Què tindran que veure els collons per córrer?

Això ja no té nom. Entre tots els càrrecs de segona fila del govern (secretaries generals dels departaments), han inclòs UNA dona. I a sobre tenen la barra de dir que el fet que siga al departament d’esports "serà un referent". I que si no hi ha més dones és "perquè es tracta d’un govern de coalició" (què tindran que veure els collons per córrer?, i mai millor dit). Carod: en l’estrena com a portaveu, t’has lluït.

Fa uns dies un comentari a aquest mateix bloc em suggeria, jo creia que de manera irònica, que potser caldrà fer un partit de dones si volem que la cosa canvie. Ara comence a pensar que potser té raó.

En teoria hem avançat molt des de l’època de la imatge d’ací al costat fins ara. Però en la pràctica… de què serveixen els nostres vots? Si, a més, els vots han decidit un 35% de dones al parlament, perquè al govern no hi ha com a mínim aquest percentatge?

Farta, farta dels progres masclistes.

Cinc mil visites

Quan vaig encetar aquest bloc, allà pel mes de maig, no pensava que se’l miraria ningú. Però resulta que sí, i quasi sense adonar-me’n he arribat a les cinc mil visites!

(Bé, en seran més, perquè el comptador no es va posar en marxa fins l’estiu, crec).

Per si algú pot tenir un mínim interés, ací teniu el ranking dels deu apunts més llegits:

P.S.: Són els que tenen més visites, però em sembla que això no inclou els que els han llegit directament des de la ‘portada’ del bloc. I, en qualsevol cas, tampoc no coincideixen amb els que a mi més m’agraden, però fa gràcia mirar-se les estadístiques de tota manera.

Conselleres i mares

Encuriosida arran d’un comentari a l’apunt anterior, he mirat de trobar quants fills i filles tenen els consellers i les conselleres per veure si s’havia repetit el que ha passat a altres llocs – com ara a l’estat espanyol, on normalment trien dones sense "càrregues" familiars. No he trobat totes les dades, però m’alegra veure que si més no, la quantitat de descendència no ha influït en els càrrecs.

Ací teniu el que he trobat. Si algú té dades per completar-ho (més que res per curiositat), deixeu un missatge als comentaris.

José Montilla: 5
Josep-Lluís Carod-Rovira: 3
Joan Saura: 1
Antoni Castells: 2
Joaquim Nadal: 2
Joaquim Llena: 3
Ernest Maragall: 2
Joan Puigcercós: 2
Josep Huguet: ?
Joan Manuel Tresserras: 2
Francesc Baltasar: 2

Montserrat Tura: 2
Mar Serna: 0
Marina Geli: 2
Carme Capdevila: 3

Homes 11, dones 4; benvinguda a un nou govern de mascles

Ja m’ho veia venir (mireu aquest apunt), i ara s’ha confirmat. Dels quinze càrrecs del govern (tretze consellers, un vice-president i un president), només quatre estaran ocupats per dones.

No sóc partidària de la paritat obligatòria al 50%, ni m’estime més tenir una dona incompetent que un senyor molt vàlid gestionant una part del govern, com ja sé que alguns em voldrien retreure. Però d’aquí a un percentatge escassament superior al 25%, em sembla que hi ha algun punt intermedi.

I això que Esquerra i Iniciativa van de progres, i resulta que són els que més homes han col·locat al capdavant.

Una decepció més. I ja he perdut el compte.

El mapa de la corrupció

La Cadena Ser ha publicat a la web un mapa de la corrupció a l’estat espanyol, amb els casos més sonats de cada província.

Evidentment, no hi són tots, però pot ser interessant fer-li una ullada. El trobareu ací.

Per cert, m’ha cridat molt l’atenció que no inclouen ni un cas al País Basc. (Al País Valencià i a les illes en posen molts, però no m’ha sorprés gens, és clar).

La llei del golf

El PP valencià, supose que en previsió per si se li acaba la bona vida aviat, s’afanya a acabar unes quantes lleis que ha anat fent els últims anys. Aquests dies ‘debaten’ a les corts la llei del golf. Argumenten que el País Valencià està endarrerit en aquest aspecte, i que seria desitjable passar dels 22 camps actuals a 65.

Per això, preveuen que es puguen construir en tot tipus de sól, inclòs el no urbanitzable i el protegit (protegit de què?). La llei no permetrà edificar residències, però sí allotjaments turístics (qui ho entenga, que m’ho explique).

Pel que fa a l’aigua, no hi ha problema: el projecte de llei anterior al que ara es pot consultar sembla que hi dedicava unes quantes pàgines a argumentar que la gespa és ara per ara més rendible que les taronges i que, per tant, pot considerar-se com ús agrícola.

El Levante ho deia així fa uns mesos: «Por ello la ley considera que una de las manifestaciones del uso de
agua para regadíos y usos agrarios es su destino al cultivo de
cespitosas que sirven para la práctica deportiva del golf».

Impressionant.

(Si algú té ganes de patir, trobarà el document del projecte de llei ací baix).

_____________

P.S. (al matí següent): la llei ja ha estat aprovada.

Una altra perla de Canal 9

La web de Radiotelevisió Valenciana, entre molts altres defectes, no guarda una hemeroteca de notícies, sinó que publica només les més recents, i no es poden tornar a trobar les del dia anterior.

Per això, i sentint-ho molt, no puc oferir l’enllaç directe al titular que mencionava ahir.

De tota manera, perles semblants se’n troben sovint. Hui mateix publiquen això:

GONZÁLEZ PONS DEMANARÀ QUE CATALUNYA EXPLIQUE PER QUÈ NEGA L’AIGUA DEL TRANSVASAMENT
El conseller de Territori i Habitatge, Esteban González Pons, ha dit que als terrenys protegits del Delta de l’Ebre, a Tarragona, es construeixen més de 5.000 cases i tres camps de golf. Esteban González Pons ha fet estes declaracions durant una visita a Santa Pola, on el Consell construeix pisos de protecció oficial. El conseller demanarà que Catalunya explique per què nega l’aigua del transvasament amb l’excusa de protegir el medi ambient i l’agricultura, quan ara els terrenys dels arrossars s’han requalificat.

La negreta és meua. La barra de dir això sense que se’ls caiga la cara de vergonya, de Lluís Motes (director d’informatius, el de la foto) i de tots els que li fan cas sense remugar.

Hauré de deixar de llegir la premsa valenciana…

… cada matí, si no vull que em faça mal l’esmorzar.

No ho faig cada dia, però sí de tant en tant. Una repassada als titulars de les versions digitals dels mitjans valencians em fan sentir-me una miqueta més a prop de casa. Però sovint l’experiència esdevé insoportable.

Només a tall d’exemple, aquest matí m’he trobat les perles següents:

– Cultura se olvida del Dia del Llibre Valencià (Levante)
– El consell culpa a Narbona del riesgo de que la Albufera se seque en una década (Las Provincias)
– El PP centrará su campaña electoral en presentarse como víctima de Zapatero (Diario de Valencia)
– Cada día se producen en la provincia una media de 50 accidentes de trabajo (Mediterráneo)
– La Diputación de Castellón gasta 242.000 euros en teléfonos móviles (El País)

– Terra Mítica no reclama a Ortiz el pago de intereses por el suelo que debe (Información)
– La Generalitat ha guanyat el segon recurs per les expropiacions de Terra Mítica (Ràdio 9)

La perla més grandiosa del dia:

– Si es confirma el procés del canvi climàtic, seria necessari el trasvassament de l’Ebre (Canal 9)

Per acabar-ho d’arreglar:

– Els valencians som a tot Espanya els que més hores passem davant de la televisió: tres hores i mitja al dia de mitjana (Canal 9)

Si és cert, això ho explica tot. Perquè jo ja no ho entenc.

Franco ha muerto

El dia que Franco va morir, jo encara no havia nascut (em faltava poc més d’un mes). Tot i això, he vist les imatges d’aquell dia tantes vegades que em semblen un record nítid, amb la mateixa força del 23-F (d’aquell dia sí que me’n recorde, tot i que vagament només, i m’esgarrifa pensar que els tancs eren tan a prop de la porta de casa).

Veient les imatges – aquell muntatge de televisió espanyola que em sé gairebé de memòria: primer Arias Navarro anunciant la mort, després la capella ardent amb aquella gent que plora i algun que s’agenolla davant el fèretre i aixeca la mà amb el braç tan rígid que sembla de mentida… – sempre m’entren calfreds. I, encara que sone estrany, tinc una certa sensació d’enveja.

Evidentment, no envege els que van haver de patir la dictadura. Però em pregunte com seria la sensació d’un dia com aquell, en veure que mor qui ha sustentat un sistema feixista i de terror. Supose – i m’han explicat – que hi havia por per la incertesa, però també la sensació de començar coses noves, de possibilitat imminent de canvi i, sobretot, de molta esperança.

Crec que els que hem nascut en la ‘transició’ i ja no hem conegut la repressió viscuda per les generacions anteriors, mai no podrem sentir la quantitat proporcional d’il·lusió perquè canvien les coses. I més enllà de l’estranya buidor personal que em causa aquest pensament, em pregunte si no serà aquest un dels motius de l’augment progressiu de l’abstenció, no ja en les eleccions, sinó en la vida pública en general.