià és que pensa donar al millor postor la nova línia de metro de València, i la de tramvia d’Alacant.

I ningú no diu res? A tots ens sembla ja normal que els serveis públics més bàsics (el transport, la sanitat…) tinguen una gestió privada, en mans d’empreses afins al que mana en el moment de crear-se, en lloc de romandre en mans de les institucions públiques?

Bé és cert que en ocasions els serveis privatitzats funcionen millor. L’estratègia és clara i efectiva: fem que les coses públiques vagen tan malament que quan milloren una miqueta, la gent tinga més present això que no el rerefons ideològic que suposa la privatització.

Però jo no em puc conformar amb això. Serà que continue sent una idealista.

Com deixar una feina?

Des que em vaig estrenar com a freelance, ara fa uns mesos, he anat dient que sí a tot el que m’ha eixit. Per provar, perquè necessitava els diners, perquè em venia bé estar tan ocupada com podia, i per por a què desaparegueren totes les altres coses.

Així m’he trobat, algunes setmanes, dormint poc per acabar-ho tot a temps, i una miqueta esquizofrènica per haver de pensar ara en un estudi sociològic sobre el consum d’alcohol dels adolescents, al minut següent en l’edició d’un vídeo sobre cuina al buit i sense perdre de vista el periodisme ambiental, amb algunes estones per la traducció d’assajos periodístics de l’anglés al castellà. Potser tenen raó els qui em diuen que sóc una professional multimèdia. 

La cosa és que ara comence projectes nous, engrescadors i interessants (comence a gravar ja un nou documental, per fi!), i he de dir que no a alguna cosa. I té totes les paperetes la feina més friqui que he tingut mai, la de corresponsal a Catalunya d’una revista de ball madrilenya. Que li estic molt agraïda al seu director, perquè ha estat una de les fonts d’ingressos més estables aquests últims mesos, i gairebé mai no m’ha tocat ni una coma del que he escrit (i això que no tinc ni idea de ball, tot i que he aprés sobre el tema, i molt). Però no m’ompli. Gens. 

I tot i que ho tinc clar, em sap greu, mira tu. Com li ho podré dir a aquell home de manera que tots quedem contents? No ho sé, però he d’esbrinar-ho ja, perquè a principis de la setmana que ve a tot tardar, li ho he de comunicar. Ai.

Per què el periodista continua preguntant en català si la senyora respon en castellà?

Aquesta és la pregunta amb que pràcticament m’he despertat hui, quan una de les convidades de la meseta que tinc a casa escoltava l’entrevista que el Bassas li feia a una de les veïnes de l’edifici on hi ha hagut l’explosió de gas.

‘Ai, senyor’, he pensat en un primer moment. La pregunteta del milió. O una d’elles, si més no, de les que t’acaben fent els qui han viscut sempre en una situació monolingüe. Però sembla que la meua resposta ha convençut. I, més o menys, deia així:

“A veure, si la dona no parla català i, com està dient, fa anys que viu ací, és senzillament, perquè no li dóna la gana. Perquè, a més, parlem del català , una llengua romànica ben fàcil d’aprendre per als que ja en parlen una altra de la mateixa família, com ara l’espanyol. És evident que ella entén les preguntes, perquè les contesta adequadament i sense dubtar. De fet, quan aquest periodista entrevista algú que ve de fora, com ara algun polític o artista espanyol, bé canvia al castellà. Però ara, i tenint en compte que està transmetent a la ràdio pública de Catalunya, per què hauria de canviar?”.

“Ah, doncs sí, vist així, té prou de sentit”.

Igual resulta que al final és veritat això de què parlant la gent s’entén, mira tu.

Prova superada: amb la casa plena

Quan estrene casa, a més de trobar-me bé quan estic sola, sempre em preocupa una miqueta saber com em trobaré quan tinga visita, quan altres persones ocupen el meu espai, quan veja si estan a gust o no, i si jo estic a gust o no.

Aquests dies ha estat la prova de foc, amb la primera visita de diverses persones alhora, amb el llit de convidats preparat, tovalloles netes per tothom, esperar torn per entrar al bany, repartir-se les tasques a la cuina i riure a tot hora.

I he de dir que estic encantada. Potser també perquè les primeres convidades són de molt bona pasta. Però sobretot és una sensació interna. I molt molt bona. Encara que l’habitació on estic ara mateix s’assemble molt a això de la foto.

Lo baila mi mulata con las bragas en la mano???

Fins ara me n’havia escapat, però hui ja no ha pogut ser. Sense voler m’he vist amb els ulls com a plats i les orelles que no donaven crèdit davant del “representant espanyol a Eurovisión 2008”.

Per si algú encara no ho ha vist, la cançoneta diu coses com la que encapçala aquest apunt.

No tinc paraules.

La reina del bricolatge

Ara sí, sembla que ja està tot. Encara faltarà fer algun forat més a la paret, però la feina grossa de posar la casa en ordre ha acabat. I he de dir que estic contenta. Que està lleig que ho diga jo, però és que fa prou de goig, la veritat.

Però trobaré a faltar les llargues estones que m’he passat amb la meua black&decker (igualeta que la de la imatge), ella, les instruccions d’ikea i jo. O sense instruccions en altres casos, pensant què fer i com connectar cada cosa.

Ara ja no només puc dir que tinc experiència en penjar làmpares i cortines (els quadres els tinc superats de fa temps!), també munte armaris dels grans i canvie endolls. I ben orgullosa que estic de mi mateixa (per si no es notava).

I hui, a més, aniré a casa de la M., que m’ha demanat que porte la black&decker per penjar algunes coses. Així no la trobaré a faltar tant de colp, ves per on.