Els meus mestres de llengua (II)

L’etapa per les comarques centrals va acabar cap als huit anys, quan ens vam traslladar, primer a un barri dels afores de la ciutat d’Alacant, i després a un poble proper. En arribar a la capital, a aquella urbanització de nova construcció, el xoc va ser brutal.

De sobte, ja no era només que a l’escola tot era en castellà, com ja ho era abans, sinó que a les botigues també era la llengua única. I al parc del costat de casa (el de la foto), amb els altres xiquets, igual. De fet, si se t’escapava alguna paraula, et miraven com si fores marciana. L’única xiqueta que entenia que a casa es parlava una altra cosa es deia Tatiana, i es sentia igual perquè sa mare era russa i, per tant, ella també era bilingüe.

A l’escola, el profe de llengua, jovenet i sense massa ganes de treballar, només es dedicava a ensenyar llistes de paraules traduint directament des del castellà, i sense cap consciència de les variants dialectals. A la classe només érem dos valencianoparlants, un xiquet de l’Altet i jo, que generalment érem els únics que participàvem mínimament.

Recorde amb un trauma especial el dia en què el mestre va preguntar: ‘com es diu en valencià subir a caballo de otra persona?’ Jo vaig alçar la mà per donar la meua resposta: ‘pujar al be’ (que deu ser un localisme, perquè ara tampoc ho he trobat a cap diccionari). La reacció va ser immediata, i taxativa: ‘no, això és incorrecte’. L’altre xiquet sí que es sabia la resposta ‘correcta’: pujar a cos-colletes (que també deu ser un localisme, i de fet tampoc ho he trobat ni ho he tornar a sentir des d’aquell dia enlloc).

Ara sí que ja no entenia res. Resulta que parlar una altra llengua era una raresa, i a més el que deia cada dia no estava bé. Se me’n van anar les ganes de tornar a participar en aquella classe. Afortunadament, només hi vaig estar un any en aquella escola.

Continuarà…

Els meus mestres de llengua (I)

Sóc incapaç de recordar en quina llengua em parlaven a la guarderia (que, per cert, estava a tocar del parc que veieu a la foto). Supose que, o bé em parlaven en valencià, o bé barrejaven les dues llengües sense rebombori.

Això ho puc deduir de la meua reacció en començar el primer curs de pàrvuls a l’escola. Quan vaig tornar a casa vaig comunicar que tot bé, però que la mestra "només parlava com els de la tele, però un poc més raro". Això era l’any 1980, els de la tele només parlaven castellà i la meua mestra era d’un poble de Granada.

A partir d’aleshores vaig rebre l’educació en castellà, tret d’unes poques hores de classe de valencià, amb un profe molt jovenet i amb pinta de progre barbut el nom del qual no puc recordar. A aquell primer curs de pàrvuls jo creia que allò era l’hora de música, perquè tot el que fèiem era aprendre cançonetes de la zona (jo ja desafinava com ara), inclós l’himne de festes, i alguna altra que no havia sentit mai abans, com el Joan Petit.

Jo creia que Joan Petit era el nom i cognom d’una persona, perquè això de "petit" no sabia què volia dir. Em vaig assabentar de seguida quan un grupet de mares es va queixar perquè, deien, s’havia de dir xicotet. Supose que va ser el meu primer contacte amb un pseudo-blaverisme local.

He de dir que les que es van queixar només eren tres o quatre mares que sempre es queixaven de tot, des del color del babi (rosa per a les xiquetes, blau per als xiquets; la seua queixa va ser quan algú va suggerir que tots portàrem el mateix i elles van defensar la divisió de colors) al fet que es donara l’opció d’ètica o religió i que alguns pares no triaren la doctrina obligatòria (de fet, el dia que portàvem el paperet amb l’elecció, a mi em van veure l’opció d’ètica, em van preguntar si és que a casa érem testimonis de Jehovà, i com que els vaig dir que no, van canviar la creueta abans que li’l donara a la mestra; però després ho vaig explicar a casa i vaig tornar a ser de les d’ètica, que en tota la classe érem tres persones: un que sí que era testimoni de Jehovà, un fill de mare fadrina i hippy, i jo. Com que no hi havia mestre d’ètica, durant l’hora de religió ens quedàvem al fons de la classe i jugàvem al parxís.)

Afortunadament, la queixa no va progressar i ningú va canviar la lletra de la cançó del Joan Petit.

Continuarà…