Apòstata desficiosa

Amb les fotos que vaig fer el dia de nadal (dia de cel esplèndid), aprofite per il·lustrar fragments d’una de les cançons que més m’agraden d’Ovidi Montllor, amb algun comentari actualitzat. I amb això vos desitge a tots un bon any i me’n vaig uns dies de vacances.

Té costeres i ponts,
música de telers,
té muntanyes que el volten
i li donen fondor.

Eixemeneres trauen
en prova de treball
d’un poble que l’ofeguen
i que no mataran:
el meu poble Alcoi.

Allí hi ha un campanar
que en guerra el van tombar
i que després l’han fet
calcat com era abans.
Per vergonya de tots
i beneït pel clero,
la vergonya de fer-te
anar al teu enterro.

(I ara envoltat de grues
en un centre històric
vergonyosament abandonat
i en mans d’especuladors
que volen fer pisos de luxe).

Amb un cantó Pinyó,
lloc de cita amb tothom;
amb el Barranc del Cinc
com dos braços oberts.

(Amb la diferència que ara
el barranc més emblemàtic
d’Alcoi, segons des d’on es mire,
sembla estar patrocinat
pel centre comercial d’Alsamora…).

El meu poble Alcoi…

Enguany m’he emportat una gran sorpresa en descobrir els que, sens dubte, són els dolços de nadal més bons que he tastat mai. Normalment no m’agrada massa el dolç, i mai m’agraden els assortiments aquells que s’inclouen als lots d’empresa (i que ara que sóc autònoma ja no tinc), aquells de ‘polvorones’ i ‘mantecados’ farinosos i empalagosos. Es queden guardats d’un any per l’altre i al mes de novembre següent se’n van a la brossa.

Però el que he pogut tastar des de fa un dies és d’una altra dimensió. Són pastissets artesans farcits de moniato, rovell d’ou o cabell d’àngel, que es desfan literalment dins la boca i deixen una sensació quasi orgàsmica que dura una bona estona. No els busqueu per a aquests dies: sembla que cal encomanar-los amb mesos d’antelació.

I tot això on? A Ontinyent, a la pastisseria Teodoro Mora, que jo desconeixia fins fa ben poc però de la qual ja em declare fan incondicional. Per l’any que ve pense encarregar més d’una caixeta!

(P.S.: En el segon lloc del rànquing dels dolços de nadal estan les ‘anous’ amb massapà i el tronquet de xocolata i ‘carabassat’ que fa ma mare des que tinc memòria, i dels quals hauria d’espavilar-me a aprendre la recepta!)

La meua setmana de nadal sol ser prou repetitiva. La d’enguany, per ara, no té massa canvis. Per no trencar la tradició, no m’ha tocat la loteria. I mira que n’ha caigut a prop: a Alacant, a Sant Joan, a Barcelona… Però res, jo ni un duro.

La resta de tradicions també sembla que es mantindran si fa no fa com sempre. Sopar de nadal amb la família paterna, que serà més o menys agradable. Dinar de nadal amb la família materna, amb qui costa trobar un sol tema de conversa. Tot això, Carrasqueta amunt i Carrasqueta avall. I el segon dia de nadal fugida cap al nord carregada de calories innecessàries però ben saboroses.

Això sí, enguany ho he de viure amb el record constant de qui ja no està. I això costa.

Cartell vist anit al carrer Sant Pere Més Baix de Barcelona, a tocar del mercat de Santa Caterina, a una botiga de fruita i verdura.

He intentat pronunciar-ho diverses vegades i res, no hi ha manera: CO-RI-FROL.

Complicat, no? Només s’han canviat les L per R, però alguna cosa no funciona si es volen articular aquests sons en aquest ordre concret.

Per cert, a casa sempre hem dit FLORICOL.

Quan vaig a alguna conferència o activitat semblant dels grups organitzats de feministes (que no és gaire sovint, tot s’ha de dir), sempre em quede amb la sensació de què, en el fons, el discurs (i l’estètica!) continua sent, si fa no fa, el mateix que fa trenta anys.

I una, ingènuament, tendeix a pensar que les feministes s’han quedat parades en el passat, que les coses ara són molt diferents, i que cal renovar les idees.

Però potser no. Potser és que els problemes i els drets pels que cal lluitar continuen sent els mateixos. Mireu si no tot l’embolic amb les detencions dels últims dies dels professionals de les clíniques on es fan avortaments. I encara gràcies que (per ara) no han detés cap de les pacients, si no vaig errada.

Segur que hi ha mil detalls en el tema que se m’escapen (tampoc no he seguit la notícia amb deteniment) però la qüestió de base és encara la mateixa: tenim dret les dones a decidir si volem o no interrompre un embaràs? I amb la llei a la mà, per molt que durant anys s’han desenvolupat els subterfugis que sabem per fer-ho, la resposta real és que no.

Potser és l’hora de desempolsegar els vells lemes i tornar a reclamar la llibertat total. Perquè si nosaltres parim, nosaltres hauríem de poder decidir.

(I hauríem de poder decidir també com volem parir, que tampoc no podem fer-ho).

Porte tres hores cercant pisos de lloguer a diferents webs immobiliàries, més que res per poder afegir les que tenen més bona pinta a les adreces d’interés, perquè el cert és que encara no sé quan hauré de començar a buscar de veritat. (Es suposa que m’ho havien de comunicar fa més d’una setmana, però ací ningú no diu res…).

El tema és desesperant. Ja no pel preu, que ja m’he fet a la idea (una altra cosa és com el pagaré), sinó per la poca vergonya que tenen alguns propietaris. Cuines que cauen a trossos, lavabos que no passarien una inspecció sanitària bàsica, clàusules abusives (fins a 10 mesos d’aval bancari!!!)… I tot això, com dic, només mirant les fotos a la web.

Si algú pot recomanar quines són les webs/immobiliàries més fiables, o de quines cal fugir com de la pesta, serà d’agrair que compartiu la informació.

Al final estava tan a punt d’un atac de nervis que m’he posat a mirar el meu horòscop per a l’any que ve. I mira, diu que no serà roín del tot. Encara gràcies.

No és que les meues dots culinàries i el meu paladar hagen empitjorat de manera radical. ‘La truita cremada’ és el títol del llibre de divulgació de química que vaig començar a llegir fa uns dies, escrit per Claudi Mans, catedràtic de la UB i posseïdor d’una riquesa lèxica i un sentit de l’humor envejables.

No acostume a llegir llibres científics, perquè normalment són complexos i avorrits, i sovint, a més, es tracta de traduccions molt mal fetes. Però aquest llibre és una joia. El llenguatge és apte per tothom, fins i tot per a aquells que es suposa que ‘som de lletres’ (encara que jo mai no m’he considerat totalment ‘de lletres’, tot i l’opció que vaig triar a l’adolescència). I els exemples són tan de cada dia que desperten l’interés de manera immediata: per què s’enganxa la truita a la paella?, un flam és líquid, sòlid, o una cosa a mitjan camí?, com es fa l’Anís del Mono?

Entretingut, ben escrit, amb una edició molt agradable (un altre factor que el diferencia de molts altres llibres de ciència) i fins a cert punt un repte a l’entiment, perquè tot i la senzillesa, cal concentrar-se lleugerament per entendre algunes coses, sobretot si teniu uns coneixements de química tan limitats com els meu, però molt satisfactori quan descobreixes que eres ben capaç de seguir el fil.

Si encara teniu algun regal pendent per aquests dies, apunteu-lo a la llista. Es va publicar el 2005, però porten set edicions, així que no crec que siga difícil trobar-lo.

No sóc una defensora acèrrima d’això que en diuen outing. I tampoc no és una gran sorpresa que Jodie Foster confirme que la seua parella és una dona. No diré, com alguns afirmen, que es nota en el blanc de l’ull o que es pot intuir per l’aspecte de les persones de manera inqüestionable. Però hi havia dades suficients per pensar-ho.

El que m’impressiona és que haja tardat tants anys en dir-ho, i que haja estat nerviosa a l’hora d’incloure la seua companya entre les persones a les que agraeix el suport que li donen (ho va dir fa uns dies, en recollir un premi). Em sembla que, a més de ser una mostra del desig de separar la seua intimitat de la seua imatge pública, és un indici clar de com estan les coses, de les pors que encara desperta manifestar obertament a qui estimes o deixes d’estimar, i de les possibles conseqüències que això pot tindre en la vida professional i en altres àmbits.

Per això, crec que ha estat un veritable acte de valentia. (I per això he triat aquesta imatge per acompanyar l’apunt).

Ràbia, indignació, pena, vergonya, impotència, desesperació, aire als pulmons que vol eixir ben fort, violència continguda, dents apretades.

Nocturnitat, alevosia, maldat, feixistes, mesquins, irrespectuosos, anguniosos, fastigosos, covards, molt covards.

Tot això són intents de plasmar el que em passa per dins des que he sabut que s’ha precintat el repetidor de la Carrasqueta, i com s’ha fet. Però són només intents, perquè no arribe a trobar com dir-ho.

Ara que estic a punt de saber quan em faran fora de casa i quin preu posen al meu cap, fa dies que no em puc traure del cap aquesta cançó de Dido.

Sobretot algunes frases:
I haven’t really ever found a place that I call home
I never stick around quite long enough to make it
(…)
But if my life is for rent and I don’t learn to buy
Well I deserve nothing more than I get
Cos nothing I have is truly mine

Per si voleu escoltar la cançó sencera, ací la teniu en una actuació en directe:

Com que m’havia quedat amb les ganes de tindre la foto de la frase genial, anit vaig tornar a passar, expressament, per Portaferrissa. Havia passat de dia però, clar, quan la botiga és oberta, la persiana està pujada i no es veu.

Sincerament, pensava que els de Bershka s’haurien afanyat a netejar la persiana, però no. Allà estava, impecable. No sé si no els molesta, si se’ls hi refot, si consideren una despesa innecessària esborrar-la o si es deuen riure de qui la va fer perquè, al cap i a la fi, continuen tenint la botiga plena de xiquetes que no mengen.

Però el cas és que ara, per fi, tinc la foto. (Gràcies, F!)

Acabe de veure la crònica que ha fet al canal 3/24 de la manifestació, tot just mentre s’acabava la lectura, per cinquena vegada, del manifest.

I atenció, perquè han tret declaracions de Mas, Carod-Rovira i Joan Herrera, i d’un parell d’associacions d’afectats pel caos ferroviari. Segons la versió de la tele catalana, les entitats que hi han donat suport són unes cent cinquanta (es veu que les dues-centes confirmades els hi semblava massa).

Però atenció, que ara ve el més fort: No han ni mencionat la presència de Pujol i Maragall. Ni una paraula, ni una imatge. RES.

A Canal 9 seria d’esperar, en un cas així, aquesta censura. Aquí, fa uns anys, era inimaginable. Però mireu com estan les coses. El senyor Montilla cada dia s’assembla més als polítics valencians. I això fa molta por.