L’última de Ventura Pons

Quan he arribat al cinema, en realitat volia veure la de Woody Allen, però com que es veu que no sóc gens original, ja no quedaven entrades. Així que, ja que era allà, he decidit veure’n una altra i he acabat veient l’última de Ventura Pons, ‘Barcelona, un mapa’, perquè el Pou és sempre una aposta segura.

I el Pou no m’ha defraudat. És un actor excel·lent. I el personatge, ben fet. Però m’ha costat molt entrar en la pel·lícula. Les dues primeres històries (n’hi han sis, si no he comptat malament), tot i la Sardà, m’han semblat fluixes, i no ha estat fins la tercera que m’he enganxat.

I el regust final, tot i l’angoixa que crea una pel·lícula que pràcticament no ix d’un ambient tancat, recarregat i gairebé asfixiant, és d’una gran tendresa.

Al final Ventura Pons m’ha arreglat la vesprada.

La que (m’)està caient

Són les cinc de la matinada i m’ha despertat la pluja intensa, que a aquestes hores sembla imparable a Poblenou (i especifique el barri perquè abans d’anar-me’n al llit ací no plovia encara i a Gràcia m’han dit que ja diluviava, i no m’acostume a pensar que visc a una ciutat tan gran que pot passar això).

Mai no he sabut del cert si m’agrada la pluja o no. Tinc una sensació ambivalent. M’agrada perquè em fa palesa la força de la natura, però també em deprimeix perquè és grisa. I aquestes setmanes m’agrada encara menys, supose que perquè té la tendència a accenturar tot allò que em corre per dins.

M’abstindré els detalls. Tampoc no és qüestió de fer-vos seguir un culebrot amb molta menys gràcia que els de Benet i Jornet i avorrir el personal. Però quan t’has quedat sola, quan comences a posar els peus a terra i ser-ne conscient de la magnitud de la tragèdia i quan veus que, ara ja sí, t’has de començar a espabilar i la vida continua, t’agrade o no, es fa difícil d’empassar que part de la ‘família política’ es negue a saludar-te (ni tan sols quan tenen gent al voltant amb la que en teoria volen quedar bé), i que una altra part, la més propera, et diga amb totes les lletres que ‘tens més avarícia que estima’ (això sí, per telèfon i sense testimonis, per poder seguir passant com a bones i beates persones).

Mentre he escrit el post ha parat de ploure. Llàstima que altres coses no es solucionen tan fàcilment.

Paraula de capellà

Segons informa hui la premsa valenciana, el capellà de l’església de Santa Maria (la més important) d’Alcoi, José Cascant (quin cognom més apropiat), que ara se’n va a València, es va acomiadar ahir amb un discurset que, des del meu punt de vista, mereixeria la detenció immediata per apologia de la xenofòbia, el masclisme i la intolerància.

Entre altres perles, sembla que va dir que…
…l’Islam és un perill per la cultura occidental i que aquesta religió s’ha caracteritzat sempre per esclavitzar cristians i jueus (i el seu cristianisme què fa, bon home?)
…és insultant plantejar que una xiqueta puga ser la figura central de les festes de moros i cristians (l’any passat ja va dir que seria tan absurd com que una xiqueta prengués la comunió vestida de marineret)
…els alcoians són "necessàriament" georgians (ah sí? Aleshores no sóc alcoiana si no tinc devoció a un sant? I puc empadronar-me o m’ho haurien de prohibir si no demostre la fe?).

Per què els capellans poden dir el que els isca dels collons i quedar impunes? Per què permetem que aquesta secta tinga el poder que té? Això es pot dir i que no volem rei no?
I encara gràcies que vivim a un estat laic!

L’absurditat de l’entrevista a De la Vega en El País

Hui el suplement en coloraines de El País publica una entrevista sobre la vida ‘personal’ de María Teresa Fernández de la Vega, la viceprsidenta del govern espanyol i ara cap de llista dels socialistes valencians per les eleccions generals.

La cosa curiosa és per què l’han feta ara. A més de fer-la coincidir amb el nomenament com a cap de llista, l’entrevista (i sobretot el fragment que avançaven ahir a la web) vol destacar que la dona és fadrina i no té parella estable.

I això té una explicació, que ells no donen. Des de fa setmanes corre per la ‘lesbosfera’ el rumor de què la ‘vice’ s’ha casat amb la presentadora del telediario de TVE Maria Escario. Més enllà de si és cert o no (probablement no), de si, en cas de ser-ho, hauria de ser una informació pública o no, i de si té alguna transcendència saber de quin peu calça aquesta dona, el que em sembla impressionant és fer tota una entrevista per desmentir-ho… sense parlar del rumor!

A un rumor, o se’l confirma, o se l’ignora, però tractar de negar-lo sense dir que existeix em sembla absurd. Quan, a més, ni tan sols aconsegueixen negar-lo: les respostes són suficientment ambigües (‘vaig deixar plantat un xic a punt de casar-nos’, ‘he tingut altres relacions’ -sense especificar si amb homes o dones) com per donar peu a interpretacions de tot tipus.

A aquests de El País cada dia els entenc menys, la veritat.

Simple casualitat?

L’E. llegia moltíssim. Jo també llegia molt (des que ella no hi és, no tant, però vaig recuperant el ritme poquet a poquet). Normalment anàvem per lliure: cadascuna llegia una cosa i li explicava a l’altra allò més interessant.

Però si el llibre era bo de debó, aleshores esperàvem a acabar-lo, se’l llegia l’altra i després el comentàvem conjuntament, de manera informal, d’una sentada o durant dies, quan ens venia al cap.

L’últim llibre que vam llegir juntes va ser ‘To Kill a Mockingbird‘ (Matar un rossinyol), del ja vaig parlar aleshores, al mes de juliol.

Com que la possibilitat de compartir la bona literatura és una de les (moltíssimes) coses que trobe a faltar, he decidit mirar d’omplir aquest buit apuntant-me a un dels clubs de lectura que fan les biblioteques de Barcelona, en concret al de novel·la en anglés que es fa a la Bonnemaison.

Hui he anat a recollir el primer llibre, que comentarem d’ací un mes. I quin és?
‘To Kill a Mockingbird‘!

Quants milions de llibres hi ha al món? Per què em retrobe ara amb aquest mateix? És una simple casualitat, un missatge subliminal del destí o una broma macabra? He decidit, per salut mental, descartar la tercera opció. Però em costa d’empassar que siga només casualitat.

Jo no he cregut mai en la predestinació, però comence a dubtar, i molt. Sobretot ara que, amb tot el que m’està passant, podria arribar a creure que un ase vola si m’ho argumenten mínimament. Quan descobreixes que la ciència i l’estima no són omnipotents, que hi ha persones que són éssers depravats, i que es paguen 800 euros al mes per trasters de quinze metres quatrats amb finestra però sense cuina, creure en la predestinació tampoc no és gran cosa.

El que no acabe de tindre clar és què vol dir-me el destí. Ni si a més de la coincidència de llibres he d’analitzar encara més detalladament el títol del llibre (qui és el rossinyol en aquest cas?). Siga com siga, el tema em té ben desconcertada.

Dejavú Lerma

Quan vaig veure la notícia pensava que era una broma de mal gust. Però no. Sembla que és cert.

Més enllà de la ridícula dimissió de Pla (ha hagut de dimitir per això, i no per la pèssima actuació política dels últims anys???), la tornada de Lerma al primer pla del PS"PV" és com un malson sense cap gràcia.

I una mostra evident de com es troba el partit, que ni tan sols per a una presidència provisional (perquè serà provisional, no?) té més recursos que tornar al passat. Què pensen que aconseguiran amb això? Que recordem com de malament ho van fer quan van tenir l’ocasió d’haver fet alguna cosa pel país? Que tornem a tindre present com et poden decebre? Que siguem conscients que no han estat capaços de renovar-se en dotze anys? Que tornem a pensar què hauria passat si les lluites internes no haguessin fet desaparèixer del mapa Ciprià Ciscar o, sobretot, Joan Romero?

Mentrestant, el PP deu haver esgotat les reserves de xampany que li quedaven de la copa Amèrica. Cada vegada més fàcil. Ja posats, potser no cal ni que tornem a tindre eleccions. Que els hi donen la Generalitat vitalícia i acabem abans.

Com a curiositat: sabíeu que, segons diuen, a Lerma li van aprovar a correcuita les assignatures que li quedaven per llicenciar-se en econòmiques just abans de ser president de la Generalitat i així poder dissimular que era un indocumentat?

Alcoià-Barça a la copa de futbol!

Quin partidàs ens depararà la copa del monarca espanyol! Bé, dos partits, que l’eliminatòria ara ja és a doble enfrontament.

Tot i que en qualitat futbolística segurament serà un desastre per part de l’Alcoià (aquells xicots que, diu la tradició, tenen tanta moral), emocinalment serà fascinant. Ho faran per la tele???

Carod es va equivocar ahir a TVE

Vaja, això pense jo, que vaig veure només les preguntes del final del programa ‘Tengo una pregunta para usted’, i per pura casualitat, perquè ni mire la tele normalment ni trie TVE quan ho faig.

En qualsevol cas, anem al que anàvem: que jo crec que Carod es va equivocar en una de les idees que va recalcar més.

Josep-Lluís (mira que a la gent li costava dir el nom, collons) semblava espantat perquè una dona de Palencia o Valladolid o algun lloc de per allà no estava interessada en la llengua catalana.

Però és normal. En lloc de dir-li que gent com ella fa que els catalans vulguin ser el que són (que a més, no és cert, som el que som sense necessitat del que pensin els altres, no?), la resposta hauria d’haver anat per un altre camí.

Quin interés té aquella dona en la llengua txeca, gaèlica, sueca, maltesa o flamenca? Probablement cap, com en el cas del català. Per això, perquè no són la seua, ni formen part de la seua cultura, sinó la de països europeus diferents.

Potser aquesta argumentació hauria deixat les coses una miqueta més clares a una part dels espectadors. O no. Perquè les actituds cerrils no es canvien amb quatre explicacions, catxis en la mar.

Quin estrés!

Em fa la impresió que tinc el bloc mig abandonat. Però és que no done l’abast. Això d’haver-me de guanyar les garrofes com a freelance, i rapidet perquè no sé quan hauré de canviar de casa i enfrontar-me a un munt de despeses, em té totalment atrapada.

Per veure què és el que més m’agrada, omplir-me la butxaca i en previsió de què alguna de les coses que porte entre mans puga deixar de ser estable, he acceptat tres feines diferents. Dues periodístiques, una a un mitjà digital sobre medi ambient que m’agrada força, i una altra que és probablement de les coses més friquis que he fet mai. L’apòstata desficiosa és la corresponsal (temporal, si més no) a Catalunya d’una revista madrilenya sobre balls de saló. Sí, sí, com ho sentiu. Jo que no tinc ni idea de tango, vals ni salsa, escric unes parrafades estupendes sobre el tema. I faig fotos dels mindundis ben engominats durant les competicions. Tot un món per descobrir.

I a més, faig traduccions. I al final del dia tinc un cansament i una esquizofrènia considerables. Ara, també em va bé mantenir-me ocupada en aquests moments. Això em deixa menys temps per rebolcar-me en el fang. Tot i que cada dia hi ha com a mínim una estoneta per fer-ho, que també fa falta. Dic jo.