L’última de Renfe: menys Euromeds a Alacant

A partir del diumenge que ve, Renfe canvia dos dels Euromeds que arriben a Alacant per trens Arco. És a dir, en lloc de 4 hores i 40 minuts (oficialment, sempre és una miqueta -o molt- més), ara seran 6 hores. Un quart de dia. Quasi el mateix que volar d’Europa a Estats Units.

Vueling també va eliminar el seu vol entre el Prat i l’Altet.

Al final, anar de visita a casa serà una odissea.

Llibres de text, gratuïts i censurats

El govern de Camps, per començar a posar-nos en ambient pre-electoral, ha anunciat als quatre vents que a partir de l’any que ve els llibres de text seran gratuïts. Mira què bé. Ara, no ha dit res de quants xiquets podran tindre una aula normal i no un barracó, per exemple.

I del que no han dit res més és d’una notícia que va aparéixer al Levante fa uns dies: les ‘comunitats’ governades pel PP volen un ‘modelo educativo común’ i pensen establir els mateixos continguts d’història, literatura, geografia i llengua.

O siga, que si la cosa prospera, una xiqueta d’Oliva o d’Alcoi estudiarà la mateixa història que una de Valladolid. Segons diuen, ‘se van a garantizar los
mismos estudios, y los alumnos sabrán quiénes son Lorca, Unamuno y los
Reyes Católicos, y qué son el Descubrimiento de América y La
Reconquista’. O siga, si fa no fa, el que vam ‘estudiar’ els de la meua edat i els més grans, que ens sabem qui són don Pelai, Boabdil i Cabeza de Vaca, però de la batalla d’Almansa, per posar un exemple, no ens deien ni que va existir.

Potser això dels llibres gratuïts és perquè els pares no els puguen fullejar ni quan els compren, i així no saber què ensenyen als seus fills. No m’estranyaria gens.

Rebuda blavera d’Oleguer a Mestalla: una vergonya

Vergonya. Això és el que he sentit en escoltar per la tele les pitades continues cada vegada que Oleguer tocava la pilota. Després he sabut que a Mestalla s’han repartit fulletons que deien coses com "Oleguer, fuera del Reino de Valencia por
apoyar a De Juana Chaos y por apoyar los Paises Catalanes. Somos
valencianos, no catalanes". I una pancarta deia: "Fora Barcelona, Fora Oleguer. Valencia is not Catalonia".

Vull creure, com diuen els participants al Compromís pel País Valencià, que el canvi és ‘ara o mai’. Però episodis com aquest em fan pensar que no serà mai. I, en qualsevol cas, que un diputat més cap a una o altra banda no arreglaran el problema de fons. I és que no sé ni si aquest problema té remei.

Homofòbia intolerable, pa nostre de cada dia

– Un noi d’estètica ‘latin king’ agredeix a patades el responsable de joventut d’un dels col·lectius de gais, lesbianes i transsexuals de València. I no de nit i en un carreró apartat, com passava amb certa freqüència fins no fa tant (i potser continua passant i jo ja no me n’assabente), sinó en una estació de metro.

– A Albuixech, a l’Horta Nord, un club de futbol femení que s’entrena al camp municipal, denuncia que els hi fan boicot: no encenen les llums per entrenar, ni la caldera per dutxar-se, i els fan gastar els pitjors vestuaris. A més, alguns dels membres dels equips masculins les insulten i hi fan pintades. Què diuen les pintades ‘insultants’? ‘Lesbianes’.

– L’alcalde de Moscou, que ja va prohibir la ‘manifestació de l’orgull’ de l’any passat, vol fer el mateix enguany perquè això, diu, ‘és obra del dimoni’.

– El diputat conservador francès Christian Vanneste ha de pagar 3.000 euros de multa per haver dit que l’homosexualitat és ‘inferior’ i ‘perillosa per la humanitat’.

– Berlusconi, a més de mostrar-se totalment en contra de la nova llei de parelles de fet a Itàlia, en l’últim míting va afirmar que els gais són d’esquerres (cosa que no és certa, per si algú encara es creu aquest prejudici). Els assistents van aplaudir entusiasmats.

Crec que no calen més comentaris.

Això del dia dels enamorats

Als Estats Units, hui és un dels dies més lucratius. Amb l’excusa d’això dels enamorats, les botigues s’afanyen a fer caixa. A mitjans de febrer, el consumisme de nadal ja quasi s’ha oblidat i, a més, aquest dia és vàlid per totes les religions, el que augmenta la quantitat de clients potencials.

Apple ha estat fent una campanya les dues darreres setmanes per vendre encara més iPods, i hi ha productes fins i tot per a infants, com el llibre de la imatge. Els i les adolescents no hauran dormit en tota la nit, nerviosos no tant per veure què diuen les targetes que reben sinó, sobretot, per si fan el ridícul de la seua vida i no en reben cap.

Tot això estaria molt bé com a anècdota antropològica si no fora perquè l’expansió del fenomen a escala mundial ens afecta de mala manera. Jo entenc que allà on no tinguen la tradició de dedicar un dia a l’any a expressar (mitjançant el consumisme, això sempre) ‘l’enamorament’, siga fàcil apuntar-se al carro del 14 de febrer. És el cas, per exemple, d’Alacant, on, que jo sàpiga, no hi havia cap data assenyalada, i sembla que els hi és més fàcil mirar cap a qualsevol altre indret que cap al nord.

Però a València, amb Sant Dionís, i a bona part del país amb Sant Jordi, no entenc aquesta dèria per apuntar-se a les proclames publicitàries de El Corte Inglés i companyia. Ahir als forns t’advertien que hui no pots deixar de comprar el ‘pastís de Sant Valentí’ (què deu ser? quan el van inventar?).

Jo, hui, no celebre res. M’estime més esperar un parell de mesos, fins al 23 d’abril, per poder rebre i regalar el lot complet de llibre i rosa. I això, si s’escau. Encara que siga un tòpic i sone cursi, malament anem si només diem ‘t’estime’ quan ho marca el calendari.

No m’agraden els gossos

Ni els animals en general. Amb el temps he aprés a soportar-los una miqueta millor, però agradar-me, no m’agraden. I si són gossos normals, encara puc entendre que a la gent li facen gràcia i companyia. El que ja no entenc és la gent que es gasta milionades per tindre un gos de pedigrí (he estat a punt de dir ‘de marca’). I els extrems als que arriben a Nova York ja són directament de psiquiàtric de guàrdia.

Per cert, que a NYC hi ha psiquiatres/psicòlegs per a gossos. I gimnàs. Venen amb un minibus al matí, els recullen al mateix temps que als xiquets que van a escola, i els tornen havent dinat. Costa de creure, però jo ho he vist. Això, i els passeja-gossos a Central Park, que es guanyen molt bé la vida. Al carrer on vaig viure hi vivia un senyor mexicà que treballava, únicament i en exclusiva, com a cuidador durant 16 hores al dia dels gossos del propietari de les cadenes de toba Gap, Banana Republic i Old Navy (un mega-multimilionari, vaja).

De tota manera, el ridícul màxim arriba aquesta setmana en la competició de gossos més famosa. Això de la foto són dos dels participants. Al post de baix en podeu veure un altre.

Tot i que, òbviament, aquests bitxos estan ben cuidats, els defensors dels animals no haurien de protestar per la tortura i posterior ridícul que els fan passar?

El quocient intel·lectual de George W. Bush

Els americans et poden caure bé o no, però s’ha de reconéixer que en algunes coses són la pera. A Pennsylvania tenen un ‘think tank’ (que vendria a ser com una mena de comité d’experts), el Lovenstein Institute, que a més d’estudis sobre el funcionament del govern dels EUA o economia internacional, mesura i publica el quocient intel·lectual dels presidents.

Ho fan a partir dels documents que escriuen o dels discursos que saben que han fet ells i no un ajudant, i mesuren la riquesa de vocabulari, l’estructura de les frases… En el cas de George W. Bush, els autors de l’estudi diuen que els ha estat més complicat perquè és el primer president que no té publicat cap llibre ni text acadèmic ni res de res.

En qualsevol cas, aquests són els resultats dels darrers seixanta anys, ordenats per IQ:

182 William Jefferson Clinton [D]
175 James Earle Carter [D]
174 John Fitzgerald Kennedy [D]
155 Richard Milhous Nixon [R]
147 Franklin Delano Roosevelt [D]
132 Harry S T r uman [D]
126 Lyndon Baines Johnson [D]
122 Dwight David Eisenhower [R]
121 Gerald R. Ford [R]
105 Ronald Wilson Reagan [R]
098 George Herbert Walker Bush [R]
091 George Walker Bush [R]

No puc deixar de preguntar-me quin quocient donarien alguns dels polítics recents (Pujol, Maragall, Aznar, Felipe González, Zapatero, Matas, Montilla…).

Però, sobretot, pagaria el que calgués per saber els de Lerma, Zaplana i Camps. Encara que el resultat és prou previsible.

Ara ens volen fer creure que la visita del papa va ser un negoci redó

Acabe de saber (gràcies, carabassa), que més de mig any després, el govern valencià fa públic quants diners es va gastar en la visita del papa: 1.943.778 euros. Menys de dos milions. I, atenció, "l’impacte econòmic" va ser de 223 milions. És a dir, que als ciutadans de València els deuen estar eixint els diners per les orelles gràcies a la visita.

I es suposa que ens ho hem de creure. I votar-los al maig, clar.

Primer: aquesta xifra de despesa no se la poden creure ells mateixos ni el dia dels innocents. Recordem: desplegament de policies proper a l’estat d’excepció, lloguer de centenars de lavabos públics, allotjament per a no sé quants bisbes, pantalles gegants per tota la ciutat, regals institucionals… Si només l’altar temporal va costar quasi un milió! I no parlem de la retransmissió de Canal 9 (o és que ara diran que la tele no la paga el govern?).

Segon: això dels ingressos sí que no m’explique d’on ho han tret. Ho diré en paraules d’una amiga meua, propietària d’un bar i d’un restaurant al barri del Carme: va ser un desastre monumental. Com que el govern insistia tant amb la invasió de masses beates que patiria la ciutat, els restauradors es van afanyar a comprar menjar i begudes per abastir un regiment. Però els quatre gats que al final van anar no van gastar pràcticament res, anaven amb l’entrepà de casa i l’ampolla d’aigua que els donava no sé quina marca. Al mateix temps, els autòctons van fugir de la ciutat aquell cap de setmana. Les begudes encarregades als establiments de la meua amiga (refrescos, sucs, cervesa) li van durar fins a ben entrat l’estiu. I aquells dies va perdre molts diners.

Jo no entenc molt de política, constitucionalitat i justícia, però no deu haver alguna manera de denunciar i processar els que no paren de dir mentides?

Les notícies del mes

El New York Times et permet rebre per correu electrònic els titulars del dia de manera gratuïta. I, de tant en tant, t’envia algun extra, com ara el rànquing de notícies més llegides de cada mes.

Hui m’han enviat el del mes de gener. Un mes amb complicacions a l’Irac, el discurs de l’estat de la nació de Bush, la presa de possessió de Pelosi, la candidatura de Hillary a les primàries…

Però com que el NYT no es limita a seguir l’actualitat sinó que són els millors en buscar temes interessants i explicar-los encara més bé, cap d’aquelles ‘notícies’ han estat entre les que més han consultat els lectors online. Em sembla fantàstic.

Ací teniu el llistat de les més llegides (no he gosat traduir-ho):


Unhappy Meals
,
MICHAEL POLLAN.
The story of how basic questions about what to eat got so complicated
reveals a great deal about the institutional imperatives of the food
industry, nutritional science and journalism.


In Raw World of Sex Movies, High Definition Could Be a View Too Real
, by
MATT RICHTEL.
Pornographic movie studios have found that the high-definition format is accentuating physical imperfections in actors.

51% of Women Are Now Living Without Spouse, by SAM ROBERTS.
For what experts say is probably the first time, more U.S. women are living without a husband than with one.


Questions Couples Should Ask (Or Wish They Had) Before Marrying
.
A few key questions that couples should consider asking before marriage.


Buyers Scarce, Many Condos Are for Rent
,
by VIKAS BAJAJ.
The frenzied condominium market in big cities like Washington, Las Vegas, Miami and Boston has collapsed.

Com veieu, un combinat d’indústria del sexe, menjar vs. dieta, preocupació sobre la manca de parella o com fer-la durar i la situació del mercat immobiliari. Això és el que preocupa realment, i no tant de discurs polític.