Frase genial a Portaferrissa

Anit va ser un d’aquells moments en què em vaig penedir de no portar càmera de fotos. A la porta de la botiga Bershka de Portaferrissa hi havia una pintada que em va semblar simplement genial, i que em tem que esborraran aviat.

Amb esprai de color morat, en lletres de mig metre d’alt i en castellà, alguna dona ha escrit:
"La meua autoestima no cap en la talla 36".

Ho subscric totalment, i mantinc la meua negativa a comprar a les cadenes d’Inditex i d’altres semblants on dependentes que han de portar pedres a les butxaques perquè no se les emporte el vent et miren amb el nas arrufat per dir-te: "no, de tu talla no hay".

Jo també vull tindre el dret de decidir

Em sembla que no cal que diga que subscric la manifestació de dissabte que ve. Per infrastructures o per al que calga, el dret de decidir dels ciutadans hauria de ser consubstancial a un estat de dret.

El que em fa enveja és la capacitat de mobilització que tindrà una iniciativa com aquesta a Barcelona, i pensar en què es convertiria una cosa semblant a casa, al país del sud. Fa temps que he deixat de llegir la premsa valenciana com ho feia abans. Em fa vergonya el que es publica, i encara més pensar allò que no arribem a saber. Allà només decideixen uns quants, com a tot arreu, però uns quants que estan destruint el poc que ens queda de territori i d’arrels, amb els vist-i-plau complagut dels que s’embutxaquen quatre duros quan venen l’hortet o la casa heretada per a una nova macro-urbanització.

Ara fa temps que no baixe. El caos ferroviari m’ha desanimat a fer-ho en el parell de caps de setmana lliures que he tingut en el que portem de tardor. Però és que a més, quan vaig, se’m cau l’ànima només mirant per la finestreta de l’Euromed. Euromed que mai no serà AVE, perquè l’AVE només val per connectar amb Madrid.

Per a quan un dret de decidir sobre com volem viure per a tots, també per als valencians?

Quarantena pre-vacances

Em queden poc menys de quaranta dies per fer vacances (en realitat porte el compte en dies exactes: ara en falten 38) i passar-me una setmaneta a Lanzarote, envoltada d’un paisatge que em reconforta i d’una bona colla d’amics madrilenys que em cuiden fins i tot des de la distància.

Seran les primeres vacances en any i mig, i les necessite moltíssim. Per totes les tensions passades, i per l’estrés actual. La inestabilitat inherent a treballar com a freelance em fa acceptar (gairebé) totes les propostes que m’arriben, i aquest mes estic treballant per quatre empreses diferents, dues d’elles amb dates de lliurament de la feina excessivament curtes, i vaig de cap.

Serà dur tornar a Lanzarote sola, quan sempre hi vaig anar acompanyada, però els qui m’esperen allà segur que m’ajudaran a gaudir d’aquesta illa que no sé és si per la força dels volcans mig vius o perquè mentalment hi vaig predisposada, sempre m’aporta una gran sensació de relax. I, al mateix temps, em fa centrar-me, pensar en noves idees, retrobar la il·lusió per encetar projectes…

Serà la tercera vegada que em menjaré el raïm de cap d’any una hora més tard que a casa. I espere poder encetar el 2008 a la platja.

Sí, definitivament, necessite vacances!

Ja no tinc queixal

Actualitzant el que deia fa un parell d’apunts: ja no tinc queixal.

Gairebé trenta-dos anys criant-lo i en cinc minuts, pim, pam, fora. La sort és que ha eixit tot d’una, i no ha calgut posar-hi punts ni res. Però impressiona de mala manera. I, tot i que ha anat molt bé, quan ha passat l’efecte de l’anestèsia (quina sensació que et punxen el paladar!), ha començat a fer mal. I encara en fa, tot i els analgèsics.

Crec que hui no podré fer molt més que anar canviant de postura al sofà.

El transport públic a la ciutat de València

M’ha sorprés una notícia que publica hui Las Provincias (no es un diari que em mire sovint, però volia saber què deien del discurs de Mas i, per cert, encara no diuen ni mu).

Resulta que tot i l’increment d’habitants a València ciutat i l’arribada de població forània, el transport públic municipal cada any té menys usuaris.

Mentrestant, cada vegada que parle amb algú de València, tot són queixes sobre com està el trànsit. Que si amb les obres no hi ha per on passar i l’embolic als voltants de l’estació del nord és impossible, que si no sé qui arriba tard perquè està en un embús ‘de-no-te-menees’ a la plaça de la reina…

Supose, a més, que el parc mòbil privat no para de créixer, alimentat en part per les plusvàlues de vendre aquell hortet que ara convertiran en part d’un camp de golf, o el ‘pelotazo’ d’aquell piset destartalat que han venut per un preu escandalós.

L’ajuntament fa anys que no amplia la flota d’autobusos. Però és que si la gent deixa de gastar-los, a més tenen justificació. Ja sé que és una espiral complicada de desfer: si el transport públic va malament, usar-lo és un patiment. Però si no s’usa, cada vegada anirà pitjor.

I, mentrestant, seguim contaminant, que total…

El queixal de l’enteniment

Demà dimecres a les 11.30h tinc hora amb el dentista perquè em traga l’únic queixal de l’enteniment (per als del nord: el del seny) que m’ha eixit fins ara. Que jo no sé si és veritat que ixen quan comences a tindre el cap ben moblat, però a mi em va eixir al llarg de l’any passat, així que potser podria ser un cas d’aquells d’estudi científic.

La qüestió és que no té lloc, i com que està espentant la resta de peces, ha d’anar fora. Només de pensar-ho ja em fa mal. De fet, no m’imagine el mal que pot fer perquè mai m’han hagut de traure cap altra dent (i les de llet no feien gens de mal, la primera que em va caure me la vaig tragar menjant-me una poma!). Però la idea de passar-me tanta estona amb la boca oberta ja em fa estar ben desficiosa.

A veure si puc dormir bé i no pensar-hi massa, que només em faltaria badallar enmig de l’extracció!

M’han furtat el mòbil

I fa una ràbia terrible. El portava a la butxaca de l’abric en pujar al metro, i en tornar a eixir al carrer, ja no el tenia.

Com que havia de fer una entrevista cinc minuts més tard, al final he trigat gairebé hora i mitja en poder parlar amb els ineptes de movistar, perquè bloquejaren la línia. Després de molts ‘pulse 1’, ‘diga el motivo de su llamada’ i menús eterns sense cap ni peus, ho han fet, però no saben dir-me si s’han fet moltes o poques trucades en aquella estona.

Aleshores he hagut de fer una mena de carrera d’obstacles no apta per als qui van escassos de paciència, i he aconseguit fer les gestions per telèfon i a dues botigues per tindre un duplicat de la targeta que he posat, de moment, en un ‘zapatófono’ que tenia en un calaix. I, dona previsora com sóc, la majoria dels números els tenia anotats en un altre lloc. I també tenia una còpia recent de la majoria de les fotos.

Però tot i així, em fa molta molta ràbia. Pels números que he perdut i, sobretot, pels sms que guardava amb tanta estima i que ja mai no podré tornar a llegir.

M’agrada l’últim disc d’Antònia Font

No estava segura de com sonaria Antònia Font amb tota una orquestra al darrere, però després d’escoltar-lo només una vegada he de dir que sí, que el nou disc m’agrada, i molt.

Segons la X., mallorquina de pro que està passant uns dies a casa, els nous sons, en alguns temes, li donen un to de música tradicional irlandesa o una cosa així, que per ella és positiu, i li agrada, com si li donés més alegria encara.

Una de les meues cançons preferides, la d’Amazones a sa lluna, és encara més tendra en aquesta versió. I encara em dóna més ganes de fer sudokus i costura.

I a Batiskafo Katiuskas li afegeix, segons el meu parer, un so que la fa perfecta per acompanyar els crèdits d’alguna pel·licula. Com de resum ben tancat.

Feu-me cas, si no l’heu aconseguit encara, no espereu més.
(Sembla que ja corre per internet…).

Escolarització obligatòria als 3 anys (Walden 2?)

No tinc fills ni sé si en tindré. Però tinc amics que en tenen, i supose que els portaran a l’escola als tres anys, quan es pot i perquè els hi vindrà bé.

Però què passa si algú no vol portar les criatures a un centre d’ensinistrament des de tan petits? I si algú s’estima més donar un altre tipus d’educació si més no fins als cinc o sis anyets? Doncs amb el nou pla que prepara la Generalitat de dalt, ho tindran magre.

Ara volen que, als tres anys, tots a l’escola. Per llei. Que està molt bé per molta gent, que ja els portarien igualment sent una opció, però em fa l’efecte que això minva encara més les possibilitats d’alternatives educatives. Tots a passar pel mateix sedàs, imposem horaris estrictes i disciplines de grup des de ben xicotets, no siga cosa que algú aprenga a plantejar-se les coses d’una altra manera i després puga ser crític amb el sistema en què li toca viure.

Aneu amb compte, pares i mares, que d’ací no res vos prendran els xiquets al mateix hospital (perquè això de nàixer en un altre lloc tampoc no ho posen fàcil, no), per evitar que els contamineu amb alguna idea diferent.

Digueu-me radical, però des que he escoltat la notícia, no pare de pensar en Walden 2.

L’apagada fracassa, i jo contenta

Fa uns mesos va arribar, de manera quasi furtiva, la primera convocatòria per fer una apagada simbòlica de cinc minuts com a crida als governs perquè es posen les piles pel que fa al canvi climàtic. Va tindre un cert èxit, tot i que la cosa ja es va corrompre una miqueta perquè algunes institucions es van apuntar al carro i, com ja vaig explicar, feia pinta de presa de pèl.

Hui el tema ja ha estat clar: només han apagat els llums aquells que tenen poder per fer alguna cosa. I la gent en general, jo inclosa, hem passat de sumar-nos a aquesta pantomima. Perquè això és el que és ara: cinc minutets per quedar bé i rentar-se la consciència, si més no de cara a la galeria. Un gest absurd per amansar les feres (que, per altra banda, tampoc no plantem massa cara, tot s’ha de dir).

He de confessar que m’ha alegrat veure que la convocatòria no es seguia amb el borreguisme habitual que acostuma a acompanyar aquestes iniciatives. Tot i que no sé ben bé si la negativa a sumar-s’hi ha estat fruit de la reflexió, com en el meu cas, o simplement del ‘menfotisme’.

Mentrestant, i per molt que es vulga aparentar amb l’apagadeta dels nassos, no només no complim el protocol de Kioto, sinó que cada vegada ens hi allunyem més: continuen creixent les emissions de CO2 a casa nostra, Barcelona té una de les atmosferes més contaminades del món (que supera, i molt, els límits que recomana l’organització mundial de la salut), augmenta el parc mòbil, no es fan efectives les restriccions de velocitat, el transport públic és cada vegada més roín… Però agafem més avions, que ara és baratet, i posem més aires condicionats, i ofeguem-nos de calor amb la calefacció, que el que compta és la pela i l’energia està barata…

Potser en realitat això de l’apagada s’ha de veure com un símbol, sí, però d’una altra cosa: quedem-nos a les fosques, que així podrem aparentar que no veiem el que passa, i podrem seguir actuant com fins ara i quedar-nos ben tranquils.