Raimon i la memòria històrica

Vinc del concert al palau de la música catalana i he de dir que m’ha paregut fantàstic. I crec que la sensació no és meua només, si he de jutjar correctament el somriure contagiós que corria pel galliner.

A més de fer un repàs complet i generós del seu repertori -m’hagués agradat escoltar també la balada de la garsa i l’esmerla, però no es pot tindre tot- Raimon ha fet un parell de comentaris que m’han fet reflexionar. Per una banda, ha fet veure la seua disconformitat amb la llei de la memòria històrica. Per una altra, ha recordat els seus anys d’escola com anys de desinformació, mentides i enganys continuats, de negació de cultura, llengua i història.

És cert que per a molts l’escola ha "desensenyat" en molts sentits. Però també és cert que les millors lliçons rarament es donen dins d’una aula.

Amb tot això, només puc dir-li una cosa: gràcies, mestre.

P.S.: Qui ja ho sap tot, que no vaja a escoltar-lo.

Càncer no és igual a mort (l’estat de salut de Fidel)

No entenc el guirigall dels últims dies arran les declaracions d’un metge sobre si Fidel Castro té o no té càncer.

Per una banda, no sé fins a quin punt és important saber quina malaltia específica pateix. Però el que em sorprén més és que tota la informació que s’ha donat es basa, sense dir-ho expressament, en l’assumpció de què si és càncer, té els dies comptats.

Això és incorrecte, i no sé per què els mitjans no ho aclareixen. Hi ha càncers que es curen. Molts. Moltíssims. Cada dia més. I la difussió d’aquestes informacions basades en prejudicis no ajuden gens a les persones que en pateixen, ni als que estan al seu costat.

Que quedi clar: càncer no és igual a mort.

Experiència para-normal al trenet de Dénia

Ahir vaig fer el recorregut sencer del trenet de la costa d’Alacant. Del Campello a Dénia, anada i tornada. Feia molts anys que no hi pujava al trenet. Ara alguns combois són nous, dels de tramvia, però encara en queden dels vells, que es tomben tant cap a un costat i cap a l’altre que fan por. Són uns 80 quilòmetres. Per carretera, menys d’una hora. Amb el trenet, dues hores i deu minuts.

A banda de comprovar, com ja em temia, que el trenet és un observatori privilegiat per contemplar la sobreexplotació urbanística de tota la costa (a prop de Calp és tan bèstia que la visió m’esmussa), i de descobrir una nova parada a Terra Mítica, l’experiència va ser molt agradable… fins i tot lingüísticament.

La gran majoria d’usuaris del trenet, si més no ahir, eren residents estrangers d’algun poble de la Marina (alta o baixa) que anaven a passar el dia a algun altre punt de la comarca. A la zona del trenet on jo vaig seure, la llengua que més s’escoltava era l’anglés (britànic). La resta de gent del meu voltant eren dues xiques adolescents, que parlaven en un valencià ple d’expressions genuïnes, i una jove eivissenca que anava a Dénia a agafar el ferri per passar les festes a sa casa.

El revisor, miraculosament, no només parlava valencià, sinó que era l’única llengua en què es dirigia als passatgers. Vaig somriure en veure’l adreçar-se al grup de jubilats britànics, i després em va fer l’ullet i em va confessar: "total, tampoc parlen ni paraula de castellà".

Castellà és el que no vaig escoltar en cap moment del trajecte, mentre passàvem estacions amb noms com coveta fumà, cala d’or, paradís, costera Pastor, cap negret o alqueries.

Per un moment, durant aquelles dues hores, va semblar que tot això era normal. I em va semblar tan bonic que vaig decidir prendre-m’ho com una mena de regal de nadal.

Pessebre gai al congrés italià

Dos membres del Partit Radical (el de l’Emma Bonino) han posat dues parelles gais al pessebre de la cambra de diputats italiana. En concret, eren dues Barbies abraçades, i dos Kens. Els conservadors no s’ho han pres gens bé i els han retirat immediatament, tot queixant-se del "sacrilegi" i aprofitant per defensar la "família tradicional".

Una llàstima, perquè trobe que la idea afegeix més realisme al pessebre. Perquè, haver-ne aleshores, segur que n’hi havia.

Ha mort un geni dels dibuixos animats

Per a una fan dels dibuixos animats clàssics, la mort de Joseph Barbera (William Hanna ja va morir al 2001) és una notícia trista. El geni tenia 95 anys i, òbviament, ja no produïa noves joies audiovisuals per a infants, però la seua pèrdua toca l’animeta igualment.

Potser, però, arran la notícia alguns de les "noves generacions" tornaran a sentir parlar dels Flintstones/Picapedra, Scooby Doo, Tom i Jerry, els Supersònics, l’Ós Yogui, els Barrufets1, Jonny Quest, ‘Don Gato’, els Cotxes Esborrajats, Loopy de Loop… Tant de bo siga així.

(1) Ja sé que els barrufets són del belga Peyo, però Hanna & Barbera van fer la versió de dibuixos animats, que al capdavall és la que més els va popularitzar.

Els ianquis, en xifres

Ahir el New York Times va publicar un article sobre un estudi que han fet dels (nord-)americans, que compara resultats de les últimes dècades sobre els seus costums.

Segons això, en un quart de segle han multiplicat per deu el consum d’aigua embotellada, i han doblat el de xarop de fructosa (present als refrescos de cola, per exemple).

Ara sembla que passen huit hores i mitja diàries mirant la tele, connectats a internet, escoltant la ràdio, veient pel·lícules o llegint.

També diuen que el 6% dels homes i l’11% de les dones han tingut alguna relació homosexual.

Que voleu que us diga, jo he viscut any i mig a Nova York, i em sembla que cap d’aquestes dades no reflecten el que jo vaig conèixer. Clar, que Nova York és diferent.

Ara bé, l’estudi diu que al 1970 els estudiants que començaven la universitat aspiraven a donar un sentit filosòfic a les seues vides. Ara, l’objectiu personal més important és guanyar pasta.

Això sí que m’ho crec de totes totes.

Què vols de regal? (la pregunta de la setmana)

No sé com funciona en altres famílies, però en la meua, des que perds la innocència de creure que els Reis Mags són de veritat, passes a formar part d’un sistema regalador imparable. Pares regalen a filles, filles a pares, les germanes es fan regals entre elles, els pares fan regals als avis i els avis als néts (els néts als avis no, però no m’estranyaria que algú ho proposara un dia d’aquests).

Això, sumat al "tinc de tot" que tothom proclama, fa que les setmanes prèvies al nadal esdevinguen una mica estressants. Ningú sap què regalar a qui i la imaginació no dóna més de si. Per altra banda, si demanes alguna cosa concreta directament, es perd la gràcia perquè ja no hi ha "factor sorpresa".

Sé que per a enguany ja no estic a temps, però si algú ha trobat una manera de solucionar-ho (funcionaria un "amic invisible" a nivell familiar?), estaré agraïda de per vida si m’ho explica als comentaris.

P.S.: L’opció de passar el nadal a la Patagònia ja l’he pensada, però crec que no faria gens de gràcia a la resta d’implicats en l’assumpte.